dijous, 5 de maig de 2022

BALTASANA, MON AMOUR



                                            

Tinc el privilegi de viure davant del mar. Ja fa més de trenta anys i, això no obstant, no hi ha dia que no em meravelli pel seu color canviant, pel seu estat agitat o reposat, per la seva immensitat que no deixa de recordar-me com en soc, de petita.

Dit això ara faré una declaració d’amor a Baltasana perquè Baltasana  és l’espai de la meva infantesa. Si el poble, la ciutat, el barri on vivim és el lloc on, en contacte amb altra gent, desenvolupem les nostres habilitats socials, penso que el paisatge que ens va veure créixer constitueix la part més important del nostre imaginari.

El meu paisatge, el que jo en dic Baltasana que, a banda de ser un tossal, és el topònim literari que apareix en alguns dels meus llibres, el formen les muntanyes del Bosc de Poblet. He vist aquestes muntanyes des que vaig néixer quan, segurament encara sense memòria, a l’estiu la mare em pujava al terrat per banyar-me en aquell cossi d’estany que encara roda per casa. Allí al davant hi veia unes muntanyes que a mi em semblaven blaves. Més endavant, anant amb els pares a plegar avellanes, a mesura que ens hi atansàvem m’adonava que de blaves, res de res. Totes les games imaginables de verd, sí; blaves, no. I ja més tard, a l’adolescència, vaig tenir la sort que el mossèn del poble, un sant baró, ens portés a tota la colla d’excursió pel terme i ens expliqués tot el que ell sabia de les plantes i les muntanyes, que era molt, molt més del que sabia jo i del que arribaré a saber mai. Sense que jo fos conscient de fantasiejar gens amb el que ens explicava, crec que d’allí parteix la meva idea d’un món fantàstic situat al Bosc de Poblet. No obstant, només de gran m’he adonat que  tot allò que sempre hem vist de la mateixa manera, i no només parlo del paisatge, també de les persones, de sobte canvia quan ens hi atansem i li dediquem una mirada nova.


No vull aixafar la guitarra al potencial lector, però sí que puc dir que Baltasana tracta d’una noia amb discapacitat visual que... Però millor que ho expliqui ella mateixa, no?

“Fins que no em van operar de la vista no vaig entendre que aquelles muntanyes que havia vist a distància durant vint anys eren alguna cosa més que un decorat pla en dues dimensions que algun pintor expert havia estampat, pel que sentia explicar a casa de petita, feia molt de temps. Al pintor alguns l’anomenaven Déu; d’altres, naturalesa; uns més, obra del temps. La qüestió és que vaig patir un xoc emocional en descobrir que el meu paisatge, el que em saludava cada dia quan em llevava, estava format per moltes muntanyes superposades, una davant de l’altra, i encavallades, una damunt de l’altra, i que totes juntes conformaven la imatge que jo creia plana i que res més lluny de la realitat”.

 

Al mateix temps, Baltasana, la Muntanya, ràpidament s’adona que aquesta noia de mirada verge, oïda amatent i trepig respectuós és l’interlocutor vàlid que porta milions d’anys esperant.

Comença així una comunicació directa entre la noia i la Muntanya a través dels personatges que l’habiten: ocells, roques, arbres, fulles, flors... prenen la paraula i, cadascuna amb la seva veu i la seva dèria particular, li explica la seva història o la història d’altri, les seves aventures, accidents, pors, interessos i anhels. Entre tots ells, un personatge molt especial va apareixent de tant en tant per explicar la seva versió dels fets i la seva concepció d’un món ideal. I no, el personatge no es diu Teresa, però s’ho podria dir perquè rellegint-lo m’hi reconec força bastant.

No diré res més per no desvetllar més incògnites, que el llibre les té.

I qui m’ha llegit abans dirà: Però... què ha escrit la Teresa aquesta vegada? Doncs resulta que després de la tasca ingent de documentació que vaig haver de fer amb “La llum de l’impostor” em venia de gust escriure quelcom lúdic, lleuger, divertit. No ho ha estat tant com em pensava perquè la feina de documentar-se, almenys per a mi, és inevitable. No volia col·locar a Baltasana unes espècies que no li són pròpies, ni podia parlar de la Muntanya sense saber de quan data la seva formació, ni quins minerals la formen; no podia situar un arbre de ribera al capdamunt d’una muntanya, ni una àliga vivint en un matoll. Però crec que amb una barreja de prosa, poesia, reflexions i filosofia m’he sortit amb el meu objectiu de fer-ho lúdic, lleuger i divertit. El llibre té un color especial, i mai tan ben dit, perquè la meva mare n’ha fet les il·lustracions amb les quals s’amenitza la part fantàstica i s’alegra la part de ficció realista. 

Em sembla que ja en vaig ensenyar uns quants, pero fins arribar als quaranta que hi ha al llibre, encara queda.


 


No cal dir que el més important d’aquest llibre és poder fer el meu petit homenatge a les meves muntanyes, de bracet precisament amb una de les persones que més em van acompanyar en aquell camí de descoberta. 

                        

6 comentaris:

  1. No tinc cap dubte que es una història fascinant la que ens expliqui aquesta noieta i que tindrà moltes sorpreses la seva lectura. Felicitats a tu i com no, a la teva mare , per fer una il·lustracions tant adients al llibre !. Un llibre amb tant de vida personal. Dues abraçades per vosaltres :)

    ResponElimina
  2. Es veu molt interessant aquest llibre de Baltasana.
    Faràs alguna presentació a Barcelona?
    Se m'acut fer allò que feien els antics. En lloc de comprar o vendre, intercanviaven.

    ResponElimina
  3. Com ets tu, no podia ser d'altra manera, tot i voler fer un llibre lleuger, s'ha de treballar, documentar-se perquè sigui més verídic. Sembla que té molt bona pinta i més amb aquestes il·lustracions tan maques que ens mostres.

    Felicitacions i aferradetes a totes dues!.

    ResponElimina
  4. Enhorabona per un altre llibre més!!! Ben acompanyada per la teva mare i les seves il·lustracions.

    Una abrçada Teresa.

    ResponElimina
  5. Ja frisso per llegir-lo, però primer he d'acabar dos llibres per al club de lectura!
    Sobre la muntanya blava: per a Kandinky la seva muntanya era blava, per sinestèsia, ja que una muntanya és un element incommesurable com el mar, i n'agafa el color també per connotació.

    ResponElimina
  6. Em sembla fantàstic fer un homenatge a les muntanyes, ja que elles ens donen vida tan fisícament com emocionalment...
    Que ja ho sabem que ets una dona privilegiada, que vius entre el mar i la muntanya, a veure si trobo aquest llibre que té aspecte de ser molt bucólic!!!
    Petonets, guapa.

    ResponElimina