dimarts, 18 d’octubre del 2016

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE

                            
Un mes abans de morir el meu pare, vaig començar a veure l’àngel. No era un angelet de Murillo, de galtes rosades i ales bufones; era un àngel de cap a peus, amb túnica blanca i ales poderoses. L’àngel que, d’entrada, no apuntava les seves intencions, va començar a definir-se no gaire temps després i no crec que la imatge fos producte exclusiu de la meva imaginació, sinó més aviat d’algun record en la memòria potser provinent d’un conte, pel·lícula o recordatori de funeral. La seva empresa era sempre la mateixa: superant les baranes del llit del pare, agafava el seu pobre cos empetitit i magolat amb delicadesa, però amb fermesa, i se l’emportava volant. La imatge va sovintejar cada cop més dins del meu cap. Vaig desitjar que allò que d’alguna manera m’alleujava s’acabés produint. I és que... com evitar que aquells que estimes, pateixin?
Si hagués de definir el meu pare diria que va ser un home xerraire, perfeccionista i per tant exigent, que es feia estimar, savi en la seva matèria, poc donat a mostrar els seus afectes i, sobretot, treballador. Treballador incansable de la terra. La terra concentrava el seu treball, les seves aficions i la seva vida. No recordo que em digués mai que m’estimava. La seva forma de dir-ho era portant a casa les primeres tomaques de l’hort, els primers raïms dels ceps o les flors dels avellaners que indicaven les moltes avellanes que plegaríem aquell any. Era com si ens digués sense paraules:
—Això és per vosaltres. Us estimo.

Segurament jo tampoc no li vaig dir mai en tots els anys que vam conviure. Per sort, ho vaig poder fer el dia que va morir. Sense lamentar-me per no haver-ho fet abans —crec que ell tampoc no ho hauria entès, però potser m’equivoco— vaig poder-li dir que me l’estimava i agrair-li tot el que m’havia donat. Vull pensar que em va entendre; la força de la seva mà, que encara sento estrenyent la meva, em diu que sí.


Crec que el meu pare es va començar a morir fa quatre anys, quan per un problema a les cames es va haver de quedar a casa un temps massa llarg. Era un esperit lliure agafo el cotxe, el tractor, llauro, cavo, rego, veremo, vaig, vinc, el món és meu-...


 ... i privar-lo d’aquesta llibertat va ser l’inici de la seva mort.
Tinc la sospita que tal vegada el seu cap va voler desconnectar d’una situació que l’ofegava. Si és així, se’n va sortir. Els dos darrers anys, desconnectat a estones i d’altres tornant a la dura realitat d’haver perdut  allò que donava més sentit a la seva vida, van ser de lluita diària, sempre perduda per ell i per nosaltres.
Tothom s’escandalitzarà si dic que no estic trista? La tristesa em va aclaparar durant aquells dos anys en què veia que el meu pare, sense deixar de ser-ho, s’anava convertint en un desconegut. La tristesa em va abatre fa tres mesos quan, sense altra opció possible, el vaig haver d’ingressar a la residència; ja no podia estar en el món, en el nostre món i, amb tot, encara hi era. Aquesta va ser per a mi la veritable tristesa, el veritable dol.

No he tornat a veure l’àngel des del dia de la seva mort; hi penso, però no ja com una premonició, sinó com quelcom que va venir a apaivagar el soroll que hi havia dintre meu. Crec que el pare finalment s’ha alliberat d’una vida que, si li haguessin preguntat, mai no hauria volgut viure i aquesta idea m’asserena. Sento que ell viu en mi, en aquelles savieses seves que, sense cap intenció didàctica el mestre no tenia paciència i l’alumna era un totxo m’ha transmès: aquelles bromes que mai no s’equivocava portaven aigua, aquelles branques seques dels arbres que s’havien d’arrencar d’immediat, les roderes marcades al camí que indicaven quin pagès havia estat més matiner que ell, aquell relleu que assenyalava on eren els rovellons sota la pinassa, aquells tres dies que els mancaven a les olives per a ser plenes del tot, la terra que ell conreava com si fos un jardí, el dia exacte de collir la farigola... 

















Les seves ensenyances, que segurament mai no vaig assolir del tot, són per tot arreu i es queden aquí per sempre. Si més no, fins que l’àngel vingui a buscar-me a mi. Si pot ser, que trigui, però quan sigui el moment, que no es faci esperar.