dilluns, 20 de juny del 2016

CARTES DEL 83

Sempre em fascina trobar-me un full de diari d’uns quants anys enrere. Ja sé que a l’hemeroteca hi són tots, però em refereixo a aquelles troballes casuals en algun racó de la golfa o en el quarto de les patates. Sí, per qui no ho sàpiga, a pagès, les patates de tot l’any s’emmagatzemen en una cambra a les fosques, s’empolvoren amb un producte  perquè no es grillin i es tapen amb diaris; a vegades,  algun full de diari  s’hi queda uns anys arraconat perquè un dia pugui arribar jo i quedar fascinada. M’agrada llegir-me les notícies que ja no ho són i comprovar què fa el temps amb les expectatives personals i col·lectives, i amb els designis de futur, com les rebrega o els deixa totalment obsolets i, a vegades també, com permet que es compleixin.
Va ser al poble i remenant en un calaix que la setmana passada vaig fer una troballa que, d’entrada, vaig pensar que la passaria de llarg i després m’hi vaig repensar. Vaig trobar un feix de cartes, totes de l’any 83. 
Aquestes i algunes més

Les volia tornar al seu lloc sense rellegir-les perquè una vegada vaig rellegir un dels meus diaris de nena, al cap d’uns anys d’escriure’l, i em vaig morir de vergonya. Potser també m’hi moriré quan rellegeixi d’aquí a trenta anys tot el que escric en aquest blog que, a més a més, no ho escric per mi sola. No em fa patir gaire, però, no ja per la vergonya, sinó perquè dubto molt que d’aquí a trenta anys estigui en condicions de llegir el que escric ara. Ja em conformaria que ho poguessin llegir els meus néts sense torbar-se. Qui sap? A la millor un dia un caça-talents   descobreix els meus excelsos escrits i el blog es converteix en l’assegurança de futur dels meus descendents. Segur que, en aquest cas, de vergonya cap. Ja m’ho imagino: “Oh, la rebesàvia Teresa, quina crac!”
Total que al final, com que les cartes no les havia escrit jo i per tant no me’n podia avergonyir, vaig decidir llegir-les. Totes d’amics i amigues, totes extenses, totes em van fer reviure aquelles amistats, algunes de les quals ja perdudes. De les que encara hi mantinc el contacte, no vaig poder per menys que anar-me’n trenta anys enrere i adonar-me –llarga vida a Perogrullo!– que mai ningú no es pot arribar a imaginar el que li depararà la vida i menys a aquella edat en què el futur s’estén al davant com una catifa llarga, blanca, segurament flonja, on sembla que hi podrem caminar, saltar, ballar i fer tombarelles. I així és realment, encara que no sempre tots aquests moviments els podrem fer a voluntat. Alguns dels autors de les cartes, com jo mateixa, n’han passat de tots colors –no cal que digui quins colors són, que tots coneixem els colors de l’Arc de Sant Martí, oi?– i han sobreviscut gràcies, suposo, a aquest instint de superació que caracteritza les persones, per sort, la majoria de les persones. No vaig poder evitar sentir una certa tristesa per no haver mantingut el contacte amb la resta, després de llegir tot el que em deien. Per què devíem deixar de relacionar-nos? La distància, el temps que passa volant, els diferents camins escollits... La veritat és que em van venir ganes d’abraçar-los després de tants anys i em sembla, em sembla que miraré de trobar-los. Ara que ho tenim tan fàcil, que estem tots connectats o almenys tots som connectables, per què no? 
Em vaig engrescar tant que vaig mirar si trobava més cartes d’anys posteriors, però
res.
L’any 83 devia ser l’últim any que vaig rebre –i escriure– cartes. Què va passar l’any 83, doncs? 

Vaig començar a treballar en la feina remunerada que va ser definitiva i que el dia 30 de setembre de l’any 2013 em va permetre escriure aquí Lliure rima amb...

També el meu pare va emmalaltir greument l’any 83 i se’n va sortir. Vaig trencar amb el xicot amb qui sortia aleshores –crec que el sisè afortunat – tot és matisable, i tant!- Un rècord per aquella època!– i...  diu la Viquipèdia que el 83 va ser un any normal que va començar en dissabte, que a EEUU es va emetre per primera vegada la sèrie “El equipo A” i que Joan Pau II va promulgar el nou Codi de Dret Canònic. Devia ser algun d’aquests fets la causa que ja no escrivís més cartes? Noooo, no va ser res d’això. Va ser el naixement d’Internet i encara que no es va començar a generalitzar com a mitjà de comunicació fins a meitat dels anys 90, la meva empresa era una  avançada al seu temps, i jo amb ella,  i de seguida, de seguida s’hi va apuntar.  Roser! T’ho deixo dir: Noia, tu no tens padrina, oi?
Ja vaig parlar de cartes, unes altres, a Cartes desconegudes
Pobra! Com li ha passat el temps!

 i del temps a Tempus fugit*, o no

I com vola!

Se m’acaben els temes? No encara. Ho aclareixo així de bell antuvi perquè el post d’avui m’ha portat a reflexionar també sobre el temps. El temps és l’amo – el puto amo, diria l’Entrenador-. En el temps creixem, ens coneixem, mantenim algunes amistats, en perdem d’altres. Al llarg del temps evolucionem o canviem –que no és el mateix, hi ha canvis involutoris– oblidem aquells a qui vam estimar, perdem les persones estimades que no voldríem oblidar mai i el temps, savi, ens les va difuminant en la memòria perquè puguem continuar fent –temps–. El temps sempre és en el nostre paisatge. Sense immutar-se, ens observa i ens fa creure que passa, quan som nosaltres els que passem.

dilluns, 6 de juny del 2016

ELS PREMIS

                                               
Diuen que escriure és un acte en solitud. Tenen raó, però jo no m’imagino escrivint el que escric dins d’una vida solitària. Hi ha autors que es retiren i reclouen a la platja, a la muntanya, a qualsevol recó tranquil, a escriure el llibre de la seva vida, nodrit de vides d’altri. Crec que jo no ho podria fer, potser és perquè sóc una autora una mica singular – i no especificaré la meva singularitat- que no es conforma amb dedicar totes les energies a un sol projecte. M’agrada diversificar. Segurament per això la inspiració m’arriba sempre enmig de la multitud diversa. És clar que després m’he de concentrar en solitud per poder transformar la inspiració en paraules.
Curiós que d’un acte que comença a agafar forma en soledat, n’acabi participant tanta gent. Curiós i gratificant per l’autor que veu premiades les seves estones de sacrifici. Que consti que no és el meu cas – sí la gratificació, no el sacrifici- perquè sempre m’ho passo bé escrivint, cap sacrifici, doncs. Crec que també ha de ser un premi per qui en recull els fruits, el lector, si allò que llegeix li fa passar una bona estona. A vegades, passar-la dolenta també és un bon senyal. El que és un mal senyal segur és que un cop començat el llibre no hi pensis durant el dia, ni tinguis unes ganes boges – o assenyades, però ganes al cap i a la fi-  de tornar-lo a reprendre.
Són moltes les persones a les que hauria de dedicar aquest post i donar-los les gràcies, totes aquelles que han contribuït a les primeres passes de la meva criatura, de nom “Cadenes”, de cognom “Subtils”. Són les passes insegures de qui vol avançar, però no ignora el risc de les caigudes. Crec que només especificant el nom de cada persona ja em quedaria un post més llarg que els que esteu acostumats a gaudir/suportar. Per això prefereixo, sense noms, fer un agraïment diferent. Estic segura que tothom s’hi sabrà reconèixer. I ja que parlava de premis...

Un guanyador anònim que els representa tots






Fa impressió, eh?
PREMI AL MILLOR TRET DE SORTIDA
A la meva editorial, al seu il·lustrador i a 
tots aquells que es van llegir el llibre abans 
i em van acabar d’empènyer a... l’abisme. 
Només una darrera empenteta, que consti que
jo ja estava a punt de llençar-m’hi.


PREMI A LA MILLOR DIFUSIÓ: la que m'ha permes  Facebook,  twitter, google i a través d’aquest blog, la dels  que l’han compartit i retuitejat , la de la premsa i revistes de Tarragona i la Conca, la de les entrevistes a ràdio i televisió.

PREMI A LA MILLOR ANÀLISI: als presentadors de la novel·la en cada presentació. M’han fet conèixer aspectes de la novel·la que ignorava i gairebé m’han donat matèria per escriure’n una altra.

PREMI A LA BONA FEINA: A les lectores de Tarragona i als lectors d’Amposta, al Grup de Teatre Vent de Bosc de Vimbodí i als que han aportat la seva veu i la seva música a les presentacions. Tots ells han treballat desinteressadament i han donat un preciós valor afegit a les meves paraules.

PREMI AL RECOLZAMENT: A la família, amics i coneguts, que m’han acompanyat en les presentacions, alguns repetint, alguns havent llegit la novel·la, ja fos per entusiasme, solidaritat o simplement amistat.

PREMI ALS SEGUIDORS REVELACIÓ: A aquelles persones que no sabia que em coneixien, seguidors del blog, de la meva columna d’opinió, o de la meva captivadora -s’admeten bromes, no?- personalitat sobre el paper o la pantalla.

PREMI AL MÈRIT BLOGUER: Als bloguers que ja coneixia i als que encara no, fins i tot als que es van presentar sense avisar i em van donar la gran sorpresa. Acompanyar-me i donar-vos a conèixer en un moment tan important per mi, és un regal.

PREMI AL SUPORT LOGÍSTIC: a tots els locals que m’han acollit, a tots els interlocutors que vaig tenir i que m’ho van posar tan fàcil, i molt especialment als amics que me’n van facilitar l’accés.

PREMI AL RETROBAMENT:  a aquells amics que, després de trenta, quaranta anys han tornat a la meva vida amb l’excusa de la novel·la. Només espero que no se’n vagin mai més.

PREMI ALS QUE NO HI VAN PODER SER: als amics que desitjaven ser-hi, des de la primera presentació i no hi va haver manera ni en la primera ni en cap. Per mi, la intenció és el que val.

I finalment...

PREMI ALS LECTORS: als que m’han llegit d’una tirada, als que ho han fet en dues, als que han trigat una setmana, als que quan han acabat han tornat a començar, als que els ha semblat que estaven veient una pel·lícula, als que m’han fet crítiques, als que m’han dit que he estat valenta de tocar el tema, als que els ha agradat una de les històries, l’altra, totes dues, el missatge, la intriga, el principi, el nus, el final. Gràcies per fer-m’ho saber!

D’on surten tants premis? Del meu cor, amics, del meu cor!
I per mi no hi ha premi? En voleu més encara?     


     



Aquí ja me l'havien donat
Aquí m'havien dit que em donaven el premi




















Aquesta podria ser una bona estratègia, no?  Ensabonar, tenir content a tothom, facilitar que em tornin els favors amb afalacs... Tothom és lliure de pensar el que vulgui, igual com els meus dits són lliures de teclejar el que em vingui de gust. Que gran que és la llibertat!