ESCRIURE i... LLEGIR?

 

                                  

Com que encara cueja Sant Jordi i tot el mes ha anat de llibres, toco el tema. Ja sap tothom que a mi m’agrada escriure i sembla que, per lògica, m’ha d’agradar llegir. I sí, a mi m’agrada, però conec gent que escriu, a qui llegir l’avorreix. Doncs sí, així mateix m’ho han dit i no estic parlant, només, d’un sol lletraferit. És una cosa que jo no concebo. A mi llegir m’omple el cap -me l’omple bé-. D’idees, de veus, de personatges, de situacions, de contextos, d’Història...

Sempre presumeixo que, des que vaig començar a escriure, la inspiració no m’ha faltat mai. Però he de confessar... Després d’acabar amb L’AMAGATALL em vaig imposar un descans, una treva per aquest pobre cervell meu. En certa manera vaig culpar el llibre dels meus problemes de memòria, n’havia fet un gra massa fiant-ho tot a la memòria amb la meva manera d’escriure tan anàrquica. Doncs bé, es veu que aquella antena que els escriptors sempre portem posada, amb la que anem captant tot el que veiem, la vaig plegar tan ben plegadeta i potser la vaig desar i tot perquè no s’hi posés la pols que quan vaig decidir que de descans ja n’hi havia prou, vaig estar un mes en sequera absoluta. Ai, mareta meva! Que ja no escriuré mai més res! Que això deu ser allò del pànic davant del full en blanc! Que jo sense escriure no sé viure! Que hi ha escriptors que per aquesta manca d’inspiració s’han suïcidat!

Prou!!! Agafa un llibre, tonta, que si no pots crear noves vides escrivint, en podràs viure d’altres llegint. I sí, sí, llegint m’han tornat idees i amb les idees, l’antena s’ha mogut, ha tret el cap, s’ha desplegat soleta i la inspiració torna a bullir. O sigui que... tremoleu els que us encreueu amb mi pel carrer perquè igual sortiu en el meu proper llibre. Que no diré de què ni de qui va... Només faltaria!

I ara faré una altra confessió, ja hi estic posada. Pels vols de la Diada vaig passar tant d’estrès que el dia de Sant Jordi, anant cap a casa, pensava: si he de tornar a passar per això, no publicaré cap més llibre. Si us plau, no ho xerreu als que em van demanar presentacions, signatures o entrevistes; no vull que pensin que soc una desagraïda. La veritat és que l’endemà al matí ja no ho pensava. El cansament ens ho fa veure tot d’un altre color, sempre tirant a fosc.

Per variar, m’he desviat del tema. En realitat, la idea d’aquest post era parlar dels llibres que m’he firat per Sant Jordi. No el mateix dia, sinó abans i després -al meu estrès ja només li faltaria enfrontar-se a tota aquella gernació que hi ha a les parades-. Fa anys que m’anticipo perquè vaig arribar a la conclusió, i sé que sembla un acudit, que el pitjor dia per comprar un llibre és el dia de Sant Jordi.

Em vaig comprar aquests. Ja veureu que va d’amics:

EL SOMNI DE GAUDÍ de la Coia Valls, autora de novel·la històrica, companya de lletres i amiga. L’estic llegint i gaudint.

MANUAL DE DEFENSA DEL CATALÀ de l’Óscar Dalmau. No el conec, però l’escolto i només per haver escrit aquest llibre, ja el considero amic.

PASSEIG PEL CLAUSTRE de la meva amiga Olga Xirinacs. Poesia. Té 90 anys i ha escrit 90 llibres. Sols per això, ja val la pena llegir-lo. Segur que hi trobaré la saviesa de 90 anys de vida.

LA CUA DEL PEIX QUE ES MOSSEGA LA CUA de Jacint Pau. Llibre d’aforismes per pensar i, en alguns, per somriure. Vam compartir presentació el 17 d’abril i ja amics.

ESTIMADA MIRTA de la Maria Escales. És una autora que no conec, però me’l va recomanar la meva amiga Carme Rosanas del blog Col·lecció de moments i pinta bé.

ANYS FOSCOS, regal del meu amic Josep Maria, que n’és coautor juntament amb l’Enriqueta Moix. M’han fet l’honor de presentar-los-hi el 28 de maig a Tarragona.

CUINES PIM-PAM de l’Arnau París. Com que el veig cada migdia a Cuines, ja em sembla que som amics.

EL BON GUST de Xavier Grasset. També el veig a l’altre costat de la pantalla en un programa seriós, però m’agrada aquest costat informal i entremaliat que manté des dels seus orígens. Amics, de moment no, però veïns de comarca, sí.

DESPRÉS DEL NAUFRAGI de l’Albert Sánchez Piñol. Un cop llegit VICTUS, novel·la històrica, en la meva opinió amb més història que novel·la, vaig pensar que ja l’havia llegit prou, però em fa gràcia llegir una seqüela de MOBBY DICK, el llibre que fa anys vaig començar, però no vaig poder acabar. A més, aquest sembla que té certa analogia amb un naufragi que molts coneixem prou bé. No som amics, però segons com toqui el tema, potser ja li consideraré.

 

Crec que queda clar que si em torna a faltar la inspiració la tornaré a trobar, no? I fixeu-vos! No me n’havia adonat, però tots, tots els llibres són de kilòmetre zero.

Ah, i una altra cosa per si em llegeix algú de la CIUTAT o dels voltants i sobretot els bloguers que em llegeixen i hi viuen a prop. El 15 de maig presento el llibre de la mà de la meva amiga bloguera Helena Bonals del blog En cada vers que has entès a la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat.

 

ELS PREMIS

                                               

Diuen que escriure és un acte en solitud. Tenen raó, però jo no m’imagino escrivint el que escric dins d’una vida solitària. Hi ha autors que es retiren i reclouen a la platja, a la muntanya, a qualsevol recó tranquil, a escriure el llibre de la seva vida, nodrit de vides d’altri. Crec que jo no ho podria fer, potser és perquè sóc una autora una mica singular – i no especificaré la meva singularitat- que no es conforma amb dedicar totes les energies a un sol projecte. M’agrada diversificar. Segurament per això la inspiració m’arriba sempre enmig de la multitud diversa. És clar que després m’he de concentrar en solitud per poder transformar la inspiració en paraules.

Curiós que d’un acte que comença a agafar forma en soledat, n’acabi participant tanta gent. Curiós i gratificant per l’autor que veu premiades les seves estones de sacrifici. Que consti que no és el meu cas – sí la gratificació, no el sacrifici- perquè sempre m’ho passo bé escrivint, cap sacrifici, doncs. Crec que també ha de ser un premi per qui en recull els fruits, el lector, si allò que llegeix li fa passar una bona estona. A vegades, passar-la dolenta també és un bon senyal. El que és un mal senyal segur és que un cop començat el llibre no hi pensis durant el dia, ni tinguis unes ganes boges – o assenyades, però ganes al cap i a la fi-  de tornar-lo a reprendre.

Són moltes les persones a les que hauria de dedicar aquest post i donar-los les gràcies, totes aquelles que han contribuït a les primeres passes de la meva criatura, de nom “Cadenes”, de cognom “Subtils”. Són les passes insegures de qui vol avançar, però no ignora el risc de les caigudes. Crec que només especificant el nom de cada persona ja em quedaria un post més llarg que els que esteu acostumats a gaudir/suportar. Per això prefereixo, sense noms, fer un agraïment diferent. Estic segura que tothom s’hi sabrà reconèixer. I ja que parlava de premis...

Un guanyador anònim que els representa tots

Fa impressió, eh?

PREMI AL MILLOR TRET DE SORTIDA: 

A la meva editorial, al seu il·lustrador i a 

tots aquells que es van llegir el llibre abans 

i em van acabar d’empènyer a... l’abisme. 

Només una darrera empenteta, que consti que

jo ja estava a punt de llençar-m’hi.

PREMI A LA MILLOR DIFUSIÓ: la que m'ha permes  Facebook,  twitter, google i a través d’aquest blog, la dels  que l’han compartit i retuitejat , la de la premsa i revistes de Tarragona i la Conca, la de les entrevistes a ràdio i televisió.

PREMI A LA MILLOR ANÀLISI: als presentadors de la novel·la en cada presentació. M’han fet conèixer aspectes de la novel·la que ignorava i gairebé m’han donat matèria per escriure’n una altra.

PREMI A LA BONA FEINA: A les lectores de Tarragona i als lectors d’Amposta, al Grup de Teatre Vent de Bosc de Vimbodí i als que han aportat la seva veu i la seva música a les presentacions. Tots ells han treballat desinteressadament i han donat un preciós valor afegit a les meves paraules.

PREMI AL RECOLZAMENT: A la família, amics i coneguts, que m’han acompanyat en les presentacions, alguns repetint, alguns havent llegit la novel·la, ja fos per entusiasme, solidaritat o simplement amistat.

PREMI ALS SEGUIDORS REVELACIÓ: A aquelles persones que no sabia que em coneixien, seguidors del blog, de la meva columna d’opinió, o de la meva captivadora -s’admeten bromes, no?- personalitat sobre el paper o la pantalla.

PREMI AL MÈRIT BLOGUER: Als bloguers que ja coneixia i als que encara no, fins i tot als que es van presentar sense avisar i em van donar la gran sorpresa. Acompanyar-me i donar-vos a conèixer en un moment tan important per mi, és un regal.

PREMI AL SUPORT LOGÍSTIC: a tots els locals que m’han acollit, a tots els interlocutors que vaig tenir i que m’ho van posar tan fàcil, i molt especialment als amics que me’n van facilitar l’accés.

PREMI AL RETROBAMENT:  a aquells amics que, després de trenta, quaranta anys han tornat a la meva vida amb l’excusa de la novel·la. Només espero que no se’n vagin mai més.

PREMI ALS QUE NO HI VAN PODER SER: als amics que desitjaven ser-hi, des de la primera presentació i no hi va haver manera ni en la primera ni en cap. Per mi, la intenció és el que val.

I finalment...

PREMI ALS LECTORS: als que m’han llegit d’una tirada, als que ho han fet en dues, als que han trigat una setmana, als que quan han acabat han tornat a començar, als que els ha semblat que estaven veient una pel·lícula, als que m’han fet crítiques, als que m’han dit que he estat valenta de tocar el tema, als que els ha agradat una de les històries, l’altra, totes dues, el missatge, la intriga, el principi, el nus, el final. Gràcies per fer-m’ho saber!

D’on surten tants premis? Del meu cor, amics, del meu cor!

I per mi no hi ha premi? En voleu més encara?     

     

Aquí ja me l'havien donat

Aquí m'havien dit que em donaven el premi

Aquesta podria ser una bona estratègia, no?  Ensabonar, tenir content a tothom, facilitar que em tornin els favors amb afalacs... Tothom és lliure de pensar el que vulgui, igual com els meus dits són lliures de teclejar el que em vingui de gust. Que gran que és la llibertat!

LLIURE RIMA AMB...

                                           

Demà no treballo. No és que tingui vacances, ni que sigui festa local. Tampoc són dies per assumptes propis. I no estic malalta ni res.

Passa que després de quaranta anys de llevar-me cada matí a les set, darrerament a les sis, ara de cop i volta no m’hi hauré de llevar més. Podré prendre la matinada? Potser sí o potser no. Dependrà de mi i només de mi. Espero.

Els experimentats en la matèria diuen “Que t’ho has cregut, no tindràs temps de res”. I el meu cervell bull i bullirà, un hemisferi més que l’altre, pensant en tot el que em ve de gust i no he pogut fer mai. Hi ha qui no em coneix i diu “T’agradarà quedar-te a casa, ja ho veuràs”. I els pessimistes, però també realistes: “Espavila’t que se t’acaba el temps!”

Jo estic molt amoïnada, però no per cap aspecte psicològic de la meva nova vida, no, no. No em preocupa saber en què passaré el temps, ja ha quedat clar, ni que ja entro en la tercera edat, ni si els ex-companys laborals em bandejaran perquè ja no sóc del seu clan- el dels imparables - No pateixo per si seré àvia aviat o per si em perjudicaran les activitats de risc que penso fer a partir d’ara. És que són tantes les coses que em ronden pel cap..., però de totes aquestes no me’n preocupa cap.

El que m’inquieta, sé que sonarà estrany, és la reacció física del meu cos i no pas perquè pugui augmentar de volum, que d’això ja me’n cuidaré jo, sinó perquè, pobret, acostumat com està a anar a dos mil per hora durant la jornada laboral i a mil en la no laboral, segurament tindrà un impacte que serà d’impressió. De sobte passarà del frenesí salvatge que m’abduïa, des que entrava a treballar fins que en sortia, a poder-se preguntar, quin luxe, i ara, on vaig? I és que últimament em feia l’efecte – i ho diré en castellà, que aquí parlem diferents llengües- de no voy, que me llevan.  Així d’arravatada era la meva feina. Només em fa por que no pugui resistir la pau que l’envairà i comenci a moure’s a ralentí, i ja se sap que després del ralentí ve l’aturada.

Tanmateix, tantes paraules no impediran l’inevitable: que demà m’aixequi tard, mandregi, esmorzi tranquil·lament i que caram! escrigui un poema per celebrar-ho.  Començarà així:

Lliure rima amb viure,

amb riure

i, en el meu cas,

amb escriure.

Ets lliure si pots volar,

però també

si pots caminar

i mentre camines

ets capaç de somiar

...

I prou, que he dit que l’escriuria demà.