Demà no treballo.
No és que tingui vacances, ni que sigui festa local. Tampoc són dies per
assumptes propis. I no estic malalta ni res.
Passa que després
de quaranta anys de llevar-me cada matí a les set, darrerament a les sis, ara
de cop i volta no m’hi hauré de llevar més. Podré prendre la matinada? Potser
sí o potser no. Dependrà de mi i només de mi. Espero.
Els experimentats
en la matèria diuen “Que t’ho has cregut, no tindràs temps de res”. I el meu
cervell bull i bullirà, un hemisferi més que l’altre, pensant en tot el que em
ve de gust i no he pogut fer mai. Hi ha qui no em coneix i diu “T’agradarà
quedar-te a casa, ja ho veuràs”. I els pessimistes, però també realistes: “Espavila’t
que se t’acaba el temps!”
Jo estic molt amoïnada,
però no per cap aspecte psicològic de la meva nova vida, no, no. No em preocupa
saber en què passaré el temps, ja ha quedat clar, ni que ja entro en la tercera
edat, ni si els ex-companys laborals em bandejaran perquè ja no sóc del seu clan- el dels imparables - No pateixo per si seré àvia aviat o per si em
perjudicaran les activitats de risc que penso fer a partir d’ara. És que són
tantes les coses que em ronden pel cap..., però de totes aquestes no me’n
preocupa cap.
El que m’inquieta,
sé que sonarà estrany, és la reacció física del meu cos i no pas perquè pugui
augmentar de volum, que d’això ja me’n cuidaré jo, sinó perquè, pobret,
acostumat com està a anar a dos mil per hora durant la jornada laboral i a mil
en la no laboral, segurament tindrà un impacte que serà d’impressió. De sobte
passarà del frenesí salvatge que m’abduïa, des que entrava a treballar fins que
en sortia, a poder-se preguntar, quin luxe, i ara, on vaig? I és que últimament
em feia l’efecte – i ho diré en castellà, que aquí parlem diferents llengües-
de no voy, que me llevan. Així d’arravatada era la meva feina. Només em
fa por que no pugui resistir la pau que l’envairà i comenci a moure’s a ralentí,
i ja se sap que després del ralentí ve l’aturada.
Tanmateix, tantes
paraules no impediran l’inevitable: que demà m’aixequi tard, mandregi, esmorzi
tranquil·lament i que caram! escrigui un poema per celebrar-ho. Començarà així:
Lliure rima amb
viure,
amb riure
i, en el meu cas,
amb escriure.
Ets lliure si pots
volar,
però també
si pots caminar
i mentre camines
ets capaç de somiar
...
I prou, que he dit
que l’escriuria demà.
