dilluns, 30 de setembre del 2013

LLIURE RIMA AMB...



                                           

Demà no treballo. No és que tingui vacances, ni que sigui festa local. Tampoc són dies per assumptes propis. I no estic malalta ni res.
Passa que després de quaranta anys de llevar-me cada matí a les set, darrerament a les sis, ara de cop i volta no m’hi hauré de llevar més. Podré prendre la matinada? Potser sí o potser no. Dependrà de mi i només de mi. Espero.
Els experimentats en la matèria diuen “Que t’ho has cregut, no tindràs temps de res”. I el meu cervell bull i bullirà, un hemisferi més que l’altre, pensant en tot el que em ve de gust i no he pogut fer mai. Hi ha qui no em coneix i diu “T’agradarà quedar-te a casa, ja ho veuràs”. I els pessimistes, però també realistes: “Espavila’t que se t’acaba el temps!”
Jo estic molt amoïnada, però no per cap aspecte psicològic de la meva nova vida, no, no. No em preocupa saber en què passaré el temps, ja ha quedat clar, ni que ja entro en la tercera edat, ni si els ex-companys laborals em bandejaran perquè ja no sóc del seu clan- el dels imparables - No pateixo per si seré àvia aviat o per si em perjudicaran les activitats de risc que penso fer a partir d’ara. És que són tantes les coses que em ronden pel cap..., però de totes aquestes no me’n preocupa cap.
El que m’inquieta, sé que sonarà estrany, és la reacció física del meu cos i no pas perquè pugui augmentar de volum, que d’això ja me’n cuidaré jo, sinó perquè, pobret, acostumat com està a anar a dos mil per hora durant la jornada laboral i a mil en la no laboral, segurament tindrà un impacte que serà d’impressió. De sobte passarà del frenesí salvatge que m’abduïa, des que entrava a treballar fins que en sortia, a poder-se preguntar, quin luxe, i ara, on vaig? I és que últimament em feia l’efecte – i ho diré en castellà, que aquí parlem diferents llengües- de no voy, que me llevan.  Així d’arravatada era la meva feina. Només em fa por que no pugui resistir la pau que l’envairà i comenci a moure’s a ralentí, i ja se sap que després del ralentí ve l’aturada.
Tanmateix, tantes paraules no impediran l’inevitable: que demà m’aixequi tard, mandregi, esmorzi tranquil·lament i que caram! escrigui un poema per celebrar-ho.  Començarà així:


Lliure rima amb viure,
amb riure
i, en el meu cas,
amb escriure.
Ets lliure si pots volar,
però també
si pots caminar
i mentre camines
ets capaç de somiar
...

I prou, que he dit que l’escriuria demà.

6 comentaris:

  1. Avui és el primer dia de la resta de la teva vida... (mai millor dita la frase)

    El teu cos, com la teva ment s'acostumarà a allò que tu vulguis que s'acostumi... acostumar-se a viure millor és fàcil, pitjor seria si fos al revés.

    Que gaudeixis molt d'aquesta etapa que comença avui... passarem a llegir-te qui sap si amb una mica d'enveja...

    Una abraçada, Teresa.

    ResponElimina
  2. Gràcies Carme, faré els possibles perquè l'enveja que provoco es converteixi en un somriure i si pot ser en una rialla, ja sigui per algun dels meus estirabots que surten de tant en tant, o perquè per comptes d'escriure sobre "mai tant a prop", pugui fer-ho sobre "el dia que ho vam aconseguir". Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Hola Teresa, inaugurem jubilació, però no passa res...Una etapa més de la vida. També t'he de dir que al començament costa una mica, perquè fins que no encarriles la nova situació...Veuràs que tens la possibilitat de fer tantes coses, que fins que no trobes el nou camí, vas una mica desorientada. Sobretot, si fins ara has portat un ritme frenètic. És una mica allò de , i ara què??? Em preocupa això que dius que vols fer activitats de risc...no hauràs pensat en fer pontinc, he, he...

    Un poema molt bonic i m'he fixat amb les rimes : lliure, viure, riure, escriure --- Volar , caminar, somniar...
    Surten una preciositat de paraules de coses per sentir i per fer.

    Molts petonets i, a volar!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Roser, ja m'imagino que tot i agafar-ho amb ganes, es necessita un temps d'adaptació. Pointing? de moment llençar-me en paracaigudes és el que tinc al cap, però tot arribarà.
      Aquestes rimes són molt fàcils ja ho saps tu, sí que el sentit de totes aquestes paraules és maco.

      Elimina
  4. Teresa, Un text molt bonic, que evoca una alegria ben profunda, t'entenc molt bé i et desitjo que aquesta llibertat que sembla que per fí has assolit et dugui per camins d'i.lusió i de satisfacció i que quan pensis en la teva etapa profesional ho facis recordant els bons moments que has passat, segur que aquells que no han estat tan agradables aviat quedaran atrapats en aquest lloc fosc que és l'oblit.

    Una abraçada,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marga, la veritat és que tot i que en parlo i me'n recordo, m'adono que no penso en els mals moments. Escrius molt, molt bé. Un petó.

      Elimina