diumenge, 15 de setembre de 2013

AMORS CLANDESTINS



                                                  
L’Alícia no encerta el forat del pany. Els seus dits tremolen i quan finalment ho aconsegueix, corre cap a l’ascensor que, merda! està ocupat. Baixa corrent les escales des del seu àtic. Porta ales als peus, malgrat el calçat no és l’habitual. S’ha recollit la llarga cabellera en una trena que se li gronxa sobre el pit i ha vist que li quedava bé damunt el groc de la samarreta. Ha estat temptada de posar-se la seva americana blanca preferida al damunt, però l’atracció morbosa pel risc de ser reconeguda l’ha fet desistir. Duu una gorra amb visera del seu fill, amb l’escut de Catalunya brodat. En posar-se-la ha recordat el dia que el noi va arribar a casa mig amagant-la. Nosaltres també som catalans, fill meu, li va haver de dir.
Al carrer hi ha poca gent,  sap que aviat començarà a omplir-se, però és que només són les set del matí. Camina i de seguida se li eixampla el somriure, perquè allà lluny veu el Pere que es va atansant. Porta un excel·lent camuflatge, però ella el reconeix. S’ha tenyit de negre els cabells grisos i s’ha sotmès a un parell de sessions de raig UVA. Porta dos pírcings a l’orella dreta. Una camisa de colors llampants li crida poderosament l’atenció, ella sempre l’ha vist amb colors pàl·lids. Es troben, s’agafen les mans, es fan un petó prolongat i ardorós i es miren amb un esguard intens que els descobreix nous matisos l’un de l’altre. El cotxe? diu ella. L’he deixat allà dalt mal aparcat. I això? Avui és un dia transgressor, estimada. I aquesta gorra? L’Alícia riu, mentre li assenyala que porta la visera al clatell. Ah, és de l’ANC - el Pere se la mira amb ulls entremaliats - La vaig trobar tota rebregada sota el coixí d’un sofà a la seu del partit. Va ser l’endemà d’un dia duríssim, que vam intentat trobar, sense èxit,  amb quina autonomia ens podíem confederar.
Ella li fa un petó i un altre i un altre. Després la vista se li’n va vers la camisa llampant i veu que a sota hi porta la samarreta, la mateixa que ella, la de la cadena. Comença a desbotonar-li impetuosament mentre el Pere riu a grans riallades. S’estimen tant... No s’expliquen com han pogut estar tant de temps enfrontats. Treballen junts, però les seves famílies estan confrontades des de sempre i ells se senten com Romeu i Julieta vivint el seu amor prohibit.
Seguint el camí marcat, ells dos s’odiaven. Fins que un dia ell va enamorar-se dels seus llavis molsuts, de la  boca tantes vegades llençant gripaus, que ara li semblava llençar floretes, de la facilitat de paraula... Va fixar-s’hi just quan es va saber que la seva família l’havia espiada al restaurant. Es va sorprendre de veure-la fràgil i vulnerable i va començar a mirar-se-la amb uns altres ulls. Ella se n’adonà i va percebre un canvi en les reaccions que el Pere li produïa. Sempre n’havia fet sorna de la seva lenta capacitat de resposta quan li llençava dards enverinats, però a partir d’aquell moment va tenir la certesa que ho feia per ella, per donar-li temps de preparar-se la rèplica. I tant que en tenia de temps! Mentre el Pere pensava i finalment parlava per acabar no dient res, ella rumiava quatre respostes possibles i decidia quina podia ser la més impactant. I és que, en la seva feina, tot es reduïa a això.
Un dia, baixant les escales del Parlament, les seves pells van fregar-se i se’ls feu evident que la sageta de Cupido s’havia ficat enmig del seu foc creuat. De seguida van saber que ni Capuletos ni Montescos podrien destruir el que havia nascut en els seus cors.
Caminen per la ciutat, cada vegada més viva, més il·lusionada, més groga. Es confonen entre la gent, tots enemics ideològics, tots volen trencar la unitat del seu país. Quin país? Ara resulta que s’hi troben bé dins la samarreta groga i no saben si és pel seu amor clandestí o perquè és l’onze de setembre.
Són les 17:14, s’agafen de les mans amb els seus veïns de cadena. Miren de front, la il·lusió col·lectiva els embolcalla, ningú no els coneix, ningú no ho sabrà. O potser sí, potser demà els diaris n’aniran plens, potser demà passat les seves famílies els deposaran per infames o per traïdors, potser seran la riota dels seus partits, potser... Es miren i tots dos descobreixen el pànic en els ulls de l’altre. Hem anat massa lluny, es diuen sense paraules. Trenquen la cadena i se’n van. Al seu darrere, queda un buit a la cadena que els seus veïns corren a omplir. Els crits d’independència se senten més forts que mai. Caminen una estona i s’acomiaden amb un cast petó. Hem anat massa lluny - també sense paraules - Ella deixa caure una llàgrima que davalla fins els seus llavis molsuts. Ell s’empassa la seva. Lluny, encara ressonen els crits.



Vaig publicar una versió més reduïda d'aquest relat, estarem d'acord, de ciència-ficció a Núvol/ Diari digital de cultura en català www.nuvol.com  l'11 de setembre de 2013.

3 comentaris:

  1. Com que massa lluny, si acabaven de començar el seu camí!!! :DDD

    M'ha agradat molt la història que explica moltes contradiccions que viuen algunes persones. Fa poc parlava amb algú que havia deixat dolorosament el seu partit de sempre...

    M'enduc l'enllaç al meu blog, Teresa, així et tinc més a la vista.

    ResponElimina
  2. Gràcies Carme, celebro que t'agradi i gràcies també per passejar el meu bloc. Penso però que ets molt optimista. Al Pere real se'l veu insegur, però ella no crec que s'ho hagi plantejat mai. Avui menys que mai, que els seus amics han desenterrat la destral de guerra. Fan riure. Tant segurs que estan que som una minoria, i tots manipulats, per què no ens deixen comprovar-ho amb la consulta?

    ResponElimina
  3. Caram, aquests dos semblen en Romeu i la Julieta moderns...
    Però en els temps que corren, penso que aquests amors clandestins, ja no hi tenen cabuda, em sembla que els fills passen olímpicament de les males relacions dels pares...El què potser és més normal, es que es camuflin per anar a la Via, si pertanyen a algun partit contrari a la independència.
    El que han anat massa lluny, és perquè s'han estimat de forma clandestina, o perquè han anat a la Via traint el partit? O potser pe les dues coses?

    Teresa, vaig rebre el teu missatge que em va fer arribar la Carme, jo et volia contestar però no he trobat cap adreça, et deixo la meva, per si me la vols donar i així et puc contestar:

    m.rosalve@hotmail.com

    Petonets.

    ResponElimina