L’Alícia no encerta el forat del pany.
Els seus dits tremolen i quan finalment ho aconsegueix, corre cap a l’ascensor
que, merda! està ocupat. Baixa corrent les escales des del seu àtic. Porta ales
als peus, malgrat el calçat no és l’habitual. S’ha recollit la llarga cabellera
en una trena que se li gronxa sobre el pit i ha vist que li quedava bé damunt
el groc de la samarreta. Ha estat temptada de posar-se la seva americana blanca
preferida al damunt, però l’atracció morbosa pel risc de ser reconeguda l’ha
fet desistir. Duu una gorra amb visera del seu fill, amb l’escut de Catalunya
brodat. En posar-se-la ha recordat el dia que el noi va arribar a casa mig
amagant-la. Nosaltres també som catalans, fill meu, li va haver de dir.
Al carrer hi ha poca gent, sap que aviat començarà a omplir-se, però és que
només són les set del matí. Camina i de seguida se li eixampla el somriure,
perquè allà lluny veu el Pere que es va atansant. Porta un excel·lent
camuflatge, però ella el reconeix. S’ha tenyit de negre els cabells grisos i
s’ha sotmès a un parell de sessions de raig UVA. Porta dos pírcings a l’orella
dreta. Una camisa de colors llampants li crida poderosament l’atenció, ella sempre
l’ha vist amb colors pàl·lids. Es troben, s’agafen les mans, es fan un petó
prolongat i ardorós i es miren amb un esguard intens que els descobreix nous
matisos l’un de l’altre. El cotxe? diu ella. L’he deixat allà dalt mal aparcat.
I això? Avui és un dia transgressor, estimada. I aquesta gorra? L’Alícia riu,
mentre li assenyala que porta la visera al clatell. Ah, és de l’ANC - el Pere
se la mira amb ulls entremaliats - La vaig trobar tota rebregada sota el coixí
d’un sofà a la seu del partit. Va ser l’endemà d’un dia duríssim, que vam
intentat trobar, sense èxit, amb quina
autonomia ens podíem confederar.
Ella li fa un petó i un altre i un altre.
Després la vista se li’n va vers la camisa llampant i veu que a sota hi porta
la samarreta, la mateixa que ella, la de la cadena. Comença a desbotonar-li
impetuosament mentre el Pere riu a grans riallades. S’estimen tant... No
s’expliquen com han pogut estar tant de temps enfrontats. Treballen junts, però
les seves famílies estan confrontades des de sempre i ells se senten com Romeu
i Julieta vivint el seu amor prohibit.
Seguint el camí marcat, ells dos
s’odiaven. Fins que un dia ell va enamorar-se dels seus llavis molsuts, de
la boca tantes vegades llençant gripaus,
que ara li semblava llençar floretes, de la facilitat de paraula... Va
fixar-s’hi just quan es va saber que la seva família l’havia espiada al
restaurant. Es va sorprendre de veure-la fràgil i vulnerable i va començar a mirar-se-la
amb uns altres ulls. Ella se n’adonà i va percebre un canvi en les reaccions
que el Pere li produïa. Sempre n’havia fet sorna de la seva lenta capacitat de
resposta quan li llençava dards enverinats, però a partir d’aquell moment va
tenir la certesa que ho feia per ella, per donar-li temps de preparar-se la
rèplica. I tant que en tenia de temps! Mentre el Pere pensava i finalment parlava
per acabar no dient res, ella rumiava quatre respostes possibles i decidia
quina podia ser la més impactant. I és que, en la seva feina, tot es reduïa a això.
Un dia, baixant les escales del
Parlament, les seves pells van fregar-se i se’ls feu evident que la sageta de
Cupido s’havia ficat enmig del seu foc creuat. De seguida van saber que ni
Capuletos ni Montescos podrien destruir el que havia nascut en els seus cors.
Caminen per la ciutat, cada vegada més
viva, més il·lusionada, més groga. Es confonen entre la gent, tots enemics
ideològics, tots volen trencar la unitat del seu país. Quin país? Ara resulta
que s’hi troben bé dins la samarreta groga i no saben si és pel seu amor
clandestí o perquè és l’onze de setembre.
Són les 17:14, s’agafen de les mans amb
els seus veïns de cadena. Miren de front, la il·lusió col·lectiva els
embolcalla, ningú no els coneix, ningú no ho sabrà. O potser sí, potser demà
els diaris n’aniran plens, potser demà passat les seves famílies els deposaran
per infames o per traïdors, potser seran la riota dels seus partits, potser...
Es miren i tots dos descobreixen el pànic en els ulls de l’altre. Hem anat
massa lluny, es diuen sense paraules. Trenquen la cadena i se’n van. Al seu
darrere, queda un buit a la cadena que els seus veïns corren a omplir. Els
crits d’independència se senten més forts que mai. Caminen una estona i s’acomiaden
amb un cast petó. Hem anat massa lluny - també sense paraules - Ella deixa caure
una llàgrima que davalla fins els seus llavis molsuts. Ell s’empassa la seva.
Lluny, encara ressonen els crits.
Vaig publicar una versió més reduïda d'aquest relat, estarem d'acord, de ciència-ficció a Núvol/ Diari digital de cultura en català www.nuvol.com l'11 de setembre de 2013.
