divendres, 31 d’agost del 2012

TINC UN COTXE PETIT


   

Tinc un cotxe petit. Quan jo tenia una família tradicional, a casa hi havia el cotxe gran per a famílies tradicionals, que no conduïa jo. El meu era el segon cotxe de casa, només per a funcions... quotidianes.

Amb el meu cotxe petit portava els fills a l’escola i també els seus amics on convenia. No hi feia res que fes una pluja fina o un aiguat torrencial, ni que el cel s’estirés blau sense cap núvol. Aleshores ningú no es queixava. Ell tampoc. Cinc places, però petit. Ara que els meus fills s’han fet grans com un santpau, ben just hi caben. El petit que és més santpau que la gran es queixa que quan surt s’ha de doblegar en seccions com un tríptic i que si us plau,  no el vegin els amics sortint d’un cotxe tan petit.

Amb el meu cotxe petit anava a comprar al super, encara hi vaig, i omplia la nevera, el congelador i el rebost per a tota la setmana. I si hagués volgut hauria pogut omplir dues neveres, dos congeladors i dos rebosts. Sembla mentida, tan petit com era!


El meu cotxe petit em porta cada dia a treballar, abans a deu minuts de camí, ara a mitja hora, i tot i essent tan petit mai no m’ha deixat penjada, només una vegada perquè el dipòsit de benzina com correspon a un cotxe petit, també és la mínima expressió i jo, amb la meva eufòria tan gran em vaig oblidar d’omplir-lo, com feia cada tres dies. Està clar que no va ser culpa seva. Per l’autovia els cotxes grans m’ultrapassen i s’allunyen fins a convertir-se en un puntet que desapareix en l’horitzó. El meu cotxe petit va fent via a cent deu per hora. Algun cop entre tots dos fins i tot hem avançat algun cotxe gran. I no ho sé, el meu cotxe petit s’excita tant que sembla com si s’anés a desencaixar.

Abans i ara els que em tracten per la meva feina diuen que tinc una bona feina.
       -            Sí, però té un cotxe  petit- sempre contesta algú.
Són gent normal, penso jo. No necessàriament han d’entendre de feines ni de cotxes. Petits. De segur que tenen un cotxe gran.

 A la meva filla gran sempre li havia agradat el meu cotxe petit. I ho deia:
         -     Jo vull un cotxe com aquest!                 
 Quasi ho exigia:
         -    Com aquest!!
Ja fa temps d’això. Quan es tragué el carnet de conduir i jo, generosament, li vaig oferir el  meu cotxe petit per començar a afrontar la carretera i els semàfors em va dir:
       -     No és segur. És un cotxe petit.
Se’l va comprar negre. El color tampoc no li devia agradar.

Quan passejo els pares, el pare sempre em diu:
-    És petit aquest cotxe.
-         Sí, però eh que va bé?- dic jo.
          -     Sí, sí, va molt bé, però...  és petit.

A la ciutat els cotxes grans m’avancen.
        -     Aparta’t, mosquit!- sembla que diguin.
Però quan és l’hora d’aparcar, el meu cotxe petit mosquit s’encabeix en qualsevol espai, mentre l'amo del borinot dóna uns quants tombs a l’illa gronxant-se amb una excel·lent suspensió i proferint exabruptes magistrals com pertoca a la categoria del seu gran cotxe.

Una antiga companya de feina, a qui encara aprecio molt, sempre que l’acompanyava a casa amb el meu cotxe petit, em deia:
          -     Jo no el sabria portar un cotxe petit.
I potser no. Un dia que em va acompanyar amb el seu cotxe gran, molt gran, vam fer avançaments prudents i també temeraris per la carretera de la costa, menjant-nos tot el que se’ns posava per davant, amb accelerades i frenades de rècord. Em sembla que el mar  tremolava només de veure’ns. De veritat que vaig patir per si no podia tornar a veure el meu cotxe petit mai més.
 

 Ja sé que hi ha cotxes més grans i d'altres molt més grans encara, però a mi m'agrada el meu cotxe. Cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l'horitzó.

Cotxe petit. Blau.

               



diumenge, 19 d’agost del 2012

TOT ESPERANT SETEMBRE

Dedicat a l'estat espanyol que ens insulta, ens maltracta, ens roba i, encara no content, ens vol tenir de genolls i amb les mans lligades a l'esquena.



 





Aquesta és la meva petita aportació al gran somni de tots els que desitgem la independència.
 




M’has mirat amb desdeny. Els teus ulls reflectien l’odi de la mare desnaturada que no ha estimat mai el seu fill i, tanmateix li ha xuclat la sang fins la darrera gota a canvi de falses promeses d’estimació i de futur.

Potser és que mai no has estat la meva mare, potser el que hi havia entre tu i jo era una altra cosa: en aparença, una relació filial i en realitat, la destrucció sistemàtica. Tu a mi m’ho podies exigir tot, jo només acotava el cap i callava. Dictaves lleis, t’empescaves calúmnies, et delectaves en la teva prepotència... I jo callava. Les meves paraules et semblaven ofensives, de segur que no les entenies. T’estime, t’estimo, t’estim és parlar de províncies, ho has dit sempre. No t’adonaves que el sentiment neix al cor i que el cor es revela amb paraules.

Però el meu silenci toca a la seva fi. Jo de tan callar i esguardar ja no et temo perquè et conec: ets una donota, una mala dona de fets i de paraules. Sigui qui sigui qui parla per tu, sempre m’has detestat. I si ets capaç d’ofegar els teus fills, què faràs amb els que, com jo, no ho han estat mai! Com que sé de les teves mancances no em fas por, ni els teus discursos per la grandesa de la família, ni les teves amenaces de deixar-me morir.

Per això m’he aixecat i he parlat, “mare”. Amb paraules que no t’agraden, perquè no les entens, però de segur n’has copsat el sentit complet.

-                    Me’n vaig- he dit.

I els teus ulls han provat de fulminar-me, però m’has trobat blindat i no de raons. Amb tu no serveixen les raons. Estava blindat de decisió perquè sabia que ja no em faria enrere. Sentia que totes les meves cèl.lules miraven plegades vers un mateix punt a l’horitzó. Allà és on m’encamino. No em segueixis, no hi ha lloc per tu al meu costat. I no et facis mala sang. O sí, com vulguis. Et perdono tots els teus greuges, però no m’exigeixis, ni em manis, ni em demanis que torni. No ho faré.

Avui començo a navegar, el futur és aquí a la vora. Ben just d’aquí a pocs dies tocaré a port. Gairebé tres segles embarrancat enmig del mar de la teva supèrbia, però ara el vent m’és favorable i els meus porus ja respiren llibertat.

Lliscaré suaument i esquivaré els esculls,
lliscaré suaument i obviaré els corsaris,
lliscaré suaument i tocaré a port.

dimarts, 7 d’agost del 2012

ERROR DIVÍ





                                               
I Déu es deixà caure en el buit. Exhaust, va estirar un mocador del no res i s’eixugà la suor.

   -Maleït sia!!- exclamà mentre provava de destriar alguna llum enmig de la foscor.

Però no hi havia llum, encara no l’havia creat. Ni cel, ni terra, ni sol, ni lluna, ni estels. Del seu ambiciós projecte de creació s’havia quedat en el primer pas. I només amb el primer pas ja se n’havia atipat. Un cansament que no havia conegut en tota l’eternitat l’havia començat a abatre poques hores després de crear l’home. I la dona. Com podia haver pensat que un ésser sorgit de la seva saliva i avivat amb el seu alè...

Havia forjat un pla perfecte, digne només de Déu. Tot divinament estructurat: crearia la llum i separaria el dia de la nit; crearia el firmament i separaria el mar i el cel. Després separaria la terra del mar i crearia la vegetació. Crear i separar, crear i separar, en un ordre pur i magistral.

I va ser abans de començar la creació, quan encara projectava el sisè dia creador, que va pensar que l’home es trobaria sol i necessitaria companyia. Una profunda angoixa va envair-lo, perquè ell també s’hi sentia molt de sol. Així doncs, per què no començar pel sisè dia? L’home i la dona serien al seu costat recolzant-lo en l’àrdua tasca que l’esperava. L’home i la dona serien els seus amics i a la vegada l’adorarien perquè els havia creat. També l’obeirien perquè ho deia ell i s’ha acabat! L’home i la dona tindrien descendència i el seu agraïment es transmetria eternament de generació en generació. Per sempre més, acompanyat. Oh, sí!

I dit i fet: ensalivà i bufà, i l’home va sorgir d’ell a imatge i semblança seva. També la dona amb alguna diferència significativa. Només acabats de crear els hi explicà amb il·lusió infinita el seu projecte: crear i separar, crear i separar. I ells, en la seva minsa intel·ligència, encara sense tastar la poma de l’arbre de la ciència que els hi havia d’obrir els ulls, el van entendre.

I el penediment ha rosegat Déu fins els nostres dies. Van començar portant-li la contrària sobre el sexe dels àngels, que eren abans de tot i de res, i a qui ni coneixien. Però el pitjor de tot va ser quan entre ells van engegar a discutir i van continuar estirant-se els cabells. No tenien pedres, ni pomes, ni plats, ni estrelles de mar per tirar-se pel cap, perquè Déu ho havia capgirat tot i el no res més absolut els envoltava.

De seguida li va quedar clar que la dona no se sotmetria a l’home, ni aquesta ni cap, que tampoc no pariria amb dolor per sempre. I que l’home aprendria a guanyar-se el pa d’altres maneres que, no necessàriament, el fessin suar. Encara, amb tot, Déu els va beneir. Però allò que el deixà en estat de xoc, del que encara no s’ha recuperat, va ser que inflexibles exigissin que, després de crear-los, els havia de separar.