LA SORPRESA

 

                   

Jo no hi crec gaire en els talents innats, tot i que reconec que algun n'hi ha. Crec més en les deu mil hores de treball dedicades a alguna cosa que t’agradi. No sé si la meva mare n’hi ha dedicat tantes a pintar i dibuixar.

Quan jo era petita, un dia remenant a les golfes, vaig trobar uns quaderns de dibuix que havia fet ella de joveneta i, dins del meu escàs coneixement del tema, em van semblar poc menys que meravellosos.

La meva mare va aparcar la seva afició durant quaranta anys. Cap als anys vuitanta va agafar un pinzell i uns tubs de pintura i, sense que ningú n’hi hagués ensenyat, va començar a pintar. Ho va fer durant uns trenta anys, a estonetes curtes, quan estava sola a casa.

Quan la malaltia del meu pare va entrar per la porta, la inspiració va sortir per la finestra i es va emportar les ganes, el temps i la tranquil·litat d’esperit necessàris per a qualsevol tasca creativa. Va trigar uns quants anys a tornar a agafar un pinzell i quan ho va fer va dir que no li quedava bé i que ja no pintaria mai més. Dir-li que estava desentrenada i que només era qüestió d’insistir una mica, no va servir de res. La meva mare, a més de perseverant és tossuda, que diria que són virtut i defecte que acostumen a anar plegats.

Uns anys més i va recuperar l’antiga afició. No va venir sola. La meva filla li havia regalat un quadern de mandales i va pintar mandales durant força temps. Dic jo que alguna cosa es devia moure en el seu cervell mentre omplia de color aquells espais tan petits entre línies. Alguna cosa que s’hi havia quedat pendent feia molt de temps. Va començar a dibuixar. L’antiga passió la feia treballar dues o tres hores cada tarda amb tanta concentració que de tant en tant li havia de dir:

ꟷEi, mama, com va? Hola? Hola?

El resultat va ser més o menys un centenar de dibuixos, sense comptar els que va fer pel meu llibre “Baltasana”.

Ella me’ls anava ensenyant i jo ja feia temps que cada vegada que me’ls mirava em dolia que aquells dibuixos tinguessin una vida tan curta com la de ser creats i guardats en una carpeta.

Després de molt insistir i en un moment en què devia tenir la guàrdia baixa, es va deixar convèncer de muntar una exposició al poble. Crec que des que hi va accedir fins al dia de l’exposició se’n va penedir unes quantes vegades. I ho entenc perquè això d’exposar-se públicament a l’elogi, però també a la crítica,  requereix endurir-se la pell, que no és cosa fàcil. Jo li deia que ara ja no ens podíem tirar enrere i així vam arribar a la Festa Major, Sant Salvador, patró de Vimbodí i Poblet.

L'exposició era compartida amb un altre dibuixant, Benet Vilà,
 autor dels dibuixos que es veuen al darrere. Magnífics, per cert!

Per sort de la mare i, sobretot, meva ꟷmarededeu, marededeu, que almenys anés bé!ꟷ, l’exposició va ser un èxit. I que contenta que n’estic! La reacció general va ser de sorpresa:

      ꟷTeresina!!!

      ꟷI que bonics!

      ꟷPerò que callat t’ho portaves!

      ꟷTeresina!!!

      ꟷSón preciosos!

      ꟷTeresina!!!

      ꟷPerò com... quan ho has fet tot això?!

La resposta era “els darrers tres anys”. I no hi eren pas tots perquè només n’havíem seleccionat la meitat i mitja dotzena de pintures de l’altra època. No cal dir que la meva mare també en va quedar molt contenta. A qui no li agrada que li reconeguin la feina ben feta!

       L'altre comentari freqüent era: 

        ꟷSou una família d’artistes!

Ella se’n sortia com podia de tanta felicitació. I és que ningú no es podia imaginar que la meva mare, pagesa, botiguera, prudent, discreta i modesta pogués treure del seu interior l’habilitat de fer aquells dibuixos i, tot i així, haver-s’ho guardat per ella tant de temps. 

Família d’artistes... Potser sí, però torno a la meva teoria de dedicar moltes hores a la feina que t’agrada. El meu pare era pagès i s’estimava molt la terra; no cal dir que s’hi passava moltes hores i el resultat era que tenia els trossos com jardins. També aquesta, penso que és una forma d’art, però sobretot és el resultat d’una dedicació plena i incondicional.

I pel que fa a mi, doncs només explicaré el comentari que em va fer el meu amic Joan. Em va fer tanta gràcia ꟷla imatge és molt bonaꟷ que me’l quedo per la posteritat:

      ꟷÉs clar, la teva mare té un do i tu has heretat els gens de la teva mare. Vas veure que ella dibuixava molt bé i ho vas voler provar, però resulta que a tu només et van sortir lletres.

Vaig riure a cor que vols. Hi he d’avantposar “moltes”. Moltes lletres i moltes hores, també. I a més a més, m’agrada molt. Res de talent innat en el meu cas.

     

LA PRIMERA DONA DE LA MEVA VIDA

 

                        

Ella va ser la primera. Després n’hi ha hagut d’altres, igual d’importants, i també homes. Això del poli-amor no ho han descobert els joves, que jo ja fa temps que el practico. Però el primer sempre és diferent, oi?

       Quan ens vam trobar, ploràvem totes dues. Jo, perquè no hauria volgut deixar mai aquell espai íntim on, sense encara saber què m’esperava a fora, em sentia preservada de tots els perills. Ella plorava just pel contrari: perquè feia tres dies i tres nits que lluitava perquè jo tragués el cap d’una vegada i, segur, segur, per poder-me veure la cara. Recordo... no ho recordo, ho sento en la pell. Sento la seva primera abraçada, amb cura, amb alegria, amb sorpresa.

       Des de llavors no ha deixat d’abraçar-me mai. Bé, dic mentida. Quan de jove, a la nit arribava molt tard a casa, més que abraçar-me, m’hauria empès escales avall, que ho sé jo. I ho entenc, eh? Quina mare, quin pare no hauria fet el que fos en alguna ocasió perquè la seva filla —sobretot la filla— deixés de fer el pendó! Abans fèiem el pendó; ara no sé com en diuen i prefereixo no saber què fan. Com és d’esperar, però, mai no em va empènyer. Sabia, com sabem tots, que la força de les abraçades preval per damunt de qualsevol disgust, qualsevol desengany, qualsevol enrabiada. I parlo, no només de les abraçades físiques, sinó de les que les mares donen als seus fills, a voltes sense-tocar-se: amb el cor, amb el desig, en la distància, de consol, de joia, de confortament, d’estímul.

       He parlat alguna vegada aquí de la meva mare, de passada, però avui li dedico aquest post perquè ella és qui em va portar al món demà farà 65 anys.

       Què puc dir de la meva mare? Que té moltes virtuts i algun defecte? Que té bones mans per la costura, la cuina, les plantes, l’art? Que ha viscut la guerra, la post-guerra, les vaques grasses, les flaques, una pandèmia? Sí, tot això és veritat, però jo destacaria d’ella el coratge i la capacitat d’arromangar-se on i quan ha convingut. Quan convé perquè encara ho fa ara.

       De família menestral, es va casar amb el meu pare, pagès de soca-rel, i va anar al tros amb ell mentre les forces li van permetre, que no vol dir que abans no li faltessin en algun moment. Li agradava? No ho crec. A qui, si no és que ho porti a la sang, li agrada anar doblegant l’esquena, avui arreplegant espigues, demà plegant avellanes i ametlles, demà passat tallant raïms dels ceps? Dit així sembla bucòlic i bonic, oi? Doncs qui no ho hagi provat, que ho faci durant més d’un parell d’hores. I que avall que és el terra, i que baixos que són els ceps! Ella ho feia; hores, dies, setmanes, sempre que tocava. Després hi va haver la malaltia del pare, no la darrera, sinó el càncer que va patir amb 54 anys; el meu divorci; les petites dificultats dels néts que, des de la perspectiva dels avis sempre es veuen més grans del que són, la dura malaltia final del pare... Sempre dic que cada vida és una novel·la, no de tres-centes pàgines com les meves sinó de sis toms pel cap baix. Totes sense excepció i cap d’avorrida. I segur que moltes d’aquestes “novel·les” escriurien, descriurien, l’acarnissament d’adversitats més grans que les que ella ha viscut. Però avui, disculpeu-me, avui parlo de la meva mare. Mai no s’ha inhibit, sempre s’ha enfrontat al problema, ha agafat el toro per les banyes. A la seva manera, callada i valenta. Hi ha un tret de la seva personalitat en què sovint m’ha costat d’entrar i és que ella mai no elogia els seus, com fan algunes mares. Per molt satisfeta que se’n senti, mai no ho fa. O potser... Ara penso que no  s’ha reprimit mai a l’hora de dir davant de qui sigui que la seva besneta és la més bonica i la més desperta del món. Però és l’excepció. Amb el temps he anat entenent que és el seu pudor i la seva modèstia allò que li priva de fer-ho, la mateixa modèstia que li impedeix de reconèixer el seu esperit coratjós, però jo sí que li elogiaré aquesta qualitat perquè me’n sento orgullosa i m’agrada pensar que si jo també la tinc una mica, ni que sigui una miqueta, l’he heretat d’ella.

       Al febrer en farà 90 i ella segueix amb les seves il·lusions: el patchwork, la lectura, la cuina, els encreuats, les plantes, el dibuix... La seva actitud reforça la meva idea de que les il·lusions ajuden a gaudir de més bona vida a qui les sap tenir, mantenir i procurar-se’n de noves.

       I per cert, parlant d’il·lusions... La meva, ara mateix, és veure publicat el llibre que hem engendrat entre totes dues. Jo hi he posat les paraules i ella les il·lustracions. És titularà “Baltasana” i aquest cop li afegiré un subtítol, “La muntanya em parlava”. Pretén ser un homenatge a les meves muntanyes, les que contemplo des de casa —la casa del poble—, les que he vist des que vaig néixer, les que he enyorat quan no les he pogut albirar, les que, com tot el que m’envolta, han contribuït a forjar el meu caràcter.

       Algunes de les meves paraules a Baltasana són com aquestes que escric aquí perquè algun dels personatges parla com jo mateixa. Dels dibuixos de la meva mare, aquí n’hi ha una petita mostra.

      

       Espero que vegi la llum a primers d’any. I he d’avisar que no té res a veure amb el que he publicat fins ara: ni novel·la negra, ni històrica, però l’he escrit jo i l’ha dibuixat la meva mare i només això ja el fa valuós. Per mi, és clar, i espero que també pels lectors quan el llegiu. Feia molt  temps que em sentia en deute amb les meves muntanyes i això serà, només, un modest pagament.

ESTIMADA CARME,

                                                

Estimada Carme, 

         Demà te’n vas, més ben dit, et prenen. Et prenen cap a un territori hostil del que mai no m’havia sentit tan allunyada. Et porten a un país que empresona per les idees. A tu, en concret, per haver permès parlamentar sobre les idees. És un país on no existeix la divisió de poders, on el govern es treu les lleis de la màniga i somriu en aplicar els càstigs, on els jutges són, a la descarada, part interessada, on la justícia condemna un sol home i eximeix vergonyosament de responsabilitats directius i polítics en un accident de tren, on absol violadors en grup i deixa impunes bona part dels corruptes, on governi qui governi, sempre manen els mateixos, on el poble ha oblidat el concepte de llibertat i ha tancat l’oïda a conèixer la veritat.

         Tot i empresonada, tenir-te aquí a Mas d’Enric, a només set kilòmetres de casa, em feia sentir alleujada. Anar a fer-te companyia sovint ha estat un bàlsam per a tots els que t’estimem. Espero que també ho hagi estat per a tu, encara que no ens poguessis veure ni sentir, si més no, en directe. Tanmateix, sabies que hi érem.

Benvinguda, Presidenta!   (Foto Diari Més)

Estiu... (Foto Diari Més)

... i hivern (Foto de Maite Valls)

       

No et deixarem mai (Foto Enric Mercadé)

Se t’emporten, Carme, i em fa mal perquè no sé quan tornaràs. El dia que vaig veure la teva mare sortint de visitar-te a la presó vaig pensar en la meva i només em va venir un qualificatiu al cap: Criminals! Sortia amb els ulls enrogits i, entre dos dels seus familiars, intentant de contenir les llàgrimes. Quan la gent de la concentració va començar a dir-li: “Estem amb vosaltres, estem amb vosaltres” es va desmuntar. Pobreta mare! Haver de veure la seva filla innocent, i honorable, entre reixes. El qualificatiu em torna quan veig la meva neta i penso que tu no pots gaudir de la teva, que t’han arrabassat un goig que no podràs recuperar mai. Criminals!

         I amb tot, em commou la teva força, Carme. Allà on vas hi queda la teva estela. Ningú que et conegui, fins i tot les delinqüents, companyes teves de presó, podrà mai considerar-te una mala persona. Només la ignorància i el desconeixement poden portar a creure que, tant tu com els teus companys sou malvats, delinqüents, malfactors, colpistes. La ignorància, el desconeixement i els interessos partidistes que planen damunt vostre, servats  pels jutges que us jutjaran. Ja tenen el veredicte preparat, només els cal emetre’l. I no hi haurà objeccions sobre drets i dignitats formulades pels advocats i per vosaltres mateixos que valguin. Si més no, no valdran en aquest país hostil.

         Saps què, Carme? Sovint repasso mentalment els episodis de la història on la gent ha lluitat per una causa justa i em tranquil·litza comprovar que totes les causes justes lluitades de manera pacífica s’acaben guanyant. I crec que tots vosaltres sou conscients que esteu fent història, que en sou els protagonistes i que quan tot hagi passat els vostres noms hi quedaran per sempre, amb tants d’altres que van patir en pròpia pell la repressió més cruel i injusta per, al final, sortir-ne victoriosos i canviar el destí d’un poble.

         Carme, no et manca la valentia ni la fermesa, per tant només puc desitjar-te força i coratge,  enviar-te una immensa abraçada i el desig que triomfi la veritat.

Estimada Carme, estimada Presidenta...

                                                                       

                                                                              Teresa Duch

EL DIA AMNÈSIC

                                             

Hi ha dies que em llevo amb molt mala memòria. Deu ser l’edat. Ja m’hi he familiaritzat tant que dic que tinc un dia amnèsic. A veure, no és que no recordi què he de fer quan m’aixeco del llit: dutxar-me, vestir-me, les dents, els cabells —aquests també a vegades semblen haver oblidat l’orientació que han tingut tota la vida—, en fi, totes les rutines matutines.

El dèficit de memòria el noto amb els noms propis: polítics, actrius, actors, gent famosa, noms de pel·lícules... No em surten. Serà un principi d’... (?). Al llarg del dia ja van sortint. És greu? Quan penso que el pare fins els seus darrers dies anomenava sense vacil·lar al JonVaine, al RocUdson, l’EsteveMQuen, la BeteDavis, i la GraceQuelli, i recordava els títols de les pel·lis que més li havien agradat... Al Clint Eastwood li deia “el del puret”. En alguna pel·li se’n devia fumar un tota l’estona. I a més, “el del puret” és molt més fàcil de dir que ClintEastuod. Allò sí que era memòria i no aquesta amnèsia meva que m’ataca de tant en tant.

Una vegada un metge amic —metge i amic? Estrany per mi, no?― em va dir que en el moment en què començàvem a anotar coses a l’agenda, començàvem a perdre memòria perquè al delegar-la en l’agenda ja no la fèiem treballar.

L'agenda maleïda

Quan treballava anava sempre amb els paperets. Si em llegís algú de la generació Y o Z segur que diria “quin sacrilegi!”, suposant que sabés què és un sacrilegi, suposant que em llegís, que ambdues suposicions les poso en dubte. Igual com ells ara ―que tampoc és que ho hagin inventat tot, encara que s'ho pensin— era habitual fer varies tasques alhora: despatxar, agafar el telèfon, treballar en tres pantalles diferents, respondre els missatges directes del cap, anotar a l’agenda (aquesta sí, la mateixa que fan servir els Y i els Z); anotar-hi les trucades, les vendes, els mocs, els clients potencials, les assegurances, les esbroncades per la no cobertura de les assegurances, els fons que pujaven, els que baixaven, el que havia fet, el que estava fent, el que faria... Uf! Des del primer moment vaig pensar que havíem canviat  el treballar per la  prova-demostració-exhibició que estàvem treballant. M’ho vaig guardar per a mi. Sense evidències científiques, com la de la memòria abocada  a l’agenda i perduda per sempre del meu amic, no em volia exposar a què ningú em rebatés una teoria que jo tenia claríssima. És el que passa quan no tenim prou arguments, oi? que et negues a discutir sobre el tema. Me n’he anat cap una altra banda. Em passa sovint, deu ser l’amnèsia. Els paperets eren perquè no se m’escapés res perquè, amb tanta pantalla multitasca i amb el cap tan ple, el més fàcil era oblidar-se d’alguna cosa, sinó de la majoria, si no m’ho apuntava. Acabada la inacabable jornada laboral agafava tots els paperets i intentava esbrinar què caram hi deia, tirant-me en cara per què punyeta escrivia tant, si després no ho entenia. Estic exagerant, ho acabava entenent tot. A vegades costava una mica, però me’n sortia. Sempre he estat complidora, jo (mua, mua, mua cap a mi). 

Qui em demanava alguna cosa sabia que hi podia confiar. Després de cinc anys de no ser-hi encara pregunten per mi (mua, mua, mua cap a ells).

Doncs això, que tant de material abocat als paperets i a l’agenda ―aquesta electrònica― igual ara  m’està passant factura. Que consti que ara que només practico la multitasca quan vull —és una il·lusió que em faig, més que res― he provat de recordar-me d’allò que he de fer sense anotar-ho. Més ben dit, ho anoto i després miro de recordar-me’n sense mirar-ho. Si la mare es recorda d’un any per l’altre del dia que té visita amb la geriatra, que no recordo com es diu, per què jo no puc recordar-me de les quatre coses que he de fer durant la setmana que tinc per davant? Doncs no hi ha res a fer! Ja puc memoritzar el que sigui que mentre dormo s’esborra tot. Dormo i quan em desperto no em surten els noms ni recordo què he de fer. Em passa algun dia. D’això se’n diu dormir bé. Algun dia.

He pensat d’anar al metge, no al meu amic, el que li té tírria a l’agenda, perquè ja està retirat. Però si vaig a la meva metgessa de capçalera, ara no en recordo el nom,  ja sé què em dirà.

         ―Què em passa, doctora? —diré jo, amoïnada.

         ―És l’edat, és l’edat —dirà ella sense mirar-me.

         ―Ja m’ho pensava —diré jo sense pensar, amb suficiència.

         ―Ah, que és metge vostè? ―dirà ella, ofesa.

Així que no cal, eh que no? Mentre  al problema de la memòria li pugui dir “dia amnèsic” rai! El fumut serà quan es converteixi en un dia llarg, una llarga nit més que res.

TOT ESPERANT SETEMBRE

Dedicat a l'estat espanyol que ens insulta, ens maltracta, ens roba i, encara no content, ens vol tenir de genolls i amb les mans lligades a l'esquena.

 





Aquesta és la meva petita aportació al gran somni de tots els que desitgem la independència.
 

M’has mirat amb desdeny. Els teus ulls reflectien l’odi de la mare desnaturada que no ha estimat mai el seu fill i, tanmateix li ha xuclat la sang fins la darrera gota a canvi de falses promeses d’estimació i de futur.

Potser és que mai no has estat la meva mare, potser el que hi havia entre tu i jo era una altra cosa: en aparença, una relació filial i en realitat, la destrucció sistemàtica. Tu a mi m’ho podies exigir tot, jo només acotava el cap i callava. Dictaves lleis, t’empescaves calúmnies, et delectaves en la teva prepotència... I jo callava. Les meves paraules et semblaven ofensives, de segur que no les entenies. T’estime, t’estimo, t’estim és parlar de províncies, ho has dit sempre. No t’adonaves que el sentiment neix al cor i que el cor es revela amb paraules.

Però el meu silenci toca a la seva fi. Jo de tan callar i esguardar ja no et temo perquè et conec: ets una donota, una mala dona de fets i de paraules. Sigui qui sigui qui parla per tu, sempre m’has detestat. I si ets capaç d’ofegar els teus fills, què faràs amb els que, com jo, no ho han estat mai! Com que sé de les teves mancances no em fas por, ni els teus discursos per la grandesa de la família, ni les teves amenaces de deixar-me morir.

Per això m’he aixecat i he parlat, “mare”. Amb paraules que no t’agraden, perquè no les entens, però de segur n’has copsat el sentit complet.

-                    Me’n vaig- he dit.

I els teus ulls han provat de fulminar-me, però m’has trobat blindat i no de raons. Amb tu no serveixen les raons. Estava blindat de decisió perquè sabia que ja no em faria enrere. Sentia que totes les meves cèl.lules miraven plegades vers un mateix punt a l’horitzó. Allà és on m’encamino. No em segueixis, no hi ha lloc per tu al meu costat. I no et facis mala sang. O sí, com vulguis. Et perdono tots els teus greuges, però no m’exigeixis, ni em manis, ni em demanis que torni. No ho faré.

Avui començo a navegar, el futur és aquí a la vora. Ben just d’aquí a pocs dies tocaré a port. Gairebé tres segles embarrancat enmig del mar de la teva supèrbia, però ara el vent m’és favorable i els meus porus ja respiren llibertat.

Lliscaré suaument i esquivaré els esculls,

lliscaré suaument i obviaré els corsaris,

lliscaré suaument i tocaré a port.