Ella
va ser la primera. Després n’hi ha hagut d’altres, igual d’importants, i també
homes. Això del poli-amor no ho han descobert els joves, que jo ja fa temps que
el practico. Però el primer sempre és diferent, oi?
Quan ens vam trobar, ploràvem totes dues.
Jo, perquè no hauria volgut deixar mai aquell espai íntim on, sense encara
saber què m’esperava a fora, em sentia preservada de tots els perills. Ella
plorava just pel contrari: perquè feia tres dies i tres nits que lluitava
perquè jo tragués el cap d’una vegada i, segur, segur, per poder-me veure la
cara. Recordo... no ho recordo, ho sento en la pell. Sento la seva primera
abraçada, amb cura, amb alegria, amb sorpresa.
Des de llavors no ha deixat d’abraçar-me
mai. Bé, dic mentida. Quan de jove, a la nit arribava molt tard a casa, més que
abraçar-me, m’hauria empès escales avall, que ho sé jo. I ho entenc, eh? Quina
mare, quin pare no hauria fet el que fos en alguna ocasió perquè la seva filla
—sobretot la filla— deixés de fer el pendó! Abans fèiem el pendó; ara no sé com
en diuen i prefereixo no saber què fan. Com és d’esperar, però, mai no em va
empènyer. Sabia, com sabem tots, que la força de les abraçades preval per
damunt de qualsevol disgust, qualsevol desengany, qualsevol enrabiada. I parlo,
no només de les abraçades físiques, sinó de les que les mares donen als seus
fills, a voltes sense-tocar-se: amb el cor, amb el desig, en la distància, de
consol, de joia, de confortament, d’estímul.
He parlat alguna vegada aquí de la meva
mare, de passada, però avui li dedico aquest post perquè ella és qui em va
portar al món demà farà 65 anys.
Què puc dir de la meva mare? Que té
moltes virtuts i algun defecte? Que té bones mans per la costura, la cuina, les
plantes, l’art? Que ha viscut la guerra, la post-guerra, les vaques grasses,
les flaques, una pandèmia? Sí, tot això és veritat, però jo destacaria d’ella
el coratge i la capacitat d’arromangar-se on i quan ha convingut. Quan convé
perquè encara ho fa ara.
De família menestral, es va casar amb el
meu pare, pagès de soca-rel, i va anar al tros amb ell mentre les forces li
van permetre, que no vol dir que abans no li faltessin en algun moment. Li
agradava? No ho crec. A qui, si no és que ho porti a la sang, li agrada anar
doblegant l’esquena, avui arreplegant espigues, demà plegant avellanes i
ametlles, demà passat tallant raïms dels ceps? Dit així sembla bucòlic i bonic,
oi? Doncs qui no ho hagi provat, que ho faci durant més d’un parell d’hores. I
que avall que és el terra, i que baixos que són els ceps! Ella ho feia; hores,
dies, setmanes, sempre que tocava. Després hi va haver la malaltia del pare, no
la darrera, sinó el càncer que va patir amb 54 anys; el meu divorci; les
petites dificultats dels néts que, des de la perspectiva dels avis sempre es
veuen més grans del que són, la dura malaltia final del pare... Sempre dic que
cada vida és una novel·la, no de tres-centes pàgines com les meves sinó de sis
toms pel cap baix. Totes sense excepció i cap d’avorrida. I segur que moltes
d’aquestes “novel·les” escriurien, descriurien, l’acarnissament d’adversitats
més grans que les que ella ha viscut. Però avui, disculpeu-me, avui parlo de la
meva mare. Mai no s’ha inhibit, sempre s’ha enfrontat al problema, ha agafat el
toro per les banyes. A la seva manera, callada i valenta. Hi ha un tret de la
seva personalitat en què sovint m’ha costat d’entrar i és que ella mai no
elogia els seus, com fan algunes mares. Per molt satisfeta que se’n senti, mai
no ho fa. O potser... Ara penso que no s’ha
reprimit mai a l’hora de dir davant de qui sigui que la seva besneta és la
més bonica i la més desperta del món. Però és l’excepció. Amb el temps he anat entenent que és el seu
pudor i la seva modèstia allò que li priva de fer-ho, la mateixa modèstia que li
impedeix de reconèixer el seu esperit coratjós, però jo sí que li elogiaré
aquesta qualitat perquè me’n sento orgullosa i m’agrada pensar que si jo també
la tinc una mica, ni que sigui una miqueta, l’he heretat d’ella.
Al febrer en farà 90 i ella segueix amb
les seves il·lusions: el patchwork, la lectura, la cuina, els encreuats, les
plantes, el dibuix... La seva actitud reforça la meva idea de que les
il·lusions ajuden a gaudir de més bona vida a qui les sap tenir, mantenir i
procurar-se’n de noves.
I per cert, parlant d’il·lusions... La
meva, ara mateix, és veure publicat el llibre que hem engendrat entre totes dues.
Jo hi he posat les paraules i ella les il·lustracions. És titularà “Baltasana”
i aquest cop li afegiré un subtítol, “La muntanya em parlava”. Pretén ser un
homenatge a les meves muntanyes, les que contemplo des de casa —la casa del
poble—, les que he vist des que vaig néixer, les que he enyorat quan no les he
pogut albirar, les que, com tot el que m’envolta, han contribuït a forjar el
meu caràcter.
Algunes de les meves paraules a Baltasana són com aquestes que escric aquí perquè algun dels personatges parla com jo mateixa. Dels dibuixos de la meva mare, aquí n’hi ha una petita mostra.
Espero que vegi la llum a primers d’any.
I he d’avisar que no té res a veure amb el que he publicat fins ara:
ni novel·la negra, ni històrica, però l’he escrit jo i l’ha dibuixat la meva
mare i només això ja el fa valuós. Per mi, és clar, i espero que també pels
lectors quan el llegiu. Feia molt temps
que em sentia en deute amb les meves muntanyes i això serà, només, un modest
pagament.