diumenge, 23 d’abril del 2017

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA

                    
Dimarts passat vaig preparar una entrada al blog, dedicada, tal com toca aquests dies, als llibres. Als clàssics, als bons, als mediàtics, als nefastos, als vuitanta-cinc mil nous títols que es publiquen cada any. Hi explicava, sense anomenar títols, com escollir un bon llibre amb algunes probabilitats més d’encertar-ho.
Ho deixaré per un altre any perquè la matinada de dimarts a dimecres, la meva néta va decidir que arribava ja, passant de l’opinió d’especialistes diversos, que asseguraven que encara no era el moment.
L’Elna va arribar al galop i amb tantes ganes que la meva filla quasi no va tenir temps de descavalcar, o sigui, d’arribar a l’hospital. Millor així? Bé, sí, si l’horeta curta pot ser mitja hora, millor que millor. Tot i que jo encara porto l’ensurt al damunt.
Perquè...
   1r. pensament:
   I la resta: 
       —On punyeta són les claus, la bossa, l’altra bossa, els 
papers...?
     Com és que hi ha vint claus al clauer i cap no entra en el pany?
       Ah no! És culpa meva que sin las gafas del cerca no veo nà.
       —He de trucar al pare, he de trucar al pare!
       —Merda! Ara m’he deixat els mòbils! Torno a buscar-los.
    Ostres, que no recordo si és el primer segona o el primer tercera.
       Quina clau era, quina clau?


Sobren les paraules


Mentrestant l’Elna i la seva mama ja anaven amb l’ambulància fent sonar la sirena a ple pulmó cap a un hospital al qual en cap moment no s’havia plantejat ningú d’anar. Quan vaig arribar ja estava tot fet. L’Elna va arribar al món sense cap parent a la vora, tret de la seva mare. Amb tot, mare i filla van estar super-ben-acompanyades i super-ben-ateses; només calia veure la seguretat i l’afecte amb què les tractaven totes les professionals que hi havia a la sala de parts quan finalment hi vaig arribar.


Aquí també


Tot bé, tot bé. La meva néta té totes les qualitats: És tranquil·la, menjadora, se la veu feliç d’estar entre nosaltres, té els ulls d’un blau intens, unes orelletes perfectes, un cabell que tira a ros, un nasset xato, unes mans que se m’agafen al dit i uns peuets que belluga quan està molesta. Com? Ah, que m’he tornat una iaia babaua que només li veu virtuts a la seva néta?  Doncs segurament, però no és que jo els hi vegi, és que les té.


L’Elna és un llibre en blanc, on tot just hi ha escrit les primeres lletres. Tan joveneta? Bueno... és que amb l’àvia que té... què voleu? Jo, com a experta en Word li vull donar uns quants consells que, tot i que les criatures ara neixen amb la informàtica sota el braç, segur que me’ls agrairà quan  sigui l’hora. La vida que va passant s’escriu en rodona; les caigudes i ensopegades en negreta, que es transforma en cursiva quan ens aixequem, com més ràpid millor. La felicitat efímera va en majúscules; en aquest paràgraf de nou-cents caràcters, només una dotzena en són majúscules. De fonts n’hi ha a milers; ha d’escollir la que li vagi bé en cada moment, però si canvia massa sovint, pot ser que, un cop escrita, alguna pàgina la confongui. Els salts de pàgina són silencis, a vegades desitjats i d’altres no. I les il·lusions són de colors, de tots els colors. Que les novel·les són en negre sobre blanc? Qui ho ha dit que el llibre de l’Elna serà una novel·la? A veure, qui ho ha dit? Les tapes són el que tots veiem, però de les pàgines escrites només en coneixerem el que ella ens vulgui ensenyar.

Per  a tu, Elna


Estimada Elna meva,
Com que cada vegada que et tinc als braços em posaria a plorar i quan no t’hi tinc encara ploraria més, deixa’m que formuli un desig per al llibre de la teva vida: que sigui llarg i de qualitat, resistent i a la vegada delicat per dins i per fora, que sàpigues trobar-li sempre nous colors, que les majúscules siguin generoses i que la cursiva faci sempre fora la negreta.  Que el que hi escriguis estigui d’acord amb  allò que sents i penses. Que els salts de pàgina siguin escassos i que, els que t’envoltem, els sapiguem interpretar i respectar. 



I segur que algú de vosaltres es preguntarà com ha estat la rebuda de la Lila a l’Elna. Em sembla que coincidim en tenir un garbuix d’emocions i sentiments encara difícils de desxifrar. No m’explico que només fa sis dies que no la coneixia i ara l’enyori a tothora. La Lila fa més salts i més tombs que mai,  però quan l’Elna es posa a plorar, ella és qui primer hi arriba. Encara no hem pogut parlar, però quan tinguem un moment segur que m’ho explica.

El dia que el pare pugui relaxar el braç, això estarà guanyat

dimarts, 4 d’abril del 2017

EL PARABÉN

                                                          
Jo no soc gaire amiga dels cosmètics; els que em coneixen personalment ja ho saben. Un dels motius és la manca de paciència per entretenir-m’hi; un altre, la lletra tan petita dels prospectes, que és com si em volguessin demostrar que aquell producte ja no és per als meus ulls. La tercera és la meva pell, heretada de la meva mare. Ni l’una ni l’altra patim de les entranyables arrugues que comporta l’entranyable edat que tenim. Ella, amb vuitanta-cinc anys, en té ben poques; les meves són comptades, encara que a vegades faci paral·lelismes entre les arrugues del meu cotxe i les meves. A canvi, tinc flaccidesa, alguna que altra taca i sobretot tinc ulleres. Les meves ulleres no són cosa de l’edat perquè en el meu moment àlgid de bellesa ja en tenia. Ara s’han accentuat, és clar: més blavoses, més fondes, més fosques... i com si això no fos prou, petits solcs les travessen. I dic petits perquè mai no em miro al mirall amb les ulleres de vista posades. No vull caure d’esquena i haver de preocupar-me d’altres parts del meu cos, a banda de les que envolten el meu ull per sota. I fins aquí el retrat robot de la part superior del meu rostre. I la psicòloga diria:
         —Tu per què caram t’immoles d’aquesta manera?
         —No hi ha res com riure’s de les pròpies mancances —li respondria jo—. No és que les mancances es curin, però almenys riem.
Encara que hi faci molta conyeta és un tema que em preocupa una mica i a la primavera més, perquè amb la mica de picor i coïssor que m’agafa als ulls, n’hi ha prou perquè la situació empitjori.
Així que l’altre dia, passant per davant d’una farmàcia, com que portava l’antena de les ulleres posada, vaig veure un producte revolucionari —tots ho són en algun moment fins que n’apareix un altre que ho és més—, i me’l vaig comprar. La capseta on anava posat estava plena de paraules en quatre idiomes de color verd i morat sobre fons platejat. Els llegia tots igual, igual de malament perquè fins i tot amb ulleres se’m feia molt difícil de llegir: tecnologia... passiflora... energia... mirada resplendent... arruguetes... joventut... Sí que hi havia una paraula que em va quedar gravada perquè es repetia molt: parabén. De seguida vaig lligar caps i em vaig imaginar que el parabén era una al·legoria de la seva homòfona paravent. I així com el paravent para el vent, aquella crema ho parava tot. Parava les ombres, les blavors, l’evolució cap a l’infern de les meves ulleres i la coïssor i picor primaveral dels ulls. Vaja! Que tenia a les mans un elixir de vida, o el que és millor, de joventut.

Amb parabén? Sense parabén?


Una altra cosa que em va quedar clara va ser que les instruccions eren a l’interior. Algú es podrà creure que quan deien interior es referien al revers de la capsa? Si ja era difícil llegir-ho en posició normal, fer-ho des de dalt i en perspectiva ja era desesperant. No vaig tenir cap més remei que desmuntar la capsa per saber com havia d’aplicar el producte revolucionari. Per sort el text de l’interior era negre sobre blanc i vaig poder llegir tots els avantatges que em reportaria aquell producte meravellós si me l’aplicava correctament. La forma d’ús estava clara. També em va agradar molt de saber que si feia servir el producte, estava protegint els boscos  i que s’havien realitzat estudis sobre el seu impacte ambiental. El resultat dels estudis havia estat la magnífica capsa desmuntada que tenia a les mans i el tubet microscòpic que hi havia a dins. Microscòpic pels 15 ml. que contenia, no pas pel preu.
Finalment vaig tornar a ensopegar amb la parauleta que m’havia desvetllat la imaginació vers un model d’humanitat sense ulleres, és a dir, vers una possible societat ideal. El parabén. Ja el tornava a tenir allí davant dels ulls i de les ulleres, de les unes i de les altres. I oh disgust i decepció! El negre sobre blanc em mostrava un “sense” claríssim, de la mateixa mida que el parabén. “Sense parabén” deia i repetia diverses vegades el xassís de la capsa.
Ja l’he provat —no el llençaré pas amb el mòdic preu que té—. I va bé! Les meves ulleres no han desaparegut per sempre, però es veuen menys i la pell queda fina i suau com la d’un nen. Molt diferent de tots els correctors d’ulleres que havia provat. Estic segura —seguríssima— que és l’absència de parabén.

No per a tothom és igual, el parabén.
Els portuguesos i els galegos ho diuen per felicitar-se

I ara ve quan busco la parauleta a veure què m’explica —ja sé que havia d’haver començat per aquí, ja ho sé—. De primer topo amb una pàgina d’agricultura i consum ecològic que el posa a parir: verí diari per a la pell, diuen, i no només per a la pell. És com una mena d’insecticida per evitar que a les cremes s’hi posin microbis i insectes varis. Increïble la quantitat de productes de cosmètica i higiene que utilitzen aquest component en la seva fabricació; amb intents de camuflar-ho amb altres paraules, però si es mira bé, es troba —diu la web en qüestió— en quasi tots els productes cosmètics i d’higiene. Com que en aquest món tot són interessos creats i tothom mira per casa, ho busco en una altra web i a la viquipèdia a veure si hi ha coincidències. Hi diu més o menys el mateix. Ja només em falta fer una cosa. Vaig a mirar els productes que tinc a casa i... Je suis désolée, però no désolée de I’m sorry, sinó désolée de indignée. Énormément indignée! vaja, allò que en català en diem molt emprenyada i és que la major part de les potingues que tinc al lavabo porten parabén.

Doncs sí, sí, ara m'he fet activista contra el parabén