Jo no soc
gaire amiga dels cosmètics; els que em coneixen personalment ja ho saben. Un
dels motius és la manca de paciència per entretenir-m’hi; un altre, la lletra tan
petita dels prospectes, que és com si em volguessin demostrar que aquell
producte ja no és per als meus ulls. La tercera és la meva pell, heretada de la
meva mare. Ni l’una ni l’altra patim de les entranyables arrugues que comporta
l’entranyable edat que tenim. Ella, amb vuitanta-cinc anys, en té ben poques;
les meves són comptades, encara que a vegades faci paral·lelismes entre les
arrugues del meu cotxe i les meves. A canvi, tinc flaccidesa, alguna que altra
taca i sobretot tinc ulleres. Les meves ulleres no són cosa de l’edat perquè en
el meu moment àlgid de bellesa ja en tenia. Ara s’han accentuat, és clar: més
blavoses, més fondes, més fosques... i com si això no fos prou, petits solcs
les travessen. I dic petits perquè mai no em miro al mirall amb les ulleres de
vista posades. No vull caure d’esquena i haver de preocupar-me d’altres parts
del meu cos, a banda de les que envolten el meu ull per sota. I fins aquí el
retrat robot de la part superior del meu rostre. I la psicòloga diria:
—Tu per què caram t’immoles d’aquesta
manera?
—No hi ha res com riure’s de les
pròpies mancances —li respondria jo—. No és que les mancances es curin, però
almenys riem.
Encara
que hi faci molta conyeta és un tema que em preocupa una mica i a la primavera
més, perquè amb la mica de picor i coïssor que m’agafa als ulls, n’hi ha prou
perquè la situació empitjori.
Així que
l’altre dia, passant per davant d’una farmàcia, com que portava l’antena de les
ulleres posada, vaig veure un producte revolucionari —tots ho són en algun moment
fins que n’apareix un altre que ho és més—, i me’l vaig comprar. La capseta on
anava posat estava plena de paraules en quatre idiomes de color verd i morat
sobre fons platejat. Els llegia tots igual, igual de malament perquè fins i tot
amb ulleres se’m feia molt difícil de llegir: tecnologia... passiflora...
energia... mirada resplendent... arruguetes... joventut... Sí que hi havia una
paraula que em va quedar gravada perquè es repetia molt: parabén. De seguida
vaig lligar caps i em vaig imaginar que el parabén era una al·legoria de la
seva homòfona paravent. I així com el paravent para el vent, aquella crema ho
parava tot. Parava les ombres, les blavors, l’evolució cap a l’infern de les
meves ulleres i la coïssor i picor primaveral dels ulls. Vaja! Que tenia a les
mans un elixir de vida, o el que és millor, de joventut.
Amb parabén? Sense parabén? |
Una altra
cosa que em va quedar clara va ser que les instruccions eren a l’interior. Algú
es podrà creure que quan deien interior es referien al revers de la capsa? Si
ja era difícil llegir-ho en posició normal, fer-ho des de dalt i en perspectiva
ja era desesperant. No vaig tenir cap més remei que desmuntar la capsa per
saber com havia d’aplicar el producte revolucionari. Per sort el text de
l’interior era negre sobre blanc i vaig poder llegir tots els avantatges que em
reportaria aquell producte meravellós si me l’aplicava correctament. La forma
d’ús estava clara. També em va agradar molt de saber que si feia servir el
producte, estava protegint els boscos i
que s’havien realitzat estudis sobre el seu impacte ambiental. El resultat dels
estudis havia estat la magnífica capsa desmuntada que tenia a les mans i el
tubet microscòpic que hi havia a dins. Microscòpic pels 15 ml. que contenia, no
pas pel preu.
Finalment
vaig tornar a ensopegar amb la parauleta que m’havia desvetllat la imaginació
vers un model d’humanitat sense ulleres, és a dir, vers una possible societat
ideal. El parabén. Ja el tornava a tenir allí davant dels ulls i de les
ulleres, de les unes i de les altres. I oh disgust i decepció! El negre sobre
blanc em mostrava un “sense” claríssim, de la mateixa mida que el parabén.
“Sense parabén” deia i repetia diverses vegades el xassís de la capsa.
Ja l’he
provat —no el llençaré pas amb el mòdic preu que té—. I va bé! Les meves ulleres
no han desaparegut per sempre, però es veuen menys i la pell queda fina i suau
com la d’un nen. Molt diferent de tots els correctors d’ulleres que havia
provat. Estic segura —seguríssima— que és l’absència de parabén.
No per a tothom és igual, el parabén. Els portuguesos i els galegos ho diuen per felicitar-se |
I ara ve
quan busco la parauleta a veure què m’explica —ja sé que havia d’haver començat
per aquí, ja ho sé—. De primer topo amb una pàgina d’agricultura i consum
ecològic que el posa a parir: verí diari per a la pell, diuen, i no només per a
la pell. És com una mena d’insecticida per evitar que a les cremes s’hi posin
microbis i insectes varis. Increïble la quantitat de productes de cosmètica i
higiene que utilitzen aquest component en la seva fabricació; amb intents de
camuflar-ho amb altres paraules, però si es mira bé, es troba —diu la web en
qüestió— en quasi tots els productes cosmètics i d’higiene. Com que en aquest
món tot són interessos creats i tothom mira per casa, ho busco en una altra web
i a la viquipèdia a veure si hi ha coincidències. Hi diu més o menys el mateix.
Ja només em falta fer una cosa. Vaig a mirar els productes que tinc a casa i...
Je suis désolée, però no désolée de I’m sorry, sinó désolée
de indignée. Énormément indignée! vaja,
allò que en català en diem molt emprenyada i és que la major part de les
potingues que tinc al lavabo porten parabén.
Doncs sí, sí, ara m'he fet activista contra el parabén |