dimecres, 27 d’abril del 2016

L'ENDEMÀ DE LA CURSA

                                   
                                    
Tot va començar quan vaig anar a la recepció que fa l’Ajuntament als escriptors de la ciutat per Sant Jordi. L’escriptor que feia el parlament –i avui no diré noms–, escriptor de solera i del qual tot el que he llegit m’agrada, va començar amb un discurs bastant crític amb la Diada de Sant Jordi. L’escriptor va explicar una anècdota: quan ell de nen vivia a Barcelona, tenia el pis a prop d’un canòdrom i per aquest motiu anava sovint a veure les curses.  I que ara, cada any quan s’atansa Sant Jordi, no pot evitar pensar que la Diada és com un canòdrom on els escriptors correm com llebrers per arribar. 

La cursa de Sant Jordi


Vam riure molt i segur que, com jo, la majoria  va pensar que tenia raó. I va afegir:
–Encara que tots, abans de començar la cursa, ja sabem qui arribarà primer.
A la nit vaig somiar que tots i cada un dels escriptors de Tarragona, portàvem un dorsal i una cua de llebrer i corríem fins l’extenuació.
El dia de Sant Jordi, un parell de llibreries de la ciutat em van fer lloc per poder signar i dedicar exemplars del meu llibre i vaig coincidir amb uns quants autors. Un d’ells era amic meu, amb novel·la publicada fa uns mesos, i com que la feina no apressava, vaig explicar-li l’anècdota que m’havia fet tanta gràcia. Una mica trist, em va dir:
         –Sí, jo m’he fet un tip de córrer per no arribar enlloc.
I feia un moment m’havia explicat que havia guanyat un premi literari.
         –Com que no has arribat enlloc? I el premi?
–Sí, però veus? Per Sant Jordi...
Em vaig sentir ben acompanyada perquè mal de molts, consol de tots. Tots dos havíem fet vàries presentacions, bones vendes del llibre, bones crítiques i interès per l’argument, però... per Sant Jordi érem com un gra de sorra perdut enmig del desert. I com nosaltres dos, igualment la resta d’autors. De tant en tant, els llibreters –que estaven absolutament desbordats, pobrets–  demanaven per algun de nosaltres perquè un conegut comprava el nostre llibre i el volia dedicat. Tret d’un, que tenia una cua immensa -no pas de llebrer-, a qui se li van acabar els llibres i tot. Com que no vull dir noms, tant sols faré esment que el seu llibre parla d’un personatge que formà part d’un dels moments més foscos de la història d’Europa del segle XX; el personatge va fugir de la justícia, més o menys cap a l’any 1945, i es va amagar entre nosaltres, en un poblet del Priorat. A prop seu, tothom sospitava qui era, però ningú no ho sabia segur. En la seva estada al nostre país, fins la seva mort, se’l va arribar a considerar un heroi pel seu amor a la muntanya i per tots els treballs que va realitzar sobre ella. I l’escriptor que signava sense pausa ha fet un treball de periodisme d’investigació, on demostra qui era el personatge i el que havia fet. Un treball impecable! Ho puc dir perquè l’he llegit.
Pel que fa a la resta d’autors, en tinc de tots colors per explicar. Sense noms. Una xicota que va arribar més tard a la taula d’autors, feta un figurí i amb sabatetes de taló, es va posar a vendre el seu llibre com qui ven sardines a la peixateria.
         –És una història real– deia, entre altres virtuts.
I li compraven. Sí, sí, li compraven. La resta ens la miràvem de reüll, potser amb una mica de vergonya aliena, potser amb una mica d’enveja. Jo li vaig dir al meu amic.
         –Què et sembla? Ens posem tu i jo, costat per costat, arrecerats braç contra braç, a vendre el nostre llibre, així, d’aquesta manera?
         –No, no, jo no, jo això... no.
I va ser que no. És que jo, per segons quines coses, si no em puc recolzar, em tombo, ves!
Una altra autora, de llibres de cuina, molt decidida ella, va explicar que l’havien anat a buscar expressament de l’editorial perquè fes els llibres – dos, de dos en dos–. L’amic i jo ens vam mirar com dient:
         –N’hi ha que tenen sort! –I com que estem molt compenetrats vam afegir, només amb la mirada– I si ens hem equivocat de gènere?
Un escriptor que anava de molt bon rotllo, ens va fer fotos a tots i ja havia comprat un vi bo per celebrar-ho, perquè la festa de Sant Jordi, vagi com vagi, és la nostra festa, la dels escriptors, va dir.
         -Sí, senyor!– vaig dir-li– Aquest és l’esperit!
I ja per acabar les anècdotes xocants, o no, dels autors que signen per Sant Jordi, vaig coincidir amb una autora que portava un embenat al canell dret. Quan li vaig preguntar què li passava, em va dir:
         –És de signar, filla! Tota la setmana signant llibres i amb el gest de la mà, se m’ha desllorigat el canell.
         –Ah, vale!– vaig dir, mentre intentava imaginar-me aquell ritme trepidant de signatures que havia patit la senyora. I em costava. Em va costar durant l’hora sencera que vam coincidir a la taula.
Ara bé, amics meus, a la tarda, al poble –recordeu el cartell?– amb el meu amic, el del cartell, em vaig rescabalar de les ingratituds de Sant Jordi que havia patit durant el matí, a ciutat. Sense cues, però un darrere l’altre, sense seixanta mil títols al voltant, però suficients per fer una tria, sense fantasmes ni fantasmades. I que no calia vendre sardina, que ja es venia sola. Total, que per gossets corrent, la meva estimada Lila. Ella sí que corre! I lliure com el vent! Res de canòdroms!

Ara perquè és l'hora del sol, que sinó ja la veuríeu córrer

dimarts, 19 d’abril del 2016

FILTRACIÓ


                                               
A vegades em pregunto si amb tantes filtracions, algun dia també sortiran a la llum els meus secrets més ben guardats. Encara que sembli que tots els esbombi aquí, no em vull fer la interessant, però que consti que en tinc, eh? en tinc!
Tot i que de moment, si el meu nom sortís en una llista – d’evasors- , segurament passaria desapercebut i si algú se n’apercebés diria alguna cosa com ara:
            -Qui és aquesta?
           -No ho sé pas!- respondria l’altre soci, receptor de la filtració- alguna mindundi, segur!
I així quedaria la cosa. No és gaire probable que hi surti, però, en una llista d’evasors. Ni actualitzada ni caducada que, ben bé no acabo d’entendre el que vol dir “caducada”: abans sí, ara no, abans vaig matar tres homes, ara ja no en mato cap; abans robava bancs, ara ja no; no és que hagi pagat pel que feia abans, però ara ja no ho faig. Tornant a la meva presència a la llista, per poder evadir, primer t’has de deixar envair, en aquest cas per amuntegaments de bitllets i ara mateix, em sembla que el vent bufa cap a una altra banda.
Ahir vaig rebre una filtració. Aquesta! Com podeu comprovar, és una filtració amb filtre, a prova dels millors hackers.




Només la penso passar als meus amics més íntims, que no vull que se’n beneficiï ningú més. No és una llista molt llarga, però sí molt valuosa. És una llista amb quatre noms que, un bon amic del poble i jo hem volgut filtrar, després de pensar-nos-ho molt perquè no desitgem que el món pateixi cap sotrac, però al final hem pensat que teníem el deure moral de fer-ho. Els quatre noms van acompanyats de dades molt interessants, dades clau per tenir una idea molt aproximada del que representa per la humanitat tenir coneixement dels elements de la llista. Són aquests:


VIATGES INSÒLITS DE VIATGERS ABRANDATS

A la llista des de desembre de 2012.
Nom que figura a la llista: Teresa Duch.
Llibre de viatges amb disset relats, que tant et poden fer riure, com plorar, com tremolar, com enutjar-te i fins i tot com escandalitzar-te, però mai, mai et faran tancar el llibre.
Amb la connivència de Marc A. Pérez Olivan, autor de la portada, que no és a la llista.


LES PALMERES NO FAN OMBRA

A la llista des de febrer de 2015.
Nom que figura a la llista: Enric Alfonso Xaruba.
Recull d’articles de l’autor apareguts a la premsa entre 2013 i primers de 2015, tots ells resultat de la seva mirada implicada i curiosa i la seva manera irònica de transmetre-ho. Com diu l’anunci aquest que està tant de moda, els imprescindibles per conèixer o recordar amb un somriure què va passar, a Tarragona, al Tarragonès, a Catalunya, al món durant aquest període.
Amb la complicitat de Jaume Batlle, autor de les il·lustracions del llibre. Tampoc és a la llista.


LA GUERRA NO ERA CAP JOC

A la llista des de març del 2015.
Nom que figura a la llista: Enric Alfonso Xaruba.
Les memòries d’un dels milers de “biberons” de disset i divuit anys, cridats a files quan l’exèrcit republicà ja agonitzava. Tot i narrades en forma de novel·la, qui inspira aquesta història és la memòria del protagonista, actualment de 96 anys, i el seu desig que el pas del temps no esborri una informació vital per la nostra Història.
Amb el consentiment tàcit de Màxim Calvo, el soldat-biberó. Ell no és a la llista.


LES CADENES SUBTILS

A la llista des de febrer del 2015.
Nom que figura a la llista: Teresa Duch.
Trobada vital entre dues dones. L’una, de 78 anys, viu en una residència; l’altra de 20 hi comença a treballar. L’amistat que naixerà entre elles es convertirà en una cadena impossible de trencar. Crims i secrets inconfessables. Res no és el que sembla, ningú no és qui aparenta ser.
Amb la complicitat expressa de ImatChus. No sé si és a la llista; a veure si confessa.


Com ja he dit, només passaré la llista als meus amics més amics. Queda sota la seva responsabilitat que la filtració no s’escampi. O si.

Aquesta ha estat una filtració-campanya de màrqueting – per si no havia quedat clar- perquè ningú no es perdi l’oportunitat de llegir els llibres de l’Enric i meus. I si al cap i a la fi, els Papers de Panamà no fossin res més que una bona, excel·lent, campanya de màrqueting per promocionar els paradisos fiscals? Ai, si em llegeix Montoro!

Ja només em queda desitjar-vos que passeu un magnífic dia de Sant Jordi, que escolliu un bon llibre que us faci gaudir, que no patiu gaires trepitjades ni massa cops de colze. Sortir per Sant Jordi és molt bonic, encara que a vegades agobiant, així que si voleu comprar un bon llibre sense sortir de casa, aquí ho teniu molt fàcil:

compra'l

compra'l












   

                                                 
compra'l
compra'l



I parlant d'una altra filtració,  torno a relacionar les presentacions de "Les cadenes subtils" que hi ha properament, per si alguna us queda a prop i m'hi voleu acompanyar:

      - 22 d'abril: 
Biblioteca de Roda de Berà a les 6 de la tarda

   - 6 de maig: 
Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a les 8 del vespre

  - 10 de maig: 
Centre de Lectura de Reus, a dos quarts de vuit del vespre

  - 20 de maig: 
Biblioteca Comarcal Josep Conangla i Fontanilles de Montblanc, a les 7 de la tarda

  - 24 de maig: 
Llibreria La Impossible, Provença, 232 de Barcelona, a les 8 del vespre



       
                                                               


             

dilluns, 4 d’abril del 2016

LA BOIRA

                           
                             
Aquests dies que els meteoròlegs s’emocionen tant amb la boira, m’he recordat de quan era joveneta i vivia permanentment al poble. Hi havia hiverns que la boira no s’aixecava durant quinze dies, a vegades més. Els dies de boira eren tristos i aclaparadors, no tant per ella mateixa, sinó perquè enyoràvem el sol. La boira podia ser freda, humida, quieta, bellugadissa i, la més criminal, –deia el meu pare– la boira gebradora que, amb la seva tenacitat, deixava els arbres sense esperança. 


Ho sabia tot el meu pare, de les boires i els núvols, de la pluja i la saó, de la terra i els arbres.







Quan de més gran vaig treure el cap enfora, vaig adonar-me que el clima marca el caràcter de les persones. Després vaig saber que els psicòlegs ja havien parlat molt sobre el tema, però a mi em va semblar que feia el gran descobriment quan vaig relacionar el caràcter dels londinencs amb la boira tan persistent que enfosqueix els seus dies. 



Un altre viatge a França –i no és pas tan lluny– va ser suficient per adonar-me que com el meu país, amb totes les seves mancances, no hi havia res. I no ho deia pel menjar, que també, sinó pel sol que tenim la sort de gaudir a casa nostra.
No sé si és cosa de casa meva, del meu poble, o és una expressió de més gran abast la que diu “Aquest està emboirat”. Amoïnat, decebut, capficat, moix, fixat, consirós, enamorat? En qualsevol d’aquests casos, a casa meva se li aplicaria aquest qualificatiu. És fàcil d’entendre: algú viu dins de la seva boira i no vol, no pot o no sap veure si a fora hi ha alguna cosa més. Doncs bé, resulta que he arribat a la conclusió que ens movem entre la boira. A vegades més espessa i a vegades més lleugera, però sempre la tenim a l’aguait sotjant-nos, a l’espera d’envoltar-nos.


I el sol no sempre la pot travessar perquè segons quina boira és infranquejable. Tots emboirats? Potser sí.




Tots tenim amics i persones estimades, que viuen dins la seva boira i no ens hi deixen entrar, ni que ens hi posem proveïts d’un martell i una escarpa. La boira dels records, del ressentiment, de la melancolia, de la insatisfacció. Sap greu, però a vegades hem de posar distància entre la nostra boira i la seva, per no quedar-hi atrapats, mentre intentem travessar-la.
Ja fa mesos que veiem la boira que envolta els refugiats. Els segueix allà on van i no els deixa; és la boira bellugadissa. Estic segura que porten les eines i que se’n sortiran, però no serà pas amb l’ajuda dels polítics europeus; aquests sí que viuen dins la seva boira. I bé que hi estan! Hi deu haver boires ben confortables, però a mi no me les van ensenyar mai.


Aquells que maten a tort i a dret i s’immolen a la recerca del paradís han creat una atmosfera irrespirable: la que hi ha a fora de la seva boira freda, glaçada. Però veuen el sol, ells? Jo crec que no.



El meu pare era un arbre. Robust, sa, imbatible. Ho sabia tot. Sabia tant que a vegades em cansava d’escoltar-lo. 






Ara que me l’escoltaria, tot s’ha esvaït en la boira que l’embolcalla. Una boira gebradora que el fa viure a les palpentes i no el deixa ni reconèixer l’espai on ha viscut tota la vida, la seva pròpia casa. La meva boira particular no em permet veure que, per molts raonaments que li faci, ell no sortirà mai de la seva. Il·lusa de mi! Com si hagués nascut ahir i no conegués la boira!
-         Has d’acceptar la boira – em sento dir una vegada i una altra.
Hi ha boires que es dissipen, n’hi ha que s’aixequen i hi ha aquelles que el sol les pot travessar, però hi ha boires que no acceptarem mai. Gebradores, criminals, sense esperança.

Aquest bolígraf altre cop me l’ha tornat a jugar i m’ha fet escriure un post simbòlic. Amb tot, crec que tothom ho haurà entès perquè... qui no coneix la boira? Qui no enyora el sol?