dilluns, 4 d’abril del 2016

LA BOIRA

                           
                             
Aquests dies que els meteoròlegs s’emocionen tant amb la boira, m’he recordat de quan era joveneta i vivia permanentment al poble. Hi havia hiverns que la boira no s’aixecava durant quinze dies, a vegades més. Els dies de boira eren tristos i aclaparadors, no tant per ella mateixa, sinó perquè enyoràvem el sol. La boira podia ser freda, humida, quieta, bellugadissa i, la més criminal, –deia el meu pare– la boira gebradora que, amb la seva tenacitat, deixava els arbres sense esperança. 


Ho sabia tot el meu pare, de les boires i els núvols, de la pluja i la saó, de la terra i els arbres.







Quan de més gran vaig treure el cap enfora, vaig adonar-me que el clima marca el caràcter de les persones. Després vaig saber que els psicòlegs ja havien parlat molt sobre el tema, però a mi em va semblar que feia el gran descobriment quan vaig relacionar el caràcter dels londinencs amb la boira tan persistent que enfosqueix els seus dies. 



Un altre viatge a França –i no és pas tan lluny– va ser suficient per adonar-me que com el meu país, amb totes les seves mancances, no hi havia res. I no ho deia pel menjar, que també, sinó pel sol que tenim la sort de gaudir a casa nostra.
No sé si és cosa de casa meva, del meu poble, o és una expressió de més gran abast la que diu “Aquest està emboirat”. Amoïnat, decebut, capficat, moix, fixat, consirós, enamorat? En qualsevol d’aquests casos, a casa meva se li aplicaria aquest qualificatiu. És fàcil d’entendre: algú viu dins de la seva boira i no vol, no pot o no sap veure si a fora hi ha alguna cosa més. Doncs bé, resulta que he arribat a la conclusió que ens movem entre la boira. A vegades més espessa i a vegades més lleugera, però sempre la tenim a l’aguait sotjant-nos, a l’espera d’envoltar-nos.


I el sol no sempre la pot travessar perquè segons quina boira és infranquejable. Tots emboirats? Potser sí.




Tots tenim amics i persones estimades, que viuen dins la seva boira i no ens hi deixen entrar, ni que ens hi posem proveïts d’un martell i una escarpa. La boira dels records, del ressentiment, de la melancolia, de la insatisfacció. Sap greu, però a vegades hem de posar distància entre la nostra boira i la seva, per no quedar-hi atrapats, mentre intentem travessar-la.
Ja fa mesos que veiem la boira que envolta els refugiats. Els segueix allà on van i no els deixa; és la boira bellugadissa. Estic segura que porten les eines i que se’n sortiran, però no serà pas amb l’ajuda dels polítics europeus; aquests sí que viuen dins la seva boira. I bé que hi estan! Hi deu haver boires ben confortables, però a mi no me les van ensenyar mai.


Aquells que maten a tort i a dret i s’immolen a la recerca del paradís han creat una atmosfera irrespirable: la que hi ha a fora de la seva boira freda, glaçada. Però veuen el sol, ells? Jo crec que no.



El meu pare era un arbre. Robust, sa, imbatible. Ho sabia tot. Sabia tant que a vegades em cansava d’escoltar-lo. 






Ara que me l’escoltaria, tot s’ha esvaït en la boira que l’embolcalla. Una boira gebradora que el fa viure a les palpentes i no el deixa ni reconèixer l’espai on ha viscut tota la vida, la seva pròpia casa. La meva boira particular no em permet veure que, per molts raonaments que li faci, ell no sortirà mai de la seva. Il·lusa de mi! Com si hagués nascut ahir i no conegués la boira!
-         Has d’acceptar la boira – em sento dir una vegada i una altra.
Hi ha boires que es dissipen, n’hi ha que s’aixequen i hi ha aquelles que el sol les pot travessar, però hi ha boires que no acceptarem mai. Gebradores, criminals, sense esperança.

Aquest bolígraf altre cop me l’ha tornat a jugar i m’ha fet escriure un post simbòlic. Amb tot, crec que tothom ho haurà entès perquè... qui no coneix la boira? Qui no enyora el sol?

25 comentaris:

  1. Tots hem patit en algun moment aquesta boira simbòlica i ben cert que tots coneixem persones emboirades. Al meu entorn si que s'utilitza estar emboirat. Sembla que se li dóna aquests sentits que tu dius, però en un grau gaire greu, si em permeteu la precisió. Com ara "avui, aquest noi està emboirat, demà serà un altre dia".

    Costa treure's de sobre la boira, la pròpia i la aliena. I com la boira real, si és molt persistent pot ser també gebradora i glaçar-nos l'ànima d'una manera més duradora.

    Espero que vagi sortint el sol aviat per tots els emboirats que anomenes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme. Potser és més en aquest sentit no tan greu. A mi m'ha anat bé de posar-hi aquests exemples, però normalment també ho dic en plan conya.
      Les boires reals sembla que es van dissipant, almenys per la costav tarragonina. Les altres, costarà més. Segurament es mouran amunt i avall, però es quedaran.

      Elimina
  2. Hem d'acceptar la boira? Crec que és una de les coses més complicades d'acceptar, sobretot aquestes que expliques tan bé, sense cap esperança que s'esvaeixin...però també crec que hi ha maneres de "tolerar-les", posant-hi dolçor.
    Aferradetes, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mmmmm, s'intenta, però és que a vegades la recepció és tan amarga que es menja la dolçor. Segur que he de perseverar, però.
      Besets, Paula!

      Elimina
  3. Aqui ho diem, com apunta la Carn, més en un sentit passatger i lleu. Però és veritat que quan acudeix aquesta boira espessa, tant en la realitat com en figurat, sembla que el sol mai més lluirà, per això expressem el desig que totes les boires que ens assetgen, deixin pas a un sol resplendent i com més aviat millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alfonso, que el teu desig es compleixi, i sinó almenys que aprenguem a moure'ns entre la boira.

      Elimina
  4. Boira: Extensió més o menys gran d’aire que porta en suspensió partícules petitíssimes d’aigua provinents de la condensació del vapor d’aigua de l’atmosfera, especialment quan forma una capa extensa tocant a terra i reduint la visibilitat horitzontal. Ni més ni menys. Però no, la Teresa no podia fer un post literal, havia de fer un post simbòlic sobre el caràcter de la gent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan em dius aquestes coses, les últimes del comentari, estic contenta, Pons, perquè sé que has arribat fins al final del post. Molt bona la definició de boira, molt bona, sí, sí, reduint la visibilitat horizontal.

      Elimina
  5. No te l'ha jugada, el bolígraf, Teresa. Aquest post s'entén molt bé.
    La boira meteorològica, la política, la de les relacions, la de les malalties...
    Generalment acaba escampant. Quina llàstima quan no ho fa, quan és una boira final.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nooo, que el bolígraf és el meu aliat fidel, però és veritat que no tenia intenció d'anar fent tanta metàfora i ell es veu que s'hi sentia a gust i anava seguint. Costa, costa d'acceptar la bloira sense esperança.
      Una abraçada, Xavier

      Elimina
  6. Totes la boira escampen, fins hi tot quan és una boira final perquè en el record sempre hi son presents, els seus ulls, la seva mirada, la saviesa, i el saber que ha viscut, ha gaudit i ha disfrutat de la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bonic i consolador això que dius. Ho he de recordar, Unknown, quan la pròpia boira no em deixa veure més enllà res més que boira.

      Elimina
  7. Després de llegir al teu post encara tinc més ganes de llegir el teu llibre. Escriu molt bé, m'has fet arribar les teves sensacions i això és saber escriure.
    Hi ha moltes boires arreu i totes són pertorbadores, cal confiar que un raig de sol les il·lumini. I si el sol no les pot travessar que ens il·lumini a nosaltres per acceptar-ho

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això, això és el que demanaria si se'm pogués concedir, Glòria. Que quan la boira és massa espessa ho pugui acceptar.
      Aviat, aviat, la presentació i el llibre.

      Elimina
  8. Com que no sóc d'un lloc amb boira habitual, sóc d'aquests a qui agrada. M'inquieta, però m'agrada, la trobo mística, misteriosa. Si l'hagués de patir cada dia segur que no m'agradaria tant.

    I de boires interiors tots en tenim, però em sembla que parles de les que ja no se'n pot escapar. No podem fer res per eliminar-les, res pot, de moment. Normalment podem més nosaltres que la boira, però quan la boira pot més, em sembla que mala cosa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la boira quan no és continuada, per la variació de temps que representa: dins, tot és silenci i va bé per humitejar les plantes.
      Diuen que les angleses tenen el cutis fi perquè estan hidratades per la boira.
      Bon text, que relaciona diversos estats de boira.

      Elimina
    2. XeXu, la boira és un element important pels escriptors per tot això que dius, però a banda si no l'has de patir - parlo de la boira real - molts dies, fa un ambient molt especial i diferent. Entenc que per tu, si no la tens on vius, tingui una gràcia especial.
      Sí, al final parlo de la que difícilment escamparà.

      Elimina
    3. Ah, doncs Olga, això del cutis de les angleses no ho sabia, però pot molt ben ser perquè normalment les pells envelleixen per excès de sequedat.
      Jo que, tal com explico, l'he patit a temporades llargues, no li tinc gaire afecte. Ara bé, quan la veig per aquí damunt del mar, no em desagrada.

      Elimina
  9. A mi la boira no m'agrada. En tot cas puntualment, com a contrast, però si dur massa de seguida cerque el sol. Massa boira arreu del món, certament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs com a mi, Novesflors. En tot cas, vista i no vista.

      Elimina
  10. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  11. Quan penses en Lleida, et sol venir a la memòria els dies emboirats...A mi de tant en tant, m'agrada algun dia de boira, per descansar de massa assolellada...Estic d'acord que el clima marca el caràcter de les persones i és normal, el sol dona més alegria i gaire temps dins la boira, suposo que deprimeix una mica.
    Nosaltres també ho dèiem això d'estar "un mica emboirats". I potser sí que cadascú té la seva boira( gens meteorològica) particular. La dels refugiats, és una boira trista i penosa...
    De nosaltres depèn que la nostra boira es dissipi o permaneixi més o menys temps al nostre costat.
    Petonets sense boira, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lleida és el lloc on la pateixen més. De joveneta anàvem a comprar a Lleida i seeeempre hi havia boira.Quan és tan persistent, és trista, la veritat. Igual com l'altra, quan no se'n va mai, l'estat anímic va baixant.
      Petons, Roser.

      Elimina
  12. M'agrada la boira, més que el vent i menys que la pluja. La tinc al mig, perquè em deixa veure i no em deixa veure. Per això.
    A la meva terra dient aponentat.
    Salut
    Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ja t'has fet la teva categorització d'elements meteorològics, Carme. Diu que el terme mig és el millor.
      Bonic "aponentat"! No ho sabia.

      Elimina