Aquests
dies que els meteoròlegs s’emocionen tant amb la boira, m’he recordat de quan
era joveneta i vivia permanentment al poble. Hi havia hiverns que la boira no
s’aixecava durant quinze dies, a vegades més. Els dies de boira eren tristos i aclaparadors,
no tant per ella mateixa, sinó perquè enyoràvem el sol. La boira podia ser
freda, humida, quieta, bellugadissa i, la més criminal, –deia el meu pare– la
boira gebradora que, amb la seva tenacitat, deixava els arbres sense esperança.
Ho sabia tot el meu pare, de les boires i els núvols, de la pluja i la saó, de
la terra i els arbres.
Quan
de més gran vaig treure el cap enfora, vaig adonar-me que el clima marca el
caràcter de les persones. Després vaig saber que els psicòlegs ja havien parlat
molt sobre el tema, però a mi em va semblar que feia el gran descobriment quan
vaig relacionar el caràcter dels londinencs amb la boira tan persistent que
enfosqueix els seus dies.
Un altre viatge a França –i no és pas tan lluny– va
ser suficient per adonar-me que com el meu país, amb totes les seves mancances,
no hi havia res. I no ho deia pel menjar, que també, sinó pel sol que tenim la
sort de gaudir a casa nostra.
No
sé si és cosa de casa meva, del meu poble, o és una expressió de més gran abast
la que diu “Aquest està emboirat”. Amoïnat, decebut, capficat, moix, fixat,
consirós, enamorat? En qualsevol d’aquests casos, a casa meva se li aplicaria
aquest qualificatiu. És fàcil d’entendre: algú viu dins de la seva boira i no
vol, no pot o no sap veure si a fora hi ha alguna cosa més. Doncs bé, resulta
que he arribat a la conclusió que ens movem entre la boira. A vegades més
espessa i a vegades més lleugera, però sempre la tenim a l’aguait sotjant-nos,
a l’espera d’envoltar-nos.
I el sol no sempre la pot travessar perquè segons
quina boira és infranquejable. Tots emboirats? Potser sí.
Tots
tenim amics i persones estimades, que viuen dins la seva boira i no ens hi deixen
entrar, ni que ens hi posem proveïts d’un martell i una escarpa. La boira dels
records, del ressentiment, de la melancolia, de la insatisfacció. Sap greu,
però a vegades hem de posar distància entre la nostra boira i la seva, per no
quedar-hi atrapats, mentre intentem travessar-la.
Ja
fa mesos que veiem la boira que envolta els refugiats. Els segueix allà on van
i no els deixa; és la boira bellugadissa. Estic segura que porten les eines i
que se’n sortiran, però no serà pas amb l’ajuda dels polítics europeus; aquests
sí que viuen dins la seva boira. I bé que hi estan! Hi deu haver boires ben
confortables, però a mi no me les van ensenyar mai.
Aquells
que maten a tort i a dret i s’immolen a la recerca del paradís han creat una
atmosfera irrespirable: la que hi ha a fora de la seva boira freda, glaçada.
Però veuen el sol, ells? Jo crec que no.
El
meu pare era un arbre. Robust, sa, imbatible. Ho sabia tot. Sabia tant que a
vegades em cansava d’escoltar-lo.
Ara que me l’escoltaria, tot s’ha esvaït en
la boira que l’embolcalla. Una boira gebradora que el fa viure a les palpentes
i no el deixa ni reconèixer l’espai on ha viscut tota la vida, la seva pròpia
casa. La meva boira particular no em permet veure que, per molts raonaments que
li faci, ell no sortirà mai de la seva. Il·lusa de mi! Com si hagués nascut
ahir i no conegués la boira!
-
Has d’acceptar la boira – em sento dir una vegada
i una altra.
Hi
ha boires que es dissipen, n’hi ha que s’aixequen i hi ha aquelles que el sol
les pot travessar, però hi ha boires que no acceptarem mai. Gebradores,
criminals, sense esperança.
Aquest
bolígraf altre cop me l’ha tornat a jugar i m’ha fet escriure un post simbòlic.
Amb tot, crec que tothom ho haurà entès perquè... qui no coneix la boira? Qui no
enyora el sol?
