A la llum de
l’enquesta sobre la intenció de vot que ha publicat “El Periódico”, avui m’atanso
a la finestra i veig que la boira s’esvaeix. Potser s’ha acabat la
inestabilitat del temps, el que segur que no s’ha acabat és la borrasca
inesgotable que ve d’España. I si tal vegada hem trobat un paraigua robust i
indeleble a prova dels pitjors temps?
Analitzo el que
veig a través de la finestra:
Governar desgasta,
aquí, allà i més enllà. Desgasta més en temps de crisi que de bonança. No ho
explico, crec que tothom ho entén.
A mesura que el
temps passa, els catalans virem més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme.
I tot gràcies al govern d’España, que fa mans i mànigues per impedir-ho. Com
més mànigues fa, més independentistes neixen. Més per això que pel govern
d’aquí que fa el que pot i el que no pot per administrar la misèria.
Per aquest motiu
n’hi ha uns que han quasi doblat, i redoblat l’alegria, la intenció de vot en
menys d’un any, segurament perquè són els més independentistes de l’esquerra.
Una altra esquerra
transgressora, amb samarretes al Parlament i ideals elevats, una mica surant
per damunt del terra, es manté. Diria que tots esperem que davallin al nivell
de la realitat objectiva, i no parlo pas de les samarretes que, per cert, els
fan molt atractius.
L’esquerra més
esquerrana conduïda per l’home eternament xaval, bat rècords d’adhesió i mentre
no s’aturi ni es repari la injustícia social, així serà i augmentarà.
Aquella esquerra
competent que en altre temps rivalitzava en autoritat, que no en autonomia,
s’ensorra sense remei i és que no és temps de mitges tintes.
El partit del
govern español cada cop és més popular al meu país, em sembla que també al seu.
Popular perquè el poble en parla sovint i malament, reprovant-lo, condemnant-lo
i engegant-lo. Moltíssimes gràcies pel diàleg, per la comprensió, per ser tan
oberts, per tots els intents de repressió. N’hi ha més, però no acabaria. Ells
que no volen sentir parlar de la independència, no saben com estan ajudant
l’independentisme. A mesura que el temps passa, més. Gràcies.
L’altre grup a la
dreta es beneficia de tanta popularitat guanyada a pols pels Werts, Montoros, Monagos,
Luisas Fernandas Rudi lapaoistas i més, i els arrabassa tots aquells votants
que encara consideren que Catalunya està ben tractada per España. A mi em cauen
simpàtics, perquè una dreta dividida en dues parts és dues dretes, però amb
menys votants. Només per això, tanmateix. Penso que el seu representant ja va
mostrar tot el que podia fer quan el 2006 va sorgir, potser del paradís,
exhibint la seva silueta nua fent campanya. No sembla que tingui gran cosa més
per ensenyar. Des de llavors i en un temps de tants canvis, sempre li he sentit
el mateix discurs.
Espero que cap
analista polític llegeixi la meva anàlisi. Ja sé que les meves pretensions em
poden valdre un bon clatellot i una estirada de nas, i d’orelles, però no cal
que pateixin. Mai no els hi faré la competència perquè anàlisi i política són
de nombres, i jo, ja ho sap tothom, no
en sóc.
Fa tres setmanes,
Salvador Cardús publicava un article a La Vanguàrdia, “No és un xoc de trens”, on, entre
altres coses interessants, deia que l’Estat propi era un nasciturus i explicava que ja era
perquè estava concebut. Tal com jo ho entenc, només li falta néixer. Em va
agradar tant aquest concepte que cada dia hi penso una estoneta. L’embrió era,
és, molt desitjat i ja s’està formant. Només ha d’arribar a bon terme, encara
que haguem de patir dolors de part. Ara sí que crec que nosaltres, España,
Europa i fins i tot els americans i els ugandesos saben que naixerà. En el
pitjor dels casos, i suposant que hi hagi complicacions en el part del primer
embaràs, el desig és fèrtil. Tornarem a engendrar.
Al meu davant s’ha
esvaït la boira. El dia és clar. Tanco els ulls i no puc veure la
independència, però sí sentir-la bategar. Amb l’impuls de tots els que la
desitgem, batega fort sense aturar-se. I el seu trip-trap mormola: ja.
 |
| Quan la boira, per fi, s'esvaeix |
