DEFENSAR EL CATALÀ ÉS COSA NOSTRA

 

                                

Ja fa dies que vull comentar el llibre de l’Óscar Andreu, “Manual de defensa del català”, potser més pel decàleg que hi inclou, que pel llibre en sí. Llibre lleuger, d’humor, poc literari, molt llegible. Testimoni d’un català d’avis paterns espanyols que fins que no va sortir del seu barri als divuit anys es pensava que el català era una llengua que s’havia inventat la seva mare per parlar amb ell. Així ho deia ell en els seus monòlegs i així ho repeteix en el llibre.

La qüestió és que amagat en la part interior de la coberta hi ha un decàleg de defensa del català que no té pèrdua. Són deu afirmacions senzilles, però dignes de recordar perquè, renoi!, sovint sembla que haguem perdut la memòria de qui som, que ens faci vergonya ser-ho o que haguem de demanar permís per viure en català.

Som-hi amb el decàleg!

                                           I

La llengua pròpia dels territoris de parla catalana és (el nom ja en dona pistes) EL CATALÀ.

Doncs això! Clavat als països de parla anglesa, on la seva llengua és l’anglès. I per als de parla francesa, el francès. I per... Pensem-hi!

I quins són aquests territoris? Doncs el País Valencià, les Illes Balears, la franja de Ponent, el Principat d’Andorra, la Catalunya Nord, la Ciutat de l’Alguer a Sardenya, el Carxe a la regió de Múrcia i... sí, també Catalunya! 

                                        II

El CATALÀ rep altres noms, depenent del lloc on es parli perquè és una llengua unida, diversa i vibrant.

Diu la IA que rep els noms de: valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, alguerès, rossellonès, català de la Franja i sí! Català. Però, i això ja no ho diu l’IA, sinó jo, peti qui peti, tant si agrada com si no, TOT ÉS CATALÀ.

                                      III

Parlem CATALÀ perquè ens arrela al passat, ens connecta al present i ens projecta al futur, però sobretot perquè ens dona la gana.

Passat: Neix a l’Edat Mitjana, provinent del llatí, al segle XV té el seu màxim esplendor. Als segles XVI, XVII I XVII està en decadència i al segle XIX ressuscita amb la Renaixença.

Present: Ho he d’explicar? La situació que estem vivint ara, malgrat que ens vulguin fer creure el contrari, és un llegat del franquisme i els seus hereus.

Futur: Com que la IA diuen que és el futur, suposo que també volem que parli català, no?

                                      IV

Parlem CATALÀ perquè és de justícia! Els drets lingüístics són drets humans.

Doncs deu ser la justícia que es passen pel forro la majoria dels jutges que operen a Catalunya els quals, mentre fan els judicis i dicten justícia en castellà, condemnen a mort el català.

                                      V

Si nosaltres no parlem CATALÀ, ningú el parlarà per nosaltres.

Explico una petita anècdota: Habitualment compro el pa en un forn de tota la vida de Tarragona. Progressivament tots els dependents han passat a ser sud-americans. Jo no canvio mai al castellà; ho dic a poc a poc, síl·laba per síl·laba, però intento per tots els mitjans  de mantenir el català. Darrera el taulell hi ha una noia que al parlar-li jo en català, també m’hi parlava ella. Frases senzilles. -Què volies?, Moltes gràcies!, El vols tallat?, Estic aprenent, Adeu, gràcies!- De sobte, un bon dia ja no el parlava gens. De bon rotllo, sempre de bon rotllo, li vaig preguntar:

-Ja no parles català?

-Es que ningú em parla en català -em va dir amb to planyívol.

M’hi vaig fixar i efectivament. Els client parlaven ja d’entrada en castellà, a ella i a tots els seus companys, i si alguns pocs començaven en català, a la seva resposta en castellà, ràpidament canviaven. Jo, per dins, m’estirava els cabells, em donava cops al pit i pensava: Però quin interès ha de tenir una persona a parlar una llengua que no és la seva i que li resulta difícil parlar-la, si els propis parlants d’aquesta llengua no la parlen?  

                                      VI

El bilingüisme social és una trampa dels que t’exigeixen que siguis bilingüe perquè així ells poden continuar sent monolingües.

No se m’havia ocorregut, però potser sí que aquest és l'objectiu dels ignorants retrògrades que consideren que l’única llengua digna del món és la seva i es neguen a aprendre’n qualsevol altra. 

                                      VII

Amagar-lo o renunciar a parlar el CATALÀ és fer-li la feina a Lluís XIV, a Felip V, a Franco, als seus hereus i als que durant més de tres segles han intentat esborrar-nos del mapa.

D’aquests, tots crien malves menys els hereus del franquisme. Vull dir-los una coseta: si la nostra llengua ha sobreviscut fins avui després de perseguir-la durant més de tres segles, no cal que us esforceu més per aniquilar-la perquè quan vosaltres (i jo) també crieu malves, el català subsistirà.

                                      VIII

Per què hauríem de gastar un sol cèntim en un negoci, plataforma, subscripció, partit o entitat que menysprea la llengua CATALANA?

Això no és nou, però... per què no ens hi mirem més a partir d’ara? Boicot a qui només té en compte els catalans per a fer negoci, sense respectar la nostra llengua i la nostra identitat!

 

                                      IX

Sense llengua perdem identitat, sense identitat perdem sobirania, i sense sobirania no som res.

O potser és al reves. Darrerament penso que ha estat l’intent fallit del procés d’independència allò que ha refredat la identitat i amb la identitat enfredorida tant se’ns en fot la nostra llengua. On punyeta són el milió i escaig de persones que es van manifestar durant set anys per la Diada Nacional de Catalunya? Tots parlen en castellà ara? Veig aquesta desafecció progressiva pel CATALÀ i no se m’ocorre res més.

                                       X

Compartim-lo, reclamem-lo, rebel·lem-nos! Parlem CATALÀ!

Diu l’Óscar que de tant en tant quedava amb la Carme Junyent i que un dia li va preguntar què els diria als parlants en català per redreçar la situació d’amenaça que patia la llengua. La resposta de la Carme va ser rasa i entenedora, però sobretot demolidora per la solució tan fàcil que proposava:

-Parleu-lo!

                       Ja ho sabem, parlem-lo!

 

           

     

ESCRIURE i... LLEGIR?

 

                                  

Com que encara cueja Sant Jordi i tot el mes ha anat de llibres, toco el tema. Ja sap tothom que a mi m’agrada escriure i sembla que, per lògica, m’ha d’agradar llegir. I sí, a mi m’agrada, però conec gent que escriu, a qui llegir l’avorreix. Doncs sí, així mateix m’ho han dit i no estic parlant, només, d’un sol lletraferit. És una cosa que jo no concebo. A mi llegir m’omple el cap -me l’omple bé-. D’idees, de veus, de personatges, de situacions, de contextos, d’Història...

Sempre presumeixo que, des que vaig començar a escriure, la inspiració no m’ha faltat mai. Però he de confessar... Després d’acabar amb L’AMAGATALL em vaig imposar un descans, una treva per aquest pobre cervell meu. En certa manera vaig culpar el llibre dels meus problemes de memòria, n’havia fet un gra massa fiant-ho tot a la memòria amb la meva manera d’escriure tan anàrquica. Doncs bé, es veu que aquella antena que els escriptors sempre portem posada, amb la que anem captant tot el que veiem, la vaig plegar tan ben plegadeta i potser la vaig desar i tot perquè no s’hi posés la pols que quan vaig decidir que de descans ja n’hi havia prou, vaig estar un mes en sequera absoluta. Ai, mareta meva! Que ja no escriuré mai més res! Que això deu ser allò del pànic davant del full en blanc! Que jo sense escriure no sé viure! Que hi ha escriptors que per aquesta manca d’inspiració s’han suïcidat!

Prou!!! Agafa un llibre, tonta, que si no pots crear noves vides escrivint, en podràs viure d’altres llegint. I sí, sí, llegint m’han tornat idees i amb les idees, l’antena s’ha mogut, ha tret el cap, s’ha desplegat soleta i la inspiració torna a bullir. O sigui que... tremoleu els que us encreueu amb mi pel carrer perquè igual sortiu en el meu proper llibre. Que no diré de què ni de qui va... Només faltaria!

I ara faré una altra confessió, ja hi estic posada. Pels vols de la Diada vaig passar tant d’estrès que el dia de Sant Jordi, anant cap a casa, pensava: si he de tornar a passar per això, no publicaré cap més llibre. Si us plau, no ho xerreu als que em van demanar presentacions, signatures o entrevistes; no vull que pensin que soc una desagraïda. La veritat és que l’endemà al matí ja no ho pensava. El cansament ens ho fa veure tot d’un altre color, sempre tirant a fosc.

Per variar, m’he desviat del tema. En realitat, la idea d’aquest post era parlar dels llibres que m’he firat per Sant Jordi. No el mateix dia, sinó abans i després -al meu estrès ja només li faltaria enfrontar-se a tota aquella gernació que hi ha a les parades-. Fa anys que m’anticipo perquè vaig arribar a la conclusió, i sé que sembla un acudit, que el pitjor dia per comprar un llibre és el dia de Sant Jordi.

Em vaig comprar aquests. Ja veureu que va d’amics:

EL SOMNI DE GAUDÍ de la Coia Valls, autora de novel·la històrica, companya de lletres i amiga. L’estic llegint i gaudint.

MANUAL DE DEFENSA DEL CATALÀ de l’Óscar Dalmau. No el conec, però l’escolto i només per haver escrit aquest llibre, ja el considero amic.

PASSEIG PEL CLAUSTRE de la meva amiga Olga Xirinacs. Poesia. Té 90 anys i ha escrit 90 llibres. Sols per això, ja val la pena llegir-lo. Segur que hi trobaré la saviesa de 90 anys de vida.

LA CUA DEL PEIX QUE ES MOSSEGA LA CUA de Jacint Pau. Llibre d’aforismes per pensar i, en alguns, per somriure. Vam compartir presentació el 17 d’abril i ja amics.

ESTIMADA MIRTA de la Maria Escales. És una autora que no conec, però me’l va recomanar la meva amiga Carme Rosanas del blog Col·lecció de moments i pinta bé.

ANYS FOSCOS, regal del meu amic Josep Maria, que n’és coautor juntament amb l’Enriqueta Moix. M’han fet l’honor de presentar-los-hi el 28 de maig a Tarragona.

CUINES PIM-PAM de l’Arnau París. Com que el veig cada migdia a Cuines, ja em sembla que som amics.

EL BON GUST de Xavier Grasset. També el veig a l’altre costat de la pantalla en un programa seriós, però m’agrada aquest costat informal i entremaliat que manté des dels seus orígens. Amics, de moment no, però veïns de comarca, sí.

DESPRÉS DEL NAUFRAGI de l’Albert Sánchez Piñol. Un cop llegit VICTUS, novel·la històrica, en la meva opinió amb més història que novel·la, vaig pensar que ja l’havia llegit prou, però em fa gràcia llegir una seqüela de MOBBY DICK, el llibre que fa anys vaig començar, però no vaig poder acabar. A més, aquest sembla que té certa analogia amb un naufragi que molts coneixem prou bé. No som amics, però segons com toqui el tema, potser ja li consideraré.

 

Crec que queda clar que si em torna a faltar la inspiració la tornaré a trobar, no? I fixeu-vos! No me n’havia adonat, però tots, tots els llibres són de kilòmetre zero.

Ah, i una altra cosa per si em llegeix algú de la CIUTAT o dels voltants i sobretot els bloguers que em llegeixen i hi viuen a prop. El 15 de maig presento el llibre de la mà de la meva amiga bloguera Helena Bonals del blog En cada vers que has entès a la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat.