diumenge, 19 de maig del 2013

L'ESFORÇ



                                                       
Recordo que quan va començar la crisi, només dos mesos després, vaig sentir pels mitjans que la crisi havia portat nous valors a la societat, entre ells la cultura de l’esforç. Em va estranyar perquè sempre havia relacionat l’esforç amb el treball continuat, la lluita, la resistència... i per tant, que ràpid! vaig pensar. Així doncs, d’una forma vertiginosa havíem passat de tenir-ho tot sense cap esforç, a valorar l’esforç per aconseguir-ho. I sense rebel·lions, ni  rebequeries, ni res. Com que no m’ho vaig creure, vaig voler pensar que el que podia ser una fita, ja es donava com a fet, per allò d’animar tothom a apuntar-s’hi.

No obstant, vaig voler fer una comprovació informal entre la gent jove, els més propers a mi i d’altres. Vaig pensar que eren ells els que més havien patit la sobreabundància i l’absència de desitjos, ho tenien tot,  i per tant la manca d’esforç. Els joves continuaven ancorats en la seva comoditat i en el seu no-esforç i seguien esperant que els seus desitjos els vinguessin a les mans sense ni tant sols acotar-se. És més, el mal humor els envaïa quan no els podien satisfer ja!. L’esforç no s’albirava per enlloc.

Amb el temps he anat veient que tots ells han trobat o trobaran una solució dràstica per adaptar-se a la cultura de l’esforç, que no de valorar-la. És la incorporació al món del treball. La crisi econòmica, amb la seva aliada, la Reforma Laboral, ha fet miques la societat del benestar i el treball que dignifica la persona, i ha convertit en esclaus els treballadors. Ara mateix es troben agafats pel coll i suspesos en l’aire amb un dit polze gegant prement-los la gargamella i amenaçant d’asfixiar-los.

Aquest és el món amb què topen els nous treballadors quan tenen la sort de trobar feina. És el món al que irremeiablement s’han d’ajustar  si volen conservar-la.  Per desgràcia, a banda d’aquests nous i també dels vells treballadors, la crisi ha multiplicat en visió calidoscòpica la figura del treballador aturat, en algun cas sense cap possibilitat de perdre aquest qualificatiu. Que els hi preguntin a ells per l’esforç i la cultura coaccionada, desintegradora  i inhumana d’esforçar-se sense treure’n cap profit.

A una amiga meva van donar-li un càrrec a la seva empresa. Petit, com acostumen a ser els càrrecs a les dones. És que el sistema és mascle. El seu cap va fer-li un excel·lent discurs en la presa de possessió del càrrec, sobre l’esforç, el seu valor i els valors que se’n desprenien. Era un bon home, ella m’explicava, del tot sincer i coherent amb el que deia. Se’l va creure a ulls clucs i va arribar a pensar que ell mateix era en sí l’ESFORÇ, així en majúscula i lletra de cos 16. Després va saber, perquè tot se sap, que quan el seu cap informava al seu, sobre ella, "esforç" era també la paraula més emprada.

Així funcionen informes i avaluacions en les grans empreses: un cap informa el seu sobre els seus subordinats. Aquell, al seu torn, informa el seu cap superior, i aquest el seu, sempre instruint sobre aquell immediatament inferior. Dic jo que hi ha d’haver alguna esquerda en una estructura tan perfecta, sinó no ens sorprendrien, i ja quasi que no ens sorprenen per res, cada dia per alguna nova fuita.

El cap de la meva amiga deia coses com ara:

            -   Sí, ella s’hi esforça molt..., però no és persona per aquest càrrec.

O bé:

            -   Li costa, li costa molt, però amb una mica d’esforç...

En què quedem?- pensava jo, sense dir-li res a la meva amiga, a qui no sabia com obrir els ulls clucs sobre el seu cap, que no era precisament honest amb ella-  De primer s’hi esforçava molt, però ara només amb una mica d’esforç ja no li costaria?

I més endavant:

            -   Ara s’hi esforça més, sí, sí. Amb tot...

Entenia jo que això tenia dues lectures que ben bé es podien complementar, per més desprestigi de la meva amiga: una, que abans no s’hi esforçava i dues, que amb tot l’esforç, pobreta, no hi arribava.

Caram amb la parauleta!- jo m’indignava- si que dóna de sí. I em vaig indignar més quan vaig saber que la paraula comptava amb el beneplàcit i  recolzament del coach del cap, expert en aconsellar l’ús de la paraula més encertada i d’ensenyar a dosificar-la, estirar-la i homenatjar-la en el moment més oportú.

Vaig patir molt per la meva amiga, estava convençuda que, per algun obscur motiu, li estaven fent el llit. Qui sap! Potser senzillament perquè s’hi esforcés encara més.

Ara ja no hi treballa. La va fitxar la competència. Diu que es van quedar astorats de la capacitat de treball que tenia i del bona professional que era. Ella només contestava:

            -   Tot ha estat gràcies a l’esforç.

Em pregunto si els ocells també s'hi esforcen tant
Fa temps que no hi parlo. Espero que no s’ho acabi de creure tot això de l’esforç i no decideixi parlar dels seus subordinats en els mateixos termes que ho feia el seu cap. Ara, que per això s’ha de dominar la perversió del llenguatge i ella... no és gaire independentista.




diumenge, 5 de maig del 2013

NAZIS I COLOMS



                                                   
Des de joveneta que sento a dir que davant dels insults i els afronts, el millor menyspreu és no fer-ne cas. Hi estic d’acord, malgrat no sempre ho aconsegueixi, perquè penso que aquesta és la millor manera de preservar la pau personal, i també la col·lectiva.

Ara bé, fins a quin punt podem no fer cas de l’afrontador i els seus blasmes?



A la meva terrassa, els coloms fa temps que s’hi passegen amb una total impunitat, com si fos seva, vaja! Al principi vaig pensar deixa’ls fer, que potser no tenen cap més lloc on aixoplugar-se, pobres, pobres coloms! Després vaig mirar de tenir-los contents amb molinets de coloraines girant amb el vent i amb algun falcó de goma que brandant les ales semblava que els hagués d’espantar, tot de broma, és clar, només per animar l’ambient. He provat de parlar molts cops amb el capitost, sempre en el seu llenguatge, uns cops mana un, altres, un altre de ben diferent. Tots fan el mateix: em miren i semblen donar-me la raó. A vegades fan que sí amb el cap, però sempre tinc la impressió que em segueixen la veta. No en tenen prou amb passejar-s’hi que també hi fan les seves necessitats, avui a la barana, demà al terra i demà passat damunt de la planta més reeixida, perquè no tenen mal gust i saben el que fan. L’altre dia se me’n va cagar un al cap, sort que tenia la boca tancada,  i encara em mirava altivament, com exigint-me una explicació.

Com que ni les bromes, ni el diàleg ni el menyspreu no serveixen, he decidit adoptar mètodes més expeditius. M’han dit que als basars xinesos, hi venen uns aparells per un preu molt mòdic que llancen petards un a un, amb la freqüència que prèviament se’ls hi programa. Diuen que són l’hòstia i que els coloms no tornen mai més, ni demanant-los-hi per favor, que tampoc no seria el cas. Però a mi els petards no m’agraden, que a vegades t’acaben petant a les mans, i a més jo no els vull cap mal als coloms, només que em deixin viure tranquil·la. Al final m’he decidit per un altre mètode que sembla que és infal·lible. Es tracta de no parlar-los-hi en la seva llengua, sinó en la meva. Sembla que marxen esperitats, ales ajudeu-me, perquè es pensen que és la llengua del diable. I com que les paraules en aquesta llengua són la meva arma, l’única que sé fer anar, crec que podria funcionar.

Parlant de decisions i paraules, ja comença a ser hora de tombar-nos cap els coloms, que badant el bec a la màxima obertura, no paren de dir com si fos un acudit o una bufonada macabra, nazi, nazi i més que nazi al poble català. Podríem mirar-los als ulls i dir-los-hi en català: Fins aquí hem arribat, nois! 


No és només una televisió pública que en fa les comparacions de la mà d’un parell de catedràtics (?) que juguen malèvolament amb una sofisticada perversió del llenguatge, i les il·lustra amb les fotos corresponents, sinó que un nombre important de representants del PP ( entengui’s Poders Públics, siguin del signe que siguin) arenguen els espanyols i els fan pedagogia per donar a desconèixer i fer incomprensible el fet català.



No voldria caure en el parany de girar 180º i inculpar-los a ells del que ens acusen a nosaltres. Només vull recordar que Goebbels, Ministre de Propaganda del tercer Reich d’Adolf Hitler, amb el seu magnífic i eficient equip, controlava els mitjans i  convencia les masses de coses molt allunyades de la realitat, conscient que l’odi uneix més les persones que qualsevol sentiment positiu. Va esmerçar molt temps, treball i diners per persuadir el poble alemany que els jueus eren escòria i que era necessari eliminar-los.

Aquí, tenim per una banda el no coneixement del tema per part de molts españols i per l'altra, l'embranzida que se li dóna amb la desinformació. Tinc dubtes de si ja som al gueto. En tot cas estem amb els mínims recursos i en un entorn que col·loca l’hostilitat en un plataret de la balança i l’odi en un altre. Si no em fallen els meus escassos coneixements de Mecànica, no hi queda lloc per l’empatia, ni tan sols per la simpatia. No cal que esperem a què ens treguin de les nostres cases, ens despullin del poc que ens queda i decideixin a quin comboi hem de pujar. No n’hi ha prou amb queixar-se i denunciar i tampoc no cal gastar petards. Serà suficient amb dir Adéu Espanya! en català, només faltaria, i fer-ho d’una vegada.



Per cert, pels que volen marxar com jo, però que tenen dubtes, aconsello el  programa de TV3 Sense ficció, "Hola Europa!" en directe o a TV3 a la carta. S'hi donen moltes respostes i es desvetllen bastantes incògnites. Espero que tots els temors es dilueixin i cadascú tingui llibertat per decidir sense por. I recordeu, la cultura ens fa lliures i la informació també. El que ens fa esclaus i xais llanuts sense opinió pròpia és la desinformació, encara que surti de la boca de catedràtics, polítics, periodistes, artistes,... suposadament formats,  assabentats... i demòcrates.


La meva gent...















...del meu país



















 Sap greu que no ho entenguin.