Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nazis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nazis. Mostrar tots els missatges

dimecres, 28 d’octubre de 2020

I ALS JUTGES, QUAN ELS CONFINEN?

 

            

Ho dic perquè, si els confinessin, els independentistes descansaríem una mica. Els independentistes i tothom: guàrdia civils, Confidencials —que per cert, devien ser confidencias a media noche, perquè a primera hora ja n’anaven plens—, 



La Sexta, resta de caverna mediàtica, periodisme en general i... ells mateixos. Perquè, oi que aquest col·lectiu no deu poder teletreballar, donada la gran quantitat de folis que empren en les seves, però sobretot en les nostres causes? Folis, o sigui paper, que denota el seu ancoratge al passat i el seu immobilisme. Com sempre, estic parlant dels jutges de la cúpula. Només d’aquests.

Mentre m’indigno i em rebel·lo i em torno a indignar i em torno a rebel·lar per les detencions d’avui, no puc evitar de fer una analogia de l’estat espanyol amb el Tercer Reich. A algú li agrada referir-se a la pandèmia com una guerra. Doncs bé, els capitostos nazis enviaven els soldats a morir al front de l’est i al front de l’oest —tot per la pàtria, la deslleialtat es castiga— i ells mentrestant feien festes als seus castells, no sé si convidats per algun noble, que de noble no en devia tenir res, però que devia ser l’equivalent a algun director de diari que aquí convida els capitostos a saltar-se el protocol. I ells se’l salten. I l’endemà diuen: no us salteu ni un pas del protocol, sinó sereu castigats. I així en tant uns feien la guerra i els altres feien festes, encara quedava un altre grup que gasejava i cremava els jueus als camps d’extermini. No hi feia res que Alemanya estigués en guerra i l’estigués perdent, no hi fa res que la COVID sigui com una guerra. Lo primer és lo primer, ja sigui aniquilar jueus o perseguir independentistes. Els nazis tenien els seus gossos per flairar jueus, però almenys els gossos no mentien. Sembla que algun jutge no se’ls ha cregut, als encarregats d’ensumar independentistes, però tant és. La credibilitat està sobrevalorada quan es tracta de perseguir-nos.

No sé a qui he escoltat avui dient que aquesta vegada la batuda de la Guàrdia Civil, no ha sigut una acció reactiva a algun fet previ, sinó proactiva. No ho crec. Com diu la meva mare i la meva amiga Glòria això és una reacció a l’absolució de Trapero i la cúpula dels Mossos. “Som mentiders, però eficients. Fixeu-vos quina estossinada hem fet avui!”. I ni desviament de fons, ni corrupció, ni res de tot això. Persecució política pura i dura.

Estic molt farta de sentir els nostres polítics xerrar, estripar-se les vestidures, dir que no ho permetran... i no fer res! Fins quan hem d’aguantar aquesta ignomínia? Fins quan? Potser ja és hora de dir prou. Ells no s’aturen ni que estiguem en guerra, oi? però a nosaltres no ens atura ningú si ens ho proposem.

diumenge, 16 de febrer de 2014

QUI EREN ELS NAZIS?



            
https://www.facebook.com/HeroisIndepes
                         
Em pregunto si és la por el que  fa dir  als espanyols i catalans unionistes tantes barbaritats contra els catalans que volem la independència. L’amistat i la benvolença, segur que no.

El col·lectiu Herois Indepes, http://www.pinterest.com/heroisindepes/herois-indepes/ és autor de la publicació de més de dos-cents cromos personalitzats, dedicats a tots aquells que, amb les seves paraules i amb intenció contrària, afegeixen més adeptes a la nostra causa. La col·lecció aplega les floretes més oloroses que ens han llençat públicament escriptors, periodistes, polítics, tertulians, i també algun actor i algun artista. La imatge de l’autor de la frase dedicada als catalans fa força basarda, però hem de recordar que qui la diu està molt enfadat. I espantat. Em crida l’atenció que el grup menys nombrós d’insults és el que ens tracta de tontos: embobados, paletos, débiles, catetos, hobbits, subnormales... El segon grup d’insults, per damunt de l’anterior, és el que ens posaria directament a la presó per tots els nostres crims: terroristas, etarras, talibanes, ladrones, región sin ley...

No els esmento pas tots, només els més suggestius. Però Déu meu! Els catalans independentistes som per aquesta gent, majoritàriament, nazis!!! Més de la meitat de les frases de la vergonya, per vergonya seva, ens equiparen a un grup responsable de la mort de més de cinquanta milions de persones durant la segona guerra mundial, entre ells sis milions de jueus. Hitler i Goebbels són els noms més invocats per comparar-nos-hi.

Com que bona part dels insults provenen de persones amb estudis, se suposa que amb cultura i també suposo, potser és molt suposar, amb domini del llenguatge i control de les emocions, he començat a dubtar de si jo mateixa sabia bé qui eren els nazis, tot i que sempre havia pensat que sí.

El nazisme és un tema que fa temps que m’interessa, però des de la meva visita a Auswitch no deixo passar cap oportunitat d’intentar desxifrar com un home sol va poder convèncer una nació sencera que tot aquell que no tingués sang alemanya a les venes era en el millor dels casos enemic, en el pitjor, escòria, i que en tots,  mereixia morir.

La pregunta és, doncs, qui eren els nazis?

El nom Nazi ve de NSDAP, Partit Nacional Sozialista Obrer Alemany, fundat el 1920. Té el seu origen en el desig de superar la humiliació per la pèrdua de la primera guerra mundial i trobar un Führer (home que vindrà), del qual ja parlava Hitler en els seus primers discursos, sense referir-se mai a ell mateix. Un home que els trauria del pou on els havia sumit la guerra. Pocs anys més tard, la gran depressió mundial va afegir-se a aquesta motivació.

En la seva fundació, el NSDAP tenia un programa de vint-i-cinc punts que van mantenir intactes fins acabada la guerra el 1945, quan el nazisme va ser prohibit. No obstant, de l’any 1923 al 1925, el partit va quedar suspès després del Putch de la Cerveseria, el seu intent fallit de cop d’estat. És interessant saber que a conseqüència d’això, Hitler va anar a la presó i en aquests dos anys va escriure Mein Kampf (La meva lluita). El 1933, els nazis van pujar al poder de la mà de Hitler.

Primer Gran Error dels nostres detractors: Els nazis eren un partit que va perviure vint-i-cinc anys i nosaltres som una nació, mil·lenària per cert,  i ho serem sempre, ens reconeguin o no com estat.

No vull estabornir cap lector explicant els vint-i-cinc punts, entre altres coses perquè ja vaig parlar metafòricament de nazis en la meva entrada  “Nazis i coloms” del 5 de maig de 2013. Ni ells ni els que ens insulten es mereixen que els hi dediqui més temps, però no he trobat res en el programa que pugui explicar el perquè ens comparen amb ells. Només esmentaré allò que m’ha cridat més l’atenció.

El punt 20 diu que l’estat alemany reconstruirà el sistema nacional d’educació, inculcant i fent comprensible la idea d’estat a tot el territori. A algú li sona la paraula españolización?

El punt 21 parla del recolzament a l’esport i als catalans ens han acusat de culte a l’esport. Val a dir que el “culte” deu tenir tanta importància aquí com a España. Una altra cosa és qui guanya més medalles.

El punt 25 posa el colofó a tots els altres, exigint la creació d’una poderosa autoritat central de l’estat. Estem parlant de centralització?

A qui s’hauria de comparar amb qui? Ja ho diuen que la millor defensa és un bon atac. No deixo d’insistir sovint per les xarxes que no hem de reaccionar a aquestes provocacions, posant-nos al mateix nivell de qui ens agreuja, però amb aquest insult en concret, llegeixo que ens diuen nazis i em ve la paraula “ignorància” al pensament. Però amb tranquil·litat, eh? És només una resposta automàtica. Hi ha un exercici que funciona prou bé i no només en aquest cas. Quan reps un insult, abans d’indignar-te pensa en qui t’ho diu. Segur que no mereix que et mortifiquis.






dissabte, 20 de juliol de 2013

SOBREVIURE A AUSCHWITZ



                                              


M’agrada la història, m’agrada molt. Sento que quan em parlen de qualsevol fet històric, immediatament tinc la necessitat d’ampliar-lo i conèixer-lo millor. Potser per això trepitjar aquells escenaris de la història on els esdeveniments hi han deixat la seva empremta fermament estampada, sovint em fa sentir com si jo també els hagués viscut. Ja sé que aquesta sensació és compartida amb una pila de gent.

Uns arqueòlegs excaven des de fa temps, uns mesos l’any, en una balma d’una vinya de casa. Hi ha un campament de caçadors de fa quinze mil anys i hi van trobant coses que per ells tenen molt de sentit. Per mi, no tant perquè en aquell escenari la seva sensibilitat és molt superior a la meva. No obstant, quan no hi són, alguns cops m’atanso al jaciment i m’hi assec a la vora. Si el silenci m’acompanya, i parlo del silenci que acompanyava els estadants del campament, aquell que només trenquen els ocells o el córrer de l’aigua del riu, m’és fàcil veure-hi els nens corrent d’ací d’allà, els homes arribant amb els conills a l’esquena i les dones contentes, crec que aleshores sí, encenent les fogaines. Tanco els ulls i en sento l’enrenou mentre constato que no arribo a esquitx microscòpic en la història de la humanitat. Ni jo, ni tota la meva extensa família, ni el meu poble sencer, ni la meva ciutat amb barris inclosos.

Visc a prop de l’amfiteatre romà. Sempre que hi passo pel costat, per vegades que ho faci, hi sento el brogit eixordador de la multitud, amb el polze mirant a terra. En aquest cas, segurament perquè aquesta és la imatge que més em colpia en les desenes de pel·lícules de romans que vaig veure durant la meva infantesa.

Fa uns anys vaig estar a la Normandia. En parlo sovint perquè aquell viatge va marcar un abans i un després en la meva vida. Els trets ressonant arreu, els soldats caient per les platges, pels camins, pels pobles..., les ordres i els crits en una desesperada babel. No sé si feia sol aquells dies de juny de 1944. Quan jo hi vaig ser, el cel estava enrarit i sentia que la mort m’envoltava, encara seixanta anys després.

No fa gaire vaig viatjar a Polònia-  i sospito que hi haurà una altra marca en la meva vida- i vaig fer l’obligada visita a Auschwitz . En vaig sortir tenint la impressió que aquell havia estat el veritable motiu del meu viatge. Malgrat tot, per l’intens dia a dia de la resta de la sortida, fins que no vaig arribar a casa no vaig ser conscient de la magnitud del que havia vist que, per mi, no va tenir res a veure amb tot allò llegit o vist en les pel·lícules.

A dia d’avui, quan es compleix un mes de la visita, dubto si vaig fer bé d’anar-hi. Costa seguir amb la rutina diària i fer com si res, després de ser-hi. Cada dia, des de llavors, el meu pensament vola vers aquell espai i ho torno a veure i a viure tot. No parlaré d’aquest tot, perquè malauradament ja és prou conegut. Tampoc no podria, el seu abast no es assumible. Els barracons de la vergonya i les vitrines, testimoni de l’incomprensible, desfilen davant dels meus ulls. La cambra dels judicis sumaríssims, sempre amb el mateix veredicte, precedeix el so dels trets davant del mur d’execució, en la seqüència que m’encalça dia rere dia. Veig els quinze presoners que moriran, ni un més ni un menys, a canvi d’un sol d’escapat. Contemplo angoixada els jueus enganyats, no pas tots, a l’arribada dels combois al camp, els nens saltironant al davant de la família, ignorants del que els espera. Pengen la roba il·lusionats als penjadors, per fi es podran dutxar, i retenen el número en la memòria per recollir-la després, els hi diuen. Veig sense voler-les veure, les obertures per on havia de caure l’aigua...

Veig el cinisme, el fred càlcul, la metodologia, la insensibilitat, la productivitat en la indústria de l’eliminació de vides humanes, la disciplina, l’acarnissament, la bogeria?

Desenes de preguntes han quedat surant en el meu cap. Totes sense resposta coherent, encara que tothom, i jo també, provi de donar  la seva.

Això és el que pot arribar a fer un home amb la seva idea.

- Els jueus ja vivien en una espècie de gueto abans de ser perseguits pels nazis. Eren una gent  estranya.

Molts alemanys no es rebel·laven per por.

- És que Alemanya havia patit una gran humiliació.

- La idea de poder disposar lliurement de la vida aliena, ja fos dels enemics de guerra, jueus, gitanos, homosexuals i d’altres impureses per a la raça ària, segons  caprici o  rampell, va fer embogir els nazis.

El que queda del mur del gueto
- Un cop decidit que els jueus eren un problema, l’únic que comptava era trobar-hi una solució.
- Ho portaven tant en secret que la resta del món no ho sabia.


Cap d’aquestes respostes no és vàlida per si sola ni acompanyada de les altres. No ho són per mi, crec que tampoc per ningú. El món sencer estarà sempre en deute amb els jueus. Em consola saber que han aconseguit el seu territori i que són una nació important perquè sentir-se forts els pot rescabalar en part - no crec que ho oblidin mai -  del crim de què van ser objecte. Només els demano que, en nom de tot el que van patir i de la dignitat arrasada, no descuidin mai la dels seus veïns, ara adversaris.


diumenge, 5 de maig de 2013

NAZIS I COLOMS



                                                   
Des de joveneta que sento a dir que davant dels insults i els afronts, el millor menyspreu és no fer-ne cas. Hi estic d’acord, malgrat no sempre ho aconsegueixi, perquè penso que aquesta és la millor manera de preservar la pau personal, i també la col·lectiva.

Ara bé, fins a quin punt podem no fer cas de l’afrontador i els seus blasmes?



A la meva terrassa, els coloms fa temps que s’hi passegen amb una total impunitat, com si fos seva, vaja! Al principi vaig pensar deixa’ls fer, que potser no tenen cap més lloc on aixoplugar-se, pobres, pobres coloms! Després vaig mirar de tenir-los contents amb molinets de coloraines girant amb el vent i amb algun falcó de goma que brandant les ales semblava que els hagués d’espantar, tot de broma, és clar, només per animar l’ambient. He provat de parlar molts cops amb el capitost, sempre en el seu llenguatge, uns cops mana un, altres, un altre de ben diferent. Tots fan el mateix: em miren i semblen donar-me la raó. A vegades fan que sí amb el cap, però sempre tinc la impressió que em segueixen la veta. No en tenen prou amb passejar-s’hi que també hi fan les seves necessitats, avui a la barana, demà al terra i demà passat damunt de la planta més reeixida, perquè no tenen mal gust i saben el que fan. L’altre dia se me’n va cagar un al cap, sort que tenia la boca tancada,  i encara em mirava altivament, com exigint-me una explicació.

Com que ni les bromes, ni el diàleg ni el menyspreu no serveixen, he decidit adoptar mètodes més expeditius. M’han dit que als basars xinesos, hi venen uns aparells per un preu molt mòdic que llancen petards un a un, amb la freqüència que prèviament se’ls hi programa. Diuen que són l’hòstia i que els coloms no tornen mai més, ni demanant-los-hi per favor, que tampoc no seria el cas. Però a mi els petards no m’agraden, que a vegades t’acaben petant a les mans, i a més jo no els vull cap mal als coloms, només que em deixin viure tranquil·la. Al final m’he decidit per un altre mètode que sembla que és infal·lible. Es tracta de no parlar-los-hi en la seva llengua, sinó en la meva. Sembla que marxen esperitats, ales ajudeu-me, perquè es pensen que és la llengua del diable. I com que les paraules en aquesta llengua són la meva arma, l’única que sé fer anar, crec que podria funcionar.

Parlant de decisions i paraules, ja comença a ser hora de tombar-nos cap els coloms, que badant el bec a la màxima obertura, no paren de dir com si fos un acudit o una bufonada macabra, nazi, nazi i més que nazi al poble català. Podríem mirar-los als ulls i dir-los-hi en català: Fins aquí hem arribat, nois! 


No és només una televisió pública que en fa les comparacions de la mà d’un parell de catedràtics (?) que juguen malèvolament amb una sofisticada perversió del llenguatge, i les il·lustra amb les fotos corresponents, sinó que un nombre important de representants del PP ( entengui’s Poders Públics, siguin del signe que siguin) arenguen els espanyols i els fan pedagogia per donar a desconèixer i fer incomprensible el fet català.



No voldria caure en el parany de girar 180º i inculpar-los a ells del que ens acusen a nosaltres. Només vull recordar que Goebbels, Ministre de Propaganda del tercer Reich d’Adolf Hitler, amb el seu magnífic i eficient equip, controlava els mitjans i  convencia les masses de coses molt allunyades de la realitat, conscient que l’odi uneix més les persones que qualsevol sentiment positiu. Va esmerçar molt temps, treball i diners per persuadir el poble alemany que els jueus eren escòria i que era necessari eliminar-los.

Aquí, tenim per una banda el no coneixement del tema per part de molts españols i per l'altra, l'embranzida que se li dóna amb la desinformació. Tinc dubtes de si ja som al gueto. En tot cas estem amb els mínims recursos i en un entorn que col·loca l’hostilitat en un plataret de la balança i l’odi en un altre. Si no em fallen els meus escassos coneixements de Mecànica, no hi queda lloc per l’empatia, ni tan sols per la simpatia. No cal que esperem a què ens treguin de les nostres cases, ens despullin del poc que ens queda i decideixin a quin comboi hem de pujar. No n’hi ha prou amb queixar-se i denunciar i tampoc no cal gastar petards. Serà suficient amb dir Adéu Espanya! en català, només faltaria, i fer-ho d’una vegada.



Per cert, pels que volen marxar com jo, però que tenen dubtes, aconsello el  programa de TV3 Sense ficció, "Hola Europa!" en directe o a TV3 a la carta. S'hi donen moltes respostes i es desvetllen bastantes incògnites. Espero que tots els temors es dilueixin i cadascú tingui llibertat per decidir sense por. I recordeu, la cultura ens fa lliures i la informació també. El que ens fa esclaus i xais llanuts sense opinió pròpia és la desinformació, encara que surti de la boca de catedràtics, polítics, periodistes, artistes,... suposadament formats,  assabentats... i demòcrates.


La meva gent...















...del meu país



















 Sap greu que no ho entenguin.