M'HAN ESTAFAT?

 

                            

No ho sé. Un cop superada la vergonya -tan gran i tan ruc, que dèiem abans-, explicaré el que m’ha passat. Si algú em vol acompanyar en el sentiment, gràcies; si algú vol riure, que ho faci a la meva salut; si a algú li serveix la meva experiència, que li aprofiti.

Se’m va espatllar l’assecadora. El tambor no girava i vaig buscar el servei tècnic oficial de Brandt a Internet -on, si no? En vaig trobar uns quants que treballaven amb la marca. D’oficial, cap. Vaig escollir-ne un i vaig trucar. Molt amable, la senyora, que no parlava català, però m’entenia, va prendre nota i al cap d’un parell d’hores vaig rebre una trucada d’una veu més jove, també dona, tampoc parlava en català, també m’entenia; era per confirmar tot el que li havia dit a la primera. Tanta exquisidesa i detall només per prendre nota ja era sinònim d’haver-la encertat. Un parell d’hores més i em va trucar el tècnic per quedar. Simpàtic, accent caribeny, sense parlar català, però entenent-me -Soc una persona que no canvia al castellà, però em meravella veure com he rebaixat les meves exigències lingüístiques; ara ja em sento agraïda, només perquè m’entenen-. Després de treure la tapa del darrere de l’assecadora, em va mostrar que la corretja estava bé i em va dir que era una peça del motor el que s’havia de canviar, però que se l’havia d’emportar al taller perquè allí treballaven més bé els electrodomèstics. Que la reparació valia 168,19 i que n’hi havia d’avançar 50 de paga i senyal. Vaig haver de decidir ràpidament si li donava la meva assecadora a un desconegut, a més a més de donar-li 50 euros. Vaig dir-li que d’acord, vaig signar l’albarà i em va dir que en dos o tres dies ho tindríem.

      -Que estrany! –em va dir la mare quan va veure l’albarà- No hi ha l’adreça.

      -Ai, mama! Sempre buscant-li els tres peus al gat, tu.

Ja se sap que no ens agrada que ens facin dubtar d’allò que nosaltres mateixos ja no tenim clar.

      -No saps res de l’assecadora? – em va preguntar la veu de la consciència al cap de cinc dies.

      -No, demà trucaré -vaig respondre jo, la veu de la inconsciència.

I ara ve quan tothom pensa que l’assecadora ja l’he vist prou, oi? Doncs... un moment, no cal precipitar-se.

Truco i em diuen que falta una peça, que l’estan esperant i que en breu tindré l’assecadora a casa. L’atenció telefònica, ho repeteixo, una delícia; la dels missatges per WS també.

Dos dies més i em truquen per portar-me-la. És clar que sí, dona! No et calia patir. Ho vaig pensar per a mi; a la mare no li vaig dir res, que a mi no m’ha agradat mai que em diguessin “Veus? Ja t’ho deia” i penso que als altres, tampoc.

El noi porta l’assecadora, l’engega, m’ensenya que el tambor funciona perfectament, pago la resta i se’n va. L’endemà, més contenta que un gínjol, ja tinc assecadora!, em disposo a omplir-la i... oh sorpresa! Només obrir el tambor m’arriba una olor estranya, desagradable, que ja deixo de sentir quan miro al fons del tambor perquè el que m’arriba per la vista m’eclipsa l’olfacte. Veig un tambor deslluït, hi passo els dits i m’hi queda enganxada una substància indefinida, una mescla de pols i greix, tot incrustadet a les parets del tambor. La brutícia també estava ben adherida al filtre, en aquest cas a llunes i piquets. 

Però què li han fet a la meva assecadora??? I llavors, l’ensurt definitiu: una taca de rovell d’uns deu centímetres de diàmetre en un dels laterals. O sigui, que m’havien canviat el tambor, però per comptes de posar-me’n un d’acer, brillant, net i nou, me n’havien posat un de desballestament. Si portava anys al sol o s’estava mort d’avorriment en alguna nau, no ho sé. Només sé que el cor em va començar a anar al trot. 

Truco, no contesten i el cor ja, al galop. Torno a mirar a Internet. Ara m’apareixen unes quantes empreses amb el mateix nom. En miro dues. L’una té seu social a Santo Domingo, l’altra a Brasil, l’altra a les Canàries. I ja no miro més. La salut és lo primer. Penso, sense gaires esperances, d’enviar un whatsapp, però com que es tracta d’escriure, em rumio bé el que vull dir i ho escric. En castellà, que vaig per feina:

1. A qui heu demanat permís per canviar el tambor?.

2. Si m’havíeu de posar un tambor de segona mà, jo tenia dret a saber-ho.

3. Com a mínim el podíeu haver netejat, que almenys no ho hauria notat. O potser sí, perquè el tambor deu portar, pel cap baix, deu anys abandonat.

Finalment:

      Vostès es pensen que la clienta és idiota o què?

Més que res, s’hi sent d’idiota, la clienta, molt idiota.

De seguida em contesten que miraran a veure què ha passat, que parlaran amb el tècnic i bla, bla, bla, tot amb l’amabilitat habitual. Al cap de mitja hora, em diuen que passarà el tècnic i em farà un manteniment complet, que ho netejarà tot, però que l’assecadora funciona, que ell els ho ha dit. I els dic que no vull que passin, que el que m’ofereixen no em serveix per res perquè després d’haver vist el que havia vist, per molt que m’ho netegessin tot, no seria capaç de posar la meva roba allà dins. Encara m’envia un àudio el tècnic, gairebé inaudible. Entenc “correa”, “tambor”, “motor” i... “però la secadora funciona, no, senyora?”.

Ai, caram! I d’aquí ve l’interrogant del títol. Si realment l’únic important és que l’assecadora funcioni, m’han estafat? Estic pensant, per exemple, si vas a què et posin una cremallera al vestit i et posen la cremallera, però t’arrenquen un parell de botons o et deixen una butxaca penjant, es pot dir que la feina està feta? Si venen a canviar-te la placa de cocció i te la canvien, però t’esquerden el marbre que l’envolta, pots dir que no t’han fet la feina? És que em xoca aquesta insistència en dir que la màquina funciona. O és que potser el concepte de reparació té diferent sentit aquí que en altres parts del món? O és això o sí, m’han estafat, plomat, esquilat, afaitat. Apa, ja em direu què en penseu!

Com que veig que hi ha unes quantes empreses amb aquest nom, no voldria que paguessin justos per pecadors, ara. La meva, la que m’ha “arreglat” l’assecadora és aquesta: