A l’edifici
del costat de casa hi tinc un pis turístic. Veig la seva terrassa des de la meva
cuina i dic que la veig perquè sense intenció de mirar-me-la, és inevitable
veure-la. Calculo que la distància que ens separa deu ser d’uns sis o set
metres.
Aquesta setmana de llamps, trons i pluja el
pis està llogat per quatre xicotes. Sèniors com jo, alguna potser més sènior i
tot. No sé per què, cada vegada que les veig, penso que les han enganyat. In
Spain summer is infinit o bé All the sun is on Tarraco o bé Down
the stairs is a mediterranean beach. —Gràcies Duolingo, pel vocabulari.
Segueixo sense entendre el que em diuen, però almenys puc fer alguna frase!—
També és interessant la foto de la terrassa que promociona el pis. No sé des de
quin angle miraculós l’han fet, però sembla el Jardí del General de “L’auca del
senyor Esteve”.
A les senyores, jo les faig angleses, les
veig entrar i sortir molt de la terrassa, potser buscant l’altra part de la terrassa
que no acaben de trobar. S’asseuen, miren el mar gris, contemplen la pluja,
potser compten els dies que falten per tornar a casa, no ho sé. Tampoc és que
les vegi gaire despacientades. Van en bata, un dia una i un dia una altra
porten rul·los al cap, miren el mòbil, llegeixen, xerren... En fi, els
atribueixo la saviesa de saber-se adaptar a les circumstàncies que a alguns els
dona l’edat. Però és lògic pensar que això no és el que esperaven de la setmana
de vacances a Spain. Em pregunto si saben que aquí no ens sentim spanish
i que tenim una altra llengua.
L’altre dia, quan estenia la roba, una em
va veure i totes es van girar a mirar-me. No van fer cap intent de saludar-me,
em devien veure com una indigenous, ves! I jo que m’havia posat la bata
expressament perquè se sentissin còmodes! No els devia agradar la meva bata. O
és que la manca de cortesia, educació, correcció de què em queixava l’altre dia
ja s’ha estès a totes les edats i al llarg i ample del món?
L’ampla terrassa, publicitada enganyosament, la vaig veure a Internet quan buscava el preu del lloguer del pis. Tenia
curiositat perquè tot l’estiu ha estat ocupat, cada setmana per una colla o
família diferent. Sense mirar intencionadament, que quedi clar, he après molt
de les diferents actituds i maneres de fer dels estrangers, si més no, quan
estan de vacances, que no deuen diferir tant de les nostres quan també ho
estem. Vaig posar, doncs, a la web del pis cinc dates a l’atzar d’aquest mateix
octubre i em van sortir mil tres-cents euros. Els mil sis-cents cinquanta del
costat tenien una ratlla al damunt, cosa que em fa pensar que en ple estiu
devia ser un altre preu. No vull fer la multiplicació d’un preu i l’altre pels
dies que fa que hi veig gent perquè tinc por que em peti el cap.
Quan veig tot el que està passant amb l’habitatge,
els guanys astronòmics d’alguns i les pèrdues d’un trist sostre d’uns altres,
penso una vegada més, que tenim uns polítics que sembla que estiguin
permanentment de vacances, o sigui que no serveixin per res. O sí, sí que
serveixen. Serveixen als seus propis interessos i als del partit, serveixen als seus interessos electorals i se serveixen
de la política com a modus vivendi indefinit. Ara bé, vocació de servei als
que els hem votat, que hauria de ser l’objectiu de la política, no que no. I això
els d’aquí, els d’allà i els de més enllà! Ara mateix no me’n ve ni un al cap
que sigui l’excepció a la norma.
