diumenge, 25 d’octubre del 2026

UN MÉS AL SAC

 

                                                

Tinc el costum, no diré si bo o dolent, de presentar-me a algun concurs literari un parell de vegades l’any. Quan toca envio tres relats, sempre tres, com la Santíssima Trinitat, a diferents concursos.

      Abans m’ho mirava i remirava abans d’enviar-los. Els revisava, els desitjava bon viatge, els deia que si no guanyaven no s’hi amoïnessin, i me n’oblidava. Ja fa temps que de tot aquest cerimonial només faig la darrera cosa, o sigui, quan l’he enviat me n’oblido. No és difícil. Amb la meva mala memòria i tot el que tinc al cap, l’endemà ja ha volat.  

      El passat mes d’agost tocava i vaig enviar els tres de rigor. No em miro gaire quin és el premi, em conformo amb la satisfacció de guanyar-lo. Sí que em miro d’on és el concurs. L’any passat em vaig presentar a un de l’Alguer, per allò de l’agermanament de la llengua. Vaig pensar que si guanyava aniria a recollir el premi i faria turisme. No vaig guanyar.

      Aquesta vegada en vaig enviar un al concurs “Les veus de la vall” de Travesseres, un nucli de població que forma part del municipi de la Cerdanya. Em quedava lluny, però vaig pensar que era difícil que el meu relat resultés premiat. D’això se’n diu autoconfiança plena.

      Doncs resulta que en aquest hi vaig guanyar premi i, com que darrerament no viatjo, quan em van trucar i em van preguntar si aniria a recollir-lo, vaig dir que sí. I ja us ho podeu imaginar. De Tarragona cap a la Cerdanya a fer uns quants kilometrets de res: 224 d’anada més 224 de tornada més 40 de propina si compto la vegada que em vaig equivocar jo i les dues vegades que es va equivocar la veu del GPS. No és per res, però em sembla que els llocs més alts, paradoxalment, el satèl·lit no els té controlats i la veu anava més perduda que jo perquè em va fer anar per uns caminets de muntanya tan isolats que en tres quarts d’hora no vam veure ni un sol cotxe.

      Ara bé, el paisatge compensava per tot. El Pirineu és  molt gran i cada comarca té la seva pròpia essència i aparença. No havia estat mai a la Cerdanya a la tardor i aquella profusió de grocs, ataronjats, vermellosos, ocres i també molts verds diferents, immortalitzats per la meva copilot, era per aturar el cotxe i respirar fondo. Però jo tenia pressa per trobar la carretera principal abans no se’m fes de nit i només ara, que ho evoco des d’un lloc segur, ho puc gaudir.






      






Aquí ja començàvem a estar desesperades


Quan vaig arribar a casa estava més morta que viva, però prou viva per preguntar-me si no estava boja d’haver fet 500 kilòmetres en un mateix dia per anar a recollir un premi. Em va costar adormir-me, només veia carretera de muntanya, i avui tenia les lumbars tocades. Però bé, ara ja ben dormida, descansada, amb les lumbars pacificades i asseguda a la meva butaca, rememoro la bellesa del paisatge, la còmica desorientació en el viatge, la bona acollida de la gent de Travesseres i dic que sí, que va valer la pena. Ah, i el premi, és clar que sí! Ja en tinc un més al sac!


Ara només estic preocupada perquè tinc un relat enviat a Alcúdia que, no ho he mirat, però crec que encara queda més lluny que Lles de Cerdanya. Ja sé que dec semblar incoherent, però confio no guanyar. En fi, ja m’he posat una alerta a la carpeta dels relats: NO ENVIAR A MÉS DE 100 KILÒMETRES DE DISTÀNCIA. Podria no recordar-me’n i no cal temptar la sort perquè aquesta vegada ha sortit bé, però trobo que aquestes proeses ja no són gaire adients a la meva edat.

dissabte, 3 d’octubre del 2026

TURISTES EN PIS TURÍSTIC

 

                         

A l’edifici del costat de casa hi tinc un pis turístic. Veig la seva terrassa des de la meva cuina i dic que la veig perquè sense intenció de mirar-me-la, és inevitable veure-la. Calculo que la distància que ens separa deu ser d’uns sis o set metres.

      Aquesta setmana de llamps, trons i pluja el pis està llogat per quatre xicotes. Sèniors com jo, alguna potser més sènior i tot. No sé per què, cada vegada que les veig, penso que les han enganyat. In Spain summer is infinit o bé All the sun is on Tarraco o bé Down the stairs is a mediterranean beach. —Gràcies Duolingo, pel vocabulari. Segueixo sense entendre el que em diuen, però almenys puc fer alguna frase!— També és interessant la foto de la terrassa que promociona el pis. No sé des de quin angle miraculós l’han fet, però sembla el Jardí del General de “L’auca del senyor Esteve”.


      A les senyores, jo les faig angleses, les veig entrar i sortir molt de la terrassa, potser buscant l’altra part de la terrassa que no acaben de trobar. S’asseuen, miren el mar gris, contemplen la pluja, potser compten els dies que falten per tornar a casa, no ho sé. Tampoc és que les vegi gaire despacientades. Van en bata, un dia una i un dia una altra porten rul·los al cap, miren el mòbil, llegeixen, xerren... En fi, els atribueixo la saviesa de saber-se adaptar a les circumstàncies que a alguns els dona l’edat. Però és lògic pensar que això no és el que esperaven de la setmana de vacances a Spain. Em pregunto si saben que aquí no ens sentim spanish i que tenim una altra llengua.

      L’altre dia, quan estenia la roba, una em va veure i totes es van girar a mirar-me. No van fer cap intent de saludar-me, em devien veure com una indigenous, ves! I jo que m’havia posat la bata expressament perquè se sentissin còmodes! No els devia agradar la meva bata. O és que la manca de cortesia, educació, correcció de què em queixava l’altre dia ja s’ha estès a totes les edats i al llarg i ample del món?

      L’ampla terrassa, publicitada enganyosament, la vaig veure a Internet quan buscava el preu del lloguer del pis. Tenia curiositat perquè tot l’estiu ha estat ocupat, cada setmana per una colla o família diferent. Sense mirar intencionadament, que quedi clar, he après molt de les diferents actituds i maneres de fer dels estrangers, si més no, quan estan de vacances, que no deuen diferir tant de les nostres quan també ho estem. Vaig posar, doncs, a la web del pis cinc dates a l’atzar d’aquest mateix octubre i em van sortir mil tres-cents euros. Els mil sis-cents cinquanta del costat tenien una ratlla al damunt, cosa que em fa pensar que en ple estiu devia ser un altre preu. No vull fer la multiplicació d’un preu i l’altre pels dies que fa que hi veig gent perquè tinc por que em peti el cap.

      Quan veig tot el que està passant amb l’habitatge, els guanys astronòmics d’alguns i les pèrdues d’un trist sostre d’uns altres, penso una vegada més, que tenim uns polítics que sembla que estiguin permanentment de vacances, o sigui que no serveixin per res. O sí, sí que serveixen. Serveixen als seus propis interessos i als del partit, serveixen als seus interessos electorals i se serveixen de la política com a modus vivendi indefinit. Ara bé, vocació de servei als que els hem votat, que hauria de ser l’objectiu de la política, no que no. I això els d’aquí, els d’allà i els de més enllà! Ara mateix no me’n ve ni un al cap que sigui l’excepció a la norma.