dijous, 29 de juny del 2017

ORIGINAL

                                   
Una vegada em van fer una carta astral i em van dir que se’m veien ganes de ser original. No que ho fos, sinó que se me’n veien ganes. Immediatament va sorgir en mi el desig. Si ho deia la carta astral no li podia portar pas la contrària, no? Amb l’univers hi tenim les de perdre.
Deu fer trenta anys d’això i em sembla que no hi havia pensat més, però m’ha vingut al cap ara, arran de la presentació de la novel·la "El silenci de Vallbona" a Tarragona, perquè molts assistents m’han dit que havia estat una presentació molt original i penso que ho han dit de cor. Però si la presentació és original, qui se l’ha empescat també ho ha de ser, si o no?
La meva ànsia d’originalitat a vegades la pago cara, ves! 
Les subtils
Foto: Elisabet Viñuales

Per comptes de buscar-me 
un contertulià i asseure’ns 
en la taula d’un local propi 
per a presentacions, 
em busco tres lectores, 
"Les subtils", 
que donen brillantor a 
les meves paraules, 
com si les haguessin fregat
amb un drap de llana; 



després em busco una coral de gospel, la meva sí, sí, no he pensat a dir-vos que me n’he sortit de cantar en una coral de gospel, malgrat haver estat NOMINADA―, de trenta persones que es mouen i canten amb l’harmonia d’una sola; 



La coral de gospel de les Dones de la Casa del Mar
Foto: Elisabet Viñuales

llogo cadires, 
Lis cadiris, que diria el meu amic Joan en autèntic xipella
Foto: Marta Viñas

Bonic amb ganes, tot i la calor
Foto: Maria José Fernández



demano un local primorós de la        
meva ciutat, sense aire condicionat
i amb una claraboia immensa que 
deixa passar la sempre benefactora
llum natural, 








i compro coca de Constantí boníssima ―la millor, va dir el noi de la bodega― i cava, que m’han dit que totes les presentacions que s’acaben amb cava auguren sort per a la propera.
Tot perfecte, si no hagués estat per la canícula ―la natural de la setmana dels 37º, la que entrava per la claraboia i la que provocaven els ventalls en marxa de tots els assistents―. Va ser la traca final. Però l’originalitat d’haver de trenar tants fils alhora i que no en quedés cap de solt em va provocar taquicàrdies i sobresalts mentre dormia, la setmana anterior a l’esdeveniment.
Vull ressaltar que la presentació que em va fer el Xulio Ricardo Trigo em va emocionar, però en tocant als qualificatius que em va dedicar, n’hi havia un de ben poc original. Va dir que la Teresa era molt perseverant i caram! A la presentació de “Viatges insòlits de viatgers abrandats” ja em van dir que era molt treballadora, a la de “Les cadenes subtils” que era molt constant i aquí en “El silenci de Vallbona” sóc molt perseverant?! Començo a pensar que no  diran mai que tinc un do, el de la genialitat, aquell que només té una persona entre un milió. Ja veig que estic condemnada a continuar treballant, essent constant i perseverant tota la vida perquè quan a la meva edat no he pogut treure el geni que porto a dins, val més que no m’hi encaparri. Potser l’originalitat de la condemna rau en que a mi m’encanta treballar en aquesta feina d’escriure i anar rascant el succedani de geni que porto a dins.

En l’apartat dels agraïments també vaig voler ser tan original que vaig fer agraïments personalitzats i, com és natural, me’n vaig deixar la meitat. Així que aprofito per agrair a tot el món mundial que va assistir a la presentació per retre-li el meu agraïment més sincer per acompanyar-me: família, amics, companys, col·laboradors i els que m’acompanyaven per primera vegada. 

Pel davant
Foto: Coia Valls









I pel darrere
Foto: Montse Palau














Que això no és original perquè ja està molt vist? Potser sí, però és que tot té un límit, lectors, l’originalitat també.

Amb el Xulio
Foto: Montse Palau
Amb la Rosa, la Sònia, la Rosa Maria i la Conxita
Foto: Montse Palau

divendres, 16 de juny del 2017

EL SILENCI

                                                                 
El silenci està molt valorat actualment. I em sembla que no només parlo per mi. Vivim en un món sorollós que, si el contraposem al de l’Edat Mitjana, per exemple, podríem dir que és de bojos.  I no és pas soroll humà, sinó cada vegada més inhumà. Només per anomenar-ne dues fonts importants, des del trànsit amb tota la seva  rastellera de sorolls clàxons, frenades, motor, música a l’enèsim decibel... fins als avisos acústics del mòbil voluntàriament desitjats, la nostra oïda i lògicament el nostre cervell es manté en un estat d’alerta constant que va contra la mateixa naturalesa de l’ésser humà, capaç de concentrar-se, recrear-se i sentir-se en pau amb si mateix. És tan extrema l’alienació que si en algun moment es fa el silenci al nostre voltant, i només sentim cantar els ocells, o bategar el nostre cor, o no sentim absolutament res ―que, fins i tot, és possibleens agafa una mena d’angoixa que sembla demanar a crits que el silenci es trenqui. Suposo que per això hi ha qui, conscient d’aquest desajust tan anti-natura, busca espais de silenci, ja sigui a la muntanya, enmig del mar o en un monestir. 

Com aquest, per exemple?

Una veritable pena que haguem arribat a aquest punt d’un camí que sembla imparable!
És clar que aquest silenci desitjat seria la part positiva del silenci. Però què passa quan el silenci és imposat? Quantes boques no han callat al llarg de la Història per por, per repressió, per idees, per amenaces?
Les abadesses de Vallbona de les Monges van callar per imperatiu reial de Jaume I durant gairebé vuit segles, fins que una d’elles es va decidir a parlar l’any passat. Un trencament del silenci que li va costar la vida.
Ja està, ja ho he dit! Perquè... Yo he venido aquí a hablar de mi libro! que va dir aquell. Un altre llibre??? Ei que ja fa setze mesos del darrer! Com passa el temps, eh? Sí, una nova novel·la on m’embranco en la història de fa vuit segles i l’enllaço amb una història actual. I els que heu llegit “Les cadenes subtils” direu: Dues històries? La Teresa es repeteix..., però bé, confieu en mi, només ho sembla. La història actual té com a protagonista la Mimí Vidal, la joveneta desganada, empipada i irritable que a “Les cadenes subtils” treballava en una residència, on hi va començar odiant els vells i va acabar estimant-se’ls. Han passat quatre anys des d’aleshores i el cas d’assassinat, encara pendent de resoldre des de feia divuit anys, li va treure la son de les orelles i li va fer descobrir la seva autèntica vocació. Ara en “El silenci de Vallbona” 




i mentre fa pràctiques de Criminologia amb l’inspector Miró, de la Comissaria dels Mossos de Lleida, s’enfrontarà amb un cas que acabarà amb els recursos de l’inspector i amb els seus. Evidentment, no? Només és una becària. Doncs no tant, perquè endinsar-se en la Història li proporcionarà mitjans per ajudar-la a encarrilar-ho.
I fins aquí puc llegir. Unes quantes pistes importants les dono en la contraportada:

La matinada de Dijous Sant, dues monges apareixen mortes al Monestir de Vallbona. La Mimí Vidal, de moment ha de renunciar a les seves vacances per posar-se a investigar els crims i mirar de descobrir l’assassí. Des de fa cinc mesos realitza les pràctiques de Criminologia al costat de l’inspector Miró, el qual qualificarà el cas com el més difícil a què ha hagut de fer front al llarg del seu dilatat historial.
«...L’assassí no era un assassí en sèrie, no seleccionava les seves víctimes, no efectuava cap ritual i no sentia cap pulsió indefugible per tornar a matar. És més, ningú no li estalviava el penediment en cada assassinat, ni el pertinent propòsit d’esmena...».
La Mimí s'haurà de remuntar al segle xiii per començar a estirar el fil que la durà a descobrir el Secret. Vallbona amaga des de fa vuit segles un secret que, per manament imperatiu de Jaume i, només coneixen les abadesses que s’han anat succeint en el càrrec. La història de la reina Violant d’Hongria, enterrada a Vallbona per desig propi, no només aportarà alguna resposta a les preguntes que es formula la Mimí, sinó que també n’hi generarà de noves:
Què disposava, en realitat, Violant en el seu testament?
Per què l’Església no ha permès mai que se sabés?
Què hi havia veritablement entre Violant d’Hongria i l’abadessa Eldiarda d’Anglesola?      
  

Després del que acabo d’escriure, no cal que aclareixi que si “Les cadenes subtils” em van sortir negres per casualitat, a “El silenci de Vallbona” m’he rabejat a posta en la novel·la negra i m’he submergit amb tota la intenció en les tenebres. M’he posat en la pell de l’assassí, de les monges sí, sí, encara n’hi ha, dels investigadors i, tot i què no soc monàrquica, dels reis de la Corona d’Aragó en el seu millor moment. I el més important, m'ho he passat pipa! És clar que no sé com afectarà tot això a la meva esquizofrènia latent.

De moment, el dia 22, a Tarragona.

Hi esteu convidats!
Ah, i m'oblidava d'això: