ORIGINAL

                                   

Una vegada em van fer una carta astral i em van dir que se’m veien ganes de ser original. No que ho fos, sinó que se me’n veien ganes. Immediatament va sorgir en mi el desig. Si ho deia la carta astral no li podia portar pas la contrària, no? Amb l’univers hi tenim les de perdre.

Deu fer trenta anys d’això i em sembla que no hi havia pensat més, però m’ha vingut al cap ara, arran de la presentació de la novel·la "El silenci de Vallbona" a Tarragona, perquè molts assistents m’han dit que havia estat una presentació molt original i penso que ho han dit de cor. Però si la presentació és original, qui se l’ha empescat també ho ha de ser, si o no?

La meva ànsia d’originalitat a vegades la pago cara, ves! 

Les subtils
Foto: Elisabet Viñuales

Per comptes de buscar-me 

un contertulià i asseure’ns 

en la taula d’un local propi 

per a presentacions, 

em busco tres lectores, 

"Les subtils", 

que donen brillantor a 

les meves paraules, 

com si les haguessin fregat

amb un drap de llana; 

després em busco una coral de gospel, la meva ―sí, sí, no he pensat a dir-vos que me n’he sortit de cantar en una coral de gospel, malgrat haver estat NOMINADA―, de trenta persones que es mouen i canten amb l’harmonia d’una sola; 

La coral de gospel de les Dones de la Casa del Mar
Foto: Elisabet Viñuales

llogo cadires, 

Lis cadiris, que diria el meu amic Joan en autèntic xipella
Foto: Marta Viñas

Bonic amb ganes, tot i la calor
Foto: Maria José Fernández

demano un local primorós de la        

meva ciutat, sense aire condicionat

i amb una claraboia immensa que 

deixa passar la sempre benefactora

llum natural, 

i compro coca de Constantí boníssima ―la millor, va dir el noi de la bodega― i cava, que m’han dit que totes les presentacions que s’acaben amb cava auguren sort per a la propera.

Tot perfecte, si no hagués estat per la canícula ―la natural de la setmana dels 37º, la que entrava per la claraboia i la que provocaven els ventalls en marxa de tots els assistents―. Va ser la traca final. Però l’originalitat d’haver de trenar tants fils alhora i que no en quedés cap de solt em va provocar taquicàrdies i sobresalts mentre dormia, la setmana anterior a l’esdeveniment.

Vull ressaltar que la presentació que em va fer el Xulio Ricardo Trigo em va emocionar, però en tocant als qualificatius que em va dedicar, n’hi havia un de ben poc original. Va dir que la Teresa era molt perseverant i caram! A la presentació de “Viatges insòlits de viatgers abrandats” ja em van dir que era molt treballadora, a la de “Les cadenes subtils” que era molt constant i aquí en “El silenci de Vallbona” sóc molt perseverant?! Començo a pensar que no  diran mai que tinc un do, el de la genialitat, aquell que només té una persona entre un milió. Ja veig que estic condemnada a continuar treballant, essent constant i perseverant tota la vida perquè quan a la meva edat no he pogut treure el geni que porto a dins, val més que no m’hi encaparri. Potser l’originalitat de la condemna rau en que a mi m’encanta treballar en aquesta feina d’escriure i anar rascant el succedani de geni que porto a dins.

En l’apartat dels agraïments també vaig voler ser tan original que vaig fer agraïments personalitzats i, com és natural, me’n vaig deixar la meitat. Així que aprofito per agrair a tot el món mundial que va assistir a la presentació per retre-li el meu agraïment més sincer per acompanyar-me: família, amics, companys, col·laboradors i els que m’acompanyaven per primera vegada. 

Pel davant
Foto: Coia Valls

I pel darrere
Foto: Montse Palau

Que això no és original perquè ja està molt vist? Potser sí, però és que tot té un límit, lectors, l’originalitat també.

Amb el Xulio
Foto: Montse Palau

Amb la Rosa, la Sònia, la Rosa Maria i la Conxita
Foto: Montse Palau