diumenge, 19 de febrer del 2017

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

Amb un títol així, fidel-arrugues-amic, qualsevol podria pensar que torno a parlar de la meva estimada Lila, però, no us equivoqueu, aquesta vegada no toca. Això d'intentar enganyar el lector dona molt de joc. Escrivint la  segona novel·la sobre la Mimí Vidal -els que l'heu llegit ja sabeu, crims i sospitosos- m'estic tornant una experta en l'art d'enganyar. Al lector, no fotem!

Amb tot...
... i perquè no us n'oblideu... Aquí, més feliç que un anís!
                     
Poc després d’engegar aquest blog, ara farà cinc anys, hi vaig penjar un post titulat TINC UN COTXE PETIT. Durant bastant temps va ser un dels més llegits. Després li’n van passar al davant d’altres posts perquè les motivacions dels lectors són inescrutables; tant com les dels escriptors bloguers. Per això a vegades no coincideixen uns i altres. Aquell cotxe petit, aquest any complirà tretze anys i encara sembla que pot donar molta guerra, fet que, aplicat a la seva mestressa, significa que la deixarà conduir en pau.
Si que té algunes rascadetes, si que li he hagut de canviar un parell de vegades la bateria, sí un parell de vegades les rodes i sí un problema amb l’embragatge. Aquest últim prou curiós perquè valgui la pena fer-ne cinc cèntims, només cinc: arribant al poble i en una pendent, vaig prémer-lo per canviar de marxa i el pedal va desaparèixer vers les profunditats del motor. S’havia trencat la sirga, o la corretja o alguna cosa semblant. 
Amb una pendent així, ja s'entèn, no?

Homes que em llegiu, no rigueu tant que quan jo em vaig treure el carnet no ens examinàvem de mecànica.
Aquests són tots els problemes que m’ha donat el meu amic fidel. Darrerament, alguna vegada he pensat de canviar-me’l, però li tinc tant d’afecte que m’ho trec del cap. I ja sé que amb l’edat que té, m’arrisco a quedar-me algun dia penjada o amb una avaria que em faci pagar car el sentimentalisme. Però és que els sentiments són els que són i, a diferència dels pensaments que diuen que es poden modelar, els sentiments no es poden capgirar. 

Potser es refereixen a aquests pensaments, no ho sé pas.

No sé d’on surt l’estimació cap el meu cotxe perquè, total, no deixa de ser un objecte. Potser perquè amb una vida tan curta, veig que ha passat de la invencible joventut a la derrota de la vellesa i això ha de ser molt dur. Potser perquè m’ha acompanyat en temps feliços i en temps difícils; la veritat és que tot ell està impregnat de records. Potser perquè, en certa manera , veig un camí paral·lel entre les seves rascades i les meves arrugues, entre els seus pocs problemes més greus i les meves —gràcies a Déu i de moment— escasses , encara que Importants dolències.
Com ja explicava en l’altre post, el meu cotxe era el cotxe petit de casa. Ho continua essent perquè els petits, que ja són grans, se l’han comprat més gran que el meu. Només faltaria! Un dels petits, la gran, ja va pel segon i, és clar, és més gran. Només faltaria! Híbrid i automàtic. Només faltaria! 
No em vull equivocar amb la marca i el model,
però em sembla que el color és aquest. Denim en diuen.
Tant me’n va cantar les excel·lències que vaig anar a veure’l i em vaig plantejar de comprar-me’n un jo també. Més petit. Només faltaria! Però també híbrid i automàtic. Si el venedor s’hagués enrotllat millor potser me l’hauria comprat, ves! Però no ho va fer. I això que era un venedor de cotxes, eh? De descomptes, al cotxe de la filla —que això era el que jo pretenia— no n’hi podia aplicar més perquè ja els hi havia aplicat tots, va dir. També hi havia el problema del “ara o mai”, i del “que me’l prenen dels dits” i del “s’acaba el món perquè s’acaba aquest cotxe”. A més hi havia la qüestió del finançament que has de fer, vulguis o no, que sinó no t’apliquen els descomptes. Si en saben els venedors de cotxes! Però aquest no en va saber prou o és que ja anava tip. Només em va faltar que em digués:
       —Ja en sabràs de conduir un cotxe automàtic si no n’has conduit mai cap?
El venedor de cotxes no era gaire més jove que jo i vaig estar a punt de preguntar-li si ell ja havia nascut conduint un cotxe automàtic. Però com que el to segurament hauria traït el meu habitual —i potser també, aparent— capteniment flegmàtic i serè, vaig preferir dir-li que ja m’ho pensaria. I era veritat. Volia rumiar si realment jo era capaç d’aprendre a conduir un cotxe automàtic perquè des de la pregunta del senyor, ja era un mar de dubtes.
No sé si el venedor, miop per reconèixer les oportunitats, anava per aquí o què, però... quina deu ser l’edat a partir de la qual un ja no pot aprendre res? Hi ha una edat? És l’actitud d’un mateix de voler aprendre o no? És l’actitud de l’ensenyant? És la seva confiança o manca de confiança en què l’ensenyat aprengui? Vist per sentència! Al banc dels acusats, el venedor de cotxes i tots aquells que dubten gratuïtament de la meva capacitat i de la de qualsevol per aprendre.

D'això també se n'ha d'aprendre i
com més aviat millor
Resumint, seguiré amb el meu cotxe petit, seguiré acaronant-li les arrugues, seguiré valorant la seva fidelitat i seguiré amb les paraules afectuoses que li dedico, sempre que anem junts per aquests mons de Déu:
—Ja sé que hi ha cotxes més grans i d’altres molt més grans encara, però a  mi m’agrades tu. Ets un cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l’horitzó.

No ha canviat tant, però si pot escollir, ara s'estima més anar pel pla

                   

dissabte, 4 de febrer del 2017

MANDARINES

                                   
Deu fer uns tres o quatre anys vaig veure una pel·lícula excel·lent. Era del director estonià Zaza Urushadze i es titulava MANDARINES. Em pensava que havia passat sense pena ni glòria, però ara he sabut que va tenir alguna nominació i algun premi. Això només és una introducció a la mandarina, així que tothom tranquil que  no la penso explicar!
Vull parlar d’unes altres mandarines. Ja fa uns quants anys a la Via Augusta de la meva ciutat hi van plantar un centenar de mandariners molt eixerits, al llarg de les dues voreres que la delimiten a dreta i esquerra. Em va semblar un encert que ho fessin en una de les entrades de la ciutat perquè li dona molt de realç i no tothom té una Via Augusta, convertida per l’emperador August en la més important ruta de comunicació entre ciutats i ports de la Mediterrània. Va de Cadis fins a Narbona i atenció! No passa per Barcelona. August hi devia estar a gust a Tarragona perquè ens hi va deixar grans obres, no només en els dos anys que s’hi va estar, sinó en els anys següents, procedents del seu llegat. 



L'amfiteatre. Si en sabien de trobar el lloc ideal els romans...

Dic que la plantació dona molt de realç a la via perquè els mandariners són preciosos, amb les seves fulles d’un verd intens i lluent que alegren la vista i el paisatge. Quan arriben les mandarines, el contrast del verd amb el taronja —quina injustícia per la mandarina que per parlar del seu color s’hagi d’emprar una altra fruita!— és espectacular. La quantitat de mandarines que hi ha a cada arbre també. 
Encara que no ho sembli, n'hi ha moltes, moltes, totes amargues
Tant que jo cada vegada que hi passava pel costat pensava “Si tingués una escala en colliria un quilet. Un quilet avui, un altre la setmana que ve i anar fent”. Resulta que l’altre dia vaig tenir un disgust. Uns operaris amb una mena de grua podadora anaven tallant les branques dels mandariners amb mandarines i tot, les llençaven al camió i cap a la brossa.
       —Com és? —vaig preguntar escandalitzada.
       —Són amargues —em va dir el senyor— No es poden menjar.
Havia sentit dir que a la província hi havia una empresa familiar que aprofitava les taronges amargues de la ciutat per fer-ne melmelada—Què punyeta passa a Tarragona? Som uns amargats, amargosos, amargants o és que la contaminació que patim s’ha acarnissat amb els cítrics?— Vaig pensar que, ja posats, també podien aprofitar les mandarines, no? Això va ser abans de fer la bestiesa que vaig fer.
Com que sóc incrèdula de mena i estava molt indignada de saber que es llençaven unes quantes tones de mandarines a la brossa, ho vaig voler comprovar per mi mateixa. Ja em teniu fent saltets sota els mandariners de la Via Augusta, per veure si podia  abastar alguna mandarina. Al final me’n vaig sortir. La mandarina tenia una bona part de la pela, emmascarada, suposo, pel fum dels tubs d’escapament, però jo me la vaig emportar cap a casa com si fos un tresor. Anava ben cofoia jo amb la meva mandarina a la mà i no vaig fer cas d’uns veïns amics que em van avisar.
—No són bones!
—Són amargues!
—Sí, sí, ja ho sé ja —deia jo.
Estava tan segura que la mandarina era bona que vaig seguir el meu camí sense deixar-me convèncer per ningú. En arribar a casa la vaig posar sota l’aixeta, la vaig rentar amb Fairy —també la vaig esbandir, no fotem!— i me la vaig guardar, a punt de cruspir-me-la a l’hora de les postres. Quan va arribar el moment, en vaig agafar un grill i me’l vaig posar a la boca amb precaució —sóc incrèdula, no idiota— No em va servir de res la precaució, ni escopir-la tan de pressa com vaig poder. Em vaig beure un got d’aigua, em vaig menjar una mandarina d’Alcanar i una taronja de Xerta, però no hi va haver manera de treure’m l’amargor de la boca. A mitja tarda encara li tenia.

Ara ja puc dir amb coneixement de causa que les mandarines de Tarragona són amargues. Ara entenc que l’empresa de les melmelades no les puguin aprofitar; només el sucre que necessitaria l’arruïnaria de facto. Ara és quan em miro els mandariners de reüll perquè m’han enganyat i perquè trobo indignant que s'hagin de llençar tantes mandarines i tothom estigui tan tranquil. Que la Via Augusta és molt llarga i, malgrat la globalització, no a tot el Mediterrani li escauen els mateixos arbres fruiters! I mira que les mandarines d’Alcanar són boníssimes i les figues del meu poble també.


d'Alcanar, el poble de la meva amiga Conxita


Bonica, esvelta, centenària i del meu poble