Amb tot...
 |
| ... i perquè no us n'oblideu... Aquí, més feliç que un anís! |
Poc
després d’engegar aquest blog, ara farà cinc anys, hi vaig penjar un post
titulat TINC UN COTXE PETIT. Durant bastant temps va ser un dels més llegits.
Després li’n van passar al davant d’altres posts perquè les motivacions dels
lectors són inescrutables; tant com les dels escriptors bloguers. Per això a
vegades no coincideixen uns i altres. Aquell cotxe petit, aquest any complirà
tretze anys i encara sembla que pot donar molta guerra, fet que, aplicat a la
seva mestressa, significa que la deixarà conduir en pau.
Si
que té algunes rascadetes, si que li he hagut de canviar un parell de vegades
la bateria, sí un parell de vegades les rodes i sí un problema amb
l’embragatge. Aquest últim prou curiós perquè valgui la pena fer-ne cinc
cèntims, només cinc: arribant al poble i en una pendent, vaig prémer-lo per
canviar de marxa i el pedal va desaparèixer vers les profunditats del motor.
S’havia trencat la sirga, o la corretja o alguna cosa semblant.
 |
| Amb una pendent així, ja s'entèn, no? |
Homes que em llegiu,
no rigueu tant que quan jo em vaig treure el carnet no ens examinàvem de
mecànica.
Aquests
són tots els problemes que m’ha donat el meu amic fidel. Darrerament, alguna
vegada he pensat de canviar-me’l, però li tinc tant d’afecte que m’ho trec del
cap. I ja sé que amb l’edat que té, m’arrisco a quedar-me algun dia penjada o
amb una avaria que em faci pagar car el sentimentalisme. Però és que els
sentiments són els que són i, a diferència dels pensaments que diuen que es poden modelar, els sentiments no es poden capgirar.
 |
| Potser es refereixen a aquests pensaments, no ho sé pas. |
No sé d’on surt l’estimació cap
el meu cotxe perquè, total, no deixa de ser un objecte. Potser perquè amb una
vida tan curta, veig que ha passat de la invencible joventut a la derrota de la
vellesa i això ha de ser molt dur. Potser perquè m’ha acompanyat en temps
feliços i en temps difícils; la veritat és que tot ell està impregnat de
records. Potser perquè, en certa manera , veig un camí paral·lel entre les seves
rascades i les meves arrugues, entre els seus pocs problemes més greus i les meves
—gràcies a Déu i de moment— escasses , encara que Importants dolències.
Com
ja explicava en l’altre post, el meu cotxe era el cotxe petit de casa. Ho
continua essent perquè els petits, que ja són grans, se l’han comprat més gran
que el meu. Només faltaria! Un dels petits, la gran, ja va pel segon i, és
clar, és més gran. Només faltaria! Híbrid i automàtic. Només faltaria!
 |
| No em vull equivocar amb la marca i el model, però em sembla que el color és aquest. Denim en diuen. |
Tant
me’n va cantar les excel·lències que vaig anar a veure’l i em vaig plantejar de
comprar-me’n un jo també. Més petit. Només faltaria! Però també híbrid i
automàtic. Si el venedor s’hagués enrotllat millor potser me l’hauria comprat,
ves! Però no ho va fer. I això que era un venedor de cotxes, eh? De descomptes, al cotxe de la filla —que això era el que jo pretenia— no n’hi podia aplicar
més perquè ja els hi havia aplicat tots, va dir. També hi havia el problema del “ara o mai”, i del “que me’l prenen dels dits” i del “s’acaba el món perquè
s’acaba aquest cotxe”. A més hi havia la qüestió del finançament que has de
fer, vulguis o no, que sinó no t’apliquen els descomptes. Si en saben els
venedors de cotxes! Però aquest no en va saber prou o és que ja anava tip.
Només em va faltar que em digués:
—Ja en sabràs de conduir un cotxe
automàtic si no n’has conduit mai cap?
El
venedor de cotxes no era gaire més jove que jo i vaig estar a punt de
preguntar-li si ell ja havia nascut conduint un cotxe automàtic. Però com que
el to segurament hauria traït el meu habitual —i potser també, aparent—
capteniment flegmàtic i serè, vaig preferir dir-li que ja m’ho pensaria. I era
veritat. Volia rumiar si realment jo era capaç d’aprendre a conduir un cotxe
automàtic perquè des de la pregunta del senyor, ja era un mar de dubtes.
No
sé si el venedor, miop per reconèixer les oportunitats, anava per aquí o què,
però... quina deu ser l’edat a partir de la qual un ja no pot aprendre res? Hi
ha una edat? És l’actitud d’un mateix de voler aprendre o no? És l’actitud de
l’ensenyant? És la seva confiança o manca de confiança en què l’ensenyat
aprengui? Vist per sentència! Al banc dels acusats, el venedor de cotxes i tots
aquells que dubten gratuïtament de la meva capacitat i de la de qualsevol per
aprendre.
 |
| D'això també se n'ha d'aprendre i com més aviat millor |
Resumint,
seguiré amb el meu cotxe petit, seguiré acaronant-li les arrugues, seguiré
valorant la seva fidelitat i seguiré amb les paraules afectuoses que li dedico,
sempre que anem junts per aquests mons de Déu:
—Ja
sé que hi ha cotxes més grans i d’altres molt més grans encara, però a mi m’agrades tu. Ets un cotxe petit, però
eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l’horitzó.
 |
| No ha canviat tant, però si pot escollir, ara s'estima més anar pel pla |
