Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cotxe. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cotxe. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 de febrer del 2017

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

Amb un títol així, fidel-arrugues-amic, qualsevol podria pensar que torno a parlar de la meva estimada Lila, però, no us equivoqueu, aquesta vegada no toca. Això d'intentar enganyar el lector dona molt de joc. Escrivint la  segona novel·la sobre la Mimí Vidal -els que l'heu llegit ja sabeu, crims i sospitosos- m'estic tornant una experta en l'art d'enganyar. Al lector, no fotem!

Amb tot...
... i perquè no us n'oblideu... Aquí, més feliç que un anís!
                     
Poc després d’engegar aquest blog, ara farà cinc anys, hi vaig penjar un post titulat TINC UN COTXE PETIT. Durant bastant temps va ser un dels més llegits. Després li’n van passar al davant d’altres posts perquè les motivacions dels lectors són inescrutables; tant com les dels escriptors bloguers. Per això a vegades no coincideixen uns i altres. Aquell cotxe petit, aquest any complirà tretze anys i encara sembla que pot donar molta guerra, fet que, aplicat a la seva mestressa, significa que la deixarà conduir en pau.
Si que té algunes rascadetes, si que li he hagut de canviar un parell de vegades la bateria, sí un parell de vegades les rodes i sí un problema amb l’embragatge. Aquest últim prou curiós perquè valgui la pena fer-ne cinc cèntims, només cinc: arribant al poble i en una pendent, vaig prémer-lo per canviar de marxa i el pedal va desaparèixer vers les profunditats del motor. S’havia trencat la sirga, o la corretja o alguna cosa semblant. 
Amb una pendent així, ja s'entèn, no?

Homes que em llegiu, no rigueu tant que quan jo em vaig treure el carnet no ens examinàvem de mecànica.
Aquests són tots els problemes que m’ha donat el meu amic fidel. Darrerament, alguna vegada he pensat de canviar-me’l, però li tinc tant d’afecte que m’ho trec del cap. I ja sé que amb l’edat que té, m’arrisco a quedar-me algun dia penjada o amb una avaria que em faci pagar car el sentimentalisme. Però és que els sentiments són els que són i, a diferència dels pensaments que diuen que es poden modelar, els sentiments no es poden capgirar. 

Potser es refereixen a aquests pensaments, no ho sé pas.

No sé d’on surt l’estimació cap el meu cotxe perquè, total, no deixa de ser un objecte. Potser perquè amb una vida tan curta, veig que ha passat de la invencible joventut a la derrota de la vellesa i això ha de ser molt dur. Potser perquè m’ha acompanyat en temps feliços i en temps difícils; la veritat és que tot ell està impregnat de records. Potser perquè, en certa manera , veig un camí paral·lel entre les seves rascades i les meves arrugues, entre els seus pocs problemes més greus i les meves —gràcies a Déu i de moment— escasses , encara que Importants dolències.
Com ja explicava en l’altre post, el meu cotxe era el cotxe petit de casa. Ho continua essent perquè els petits, que ja són grans, se l’han comprat més gran que el meu. Només faltaria! Un dels petits, la gran, ja va pel segon i, és clar, és més gran. Només faltaria! Híbrid i automàtic. Només faltaria! 
No em vull equivocar amb la marca i el model,
però em sembla que el color és aquest. Denim en diuen.
Tant me’n va cantar les excel·lències que vaig anar a veure’l i em vaig plantejar de comprar-me’n un jo també. Més petit. Només faltaria! Però també híbrid i automàtic. Si el venedor s’hagués enrotllat millor potser me l’hauria comprat, ves! Però no ho va fer. I això que era un venedor de cotxes, eh? De descomptes, al cotxe de la filla —que això era el que jo pretenia— no n’hi podia aplicar més perquè ja els hi havia aplicat tots, va dir. També hi havia el problema del “ara o mai”, i del “que me’l prenen dels dits” i del “s’acaba el món perquè s’acaba aquest cotxe”. A més hi havia la qüestió del finançament que has de fer, vulguis o no, que sinó no t’apliquen els descomptes. Si en saben els venedors de cotxes! Però aquest no en va saber prou o és que ja anava tip. Només em va faltar que em digués:
       —Ja en sabràs de conduir un cotxe automàtic si no n’has conduit mai cap?
El venedor de cotxes no era gaire més jove que jo i vaig estar a punt de preguntar-li si ell ja havia nascut conduint un cotxe automàtic. Però com que el to segurament hauria traït el meu habitual —i potser també, aparent— capteniment flegmàtic i serè, vaig preferir dir-li que ja m’ho pensaria. I era veritat. Volia rumiar si realment jo era capaç d’aprendre a conduir un cotxe automàtic perquè des de la pregunta del senyor, ja era un mar de dubtes.
No sé si el venedor, miop per reconèixer les oportunitats, anava per aquí o què, però... quina deu ser l’edat a partir de la qual un ja no pot aprendre res? Hi ha una edat? És l’actitud d’un mateix de voler aprendre o no? És l’actitud de l’ensenyant? És la seva confiança o manca de confiança en què l’ensenyat aprengui? Vist per sentència! Al banc dels acusats, el venedor de cotxes i tots aquells que dubten gratuïtament de la meva capacitat i de la de qualsevol per aprendre.

D'això també se n'ha d'aprendre i
com més aviat millor
Resumint, seguiré amb el meu cotxe petit, seguiré acaronant-li les arrugues, seguiré valorant la seva fidelitat i seguiré amb les paraules afectuoses que li dedico, sempre que anem junts per aquests mons de Déu:
—Ja sé que hi ha cotxes més grans i d’altres molt més grans encara, però a  mi m’agrades tu. Ets un cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l’horitzó.

No ha canviat tant, però si pot escollir, ara s'estima més anar pel pla

                   

dimarts, 4 de febrer del 2014

EXPRÉS



                                            


Fa temps que observo que les furgonetes de transports exprés sempre m’avancen, a vegades arriscant i d’altres no, però en tots els casos a gran velocitat. Em pregunto perquè corren tant. Segurament, pobres nois, pobres noies, els deuen posar itineraris impossibles, a la millor itineraris que haurien de fer dues persones amb dues furgonetes, que ja sabem com està el món del treball actualment.
Però també se m’ha ocorregut el disbarat que potser és la qualitat principal de l’empresa allò que els fa anar com llampecs. Exprés, urgent, ràpid, veloç, diligent, sense ser sinònims són paraules que pertanyen al mateix camp semàntic, el de la velocitat. Tal vegada es necessiten uns requisits molt especials per fer aquesta feina: haver nascut prematur, ser hiperactiu, fer cara de velocitat i potser tenir vocació frustrada de pilot de Fòrmula 1. Perquè corren, eh? No vaig tan a poc a poc jo. El meu cotxe petit porta, encara que no voli i perquè ens entenguem, una velocitat de creuer de 110 km/hora. Molt més regular que la seva mestressa que a vegades va per la vida a 60 i a vegades a 150. I ells em rebassen per l’autovia i per la nacional, per la rambla i per les cruïlles. Allà on veuen dos carrils, siguin seus o no, allà es llancen vertiginosament amb la seva voluminosa carcassa que, a simple vista, no sembla la més ideal per aquests abrandaments.
Altres germans seus de la família dels Exprés van fer furor en el seu moment, també per la rapidesa. L’olla exprés nascuda al segle XVII, qui s’ho podia pensar si aquí va arribar a meitat del segle XX!, aquesta sí que anava de pressa: un caldo, el rei de la cocció llarga per excel·lència, en mitja hora estava fet. Encara que també era perillosa, segons deien podia explotar, no per la rapiditat, sinó per la pressió. Ja se sap que quan un està massa pressionat, explota. Les olles també.
La cafetera va ser una altra gran revolució. Fins al segle XIX, el cafè es coïa en un caçó fent bullir l’aigua, i ara guaita com canvien les coses! les dones es barallen per en George. L’exprés, en aquest cas, no ho era tant per ràpid, sinó perquè la pressió a què està sotmesa l’aigua al passar pel cafè, quan arribava a la sang del qui se’l bevia, també explotava i li provocava tal estimulació que, inevitablement, el feia anar rabent durant unes hores. De fet, no sé perquè parlo en passat si el cafè segueix essent l’únic estímul orgànic, relativament inofensiu, de la majoria dels mortals. Sobretot els dilluns al matí.
El tren exprés rebia aquest nom amb la pretensió que arribava a destí més veloç que els altres, gràcies a que no feia tantes parades. Aquí teníem el Catalunya Exprés, que anava de Barcelona a Portbou, a Lleida, a Tortosa, a Saragossa i... a Riba-roja d’Ebre! M’ha sorprès aquest poble que, encara que preciós i amb el seu caràcter propi, com tots els pobles del meu país, només té mil tres-cents habitants. Em pregunto quin capitost de la RENFE o del govern devia tenir relació amb Riba-roja, per posar-lo com a destí al costat d’aquelles ciutats. Igual que el Catalunya Exprés hi havia trens d’aquest tipus a diferents llocs d’Espanya amb el seu nom propi. Fa temps que aquests noms es van substituir pel de Regional exprés. Ja aleshores el govern de Espanya mostrava el seu desig de centralització que, per cert, no dissimula des del principi dels temps, i d’esborrar el nom de Catalunya d’arreu on pogués. De retruc, també els de les altres autonomies. Tots sabem  què és el “café para todos”, oi? Ara, els destins del Regional Exprés d’aquí s’han ampliat. El de Riba-roja es manté.
L’últim mohicà, samurai, emperador dels temps antics del món exprés, que encara es manté, és el correu exprés que pretén demostrar que és el més segur i el més ràpid – com el revòlver del meu admirat Clint Eastwood en els seus spaghetti western – obviant és clar el més de desembre i gener, que si tens pressa perquè un enviament arribi prest al seu destí, millor ves al transport exprés. De segur que arriba en el temps establert. Sempre i quan en les seves curses per la carretera no s’estimbin i la teva tramesa es perdi en el fons d’un barranc. No és rancúnia perquè m’avancin cada dia, és que crec que no haurien de córrer tant. Jo els recomano el meu àngel de la guarda que no em deixa anar, com ja he dit, a més de 110, velocitat de creuer.