Fa temps que observo que les furgonetes de transports exprés sempre
m’avancen, a vegades arriscant i d’altres no, però en tots els casos a gran
velocitat. Em pregunto perquè corren tant. Segurament, pobres nois, pobres
noies, els deuen posar itineraris impossibles, a la millor itineraris que
haurien de fer dues persones amb dues furgonetes, que ja sabem com està el món
del treball actualment.
Però també se m’ha ocorregut el disbarat que potser és la qualitat
principal de l’empresa allò que els fa anar com llampecs. Exprés, urgent,
ràpid, veloç, diligent, sense ser sinònims són paraules que pertanyen al mateix
camp semàntic, el de la velocitat. Tal vegada es necessiten uns requisits molt
especials per fer aquesta feina: haver nascut prematur, ser hiperactiu, fer
cara de velocitat i potser tenir vocació frustrada de pilot de Fòrmula 1.
Perquè corren, eh? No vaig tan a poc a poc jo. El meu cotxe petit porta, encara
que no voli i perquè ens entenguem, una velocitat de creuer de 110 km/hora.
Molt més regular que la seva mestressa que a vegades va per la vida a 60 i a
vegades a 150. I ells em rebassen per l’autovia i per la nacional, per la
rambla i per les cruïlles. Allà on veuen dos carrils, siguin seus o no, allà es
llancen vertiginosament amb la seva voluminosa carcassa que, a simple vista, no sembla la
més ideal per aquests abrandaments.
Altres germans seus de la família dels Exprés van fer furor en el seu
moment, també per la rapidesa. L’olla exprés nascuda al segle XVII, qui s’ho
podia pensar si aquí va arribar a meitat del segle XX!, aquesta sí que anava de
pressa: un caldo, el rei de la cocció llarga per excel·lència, en mitja hora
estava fet. Encara que també era perillosa, segons deien podia explotar, no per
la rapiditat, sinó per la pressió. Ja se sap que quan un està massa pressionat,
explota. Les olles també.
La cafetera va ser una altra gran revolució. Fins al segle XIX, el
cafè es coïa en un caçó fent bullir l’aigua, i ara guaita com canvien les coses!
les dones es barallen per en George. L’exprés, en aquest cas, no ho era tant
per ràpid, sinó perquè la pressió a què està sotmesa l’aigua al passar pel
cafè, quan arribava a la sang del qui se’l bevia, també explotava i li
provocava tal estimulació que, inevitablement, el feia anar rabent durant unes
hores. De fet, no sé perquè parlo en passat si el cafè segueix essent l’únic
estímul orgànic, relativament inofensiu, de la majoria dels mortals. Sobretot
els dilluns al matí.
El tren exprés rebia aquest nom amb la pretensió que arribava a destí
més veloç que els altres, gràcies a que no feia tantes parades. Aquí teníem el
Catalunya Exprés, que anava de Barcelona a Portbou, a Lleida, a Tortosa, a
Saragossa i... a Riba-roja d’Ebre! M’ha sorprès aquest poble que, encara que
preciós i amb el seu caràcter propi, com tots els pobles del meu país, només té
mil tres-cents habitants. Em pregunto quin capitost de la RENFE o del govern devia
tenir relació amb Riba-roja, per posar-lo com a destí al costat d’aquelles
ciutats. Igual que el Catalunya Exprés hi havia trens d’aquest tipus a
diferents llocs d’Espanya amb el seu nom propi. Fa temps que aquests noms es
van substituir pel de Regional exprés. Ja aleshores el govern de Espanya
mostrava el seu desig de centralització que, per cert, no dissimula des del principi
dels temps, i d’esborrar el nom de Catalunya d’arreu on pogués. De retruc,
també els de les altres autonomies. Tots sabem
què és el “café para todos”,
oi? Ara, els destins del Regional Exprés d’aquí s’han ampliat. El de Riba-roja
es manté.
L’últim mohicà, samurai, emperador dels temps antics del món exprés,
que encara es manté, és el correu exprés que pretén demostrar que és el més
segur i el més ràpid – com el revòlver del meu admirat Clint Eastwood en els
seus spaghetti western – obviant és clar el més de desembre i gener, que si
tens pressa perquè un enviament arribi prest al seu destí, millor ves al
transport exprés. De segur que arriba en el temps establert. Sempre i quan en
les seves curses per la carretera no s’estimbin i la teva tramesa es perdi en
el fons d’un barranc. No és rancúnia perquè m’avancin cada dia, és que crec que
no haurien de córrer tant. Jo els recomano el meu àngel de la guarda que no em
deixa anar, com ja he dit, a més de 110, velocitat de creuer.