M'HAN ESTAFAT?

 

                            

No ho sé. Un cop superada la vergonya -tan gran i tan ruc, que dèiem abans-, explicaré el que m’ha passat. Si algú em vol acompanyar en el sentiment, gràcies; si algú vol riure, que ho faci a la meva salut; si a algú li serveix la meva experiència, que li aprofiti.

Se’m va espatllar l’assecadora. El tambor no girava i vaig buscar el servei tècnic oficial de Brandt a Internet -on, si no? En vaig trobar uns quants que treballaven amb la marca. D’oficial, cap. Vaig escollir-ne un i vaig trucar. Molt amable, la senyora, que no parlava català, però m’entenia, va prendre nota i al cap d’un parell d’hores vaig rebre una trucada d’una veu més jove, també dona, tampoc parlava en català, també m’entenia; era per confirmar tot el que li havia dit a la primera. Tanta exquisidesa i detall només per prendre nota ja era sinònim d’haver-la encertat. Un parell d’hores més i em va trucar el tècnic per quedar. Simpàtic, accent caribeny, sense parlar català, però entenent-me -Soc una persona que no canvia al castellà, però em meravella veure com he rebaixat les meves exigències lingüístiques; ara ja em sento agraïda, només perquè m’entenen-. Després de treure la tapa del darrere de l’assecadora, em va mostrar que la corretja estava bé i em va dir que era una peça del motor el que s’havia de canviar, però que se l’havia d’emportar al taller perquè allí treballaven més bé els electrodomèstics. Que la reparació valia 168,19 i que n’hi havia d’avançar 50 de paga i senyal. Vaig haver de decidir ràpidament si li donava la meva assecadora a un desconegut, a més a més de donar-li 50 euros. Vaig dir-li que d’acord, vaig signar l’albarà i em va dir que en dos o tres dies ho tindríem.

      -Que estrany! –em va dir la mare quan va veure l’albarà- No hi ha l’adreça.

      -Ai, mama! Sempre buscant-li els tres peus al gat, tu.

Ja se sap que no ens agrada que ens facin dubtar d’allò que nosaltres mateixos ja no tenim clar.

      -No saps res de l’assecadora? – em va preguntar la veu de la consciència al cap de cinc dies.

      -No, demà trucaré -vaig respondre jo, la veu de la inconsciència.

I ara ve quan tothom pensa que l’assecadora ja l’he vist prou, oi? Doncs... un moment, no cal precipitar-se.

Truco i em diuen que falta una peça, que l’estan esperant i que en breu tindré l’assecadora a casa. L’atenció telefònica, ho repeteixo, una delícia; la dels missatges per WS també.

Dos dies més i em truquen per portar-me-la. És clar que sí, dona! No et calia patir. Ho vaig pensar per a mi; a la mare no li vaig dir res, que a mi no m’ha agradat mai que em diguessin “Veus? Ja t’ho deia” i penso que als altres, tampoc.

El noi porta l’assecadora, l’engega, m’ensenya que el tambor funciona perfectament, pago la resta i se’n va. L’endemà, més contenta que un gínjol, ja tinc assecadora!, em disposo a omplir-la i... oh sorpresa! Només obrir el tambor m’arriba una olor estranya, desagradable, que ja deixo de sentir quan miro al fons del tambor perquè el que m’arriba per la vista m’eclipsa l’olfacte. Veig un tambor deslluït, hi passo els dits i m’hi queda enganxada una substància indefinida, una mescla de pols i greix, tot incrustadet a les parets del tambor. La brutícia també estava ben adherida al filtre, en aquest cas a llunes i piquets. 

Però què li han fet a la meva assecadora??? I llavors, l’ensurt definitiu: una taca de rovell d’uns deu centímetres de diàmetre en un dels laterals. O sigui, que m’havien canviat el tambor, però per comptes de posar-me’n un d’acer, brillant, net i nou, me n’havien posat un de desballestament. Si portava anys al sol o s’estava mort d’avorriment en alguna nau, no ho sé. Només sé que el cor em va començar a anar al trot. 

Truco, no contesten i el cor ja, al galop. Torno a mirar a Internet. Ara m’apareixen unes quantes empreses amb el mateix nom. En miro dues. L’una té seu social a Santo Domingo, l’altra a Brasil, l’altra a les Canàries. I ja no miro més. La salut és lo primer. Penso, sense gaires esperances, d’enviar un whatsapp, però com que es tracta d’escriure, em rumio bé el que vull dir i ho escric. En castellà, que vaig per feina:

1. A qui heu demanat permís per canviar el tambor?.

2. Si m’havíeu de posar un tambor de segona mà, jo tenia dret a saber-ho.

3. Com a mínim el podíeu haver netejat, que almenys no ho hauria notat. O potser sí, perquè el tambor deu portar, pel cap baix, deu anys abandonat.

Finalment:

      Vostès es pensen que la clienta és idiota o què?

Més que res, s’hi sent d’idiota, la clienta, molt idiota.

De seguida em contesten que miraran a veure què ha passat, que parlaran amb el tècnic i bla, bla, bla, tot amb l’amabilitat habitual. Al cap de mitja hora, em diuen que passarà el tècnic i em farà un manteniment complet, que ho netejarà tot, però que l’assecadora funciona, que ell els ho ha dit. I els dic que no vull que passin, que el que m’ofereixen no em serveix per res perquè després d’haver vist el que havia vist, per molt que m’ho netegessin tot, no seria capaç de posar la meva roba allà dins. Encara m’envia un àudio el tècnic, gairebé inaudible. Entenc “correa”, “tambor”, “motor” i... “però la secadora funciona, no, senyora?”.

Ai, caram! I d’aquí ve l’interrogant del títol. Si realment l’únic important és que l’assecadora funcioni, m’han estafat? Estic pensant, per exemple, si vas a què et posin una cremallera al vestit i et posen la cremallera, però t’arrenquen un parell de botons o et deixen una butxaca penjant, es pot dir que la feina està feta? Si venen a canviar-te la placa de cocció i te la canvien, però t’esquerden el marbre que l’envolta, pots dir que no t’han fet la feina? És que em xoca aquesta insistència en dir que la màquina funciona. O és que potser el concepte de reparació té diferent sentit aquí que en altres parts del món? O és això o sí, m’han estafat, plomat, esquilat, afaitat. Apa, ja em direu què en penseu!

Com que veig que hi ha unes quantes empreses amb aquest nom, no voldria que paguessin justos per pecadors, ara. La meva, la que m’ha “arreglat” l’assecadora és aquesta:

 

CARTA OBERTA A DAVID UCLÉS

 

Benvolgut David,

Estic amb el teu llibre “La península de las casas vacías”. Només n’he llegit una quarta part, però crec que no m’arrisco si dic que és magnífic: addictiu des de la primera pàgina, amb aquesta barreja de realitat i ficció màgica, amb una exhaustiva documentació ben camuflada dins la història i amb les petites i originals incursions del narrador amb una naturalitat envejable. I ets tan jove, David... Em trec el barret davant del teu virtuosisme. També llegeixo entre línies la teva ideologia d’esquerres i el teu al·legat contra la guerra, contra les guerres.

Un llibre excel·lent i que consti que les meves companyes
del Club de Lectura saben com em costa de donar aquesta qualificació

Per això m’ha estranyat aquesta sortida teva sobre els andalusos que van venir a Catalunya els anys seixanta del segle passat, a qui alguns anomenaven xarnegos. A la teva novel·la esmentes i et planys constantment de la divisió i de la polarització de la península, d’aquestes dues Espanyes que semblen eternament irreconciliables. No trobes que amb les teves declaracions estàs fomentant la divisió? Una divisió que ja estava morta i enterrada perquè els nets d’aquells a qui deien xarnegos, se senten tant d’aquí com els de vuit cognoms catalans. O és que et penses que el milió i mig de persones que van sortir al carrer en els primers anys del procés els tenien? Per cert, que jo soc dels pocs, segons tu, que tenen vuit cognoms catalans i me’n sento orgullosa, no perquè siguin catalans, sinó perquè són els cognoms dels meus avantpassats. Me’n sento tant com te’n deus sentir tu dels teus vuit cognoms andalusos i no se m’ha acudit pas de menysprear-los com si fossin una rara avis a la seva pròpia terra.

Dius que la immigració andalusa va aixecar la Catalunya que tenim ara. A veure si ens entenem, David! Els espanyols que van venir a Catalunya ho van fer per poder-se guanyar la vida, una vida que els era molt difícil de guanyat a la seva terra. I potser... potser també els havien dit que aquí lligàvem els gossos amb llonganisses.. no ho sé. Tu creus que aquí tots érem nobles i burgesos? Tu creus que mentre els immigrants aixecaven els blocs de pisos,  els catalans ens ho miràvem amb els braços plegats o què? Que potser algú t’ha dit que aquí la vida era fàcil els anys seixanta? Si vols, t’explico què havíem de fer a casa meva perquè els diners de la collita de l’any arribessin a la collita següent. I no crec que fóssim els únics. La qüestió és que en sis dècades a totes les cases s’ha progressat. A totes i no només a les de vuit cognoms catalans.

Lleig, molt lleig que algú els digués xarnegos, però és un fet que, als humans, suposo que pel nostre instint a defensar-nos, la por al que ens és estrany ens fa posar una cuirassa entre ell i nosaltres. I si no, ves mirant com ha anat la immigració pel món al llarg de la història. Com hauríeu reaccionat els andalusos si els catalans haguéssim arribat en massa a Andalusia per buscar unes millors condicions de vida? Estic segura que el més bonic que ens hauríeu dit, hauria estat “catalufos”. Però si ja ens ho diuen ara, i no dic que siguin els andalusos, a la nostra pròpia terra! Si per parlar català, gairebé hem de demanar permís! Si hi ha llocs a Catalunya que ni ens entenen ni ens volen entendre si parlem en català!

I que ara vinguis tu a remoure una suposada supremacia de fa seixanta anys... Vinga, David!

Però no estic d’acord amb els que et critiquen dient que fas d’altaveu de l’imperialisme i colonialisme espanyol. Més aviat penso que ets una persona mal informada, que va passar dos dies a Barcelona l’any 2015 i sis mesos més amb una beca “Montserrat Roig” l’any 2022. Molt poc temps per poder parlar com ho has fet. Una persona que no ha aprofundit en el tema i que parla sense coneixement de causa. I que, com que ara ets una veu autoritzada, et permets dir i exigir tot allò que et sembla just. Està molt bé, però és ben veritat allò de “qui molt xerra, alguna n’erra”. Diuen que has retirat la teva declaració, però crec que faries bé de documentar-te -que tu d’això en saps, David- i, si ben informat, consideres que ho has de fer, rectificar almenys, sinó disculpar-te.

Si el dia de Sant Jordi ets a la Plaça de Catalunya signant llibres amb la teva samarreta “solidària” de xarnego, estaràs alimentant la divisió que tant blasmes i estaràs insultant Catalunya i els catalans i, pensa-ho, hi seràs perquè has guanyat un important premi literari de Catalunya, escrivint sobre Catalunya i gràcies, en part a una beca que et van donar a Catalunya.

Amb tot l’afecte,

Una admiradora que et convida a rectificar.

SOBRE "L' AMAGATALL"

 

                        

Quan em pregunten com va sorgir la idea d’escriure “L’amagatall” no ho puc respondre del cert perquè no me’n recordo. Segurament deu ser culpa de la memòria, però també podria ser culpa de totes les idees que van i venen al llarg de la confecció d’una novel·la, i que acaben eclipsant la idea inicial.

Sí que recordo que un dia en què la meva mare em va ensenyar l’espai on s’havien amagat ella, els pares i la germana en esclatar la primera bomba al poble l’1 de gener de 1939, la imaginació se’m va desvetllar i em va començar a galopar. Aquell dia devia portar l’antena posada perquè d’aquest detall ja en tenia coneixement i mai no ho havia considerat objecte literari.  

Bé, com que fa quatre mesos de la publicació de “L’amagatall” i ja n’he rebut el feedback d’una pila de lectors, ho vull compartir, però aquesta vegada ho faré diferent i assenyalaré aquelles opinions comunes que alguns lectors comparteixen.

1.  Sort de l’arbre genealògic que hi vas incloure!

Suposo que tenen raó. Els personatges amb noms similars que per mi eren com de la família -de fet, ho eren-, de qui jo coneixia exhaustivament cos i ànima, no eren tan familiars ni tan reconeixibles per algú que els acabava de conèixer.

2. Els teus llibres s’entenen molt bé, però millor llegir-los amb el diccionari al costat.

Doncs mira que m’hi esforço en escriure de forma entenedora, eh? Però tinc una certa obsessió a no repetir paraules i reconec que, per evitar-ho, busco sinònims que potser no tothom coneix.

3. Quina feinada que has tingut!

Sí, és el meu llibre més treballat. No cal dir que m’agrada que el lector se n’adoni.

4. Tots els teus llibres són molt diferents, però a mi m’agraden tots. Deu ser que m’agrada el teu estil.

Crec que sí, que quan és així, el lector deu estar prioritzant l’estil enfront de la trama. “L’amagatall” és una novel·la de cocció lenta -i afegiré que de digestió lenta-, que no té res a veure amb la saga de la Mimí Vidal -imparable ella, imparable el desig de seguir-la en les seves aventures-. Ni tampoc té a veure amb “Baltasana - La muntanya em parlava”, el títol del qual ja delata literatura fantàstica, ni amb “Camins de pedra”, la meva novel·la més històrica, on la protagonista ens dona la mà per endinsar-nos en la seva història de catorze mil anys. És un comentari que també m’agrada. Llegir novel·les d’un mateix autor, on es repeteixen esquemes o/i personatges en diferents espais i situacions em decep molt. 

La joia de la corona, perquè me l’ha dit tothom, és aquesta:

Tu ets la Mariona, no?

Siiiií, jo soc la Mariona. Si els autors sempre som en el que escrivim, encara que no vulguem, aquí hi soc volgudament sense amagar-me’n. És clar que ni del meu personatge ni de cap, ningú pot saber que té de veritat i què de ficció. 

        Gràcies, Artur (Blue Instant), Enric, (Cal Passió) i Joan per tenir el meu llibre en llocs tan bonics!

D’opinió obertament negativa no en tinc cap, que no vol dir que no n’hi hagi, sinó que no me les han fet arribar. Cosa que s’entén perfectament si no hi ha mooolta confiança. A mi també em costa. 

Aquestes són algunes opinions no tan positives:

1. Al principi em va costar d’entrar-hi per això d’haver-me de situar d’aquí a cent anys.

Ho entenc. La novel·la va alternant un passat de dos-cents anys i un futur de cent anys, gens afalagador. Més que costar és que deu costar d’acceptar-ho.

2. No és el llibre teu que m’ha agradat més. No en faràs més de la Mimí???

Doncs això, tot són gustos, només faltaria. Però encara no tinc resposta a aquesta pregunta.

3. He trobat a faltar...

No pot ser! Però si en aquest llibre hi és tot! Ara seriosament, també ho agraeixo. Totes les idees són bones per a tenir-les en compte. En aquest llibre, no, però en el proper... qui ho sap! 

I no cal dir que moltes gràcies per aquelles ressenyes més llargues i elaborades que uns quants lectors m’han fet arribar: filosòfiques unes (en aquest llibre se sent el silenci), emotives unes altres (és com una matrioixca on cada personatge obre una finestra al que el segueix), alguna, de descoberta perquè diria que no s’ho esperava (m’ha enganxat des del primer moment, i això que darrerament tots m’avorreixen; temàtiques idèntiques, molta floritura per no dir res... fluixos!). 

I gràcies també a l'Helena Bonals per la ressenya penjada al seu blog de llibres “L’eco se sent”: L'eco se sent- L'amagatall.

Vaig dir no fa gaire que rebre l’opinió dels lectors tancava el cercle iniciat amb l’escriptura de la novel·la. Però no voldria tancar res. Els lectors, si us plau, que segueixin llegint i les opinions, si us plau, que segueixin arribant, que jo sempre ho agrairé. Compadeixo els creadors que, tancats a la seva torre de marfil, es fan inaccessibles i no permeten que es posi en dubte la seva infal·libilitat. N’hi ha molts d’aquests i no parlo només d’escriptors, però bé, tothom té dret a escollir la manera de transitar pel seu camí i no seré jo qui els digui com ho han de fer.