Quan
em pregunten com va sorgir la idea d’escriure “L’amagatall” no ho puc respondre
del cert perquè no me’n recordo. Segurament deu ser culpa de la memòria, però
també podria ser culpa de totes les idees que van i venen al llarg de la
confecció d’una novel·la, i que acaben eclipsant la idea inicial.
Sí
que recordo que un dia en què la meva mare em va ensenyar l’espai on s’havien
amagat ella, els pares i la germana en esclatar la primera bomba al poble l’1
de gener de 1939, la imaginació se’m va desvetllar i em va començar a galopar. Aquell
dia devia portar l’antena posada perquè d’aquest detall ja en tenia coneixement
i mai no ho havia considerat objecte literari.
Bé, com que fa quatre mesos de la publicació de “L’amagatall” i ja n’he rebut el feedback d’una pila de lectors, ho vull compartir, però aquesta vegada ho faré diferent i assenyalaré aquelles opinions comunes que alguns lectors comparteixen.
1. Sort de l’arbre genealògic que hi vas incloure!
Suposo que tenen raó. Els personatges amb noms similars que per mi eren com de la família -de fet, ho eren-, de qui jo coneixia exhaustivament cos i ànima, no eren tan familiars ni tan reconeixibles per algú que els acabava de conèixer.
2. Els teus llibres s’entenen molt bé, però millor llegir-los amb el diccionari al costat.
Doncs mira que m’hi esforço en escriure de forma entenedora, eh? Però tinc una certa obsessió a no repetir paraules i reconec que, per evitar-ho, busco sinònims que potser no tothom coneix.
3. Quina feinada que has tingut!
Sí, és el meu llibre més treballat. No cal dir que m’agrada que el lector se n’adoni.
4. Tots els teus llibres són molt diferents, però a mi m’agraden tots. Deu ser que m’agrada el teu estil.
Crec que sí, que quan és així, el lector deu estar prioritzant l’estil enfront de la trama. “L’amagatall” és una novel·la de cocció lenta -i afegiré que de digestió lenta-, que no té res a veure amb la saga de la Mimí Vidal -imparable ella, imparable el desig de seguir-la en les seves aventures-. Ni tampoc té a veure amb “Baltasana - La muntanya em parlava”, el títol del qual ja delata literatura fantàstica, ni amb “Camins de pedra”, la meva novel·la més històrica, on la protagonista ens dona la mà per endinsar-nos en la seva història de catorze mil anys. És un comentari que també m’agrada. Llegir novel·les d’un mateix autor, on es repeteixen esquemes o/i personatges en diferents espais i situacions em decep molt.
La
joia de la corona, perquè me l’ha dit tothom, és aquesta:
Tu
ets la Mariona, no?
Siiiií, jo soc la Mariona. Si els autors sempre som en el que escrivim, encara que no vulguem, aquí hi soc volgudament sense amagar-me’n. És clar que ni del meu personatge ni de cap, ningú pot saber que té de veritat i què de ficció.
Gràcies, Artur (Blue Instant), Enric, (Cal Passió) i Joan per tenir el meu llibre en llocs tan bonics!
D’opinió obertament negativa no en tinc cap, que no vol dir que no n’hi hagi, sinó que no me les han fet arribar. Cosa que s’entén perfectament si no hi ha mooolta confiança. A mi també em costa.
Aquestes
són algunes opinions no tan positives:
1. Al principi em va costar d’entrar-hi per això d’haver-me
de situar d’aquí a cent anys.
Ho
entenc. La novel·la va alternant un passat de dos-cents anys i un futur de cent
anys, gens afalagador. Més que costar és que deu costar d’acceptar-ho.
2. No és el llibre teu que m’ha agradat més. No en faràs més
de la Mimí???
Doncs
això, tot són gustos, només faltaria. Però encara no tinc resposta a aquesta
pregunta.
3. He trobat a faltar...
No pot ser! Però si en aquest llibre hi és tot! Ara seriosament, també ho agraeixo. Totes les idees són bones per a tenir-les en compte. En aquest llibre, no, però en el proper... qui ho sap!
I no cal dir que moltes gràcies per aquelles ressenyes més llargues i elaborades que uns quants lectors m’han fet arribar: filosòfiques unes (en aquest llibre se sent el silenci), emotives unes altres (és com una matrioixca on cada personatge obre una finestra al que el segueix), alguna, de descoberta perquè diria que no s’ho esperava (m’ha enganxat des del primer moment, i això que darrerament tots m’avorreixen; temàtiques idèntiques, molta floritura per no dir res... fluixos!).
I gràcies també a l'Helena Bonals per la ressenya penjada al seu blog de llibres “L’eco se sent”: L'eco se sent- L'amagatall.
Vaig dir no fa gaire que rebre l’opinió dels lectors tancava el cercle iniciat amb l’escriptura de la novel·la. Però no voldria tancar res. Els lectors, si us plau, que segueixin llegint i les opinions, si us plau, que segueixin arribant, que jo sempre ho agrairé. Compadeixo els creadors que, tancats a la seva torre de marfil, es fan inaccessibles i no permeten que es posi en dubte la seva infal·libilitat. N’hi ha molts d’aquests i no parlo només d’escriptors, però bé, tothom té dret a escollir la manera de transitar pel seu camí i no seré jo qui els digui com ho han de fer.
