CONFIDÈNCIES, XAFARDERIES I SECRETS INCONFESSABLES

 

Com que sé que als meus lectors els agrada conèixer els intríngulis de les meves novel·les, és a dir, com batega el llibre, ara n’explicaré algun de L’ERA DELS LLOPS. Que no sigui dit que no comparteixo les intimitats! I, de pas, així responc algunes de les preguntes i objeccions que, al respecte, m’han fet més sovint.

Vaig escollir l’Índia com a viatge terapèutic per a la Mimí perquè sempre he sentit a dir que la gent en torna canviada -que, segurament, deu ser un tòpic- i perquè és un viatge que tinc pendent i no voldria morir-me sense haver-lo fet. Si més no, per a escriure el llibre vaig fer un bon viatge sense moure’m de davant de l’ordinador: em vaig estudiar l’Índia i, en concret, Bombai de dalt a baix, vaig mirar-me el tipus de població, la religió, la cultura, el clima i també com eren els seus mercats i quants barris tenia la ciutat. Buscava un barri benestant per situar-hi alguns dels personatges i vaig escollir Bandra West. L’anècdota en aquest cas és que un parell de mesos després de publicar el llibre, vaig rebre un whatsapp d’un amic meu que em deia:

-Soc a Bandra West llegint el teu llibre.

Resulta que el seu fill hi viu i ell, casualment o no, havia agafat el meu llibre per anar-li a fer una visita.

Quan algú coneix molt bé – i millor que jo- l’espai del que parlo en els llibres, sempre tinc com una mena d’aprensió de pensar si hi he posat algun disbarat, alguna cosa massa allunyada de la realitat. Així que em vaig armar de valor i li vaig preguntar si li grinyolava alguna cosa de les que deia sobre Bombai. Jo explico en el llibre que la Mimí Vidal travessa vint-i-tres carrers de la ciutat de nit, pràcticament deserts, i tenint la sensació que algú la persegueix. L’amic em va dir que a Bombai era pràcticament impossible que passés això perquè els carrers estan plens de gent, nit i dia. Curiós, si més no, i a tenir-ho en compte si mai més he de parlar de Bombai.

L’escena de la captura dels violadors, m’han dit uns quants lectors que era bastant inversemblant, i han afegit “però està bé”. Aquesta escena respon a un desig meu i com que la Mimí no m’hi va posar pegues... I penso que quan em diuen “però està bé” és perquè en certa manera comparteixen el meu desig i que aquella escena es veu com una catarsi després del sofriment i de la preocupació que tenim cada vegada que sabem d’una nova violació en grup.

Agraeixo que alguns lectors s’adonin de totes les hores que passo documentant-me, si bé la tasca de documentació visible en la novel·la només és la punta de l’iceberg de tota la que he hagut de buscar. A L’ERA DELS LLOPS he investigat, com ja he dit, sobre l’Índia i Bombai, sobre la Unitat d’Agressions Sexuals dels Mossos, sobre el perfil dels violadors -que són molts-, sobre els efectes de la violació en les víctimes, sobre la sensació de vulnerabilitat de les dones, sobre els processos judicials des que es produeix la captura del criminal fins que arriba el judici... Passa que aquesta feinada la faig a gust perquè lògicament és sobre el tema que m’ocupa i no em representa cap esforç excessiu. Sí que si he d’escollir entre documentar-me i ja escriure la novel·la, evidentment em quedo amb això últim.

Hi ha hagut qui m’ha dit que l’Enric és molt tou amb la Mimí, excessivament tou. Què puc dir? No tinc gaires arguments per rebatre-ho. Només, que l’Enric s’estima la Mimí, vol que estigui bé i fa el que sigui per aconseguir-ho. I potser puc afegir que l’Enric és un personatge que podria respondre fàcilment a la meva parella ideal.

Finalment també m’han dit que l’Elna, la filla de la Mimí i l’Enric és molt espavilada, massa, per tenir tres anys. Però és que l’Elna en només tres anys ja ha viscut una crisi de la seva mare, ha viscut mig any en un país llunyà, ha conegut gent molt diferent, ha tornat a Catalunya i s’hi ha adaptat. Penso que totes aquestes experiències per força han de desvetllar, no? I a més, molt important, jo conec una Elna que quan tenia tres anys era així de desperta, viva i eixerida. Potser sí que he fet un personatge a imatge de la meva Elna, potser sí.

 

 

Acostumo, al cap d’un temps de publicar una novel·la, a penjar-ne les crítiques. Gràcies a tothom per aquest feed-back, que té un gran valor per a mi! No em vull allargar gaire més, així que, de les que m’han arribat per escrit, posaré els fragments més rellevants o els que diuen quelcom diferent. Si us ve de gust de seguir llegint -avui m’he passat de llargada-, aquí ho teniu:

 

JACINT

El llibre es impactant. I ho es per moltes raons:

Pel tema

Per la raó, el motiu o la  pregunta que origina el llibre.

Perquè està molt ben escrit.

Es d’un vocabulari molt ric i enriquidor. A mi, en ocasions, m’ha sorprès i he hagut d’acudir a l’auxili dels diccionaris.

Perquè es coherent. Perquè a mesura que avença inclou més intriga, i demana  més interès, més atenció... La història evoluciona de forma constant i magnífica, i els personatges creixen i evolucionen dins d’un engranatge espectacular. Es magnífic el moment en que el passat de cada un dels personatges, dels integrants de la llopada deixa de ser lletra en cursiva, deixa de ser flashback, per passar a integrar-se en el present, esdevenint lletra normal, la prestesa “normalitat”.

 

MONTSE B.

... també m’ha agradat la distinció que poses en relleu de com actuen aquestes colles quan ho fan en conjunt, emparant-se en l’anonimat del grup, com es veuen més forts i capaços de tot en contraposició a quan ho fan de forma individual, on ja no són tan valents i possiblement molts no actuarien mai en solitari.

MIREIA 

Instagram Mireia del Castillo

Un libro 100% recomendable, pero duro, muy muy duro. Escalofriante, emocionante, con un relato tan bien hecho como si no se tratara de un libro.

No es de lectura fácil, por el tema y por la triste realidad, que es frustrante y desmoralizante, ya sea hacia las víctimas como en las ínfimas condenas a los culpables.

Pero también es esperanzador, es motivador y siembra en el lector una semilla de que juntos podemos acabar con esta lacra (mujeres y hombres, que por supuesto la gran mayoría se alejan del perfil violador y misógino). 

BERTA

La novel·la se centra en l’anàlisi profunda de les circumstàncies que poden portar a una persona a acabar violant i humiliant a d’altres persones, utilitzant la violència extrema. L´autora fa aquesta anàlisi des de l’estudi intensiu de la psicologia dels diversos personatges, de la influència i la interacció que hi tenen els seus familiars i altres persones properes, i des dels motius que des de molt joves van dibuixant la seva trajectòria vital, fins a transformar-los en terribles depredadors.

Els darrers capítols, que parlen de la reacció dels mitjans de comunicació, de com castiga la Justícia els violadors i de les reaccions que provoquen el judici i les sentències en les figures properes i en els mateixos culpables, ens fan reflexionar sobre la societat actual, rica, civilitzada i correcta, però immoral i sense valors en molts aspectes.

 

HELENA

Que "L'home és un llop per a l'home", que deia un filòsof com Plaute, és el que és, no el que ha de ser. La història també incideix en la capacitat d'engany dels criminals, sota una pell de xai, que sovint ningú ho diria. El que més m'ha colpit de tot és "l'addicció crea una necessitat indefugible: els violadors necessiten violar, igual que necessiten menjar, beure o dormir"

Una darrera reflexió en forma de poema d'aquest llibre, amb la que em sento molt identificada, i que relaciono amb el poema If de Rudyard Kipling: "Ensopegar amb una roca,/ caure per un barranc,/relliscar en el gel,/ depèn sovint de l'atzar./ Tornar-se a posar drets,/només d'ells mateixos".

 

Aquest comentari està publicat en el blog L’ECO QUE SE SENT, de l’Helena Bonals, on parla de llibres. Aquí teniu la ressenya completa:

L'ECO QUE SE SENT- L'ERA DELS LLOPS

MONTSE C.

No he parat de llegir fins que l’he acabat. La trama està molt ben construïda i es manté la intriga en tot moment. He tingut algunes sospites encertades i també he tingut sorpreses de les que no sospitava res. M’agrada que no l’acabis amb la captura dels violadors. I t’he de dir que mentre l’estava llegint, he passat por anant pel carrer de nit per Barcelona.

 

MARIA

Sembla increïble que l'ésser humà que ha estat capaç d'una tecnologia que, fins i tot, esgarrifa, encara romangui amb la mateixa barbàrie de fa segles. És com si no fos capaç de superar la salvatgia animal que l'acompanya. Un duet, ment i instint, contradictori, estrany.

En aquesta novel·la l'autora no deixa el lector que s'adormi. El fa estremir, l'endinsa en la trama, el fa posicionar-se. Potser hi ha afinitats o no amb els personatges, però el que és una realitat és que tots són versemblants. Personatges amb molta humanitat i també feréstecs, personatges amb tendresa i també amb traïdoria, tots molt ben travats amb emocions que fan de la novel·la un gaudi. D’altra banda, els personatges amb foscor, creen aquesta dualitat enigmàtica dels millors creadors, personatges que es volen explicar. Busquen una empatia que ens faci pensar si són o s'han fet.

La Teresa Duch ens regala l'opció de fer-nos reflexionar, de no creuar-nos de braços, d'indignar-nos, fins i tot de rebel·lar-nos contra tot el que sembla inamovible i establert.