Com que sé
que als meus lectors els agrada conèixer els intríngulis de les meves
novel·les, és a dir, com batega el llibre, ara n’explicaré algun de L’ERA DELS
LLOPS. Que no sigui dit que no comparteixo les intimitats! I, de pas, així responc
algunes de les preguntes i objeccions que, al respecte, m’han fet més sovint.
.jpg)
Vaig
escollir l’Índia com a viatge terapèutic per a la Mimí perquè sempre he sentit a
dir que la gent en torna canviada -que, segurament, deu ser un tòpic- i perquè
és un viatge que tinc pendent i no voldria morir-me sense haver-lo fet. Si més
no, per a escriure el llibre vaig fer un bon viatge sense moure’m de davant de
l’ordinador: em vaig estudiar l’Índia i, en concret, Bombai de dalt a baix,
vaig mirar-me el tipus de població, la religió, la cultura, el clima i també com
eren els seus mercats i quants barris tenia la ciutat. Buscava un barri
benestant per situar-hi alguns dels personatges i vaig escollir Bandra West. L’anècdota
en aquest cas és que un parell de mesos després de publicar el llibre, vaig
rebre un whatsapp d’un amic meu que em deia:
-Soc a Bandra
West llegint el teu llibre.
Resulta que
el seu fill hi viu i ell, casualment o no, havia agafat el meu llibre per
anar-li a fer una visita.
Quan algú
coneix molt bé – i millor que jo- l’espai del que parlo en els llibres, sempre
tinc com una mena d’aprensió de pensar si hi he posat algun disbarat, alguna
cosa massa allunyada de la realitat. Així que em vaig armar de valor i li vaig
preguntar si li grinyolava alguna cosa de les que deia sobre Bombai. Jo explico
en el llibre que la Mimí Vidal travessa vint-i-tres carrers de la ciutat de
nit, pràcticament deserts, i tenint la sensació que algú la persegueix. L’amic
em va dir que a Bombai era pràcticament impossible que passés això perquè els
carrers estan plens de gent, nit i dia. Curiós, si més no, i a tenir-ho en
compte si mai més he de parlar de Bombai.
L’escena de
la captura dels violadors, m’han dit uns quants lectors que era bastant
inversemblant, i han afegit “però està bé”. Aquesta escena respon a un desig
meu i com que la Mimí no m’hi va posar pegues... I penso que quan em diuen “però
està bé” és perquè en certa manera comparteixen el meu desig i que aquella
escena es veu com una catarsi després del sofriment i de la preocupació que tenim
cada vegada que sabem d’una nova violació en grup.
Agraeixo que
alguns lectors s’adonin de totes les hores que passo documentant-me, si bé la
tasca de documentació visible en la novel·la només és la punta de l’iceberg de
tota la que he hagut de buscar. A L’ERA DELS LLOPS he investigat, com ja he
dit, sobre l’Índia i Bombai, sobre la Unitat d’Agressions Sexuals dels Mossos,
sobre el perfil dels violadors -que són molts-, sobre els efectes de la violació
en les víctimes, sobre la sensació de vulnerabilitat de les dones, sobre els
processos judicials des que es produeix la captura del criminal fins que arriba
el judici... Passa que aquesta feinada la faig a gust perquè lògicament és
sobre el tema que m’ocupa i no em representa cap esforç excessiu. Sí que si he
d’escollir entre documentar-me i ja escriure la novel·la, evidentment em quedo
amb això últim.
Hi ha hagut
qui m’ha dit que l’Enric és molt tou amb la Mimí, excessivament tou. Què puc
dir? No tinc gaires arguments per rebatre-ho. Només, que l’Enric s’estima la
Mimí, vol que estigui bé i fa el que sigui per aconseguir-ho. I potser puc afegir
que l’Enric és un personatge que podria respondre fàcilment a la meva parella
ideal.
Finalment també
m’han dit que l’Elna, la filla de la Mimí i l’Enric és molt espavilada, massa,
per tenir tres anys. Però és que l’Elna en només tres anys ja ha viscut una
crisi de la seva mare, ha viscut mig any en un país llunyà, ha conegut gent
molt diferent, ha tornat a Catalunya i s’hi ha adaptat. Penso que totes
aquestes experiències per força han de desvetllar, no? I a més, molt important,
jo conec una Elna que quan tenia tres anys era així de desperta, viva i
eixerida. Potser sí que he fet un personatge a imatge de la meva Elna, potser
sí.
Acostumo, al cap d’un temps de publicar una novel·la, a penjar-ne les crítiques. Gràcies a tothom per aquest feed-back, que té un gran valor per a mi! No em vull allargar gaire més, així que, de les que m’han arribat per escrit, posaré els fragments més rellevants o els que diuen quelcom diferent. Si us ve de gust de seguir llegint -avui m’he passat de llargada-, aquí ho teniu:
JACINT
El llibre es impactant. I ho es per moltes raons:
Pel tema
Per
la raó, el motiu o la pregunta que
origina el llibre.
Perquè
està molt ben escrit.
Es
d’un vocabulari molt ric i enriquidor. A mi, en ocasions, m’ha sorprès i he
hagut d’acudir a l’auxili dels diccionaris.
Perquè es coherent. Perquè a mesura que avença inclou més intriga, i demana més interès, més atenció... La història evoluciona de forma constant i magnífica, i els personatges creixen i evolucionen dins d’un engranatge espectacular. Es magnífic el moment en que el passat de cada un dels personatges, dels integrants de la llopada deixa de ser lletra en cursiva, deixa de ser flashback, per passar a integrar-se en el present, esdevenint lletra normal, la prestesa “normalitat”.
MONTSE B.
... també m’ha agradat la distinció que poses en relleu de com
actuen aquestes colles quan ho fan en conjunt, emparant-se en l’anonimat del
grup, com es veuen més forts i capaços de tot en contraposició a quan ho fan de
forma individual, on ja no són tan valents i possiblement molts no actuarien
mai en solitari.
MIREIA
Un libro 100%
recomendable, pero duro, muy muy duro. Escalofriante, emocionante, con un
relato tan bien hecho como si no se tratara de un libro.
No es de lectura
fácil, por el tema y por la triste realidad, que es frustrante y
desmoralizante, ya sea hacia las víctimas como en las ínfimas condenas a los
culpables.
Pero también es esperanzador, es motivador y siembra en el lector una semilla de que juntos podemos acabar con esta lacra (mujeres y hombres, que por supuesto la gran mayoría se alejan del perfil violador y misógino).
BERTA
La novel·la se centra en l’anàlisi profunda de les circumstàncies
que poden portar a una persona a acabar violant i humiliant a d’altres
persones, utilitzant la violència extrema. L´autora fa aquesta anàlisi des de
l’estudi intensiu de la psicologia dels diversos personatges, de la influència
i la interacció que hi tenen els seus familiars i altres persones properes, i
des dels motius que des de molt joves van dibuixant la seva trajectòria vital,
fins a transformar-los en terribles depredadors.
Els darrers capítols, que parlen de la reacció dels mitjans de
comunicació, de com castiga la Justícia els violadors i de les reaccions que
provoquen el judici i les sentències en les figures properes i en els mateixos
culpables, ens fan reflexionar sobre la societat actual, rica, civilitzada i
correcta, però immoral i sense valors en molts aspectes.
HELENA
Que
"L'home és un llop per a l'home", que deia un filòsof com Plaute, és
el que és, no el que ha de ser. La història també incideix en la capacitat
d'engany dels criminals, sota una pell de xai, que sovint ningú ho diria. El
que més m'ha colpit de tot és "l'addicció crea una necessitat indefugible:
els violadors necessiten violar, igual que necessiten menjar, beure o
dormir"
Una darrera
reflexió en forma de poema d'aquest llibre, amb la que em sento molt
identificada, i que relaciono amb el poema If de Rudyard
Kipling: "Ensopegar amb una roca,/ caure per un barranc,/relliscar en el
gel,/ depèn sovint de l'atzar./ Tornar-se a posar drets,/només d'ells
mateixos".
Aquest comentari està publicat en el
blog L’ECO QUE SE SENT, de l’Helena Bonals, on parla de llibres. Aquí teniu la
ressenya completa:
L'ECO QUE SE SENT- L'ERA DELS LLOPS
MONTSE C.
No he parat de llegir fins que l’he acabat. La trama està molt ben
construïda i es manté la intriga en tot moment. He tingut algunes sospites
encertades i també he tingut sorpreses de les que no sospitava res. M’agrada
que no l’acabis amb la captura dels violadors. I t’he de dir que mentre
l’estava llegint, he passat por anant pel carrer de nit per Barcelona.
MARIA
Sembla increïble que l'ésser humà que ha estat capaç d'una
tecnologia que, fins i tot, esgarrifa, encara romangui amb la mateixa barbàrie
de fa segles. És com si no fos capaç de superar la salvatgia animal que
l'acompanya. Un duet, ment i instint, contradictori, estrany.
En aquesta novel·la l'autora no deixa el lector que s'adormi. El fa
estremir, l'endinsa en la trama, el fa posicionar-se. Potser hi ha afinitats o
no amb els personatges, però el que és una realitat és que tots són
versemblants. Personatges amb molta humanitat i també feréstecs, personatges
amb tendresa i també amb traïdoria, tots molt ben travats amb emocions que fan de
la novel·la un gaudi. D’altra banda, els personatges amb foscor, creen aquesta
dualitat enigmàtica dels millors creadors, personatges que es volen explicar.
Busquen una empatia que ens faci pensar si són o s'han fet.
La Teresa Duch ens regala l'opció de fer-nos reflexionar, de no
creuar-nos de braços, d'indignar-nos, fins i tot de rebel·lar-nos contra tot el
que sembla inamovible i establert.
