EN EL NOSTRE COR, LILA

 

                       

Quan prepares les festes de Nadal amb aquella barreja d’il·lusió i estrès, no t’imagines que el destí et pugui reservar una mala passada. La que ens reservava a nosaltres, crec que per sempre la relacionarem inevitablement amb el Nadal.

      No faré escarafalls ara perquè la Lila “només” era una gossa i la mort d’una gossa, comparada amb la d’un pare, un fill, una germana, una persona propera, comparada amb la mort de totes les dones del món assassinades a mans d’homes que no se’n mereixen el nom ─no se’n mereixen cap de nom perquè dir-los bèsties és degradar les bèsties─, comparada amb tots els morts d’Ucraïna i amb els nens que cada dia moren de fam, comparat, deia, amb tot això la mort de la Lila sembla poca cosa.

      Però actualment, i gràcies a Déu, qui es posa un gos a dins de casa és perquè sigui un membre més de la família i, per tant, la seva pèrdua comporta molt de dolor. I sí, crec que quan l’adoptes has de ser conscient que patiràs una pèrdua perquè la seva vida, de natural, és molt més curta que la nostra.

      La Lila només tenia nou anys i ningú no s’ho esperava. Alguna cosa es va interposar en el seu camí, que li va estroncar la vida. Un comportament estrany, uns grinyols insòlits en ella, una visita corrents al veterinari, una intervenció urgent... i en quatre hores la Lila va passar de vida a mort, va desaparèixer de les nostres vides. I costa de pair.

La meva filla diu que li fa mal físicament el cor i m’ho crec. Científicament i objectiva, el cor és l’òrgan que ens manté amb vida mentre batega; però el cor és molt més que això i els científics, per mi, que diguin el que vulguin. No és estrany que tots els recons de casa seva estiguin plens d’ella i del seu record i que als que hi convivien els costi d’assumir la pèrdua. Perquè jo només hi havia conviscut esporàdicament ─els lectors del meu blog ho saben bé─, i també la recordo en cada pas que faig: per casa, pel carrer, pels àpats, pels passejos, per la mitja ceguesa que patia, per la seva pell flonja i suau, que sento encara sobre la meva cuixa quan s’hi recolzava o sota la meva mà quan li acaronava la sotabarba mentre ella ho entomava de grat.

La Lila movia la cua quan estava contenta i arronsava les orelles quan alguna cosa no la veia clara. Com qualsevol gossa, oi? Però cada gos és diferent per als seus amos i jo ara, permeteu-me que em planyi de la pèrdua de la nostra. Em queda el consol ─i maldo perquè em serveixi de consol─ de saber que va ser una gossa estimada i que, des de la seva adopció a l’octubre de 2013 va estar cuidada i acompanyada. No sé si es pot parlar de felicitat en els gossos, però si d’aquest benestar se’n pot dir felicitat, ella va ser feliç.

He parlat molt d’ella en aquest blog. Al principi més i després no tant, perquè el 2017 va començar a compartir protagonisme amb l’Elna que, pobreta, no sap ben bé què li passa amb la pèrdua d’algú que ja era a casa quan ella va arribar i a qui ha vist sempre a casa.

Aquestes són les entrades que li he dedicat. Ara sento no haver-n’hi dedicat més.

EL GOS DE LA MEVA FILLA

LA BELLA LILA

EL NAS

VIDA DE GOS

CONFIDÈNCIES

LA LILA, DE VACANCES

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

LILA I OCELLS

 

Que sigui aquest el meu homenatge i agraïment per haver format part de la nostra vida. Toca aprendre a viure sense tu, estimada Lila, però et quedes en el nostre cor per sempre.

REVIURE EL JUDICI

 

                                                 

Primo Levi va ser un escriptor italià d’origen jueu que, després de sobreviure a l’Holocaust, va voler explicar-ho en diversos llibres. La seva mort no ha estat mai esclarida, però la versió més acceptada és que es va suïcidar i que el motiu es resumia en cinc paraules: Viure-ho sí, reviure-ho ja no.

       Sense voler banalitzar el genocidi jueu, vaig pensar en Primo Levi quan fa dos diumenges a TV3 van encetar la sèrie produïda per Mediapro. Perquè si d’entrada, tot i que vaig seguir el judici cada dia en temps real, em va semblar que seria interessant de saber i conèixer allò que la càmera no ens va mostrar en el seu moment, de seguida vaig sentir ―perquè el cor em pujava a la boca, no sé si d’indignació o de dolor― que no seria capaç de reviure-ho ara, amb la perspectiva que dona el temps. Però ja deu haver quedat clar que si en parlo és perquè no vaig tancar la tele.

       La sèrie reprodueix el judici, però també les escenes de carrer: les cares d’il·lusió i esperança de la gent els dies posteriors a l’1-O, la satisfacció dels líders socials davant la resposta massiva pacífica del 20S; el govern de dos partits, tots a l’una. Tot pertany a un passat, en el qual ningú no es podia imaginar què era el que ens venia a damunt. Els que potser s’ho imaginaven era els membres de govern i parlament, si es dedueix de la incomprensible cara de circumstàncies que feien tots en el moment feliç de proclamar la independència. I encara l’entonació d’un altre “A-por-ellos”, que jo no havia vist, el dia que començava el judici, a càrrec d’uns quants xais amb cor de llop, adotzenats, que s’aixoplugaven i s’aixopluguen a la cleda de la caverna mediàtica.

       Ja dins del TS, les cares perplexes dels advocats defensors, fins llavors confiats en que es fes justícia quan, una rere l’altra, totes les proves que hi havien de portar, eren bandejades i aixafades per la veu, com un martell, de Marchena. Les cares  franques i de bona fe dels acusats, convençuts que si els deixaven explicar, estaven salvats. Cara d’intel·ligència de l’advocada de l’Estat escoltant les declaracions, com dient “A mi m’ho faràs creure”. Cara de tot menys d’intel·ligència dels dos talossos de VOX. Cares dels fiscals navegant entre documents que no trobaven i ni punyetera idea de molts dels càrrecs que pretenien imputar als acusats, però amb la total seguretat  que no els necessitaven per condemnar-los.

       En aquell moment, veure advocats i acusats, convençuts que amb la veritat per endavant podien guanyar, fins i tot jo em vaig deixar enganyar. Ara, a pilota passada, és veu tan clar que tot estava dat i beneït que fa mal al cor tornar-ho a veure.

       El que no m’ha canviat en absolut és la percepció del testimoni de Soraya Sáenz de Santamaria. Tornar a veure el seu somriure tort i burleta, la fatxenderia, les mirades de complicitat amb el tribunal, la convicció d’estar en possessió de la raó i el vantar-se d’haver fet un bé impagable a Espanya, tot això m’ha provocat les mateixes preguntes que em vaig fer la primavera de 2019, quan vaig veure i escoltar la seva declaració en directe: Com pot dormir a les nits aquesta dona? Com pot somriure d’aquesta manera en un assumpte tan greu? Com es pot ser tan malvada?

       I és precisament la ràbia que he reviscut en tornar-ho a veure que ara, en moments de desesperança que es faci justícia, perquè a l’Estat espanyol tot li rellisca, i de desencís per les desavinences d’uns polítics que han oblidat d’on venim i el que hem viscut, és ara quan em torna el coratge i em dic que no podem defallir, que tard o d’hora es farà justícia i que tots els farsants cauran del pedestal. Il·lusa? Potser sí, però el temps posa tothom en el seu lloc. No ho dic jo, és la Història qui ho demostra.    

Encertadíssim cartell

                                               

AMB EL COR, CONFESSO

Un dia d'aquests tornaré als meus relats de personatges trastornats o eixelebrats, però confesso que ara mateix el que més m'inspira és el moment únic que estem vivint com a país.

www.latostadora.com

 Cerco a les meves eines del 2.0 la definició d’un paraula que sempre m’ha tingut certament desorientada, i em quedo amb la primera del DIEC.

COR: Órgan muscular situat en la cavitat toràcica que, contraient-se rítmicament, és l’agent principal de la circulació de la sang.

Em diuen els amics i alguns lectors que escric amb el cor i jo només pateixo per si volen dir “amb el cor a la mà” que ja se sap que patacada ve i patacada va.

A mi no hi ha artèries, ni aurícules, ni ventricles que em justifiquin perquè em trontolla el cor si un amic ingressa a urgències per culpa del seu. Ni perquè sento que se m’esquinça si la meva filla plora perquè li han trencat el cor. O perquè se’m fa miques quan el pare ensopega un altre cop i cau perquè, com  diu el seu metge, té el cor fluixet.

Potser sí que té alguna explicació científica el que li passava al meu cor quan a la feina vaig passar una etapa d’estrès desmesurat. Quan me’n volia adonar, el cor ja se m’havia inflat tant dins del pit que és estrany, penso avui, que no m’hagués esclatat.

Darrerament el cor em pateix un altre fenomen insòlit. És culpa de les paraules. Confesso que cada cop que sento estat propi   em galopa com un cavall desbocat. Amb independència i autodeterminació, potser perquè són paraules molt llargues de forma i de contingut, els batecs s’encavalquen i acceleren i no els puc assossegar. Referèndum ja és el súmmum, el cor se m’arbora i, pesat  que pesat, em pregunta sense parar:

-          quan serà? quan serà?

Aquestes paraules i d’altres saltironegen dins del meu cor com en un llit de molles. En silenci, les sento com xisclen, riuen i la fan petar. És un do que tinc. Deu ser perquè sóc de lletres i elles es deixen estimar.

Amb tot, hi ha paraules que grinyolen, mots que el meu cor deixa passar. Són les paraules que venen de/l més enllà : constitución, congreso, margen, hablar, sustracción, tanques, militar,... Ja poden dir-les cridant o amenaçant, les hi poden posar música i si volen, fer-les rimar, que a mi el cor no se m’altera i flegmàtic només fa tic-tac, tic-tac, tic-tac.

Aquest és el meu decàleg del cor, recomanable per a esperits tot cor. Per si els pot estalviar alguna batzacada :

1.            Si escoltes el cor, gaudiràs. I també patiràs. Yin i Yang.

2.          Si el que desitges és ser ric, enterra el cor a vint metres sota terra. Si, a    més a més vols tenir poder, apunyala’l abans.

3.            Allunya’t dels cors de pedra. Sempre acaben esclafant el teu.

4.          Si a la feina vols fer carrera, passa abans el cor per la trituradora de paper. També pot amb el cartró-pedra.

5.            Fes sempre cor i pensa. I després, pensa i cor. Entre tots dos formen un  tàndem excel·lent.

6.          Si et roben el cor, no ho denunciïs. Pots acabar apallissat i a la presó. Als lladres els protegeix la justícia.

7.           El que et quedarà quan no et quedi res, ho portaràs al cor.

8.           Si obres el teu cor, vigila! no hi podrà cabre tothom.

9.           Dos cors bategant fan més bona música. Només si bateguen plegats.

10.     Un milió i mig de cors fent pinya, més un milió més dels que no hi van poder ser, són capaços d’abastar el que semblava impossible.