dilluns, 31 d’agost de 2015

VIDA DE GOS

                                

En diuen moltes a favor dels gossos. Que són com persones, que és el millor amic de l’home, que tenen molt coneixement, que ell mai no t’abandonaria... Amb tot, moltes vegades ens assabentem de la quantitat de gossos abandonats que recullen a les gosseres i a les protectores d’animals, i que portaven – suposo que d’aquí en ve el nom - una vida de gos. Vida de gos és una locució que significa vida penosa i plena de dificultats, i no només s’aplica als gossos.


El genial Charles Chaplin 
va  protagonitzar una
pel·lícula amb aquest
títol, l'any 1918.
No sabria dir si la passava més magra el gos o ell, però sí alguna cosa compartien era la gana. No obstant, la gana no té perquè ser el pitjor d’una vida de gos.






Jo des que tracto personalment amb un gos – una gossa, la meva Lila, ja la coneixeu, i sinó, aquí la teniu-

































a vegades em plantejo si tot el seu afecte prové de l’instint de supervivència. M’estima perquè l’alimento, m’estima perquè la protegeixo, m’estima perquè així segur que no l’abandono. No és un sentiment per avergonyir-se’n – aquestes motivacions també les tenim nosaltres – però sí que és un sentiment interessat, eh que sí?

En té altres, de sentiments, la Lila, el gos que he conegut més a fons en la meva vida, i els exterioritza com bonament sap. La cua dreta, imparable d’ací d’allà quan està contenta, i baixa quan està moixa; les orelles, totalment independents en situacions, que podríem dir, normals que copsen la seva atenció – ara n’aixeca una, una mica, bastant, molt, ara ho fa amb l’altra - i ambdues a la vegada en situacions extremes: dretes i alerta quan alguna cosa capta tot el seu interès,  baixes i tirades enrere quan té por o, durant una estona, quan se la renya perquè n’ha fet alguna.

La setmana passada vaig tenir un mal dia – sí, jo també en tinc - Vaig a la platja i el sol s’amaga, a la botiga no tenen les meves tomaques preferides, l’azalea se m’ha mort, aquella faldilla que l’estiu passat m’estava tan bé no me la puc botonar i, finalment, avui tampoc no m’ha trucat cap editor – aquí fa mal, aquí! - per dir-me que la novel·la que li vaig enviar fa... – ja no me’n recordo – és una de les històries més boniques que ha llegit des que va muntar l’editorial. Tinc la Lila amb mi. La meva filla m’ha demanat si me la puc quedar fins al vespre. Avui?- penso- avui, precisament?

-       Porta-la, porta-la – li dic.

Mentre faig el dinar, tan atribolada estic que em cremo. Una petita cremada al dit petit de la mà esquerra. I perquè m’he cremat i només per això, dues llàgrimes grosses com dues gotes que vessen del got massa ple – així les percebo jo – em rodolen galtes avall. Tanco el fogó i m’assec a la cadira. Cauen més llàgrimes. No faig soroll, no sangloto, no tinc cap atac de nervis. La Lila, que era a la terrassa, ve cap a la cuina, la cua baixa, les orelles també, i em posa musell i barballera a la falda, un devessall de pell que així aixafat sembla una manteta per tapar-se quan un té fred. La veig de cua d’ull, sense mirar-me-la perquè jo només estic per la meva pena, però ella no s’hi acontenta i amb el cap pica sobre les meves cuixes. Pica, i pica, torna a picar, insisteix, no ho deixa fins que aconsegueix que me la miri. I quan ho faig es queda molt quieta, altre cop amb el seu cap-manta aixafat sobre la meva falda. Espera que li faci una carícia? O me l’està fent ella a mi? Li toco el cap com sé que a ella li agrada, m’aixeco i segueixo fent el dinar. Ella alça la cua, belluga les orelles i em segueix en tots els meus moviments, a risc de fer-me caure.

A l’hora de dinar sembla que el mal moment ja ha passat. Poso el Telenotícies, miro i escolto, mentre vaig parlant amb la Lila – i ella amb mi, mmmmmm, eeeeeeeee, bbbbbbbbb -  m’avergonyeixo i m’alegro que només ella m’hagi vist plorar encara que no sàpiga el perquè. Quan acabo de dinar, la pujo a coll – sí, són vint quilos, què passa? – i li ensenyo les imatges a la pantalla.

-      Tens sort, Lila – li dic - a tu, cap gos, suposadament amic, et farà mai el que li ha fet aquest home a la seva dona. Perquè diu que se l’estimava i vosaltres... vosaltres no estimeu, oi?

Veig com les orelles se li van encongint, cada vegada més baixes; la cua ja torna a mirar el terra. I ja no li ensenyo les imatges dels refugiats sirians intentant entrar, intentant sortir, intentant fugir – de la guerra, està clar – però per trobar què?



   


 
Només és un gos la meva Lileta. A vegades la vida de gos no és tan dura ni despietada, comparada a  la que a alguns els ha tocat viure, comparada a segons quines maneres de morir. 

26 comentaris:

  1. No he tractat mai cap gos de prou a prop per comprovar-ho, però ja veig que fan companyia... I que tenen molta sensibilitat. Què deuen percebre i com ho deuen pensar o valorar? És misteriós, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estaria bé saber-ho, Carme. De moment només podem aventurar el que creiem que senten.
      Bé, jo en vaig tenir de petita, però gos de pagès, que no era el mateix. Cap als meus quinze anys ja vam deixar de tenir-ne i després rebeca total a tenir-ne. Ara, ja ho veus.

      Elimina
  2. Bell i emotiu, Teresa. La meua Ànima em llepa les llàgrimes sense que demani res a canvi.

    Gràcies! I una abraçada ben forta per a tu i ella, clar....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, quin nom més bonic, Cantireta. M'estàs donant la raó amb el nom i amb el que expliques. Una abraçada per les dues també.

      Elimina
  3. Fidelitat i lleialtat com la de un gos és dificil trobar-la en essers humans. Jo he tingut gos molt de temps i tots ells -en Brutus, en Jan, en Zeus, la gosseta... - m'han demostrat un amor absolutament desinteressat més enllà de les motivacions egoistes d'aixopluc i subsistència.
    M'ha entendrit el teu post, Teresa, tens una manera d'escriure molt planera i divertida que m'encanta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poques coses noves t'hauré dit, doncs, Glòria, si ja tens aquesta llarga experiència en gossos. El més important és que corrobores la meva teoria sobre l'especials que són. Diguem-li sentiments o un altre nom, que l'efecte és el mateix.

      Elimina
  4. M'agraden tant els gossos que per això no tinc cap, no li sabria donar el que necessita.
    Sempre he dit que el gos no és el millor amic de l'home, sinó del seu amo.
    Preciós relat i molt distret Teresa, com sempre!!! Abraçada!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram Rafel, sí que et valores baix! No demanen tant, tampoc! Però sí que necessiten un mínim de dedicació, que a mi és el que em tirava enrere a l'hora de tenir-lo. Bé, com que el gos és de la meva filla, ja no em vaig haver de decidir i ara veig que és força assumible. Una abraçada per tu també, Rafel.

      Elimina
    2. Tu ho has dit, dedicació! i no tindria prou temps per dedicar-li. A part seria molt trist deixar-lo sol tot el dia, que és el que la immensa majoria de gent fa, com pateixen els pobres!! Salut!!!

      Elimina
    3. Em sembla bé, Rafel, s'ha de ser conseqüent i responsable. I és veritat, en la majoria de les cases, amb el ritme de vida que es porta, moltes hores estan sols i segur que no els hi agrada.

      Elimina
  5. No he tingut mai gos malgrat me'ls estimo molt i sempre hi jugo amb ells, però no en puc parlar amb propietat sobre els sentiments. El text, com sempre, ben enginyós, em porta a un altre costat que m'he plantejat veient les fotografies que has posat, des de la del Chaplin fins a la dels refugiats sirians, i és com les situacions que pateixen els altres, que superen la majoria de coses que podem viure o patir nosaltres, ens permeten relativitzar molt les nostres petites dificultats, sigui una cremada al dit petit de la mà esquerra o que s'hagi amagat el sol quan estàvem a la platja. Alguns no tenen l'opció de ni fer-se el dinar ni anar a la platja... No és lo de "mal de muchos consuelo..." ni tampoc que no tinguis dret a treure totes les llàgrimes que vulguis de dins teu que això em sembla bo, però sí que és cert que la nostra ment ha d'aprendre a relativitzar els nostres "petits fracassos" i situar-los en una escala diferent per situar-los allà on corresponen, segurament fora dels drames... I si tens una gossa com la Lila al costat fent-te carantonyes molt millor, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ignasi, penso que sempre hauríem de relativitzar quan ens sentim apurats i tot i qualsevol cosa ens ofega. No ho dic pas per les meves peripècies del dia dolent que vaig tenir, que no tenien cap importància, però quan ens sentim aclaparats és bo fer aquest exercici per donar importància a allò que realment en té.
      No has tractat mai cap gos? Bé, ja saps que jo t'ho recomano, tot i que jo no el tinc a temps complet i potser per això em permeto idealitzar-lo. I els teus fills no te'n demanen? Els nens, sense conèixer-lo semblen saber o intuir el que un gos pot donar, cosa que de grans es veu que oblidem, jo la primera.

      Elimina
    2. Els meus fills, especialment la meva filla Sitina, m'ho demana força cops de tenir gos. Però jo en sóc al.lèrgic (també als gats i a unes quantes plantes) així que no és possible. A més implica noves obligacions i limitacions que no estic segur que vulgui acceptar. Malgrat el que he dit m'agraden molt els goasos, sempre n'havia volgut tenir i sempre acabo jugant amb els d'altres revolcant-me per terra fins que em comencen els estornuts i les picors....

      Elimina
  6. He sentit moltes històries de gossos que perceben l'estat d'ànim i actuen en conseqüència. Si estàs content, ells ho estan, i si estàs trist, et venen a fer companyia. No ho he acabat de detectar amb el gat, això. El que sí que està clar és que fan molta companyia. Els seus motius, són igual. Estan allà, i es mostren agraïts. És tasca nostra que tinguin una bona vida, cosa que no hauria de ser difícil, perquè com a família que som, volem el millor per ells. En aquest sentit, una vida de gos seria una vida regalada, però no tothom actua així, és clar, i molts gossos ho passen molt malament. Per això després quan troben un bon amo són doblement agraïts.

    Ja veig que no som els únics éssers a qui se'ns encongeix el cor amb certes imatges de la tele. L'engego poc, però si el cap de setmana poso el TN mentre dino, de vegades encadenen una sèrie de notícies que et regiren l'estómac. Que si tres morts en un accident, que si una altra víctima de violència masclista, un conflicte bèl·lic, atemptats suïcides... no pots parar de pensar en quina mena de món vivim...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola XeXu, jo prefereixo els gossos. Els gats em fan una mica de respecte amb la seva mirada. És una bestiesa, ja ho sé. Però companyia segur que en fan tanta com els gossos. Jo amb la Lila és com si hagués descobert un sentiment nou, ves.
      I de l'altre tema, fatal. Aquest seguiment que està fent TV3 dels passos dels refugiats és esfereïdor, però el veig necessari. En aquest drama, com en tots, necessitem la informació per fer-nos-en conscients i en la mesura que puguem intentar fer-hi alguna cosa, ni que sigui empènyer i forçar els qui prenen les decisions, ja que a ells no sembla afectar-los gaire. Quins polítics! Quina Unió Europea! Quina vergonya!

      Elimina
  7. M'encanta aquesta dissertació que fas de la vida dels gossos...Jo no sé si tenen sentiments, però de vegades ho sembla, per què sinó capten els teus estats d'ànim i reaccionen segons siguin aquests? Això penso que va més enllà de l'instint de sobreviure. Tots coneixem cassos d'alguns que han fet coses que ens deixen bocabadats...Realment això de fer la vida de gos, trobo que és una frase sense sentit, penso que hi ha gossos que tenen una vida millor que moltes persones; només cal mirar les corrues de refugiats que els canviarien segur, la seva forma de viure...
    Ara m'ha vingut a la memòria que diuen que els gossos i els seus amos, cada vegada s'assemblen més...
    Ai, i no ho dic per tu eh? He, he...
    Petonets guapa i una festa a la Lila.
    l

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei Roser, que no m'ofens amb això de la semblança, que la Lila és guapa, guapa, i té un caminar que ja voldria jo per mi tanta elegància. A vegades he intentat trobar la semblança entre els gossos i els seus amos i rarament l'he vist. Potser la dita és més per comportament, no? Se'm fa difícil torbar els trets comuns en la cara d'un gos i la del seu amo. I sí, tot el que s'ha escrit, real o de ficció, sobre els gossos no és gratuït. No tots fan proeses, però si les fan alguns és perquè combinant intel·ligència i emoció, estan capacitatsper fer-ho. Petonets.

      Elimina
  8. Un gos pot donar molta estima a qui la necessiti. De fet, no es estrany trobar residències de gent gran on hi ha gossos que serveixen per pujar l'ànim dels residents.
    No solament això sinó que un gos ajuda a relaxar-te i tenir més confiança, per això hi ha jutjats que tenen gossos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només tu podies ampliar tant el camp de mira d'aquest post, Pons. Ets el contrapunt necessari per al meu blog tan afalagat. Gràcies, eh?

      Elimina
  9. Tots passem dies dolents.
    M'han dit que hi ha gent que algun dia en té algun de bo.
    El drama dels refugiats de Síria (o d'allà on sigui) aquest estiu no ens ha permès ser del tot feliços.
    Excepte a la Lila, que ho és quan li fas una carícia al cap-manta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xavier, ja començava a pensar que no baixaries mai del Pirineu i que potser t'havies quedat a viure en una d'aquelles meravelloses valls.
      Doncs no hi facis molta broma que és veritat que hi ha gent que només té bo algun dia. No és pel que els hi passa, sinó perquè tot ho veuen negre. Sap greu, haurien de canviar el xip, però només ho poden fer ells. Potser no miren el telenotícies. Una abraçada.

      Elimina
  10. els gossos fa tant de temps que conviuen amb nosaltres que capten els nostres estats emocionals .....no són humans però si que estableixen un lligam , no sé com ho senten però el cert és que la Lia et fa costat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser tens raó, Elfreee, que aquest coneixement dels humans els ve de tant de temps que fa que conviuen amb nosaltres. Alguna cosa d'això hi deu haver en aquesta intuïció que mostren a vegades. Jo sovint penso que a la Lila només li falta parlar, perquè li dic qualsevol cosa i ella va fent els seus sorollets, no sempre els mateixos, que no s´n pas paraules articulades, però és com si volgués contestar-me.

      Elimina
  11. el meu gos babau ( pobret quant que el trobo a faltar encara que ara tingui la meva gosa boixa) era l'únic, quan va morir el meu fill, que s'adonava quan jo plorava sense llàgrimes, reprimint-les davant els de casa; ell venia i em posava el morret a la falda i no es movia fins que veia que les llàgrimes invisibles desapareixen.... Tenen un sisé sentit, una sensibilitat especial, un do que els fa únics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Bruixeta, és exactament això el que em va passar aquest dia. A vegades, els gossos entenen els nostres sentiments més que les persones que tenim a la vora. No sé com ho fan, però ho capten. Llàstima que tinguin una vida tan curta! Sempre és una pèrdua més a afegir a les tan importants que patim al llarg de la vida. Una abraçada per tu i la teva gosseta Boixa.

      Elimina