dimarts, 18 d’octubre de 2016

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE

                            
Un mes abans de morir el meu pare, vaig començar a veure l’àngel. No era un angelet de Murillo, de galtes rosades i ales bufones; era un àngel de cap a peus, amb túnica blanca i ales poderoses. L’àngel que, d’entrada, no apuntava les seves intencions, va començar a definir-se no gaire temps després i no crec que la imatge fos producte exclusiu de la meva imaginació, sinó més aviat d’algun record en la memòria potser provinent d’un conte, pel·lícula o recordatori de funeral. La seva empresa era sempre la mateixa: superant les baranes del llit del pare, agafava el seu pobre cos empetitit i magolat amb delicadesa, però amb fermesa, i se l’emportava volant. La imatge va sovintejar cada cop més dins del meu cap. Vaig desitjar que allò que d’alguna manera m’alleujava s’acabés produint. I és que... com evitar que aquells que estimes, pateixin?
Si hagués de definir el meu pare diria que va ser un home xerraire, perfeccionista i per tant exigent, que es feia estimar, savi en la seva matèria, poc donat a mostrar els seus afectes i, sobretot, treballador. Treballador incansable de la terra. La terra concentrava el seu treball, les seves aficions i la seva vida. No recordo que em digués mai que m’estimava. La seva forma de dir-ho era portant a casa les primeres tomaques de l’hort, els primers raïms dels ceps o les flors dels avellaners que indicaven les moltes avellanes que plegaríem aquell any. Era com si ens digués sense paraules:
—Això és per vosaltres. Us estimo.

Segurament jo tampoc no li vaig dir mai en tots els anys que vam conviure. Per sort, ho vaig poder fer el dia que va morir. Sense lamentar-me per no haver-ho fet abans —crec que ell tampoc no ho hauria entès, però potser m’equivoco— vaig poder-li dir que me l’estimava i agrair-li tot el que m’havia donat. Vull pensar que em va entendre; la força de la seva mà, que encara sento estrenyent la meva, em diu que sí.


Crec que el meu pare es va començar a morir fa quatre anys, quan per un problema a les cames es va haver de quedar a casa un temps massa llarg. Era un esperit lliure agafo el cotxe, el tractor, llauro, cavo, rego, veremo, vaig, vinc, el món és meu-...


 ... i privar-lo d’aquesta llibertat va ser l’inici de la seva mort.
Tinc la sospita que tal vegada el seu cap va voler desconnectar d’una situació que l’ofegava. Si és així, se’n va sortir. Els dos darrers anys, desconnectat a estones i d’altres tornant a la dura realitat d’haver perdut  allò que donava més sentit a la seva vida, van ser de lluita diària, sempre perduda per ell i per nosaltres.
Tothom s’escandalitzarà si dic que no estic trista? La tristesa em va aclaparar durant aquells dos anys en què veia que el meu pare, sense deixar de ser-ho, s’anava convertint en un desconegut. La tristesa em va abatre fa tres mesos quan, sense altra opció possible, el vaig haver d’ingressar a la residència; ja no podia estar en el món, en el nostre món i, amb tot, encara hi era. Aquesta va ser per a mi la veritable tristesa, el veritable dol.

No he tornat a veure l’àngel des del dia de la seva mort; hi penso, però no ja com una premonició, sinó com quelcom que va venir a apaivagar el soroll que hi havia dintre meu. Crec que el pare finalment s’ha alliberat d’una vida que, si li haguessin preguntat, mai no hauria volgut viure i aquesta idea m’asserena. Sento que ell viu en mi, en aquelles savieses seves que, sense cap intenció didàctica el mestre no tenia paciència i l’alumna era un totxo m’ha transmès: aquelles bromes que mai no s’equivocava portaven aigua, aquelles branques seques dels arbres que s’havien d’arrencar d’immediat, les roderes marcades al camí que indicaven quin pagès havia estat més matiner que ell, aquell relleu que assenyalava on eren els rovellons sota la pinassa, aquells tres dies que els mancaven a les olives per a ser plenes del tot, la terra que ell conreava com si fos un jardí, el dia exacte de collir la farigola... 

















Les seves ensenyances, que segurament mai no vaig assolir del tot, són per tot arreu i es queden aquí per sempre. Si més no, fins que l’àngel vingui a buscar-me a mi. Si pot ser, que trigui, però quan sigui el moment, que no es faci esperar.

26 comentaris:

  1. Molt bonic Teresa, una abraçada molt forta!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per l'amistat amb la Noemí ja ho has anat seguint, Iris. Moltes gràcies pel suport i l'abraçada.

      Suprimeix
  2. Una bona mort, curta i dolça és el que tots desitjaríem. Però de manera natural no ho podem triar.
    No m'he escandalitzat per cap de les reflexions que fas, al contrari. Tots els que hem presenciat l'agonia d'algun ésser estimat, desitgem que no s'allargui innecessàriament. I sempre és més llarga del que voldríem.
    Una abraçada Teresa. Segur que el teu pare et va estimar, com tu l'estimaves a ell.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo havia tingut sort, Xavier. Quan a vegades deia que creia que la vida m'havia tractat bé, em referia a això: no se m'havia mort cap persona molt propera. Un moment o altre havia de passar i l'agonia del meu pare, per sort va ser curta. Però aquella morta lenta des que va emmalaltir, massa llarga. Una abraçada.

      Suprimeix
  3. No, Teresa, no ens escandalitzem. Sé exactament què vols dir. Veure un àngel és una bonica manera d'explicar-ho. Jo no hagués dit així, però ara que ho dius, potser jo també l'he vist algun cop.

    Una abraçada ben forta i tenim aquest recurs que expliques tan bé. Fer que perdurin dins nostre amb tot el que ens han donat i ensenyat.

    Per sempre, fins que nosaltres durem.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser diré un disbarat, Carme, però jo crec que quan estem en aquestes situacions de patiment se'ns aguditzen els sentits, i percebem coses que en la vida normal, per sort no som capaços de percebre.
      No vaig pensar mai que pogués aprofitar aquest recurs, però m'ha anat molt bé i, realment, és el que sento.
      Una abraçada també per tu, Carme.

      Suprimeix
  4. Tothom demana una mort ràpida i serena (i a una edat molt avançada, per suposat), però lamentablement quan t’hi trobes no pots decidir com vols que sigui. T’acompanyo en el sentiment.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El meu pare tenia un caràcter fort, no va deixar mai que decidissin per ell. Cap al final d'aquest calvari, va deixar de menjar. Crec que va ser la seva manera de dir prou -decidir, no?- i ho vam voler respectar. Gràcies pel suport, Pons.

      Suprimeix
  5. Està molt bé aquest recordatori reposat, serè. Un temps després que ja no hi sigui, les coses es veuen diferent, i tu vas tenir un bon temps per acostumar-te a que el teu pare ja no era el mateix. No per això el moment del comiat és menys dur, però quan veus que la persona ha canviat i que ja no hi ha marxa enrere, és quan saps que aviat ja no hi serà i te n'has de fer a la idea. Ara queden els records, i que siguin els bons els que prevalguin.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser el fet de veure-ho venir i que el procès sigui dur, ajuda en el moment del comiat. És que al final ja desitges que s'acabi, no només per la teva pròpia salut sinó pel malalt. Hi ha malalties mentals en les quals diuen que el malalt no se n'adona de res, però aquest no era el cas i les estones de lucidesa parcial eren les que ens feien patir més a tots. Gràcies, XeXu.

      Suprimeix
  6. Si un dia un àngel m'ha de venir a buscar, que sigui el teu àngel alliberador,
    i que sigui un àngel juganer que jugui amb el meu cor.

    Molt sovint, a la bona gent, dir t'estimo els costa massa i demostrar-ho molt poc. Tu has pogut estimar el teu pare amb fets i finalment també de paraula.

    Si vols tornar a veure un àngel, potser que busquis un mirall.

    Un post commovedor i honest.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Com no puc fer cap comentari, intento fer.ho mitjançant la resposta del Jo Garec (Disculpa).
      Parlant de l'àngel, aquest àngel que cadascú des de petit teniem en el nostre pensement (recordeu: Angel de la Guarda no me dejes ni de noche ni de dia)doncs sense vulguer el portem dintre del nostre pensament, esperant que no ens abandoni en moments dolents, aquest àngel, Teresa, és el que desitjem en els moments dolents per tal que ens ajudi i ens faci les coses més fàcils. Quin moment més acurat, que el que cuidi de la/les persones que més estiment en aquesta vida, no en dubto en cap moment que el vegessis fent allò que tu volíes més en dins teu, que el teu pare no patís, que surtis del moment frustrant que és la malaltía per la malaltía, per aquest motíu s'entén la pregunta que et fas i que no escandalitza a ningú, de que no estas trista. Realment el teu pare era una persona molt oberta, dicharachera, li enczntava parlar amb la gent, compartir les seves experiències, a mi m'agradava molt quan es parava davant de la meva porta i començava a explicat tot allò que li fluia al cap. Entranyable. De vegades les persones, no saben com expressar els seus sentiments, i tu saps que la gent que era treballadora i emprenedora, tenía les seves bases principals en altres coses que no eren justament dir: quan t'estimo, l'estimació venía donada.

      Suprimeix
    2. Jo Garec, com que per llei natural primer vindrà a per mi, no pateixis que ja li diré on vius. Un àngel amb referències no es troba cada dia.
      Sobre dir obertament "t'estimo" potser és propi de les generacions d'abans que dir-ho els devia semblar una flaquesa, almenys entre pares i fills. No ho sé, eh? també deu anar a famílies. Però jo crec que ara, en general de pares a fills i a l'inrevès ens ho diem més.
      I respecte a l'àngel, doncs... m'hi miro cada dia al mirall - per força, quan em llevo- i no és ben bé un àngel el que veig. Ara que m'he rissat el cabell, més aviat veig un lleó. Abraçada, Jo.

      Suprimeix
    3. Senyora Anònima, li diré Francesca:
      Ja sabia jo que el que volies dir era interessant; per això et deia que insistissis. Segur que el Jo està encantat d'aquesta "intromissió".
      És veritat, tu vas patir/gaudir les seves ganes de parlar imparables. M'agrada cada vegada que els qui l'heu conegut recordeu algun tret seu; és com si jo també el descobrís ara, perquè la visió de cadascú és diferent. No ho sé si està molt mitificat el dir-se "t'estimo" amb paraules. El que valen són els fets, però si als fets els acompanyen les paraules, ja no es pot demanar més. Hi vaig rumiar bastant en això els últims dies i pensava que m'hauria agradat haver compartit aquestes paraules amb ell més del que ho vaig fer.
      Una abraçada.

      Suprimeix
  7. Teresa bonica, de totes les paraules escrites, em quedo amb les que parlen d, aquestes mans enllaçades.
    Una abraçada forta, i també suau.
    Maria Fdez.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Mariona, cadascú tria les seves paraules i entre tots augmenteu el seu valor i minveu el mal tràngol.
      M'ha arribat sencera. Una per a tu també.

      Suprimeix
  8. Veure patir els essers que estimes és un dolor terrible, més si saps que no hi ha marxa enrere. Però has pogut acomiadar-te del teu pare i li has dit -i demostrat- com l'estimaves. Això ajuda a superar la pena del comiat.
    Jo també demano que quan arribi l'hora aquest àngel meu no trigui gaire a deslliurar-me d'una vida de patiment. La mort em fa molt respecte, però el sofriment m'espanta més.
    Una abraçada, Teresa, bonica.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Glòria, per mi és un alleujament pensar ara que me'n vaig poder acomiadar i que ell se'n va adonar.
      I jo també, després de passar per aquesta experiència, ho demano més que mai que no sigui llarg, per mi i pels que m'envolten.
      Una abraçada, Glòria, i gràcies.

      Suprimeix
  9. estic convençuda que sí, que va ser així ,l'àngel de la guarda del teu pare se'l va endur a un altre món diferent on pot fer anar el tractor, hi ha farigola tot l'any i els tomàtecs són ben bons .....entec perfectament el que dius i d'escandalitzar gens ni mica ....ja fa molts anys però el meu pare va estar els últims mesos de la seva vida, un any i escaig patint i quan per fi va morir realment va ser com si l'alliberessin a ell del patiment i a tota la família...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És que hi ha com un cert pudor a dir aixó, no Elfree? És fàcil d'entendre per qui ho ha viscut, però deu sonar estrany als que no. Llavors sempre fa una mica de por ser franc i dir-ho tal com és. Ara m'he adonat que molta gent heu passat per això i heu tingut sentiments semblants. I estic contenta d'haver-ho escrit perquè hi ha amics que m'han dit que els havia alleujat llegir en paraules el sentiment que havien tingut en el seu dia.

      Suprimeix
  10. Comprenc mol bé tot el que dius. Jo tinc ma mare, que ja fa temps que no és ella. I si poguera, fa anys que haguera demanat anar-se'n. Moltes vegades demane que li arribe la mort tranquil·lament, i pense lo trist que és desitjar que se'n vaja. El dia que li arribe, no em quedaran llàgrimes. Les haure gastat totes en aquests anys.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Mari! Totalment d'acord amb tu. Crec que ho vaig dir en una altra entrada: viure tan malament no és vida, més ben dit, és una vida que no vol ningú, ni la persona que la viu, ni els del voltant que també pateixen molt. Aquests dies no deixava de pensar que envellir és un privilegi que es paga tard o d'hora, si un no té la sort de morir-se de sobte, que trobo que amb vuitanta i tants anys és un regal. Molts ànims, Mari!

      Suprimeix
  11. No saps com t'entenc. La meua mare era una persona amb un caràcter molt fort i es menjava el món. Va anar bruscament a menys quan va caure en una cadira de rodes i no va poder valer-se per ella mateixa. Tenia estones de lucidesa però ja no, ja ni ens coneix. Fa uns quants anys que és al llit sense poder moure's, ni menjar, ni anar al lavabo, ni res de res, li ho has de fer tot. Té 93 anys i encara viu, però d'una manera que ella no voldria. Quan vinga l'àngel, l'alliberarà i la portarà al descans ben guanyat. Mentrestant la cuidem tan bé com podem (amb ajuda, és clar).
    Una abraçada, Teresa. El teu pare sempre serà amb tu.

    ResponSuprimeix
  12. Hola Novesflors, amb tot aquest problema m'he adonat que molta gent de la nostra edat, uns anys més, uns anys menys, està com nosaltres. Si hem estat afortunats de poder veure envellir els pares ara ens toca passar per aquests anys que ens dobleguen de mala manera per la preocupació, la no suficient fortalesa física per aguantar-ho i la impotència de veure com ells van perdent la vida mentre se'n adonen i es rebel·len. I si no se n'adonen, tota la càrrega és pels que estan al seu costat. És penós! Ningú dels que s'estripen les vestidures quan es parla d'eutanàsia, es planteja com de poc ètic és acabar la vida sense gens de dignitat?
    Gràcies, Novesflors, una abraçada!

    ResponSuprimeix