diumenge, 7 de febrer de 2021

ELECCIONS DE MENTIDA

 

             

La frase que més sento ―que no que més escolto— en aquesta campanya del 14F és: “Som l’únic partit que...”. I a mi em ve al cap una excursió que vaig fer fa molts anys a les fonts del Llobregat. A l’entrada de Castellar de n’Hug hi havia una botiga amb un gran rètol que deia: “L’únic forn de llenya” i per dins del poble et trobaves dos forns més amb el mateix rètol, cosa que evidenciava que, posats un al costat de l’altre, tots tres mentien.

       I aquesta és la sensació que tinc en aquesta campanya: les mentides, les atzagaiades i les sortides de to de tots els partits em semblen una gran mentida. També, tots, en diuen una altra i és que no pactaran amb aquest, ni amb aquell, ni amb l’altre. Doncs, senyors, si es presenten nou partits a aquestes eleccions, difícilment en sortirà cap amb prou majoria per governar sol.

       I les mentides no són la pitjor part d’aquest muntatge delusori. El pitjor serà el rebrot de la tercera onada, que ara mateix sembla que estigui remetent i el 14F podria tornar a agafar embranzida. Em pregunto qui en tindrà la culpa. Serà el senyor Josep Asensio, mestretites del dret, ex-mosso d’esquadra, llicenciat en filologia hispànica i aviat enginyer de telecomunicacions? Perquè per qui no ho sàpiga Asensio és l’autor del recurs contra l’ajornament de les eleccions catalanes, a qui el TSJC va donar la raó i també és —o així el veig jo— un egòlatra que per tal de demostrar els seus extraordinaris coneixements del dret, al·lega, apel·la, interposa i denuncia a tort i dret, dia sí, dia també. Veig que, ni amb totes les llicenciatures, és incapaç d’alliberar-se de la ignorància de la vanitat que li fa fer la traveta a qui sigui, si en pot treure una estona de lluïment —ell diu que no és de cap partit i que l’únic que l’interessa és el dret. Quanta noblesa!—. O en tindrà la culpa el TSJC, tal com ell ja ha declarat obertament, traient-se les puces del damunt? I és clar que no! La culpa serà tota del govern de la Generalitat per no haver-ho preparat prou bé.

       Tot i que encoratjo tothom a votar, no tinc gaires esperances en aquestes eleccions. D’entrada no veig programa de ningú enlloc, tret dels punts clàssics segons el caire de cada partit. Penso que si guanyem els independentistes i pacten entre ells, continuaran governant amb les mans lligades per Madrid i només en allò que Madrid els deixi. A banda de barallar-se entre ells, només faltaria! Tinc curiositat per saber si canviaria res si la major part dels vots independentistes fossin per a ERC, per comptes de ser per a Junts com fins ara. I si guanyen els unionistes i poden formar govern, serà obertament Madrid qui governi Catalunya de la mà del seu acòlit Illa. I tots reconciliats per fi! I tots, tots, representats per un sol govern, perquè amb un govern tan imparcial i equànime mai més no hi haurà ningú que torni a pensar en la independència, oi? Com que il·lusos ja sé que no ho són, els puc dir hipòcrites a la cara, uns hipòcrites que, a més a més, tracten el poble d’estúpid.


foto Beteve.cat

       Vist el panorama, ja només em queda l’esperança russa (!!!). Tinc més que clar que, en l’afer Borrell-Lavrov, Catalunya només ha estat moneda de canvi per mocar Europa, i de pas España i l’inefable Borrell, però igual la UE obre l’ull amb l’anècdota. Catalunya no té una situació estratègica gens menyspreable per convertir-se en aliada de Rússia a l’altra banda del continent europeu. No és que em faci cap gràcia que ens convertim en satèl·lits de Putin, però almenys la cara de Borrell em va fer riure molt. Encara ric ara quan hi penso.

 

dissabte, 23 de gener de 2021

NI INDEPENDÈNCIA, NI AUTONOMIA, NI DRET A RESPIRAR

 

                

El meu gendre ja fa temps que diu que Catalunya li hauria de regalar el govern a Espanya. Jo m’escandalitzo amb la proposta i ell em fa el raonament, no exempt de ràbia i impotència: que ens governin ells, que ho organitzin, que inverteixin els diners, que es responsabilitzin de tots els problemes que té el país, i nosaltres a obeir, que no és altra cosa que el que fem ara. No li dic, per no fer-lo emprenyar més, que també ens podrien governar deixant-nos a pa i aigua, perquè amb l’estimació que ens tenen i l’experiència que en tenim, no seria tan estrany.

Darrerament li dono la raó. Volíem la independència, encara la volem, però ara mateix no tenim ni autonomia i hem de demanar permís per respirar. No calen reunions de govern, ni de partits, ni acords al Parlament, ni decrets de la Generalitat. Es demana permís per tot a Madrid i llestos.

       Podem?

       No!

       Podem?

       Sí, però canvieu això i allò.

       Podem?

       Ni podeu, ni podreu.

Ves si se n’estalviaria de feina el Govern, el Parlament i tots els que es dediquen a la política. És clar que amb la crisi que tenim, també serien milers de persones més a l’atur. Ah, però pagaria Espanya, no?

Deixant de banda els polítics, que em tenen farta fins al capdamunt, i en època d’eleccions encara més,  jo no volia que s’ajornessin les eleccions. Crec que prenent mesures, igual que es prenen per anar a comprar, a treballar o anant pel carrer, i facilitant el vot a les persones confinades, les eleccions es podrien fer amb seguretat el 14 de febrer. Però aquestes travetes, al·legacions, denúncies, aquestes imposicions, aquesta impunitat de la cúpula judicial per saltar-se tot el que un govern i un parlament, escollits en democràcia, decideix democràticament, a mi em solleva, m’enrabia, em fa estar amb els nervis de punta i em porta a  desitjar que les eleccions no se celebrin el 14F, només perquè no se surtin amb la seva.



No en sé de lleis, però dubto que sigui legal que el TSJC pugui autoritzar o prohibir les eleccions en plena campanya electoral i a una setmana de celebrar-se. No hi trobo cap altre objectiu que el de desestabilitzar, igual com el fet d’inhabilitar el Conseller d’Acció Exterior, Bernat Solé, o la futura inhabilitació, amb proves o sense, de Laura Borràs. La Santamaria pot estar contenta: la decapitació continua. Ens van tallar el cap i ara ens arrenquen els líders, els governants i el dret a votar en la data decidida pel nostre Govern.

Com si no tinguéssim prou problemes amb la COVID19 i els dubtes que deu provocar en alguns si sortir a votar o no, per acabar-ho de rematar, vuit dies abans potser encara no sabrem si hi haurà o no eleccions. Però vaja! No cal patir que aquesta vegada el PSC ens ho solucionarà tot. El carisma del senyor Illa aconseguirà el miracle que només va aconseguir Pasqual Maragall Pobret! Sort que no deu saber què està passant a Catalunya, ni tot el que “fa” el seu partit per Catalunya.

Sincerament, i per no desmarcar-me del meu tema recurrent quan parlo de política, crec que la justícia de l’Estat està tensant massa la corda i que al final s’acabarà trencant. Així que per molt desmoralitzada que estigui, el 14F, el 30M o el 25A del 2040, aniré a votar. No sigui el cas que quan es trenqui la corda que escanya els meus drets i puguin alliberar-se joiosos, jo ja hi hagués renunciat. Això sí que em sabria greu.

                         I també podria passar això!

divendres, 15 de gener de 2021

EL DIA QUE LA VANGUARDIA PARLI DE MI

 

                   

   

La Vanguardia és el diari que sempre he vist a casa, crec que ja ho he comentat alguna vegada. El llegia el meu padrí i ara el llegeix la meva mare i en fa els mots encreuats. Sempre vaig pensar que era un diari imparcial i amb criteri propi. No sabria dir si no ho era o si jo no sabia veure que no ho fos. Ara tinc clar que no ho és, però el 2012 quan vaig publicar el meu primer llibre, fent volar coloms com colomí acabat de sortir del niu que era, recordo que vaig pensar: si algun dia La Vanguardia parlés de mi... Ara em fa riure aquest pensament. Una mica per la meva ingenuïtat, una mica perquè La Vanguardia no és el que era i una mica més perquè què val l’opinió d’una sola persona, en aquest cas crític literari, que segur que és un expert, però que no deixa de ser la seva opinió, a vegades interessada?


He rebut opinions i comentaris sobre el que he publicat i m’adono que cada persona rep el que llegeix d’una manera diferent. Algunes coincideixen i també coincideixen amb la meva intenció en escriure-ho. D’altres són, no diré oposades, però sí diferents i és que cada persona, amb les seves circumstàncies és un món. Per això trobo tan enriquidores les opinions dels lectors. A vegades la idea que no he pogut trobar exprimint-me el cervell en tot el temps que he trigat en escriure un llibre, el lector me la brinda en tant sols sis o vuit hores de llegir-lo. I això no hi ha Vanguardia que ho superi, ni crític tampoc.

Amb “La llum de l’impostor” vaig decidir que recopilaria totes les opinions que em donessin, bones i dolentes, perquè totes són valuoses per a mi. Seria farragós reproduir aquí els onze folis de comentaris que he reunit, així que n’he fet un resum. És la meva manera d’agrair als lectors la seva opinió.

Ho he agrupat per conceptes. No hi ha spoiler. Al final dels comentaris poso l’enllaç al blog d’una amiga bloguera, l’Helena Bonals, que ha dedicat una entrada del seu blog de comentaris de llibres a “La llum de l’impostor”. Si penseu llegir el llibre us recomano que us salteu el sisè paràgraf.

VELOCITAT

-         M’he fet durar el final perquè em sabia greu acabar-la.

-         No podia parar de llegir-lo. M’ha agradat molt el llibre i fins i tot la tensió que aconsegueixes que tingui el lector.

-         No crec que mai hagi llegit un llibre tan ràpid. Ja ens explicaràs on et vas documentar.

-         Quan agafo un llibre i no el deixo fins que l’he acabat, és per alguna cosa.

-         Avui he agafat el teu llibre i me l’he llegit de dalt a baix.

-         Fa tres hores que llegeixo sense parar, amb el cor a mil.

REFLEXIÓ

-         M’agraden les escenes que inspiren pau perquè les que venen després són tristament arrencades de la realitat. Fas un recorregut a conèixer el perquè del comportament humà.

-         Només llegides les primeres pàgines ja s’endevina que és una novel·la potent. Fa temps que penso que l’individualisme, la desconfiança i el desconeixement ens porten a actuar de forma que els musulmans se senten menyspreats, per això estic molt d’acord amb les reflexions que fas al llibre. Em costa d’imaginar la presidenta de la Generalitat tractant la Mimí amb la familiaritat amb què ho fa. Potser és per la imatge que tinc dels polítics, embolcallats en el seu ego i sense veritable humanitat. Un cop acabat el llibre, també em costa de creure que hi hagi qui escrigui unes parrafades tan llargues per WhatsApp. Personalment necessito que la lectura flueixi per a poder emocionar-me i submergir-me en la història, com si jo mateixa l’estigués vivint. I en aquest cas ha estat així.

-         Fa dies que el vaig acabar, però penso en el contingut de “La llum de l’impostor”. Em fa pensar molt. Estic molt contenta de tenir-lo a la meva biblioteca.

-          

ALGUNA OBJECCIÓ, QUASI SEMPRE LA MATEIXA, SEMBLA QUE SUPERADA

-         Al començament em resultava incòmode el tema, perquè aquest conflicte el tenim aquí.

-         He patit bastant des del començament. El tema t’atrapa.

-         Ha estat un llibre molt dur, per a mi el més dur dels teus, per desgràcia amb una temàtica actual. Final trepidant i feliç, però. Espero el quart, però que no sigui tan dur, eh?

-         Felicitats, Teresa. He disfrutat molt amb la lectura, però en alguns moments m’ha agafat taquicàrdia i en altres, esgarrifances. Estic esperant llegir el proper.

-         Al començament el tema m’era costós, però després no vaig poder deixar-lo fins saber com acabava. El rellegiré més endavant com faig sempre amb els llibres que m’agraden.

PASSIÓ PER LA MIMÍ

-         Has creat un personatge molt ric i polièdric dins d’una trilogia. La teva prosa em recorda una mica la del Jordi Tiñena.

-         Es nota que t'estimes i molt a la Mimí: No és un personatge: és -permet-me l'expressió-, una filla teva, un ésser viu que batega amb el teu cor, que habita en el teu cos, que dorm amb tu cada nit i es lleva en el teu llit, que menja al teu plat...i així ens l'apropes tant que fas que l'arribem a entendre i posar-nos en la seva pell. Un treball molt ben perfilat, on es treu el màxim potencial de cada element, evitant incoherències, transmetent objectivitat. Fas que els lectors invertim el nostre temps a llegir la novel·la perquè aquesta té un sentit: res no hi ha en les seves pàgines perquè si: AIXÒ ÉS LITERATURA!

-         No deixis que s’acabi la Mimí, encara que superar aquesta novel·la és difícil.

-         Totalment recomanable. La Mimí... més Mimí que mai... La Teresa Duch ens torna a fer contenir l’alè.

 

DOCUMENTACIÓ

 

-         Molt interessant tot el llibre i no parava de pensar en la feina que deus haver tingut a documentar-te.

-         M’ha encantat. Quina feinada a documentar-te sobre l’Islam.

-         Molt ben treballat, argumentat i desenvolupat.

-         No soc molt feta a llegir, però el teu llibre m’ha apassionat. Pendent del que passarà fins al final. Per conèixer el món gihadista és importantíssim.

MÉS OPINIONS QUE, IGUAL QUE LES ANTERIORS , M’ENGRESQUEN A SEGUIR ESCRIVINT

 

-         M’ha captivat i m’ha entendrit. M’ha agradat molt la idea d’un govern més humà dirigit per una dona. Es fa estrany que una frustració porti a crear una organització terrorista.

-         Tens una gran sensibilitat pels personatges masculins. I per les dones, la gran fortalesa que ens caracteritza.

-         Ja et vaig dir que fabulaves molt bé i has sabut portar fins al final la complicada trama d’uns fets tan actuals.

-         La llum, la millor trilogia.

-         M’ha agradat la novel·la. El final és intens. T’enganxa i vols saber-ne l’entrellat.

-         Trobo la novel·la molt ben travada: diferents veus narratives, temàtiques secundàries, però també importants. El trobo interesantíssim. L’has de fer arribar a alguna candidata a presidir la Generalitat.

I aquest és el blog L'ECO QUE SE SENT, amb un llarg comentari.

 

Encara que ja ho he fet particularment, vull agrair els comentaris a la Susanna, l’Àngels, la Roser, la Berta, l’Helena, l’Àngela, la Mimí, la Teresa, el Jacint, la Rosa, la Marga, la Pilar, la Gemma, la Magda, l’Olga, l’Àngels, el Josep, l’Àngels, la Paquita, la Maria Fe, la Maria Laura, l’Amèlia, l’Anna, l’Aureli, el Ramon, la Maite i a tots els amics de Facebook i Twitter que m’han fet comentaris més breus que no he pogut recopilar. Espero no deixar-me ningú. Estimats lectors, moltes gràcies!