dijous, 22 de juliol de 2021

ELS COMPTES DEL TRIBUNAL

 

Que no se m’enfadin els comptables, els matemàtics, físics, enginyers, etcètera, però jo als nombres sempre els he vist com uns ens sense escrúpols. Per alguna cosa, quan ens volen dir que no comptem per a res, ens diuen que som un número. I que consti que a mi m’agradaven els nombres: l’arrel quadrada, els sinus, cosinus i tangentus, el càlcul mental -prova irrefutable que els números són el meu fort.

Fins i tot vaig dedicar trenta set anys de la meva vida professional als nombres i a comptar -comptava bitllets, hores extres no remunerades, minuts de l’esmorzar, objectius mensuals, setmanals diaris... Més endavant vaig contar assegurances venudes, cotxes col·locats, mòbils endossats... Per això, farta de ser un número i de tocar-ne, de seguida que vaig poder em vaig passar al bàndol de les lletres que són més amoroses i considerades, tot i que, si se’n fa un mal ús, poden ser més perjudicials que els nombres. I que consti que quina paradoxa! segons diu Irene Vallejo a “L’infinit en un jonc” -gràcies per tanta erudició i per la generositat de voler compartir-la, Irene!- l’escriptura va néixer per fer comptabilitat, és a dir per comptar cabres, espases i àmfores.

I després d’aquest preàmbul-batalleta de la bloguera que escriu, passo a ocupar-me del que realment em preocupa, que és: Tots els diners -fiances, multes, penalitzacions- que imposa l’inefable i insuportable (perdó, volia dir insubornable) Tribunal de cuentas, on van a parar? Parlo dels diners manllevats a cop de martellet a líders i no líders independentistes i al món solidari que els acompanya. I una altra pregunta: Les fiances que es paguen per no entrar a la presó, si s’hi acaba entrant, es tornen? Per exemple la que va pagar Carme Forcadell per no entrar-hi, que només va servir per demorar-ne l’ingrés uns mesos i tirar-s’hi aleshores tres anys. O potser el termini per tornar-les venç just l’endemà de pagar-les? És que tinc curiositat. Els diners van a parar a les arques sempre justes de la justícia justiciera o a les mans del govern de torn? I totalment o parcial? Repeteixo, estic encuriosida. Perquè si l’alta justícia espanyola, com es veu ara, també fa la guitza al govern “d’esquerres”, seria estrany que per una banda el sacsegés i per l’altra l’acaronés. Sí o no?

Curiós, si més no, que el govern d’Espanya i els independentistes tinguem ara un enemic comú. Servirà de res? Algun progressista espanyol s’adonarà, admetrà, que qui remena realment les cireres en aquest país són les institucions que s’han quedat ancorades en el feixisme franquista?

La veritat és que m’importa un rave el que faci el govern espanyol, que tampoc no crec que faci res per reformar el poder judicial. El que m’enerva és veure com per totes les vies possibles -tribunals, pacte fiscal (repartiment de la riquesa on qui paga més és qui menys rep), promeses d’inversió crònicament incomplertes...- l'estat espanyol ho fa tot perquè el meu país se'n vagi econòmicament a la merda.

Em pregunto què passarà si el Tribunal de Cuentas no accepta l’aval de l’Institut Català de Finances. Si no ho accepta o si Societat Civil Catalana ho recorre, que ho recorrerà, aniran a pel patrimoni dels encausats. Però cinc milions és molt patrimoni. Igual si no n’hi ha prou el Tribunal voldrà cobrar-s’ho, talment Shylock a “El Mercader de Venècia”, amb una lliura de la carn dels enjudiciats. Alerta, però, senyors jutges de Cuentas! Aquesta tragèdia de Shakespeare no acaba gens bé per a Shylock.



Lletres daurades, corona, reixes i una fosca esfereïdora


Potser els nombres no són tan dolents, però si els que ens volen de genolls només els fan servir en contra nostra, no haurà arribat el moment de deixar-los de banda a uns i altres i donar pas a la paraula. Només en necessitem una: Prou! Eh que ens entenem? Doncs no fan falta sinònims.  


dilluns, 5 de juliol de 2021

EL PLAER

 

                               

Em veig obligada a anticipar que, malgrat el títol, en les línies que segueixen no hi trobareu cap escena de sexe exquisida ―el qualificatiu no és meu, és dels meus lectors, a l’estil de les que acostumo a obsequiar gasivament en les meves novel·les.

       Avui volia parlar d’un altre plaer, del plaer d’anar pel carrer sense mascareta, de sentir l’aire en tota la cara, de no haver de fixar els ulls només en els ulls de l’interlocutor que, tot i ser una pràctica prou interessant, ja n’estic molt tipa de no veure el nas, la boca i el llenguatge facial que m’ofereix un rostre al complet.

       L’altre dia anava caminant amb l’Elna pel carrer. Carrer de vianants, una al costat de l’altra, lliures, sense donar-nos la mà, l’airet ens venia a la cara i li tirava cabells i vestit enrere.

     ―Oh, que bé, que bé que estic, iaia! em diu, entusiasta.

       ―I això, fill meu?

       ―Aquest aidet que fa, oh que bé!

       ―Sí, és un plaer.

       ―Un què?

       ―Un plaer, carinyo!

       ―Això, un paler! Un paler, iaia!

       La paraula, tot i no pronunciar-la bé, no li va caure a terra, no, perquè l’anava dient de tant en tant:

       ―Un paler, és un paler!

       La setmana passada, dijous, vaig assistir a un acte públic a l’aire lliure. Algun conegut anava amb mascareta i com que era més o menys de la meva edat, li vaig preguntar si no estava vacunat.

       ―Sí, i tant! ―em va dir― però ja ni m’adono que la porto.

       ―Caram! ―vaig contestar, sorpresa―Doncs treu-te-la, treu-te-la i t’adonaràs de la diferència.

       No era una sola persona, n’eren unes quantes que la portaven i em va estranyar, però entenc que la gent no es refiï d’un virus que ara mateix va a l’ample a la caça del no vacunat i quan el troba s’hi acarnissa.

       A mi digueu-me inconscient, però sento que he d’aprofitar el moment, perquè no sé quan temps durarà, i corro escrivint això perquè potser d’aquí a res ens tornen a confinar o a emmascarar. I ara ve quan en el proper post he de dir que m’he contagiat i que no m’havia d’haver tret mai la mascareta. Doncs mira, m’hi arriscaré! No penso renunciar al plaer de l’alliberament, del meu, i del dels que m’envolten.

       Avui he vist la meva amiga Àngels en bicicleta; ella ni m’ha vist perquè la cara de felicitat que feia ―l’aire a la cara, la bicicleta contra el vent― l’embolcallava sencera. Jo anava en cotxe i per un moment també he sentit l’aire a la cara com quan veremant, amb el cap entre les pampes, en sec m’arribava una bufada d’aire; o com quan en plena calitja d’estiu, asseguda a la terrassa, de nit, quan res no es mou, una  minsa i inesperada alenada d’aire em recorre l’esquena. Tinc més exemples, però ho deixo aquí perquè segur que tothom té els seus moments de gaudi aeròbic (no sé si aquesta és la paraula), o si més no, els hauria de tenir. Per què? Doncs perquè són un paler, perdó, un plaer.


No és l'Àngels, però ho podria ser


       Desitjos per aquest estiu:

1. Que la meva neta aprengui a dir “plaer” i altres paraules per a ella difícils.

Desitjos per sempre:

2. Que segueixi apreciant els petits plaers que ens dona la vida, com el de l’aire a la cara. Desig que faig extensiu a tots els que em llegiu.

3. Que no hagi de passar mai més una pandèmia. També ho faig extensiu.

4. Que segueixi essent per a ella la millor iaia del món ―no ho dic jo, ho diu ella―. I això m’ho quedo per a mi sola.

 

       I ja ho sabeu, si voleu saber de l’altre plaer, haureu de llegir els meus llibres.

 

 

dilluns, 21 de juny de 2021

INDULTS? I QUÈ MÉS?

 

                                  

Avui escric des de l’estómac, que si ho fes des del cor o des del cervell, no diria el que diré. Em puc imaginar ―i mai no m’ho imaginaré prou― el dolor, el patiment i el neguit de les famílies dels presos, més que dels presos mateixos, i les ganes que surtin de la presó, com més aviat millor. Jo mateixa crec que ploraré el dia que pugui treure la reivindicació de llibertat del balcó. Però la “generositat” del govern Sánchez és tan prima i el prendre’ns per idiotes, tan gruixut que no puc per menys que desitjar que els presos rebutgin l’indult. Indult parcial i reversible: si els criminals tornen a cometre el crim, l’indult es revertirà.




      El perdó, diuen, el perdó i la convivència a Catalunya i entre Espanya i Catalunya. Tothom sap que el judici i la condemna només han estat una eina per aturar l’independentisme. I de què els han de perdonar si el judici va ser una fal·làcia, on tot estava escrit, ja d’antuvi. I la convivència? A Espanya no ho sé, però a Catalunya tots devem anar amb la pistola al cinturó i el ganivet entre les dents, segons la visió de Pedro Sánchez. Estrany que no tinguem cap víctima entre els dos “bàndols”!

      Tan fals va ser el judici com aquest perdó que..., què voleu que us digui? Ni ajuda a la convivència, ni a apuntalar, crec jo, la majoria absoluta facilitada per ERC al Congrés. Més aviat és que Pedro Sánchez es veu a venir que la garrotada que els tribunals europeus donaran a la “democràcia” espanyola serà tant d’antologia com aquella “Antología de la Zarzuela” que es va emetre per TVE els anys 79 i 80 i que encara ressona en l’oïda dels qui hi érem. És la por del ressò, més aviat del retrò, del baluern, el que l’ha fet pensar en l’indult com una forma d’assuaujar-ho. Sempre els podrà dir en defensa pròpia que ell només ha intentar arreglar el desgavell provocat pels seus antecessors. Felicitats, Presidente, si més no, per adonar-vos del que us ve a damunt. Indultareu nou persones i els tribunals ―de Cuentas, Supremo, Constitucional, Audiencia Nacional, me’n deixo algun?― imputaran tres-centes persones més, arruïnaran la seva vida, família i hisenda. O és que, dels gairebé tres mil catalans imputats que tenen a veure, o no, amb el procés, en penseu indultar nou cada setmana? La divisió és fàcil: tres-centes trenta tres amb trenta tres setmanes, fracció periòdica pura. I no em vingueu amb allò de la no interferència del poder executiu en el poder judicial. Estic tipa de dir que no seríem on som si no s’hagués produït abans aquesta interferència. Que com ho van fer? No ho sé, però això també hauria de ser reversible. Pregunteu-ho, si de cas, als socis amb qui s’alternen al poder.

          Indults? I què més? Confiteu-vos els indults,

Govern d’Espanya! Guardeu-los pels colpistes del 23F,

pels vostres polítics corruptes, pels assassins de la cal

viva i per la cabra! I no poseu la nostra gent

honorable al nivell de tan menyspreable escòria! (Amb

perdó de la cabra)        

dilluns, 7 de juny de 2021

INSOMNI

 

                                           

Ja fa dies que dormo malament. Em costa d’agafar el son i em desperto abans de la meva hora habitual. Però divendres ja va ser el súmmum de l’insomni. Com que així, estirada, és més fàcil donar-li tombs al pensament sense que et rodi el cap, i qui no té feina, el gat pentina, em vaig fer l’auto-test “Qué me pasa doctor?  

         És l’excursió de demà? Potser sí. Sí, ja ho diuen que quan ens fem grans ens tornem com nens. És per la flor que, sense haver-la plantat, creix al meu jardí? Té un color indefinit, però està clar que és de la gamma dels vermells. Cada dia me la miro, li parlo, la rego i desitjo el seu benestar, però... des de quan la bellesa i l’estimació produeixen insomni? En tot cas, no deu ser per la flor i per gaudir-la,  sinó pel temor que es marceixi i en el seu naufragi arrossegui la resta de flors del meu jardí i després no pugui revifar-les. La nova factura de la llum? Mira, no, però tot ajuda perquè alguns veïns ja han començat a engegar rentadores en plena nit i ara roda un tambor, ara en roda un altre.

         I ja són les tres! I aquí no dormiràs! I ja ho sé, ja sé d’on surt aquest desvetllament: és la lectura de “Tsunami”, que he acabat abans d’anar a dormir. Molt bona novel·la i felicitats pels premis, Albert Pijoan, que crec que ja en van tres i, estranyament per mi que, per decepcions diverses en les lectures premiades, en desconfio d’entrada, trobo molt merescuts; ara bé, el final és descarnat. Descarnat, cru i acarnissat. Pot ser..., No, no és que pugui ser, és que ha de ser aquesta la causa de l’insomni.

         I ara que ho he descobert, veig que ja són les quatre. Amb tot, ara sembla que sí, que el cos, ben quiet, ha aconseguit enganyar el cervell, hipnotitzar el pensament, deixar surar el subconscient... Però no, encara no és prou tard! Un mosquit brunzina al voltant del meu cap. No s’acontenta amb picar-me en silenci i escapar-se corrents, no! Em pica i després em brunzina a la cara, a l’orella per ser més exactes. Noto la picada, la picor. Aguanto fins que no puc més, m’he d’aixecar. Ara que m’estava adormint m’he d’aixecar per adormir l’efecte de la picada. Ja està! Escorcollo l’habitació, però no el veig i me’n torno al llit. Però es veu que encara no en té prou i quan ja m’ha tornat a picar, repeteix l’operació de buscar-me l’orella i em torna a brunzinar. Ja n’hi ha prou! L’emprenc en la direcció on em sembla  que el sento, però només aconsegueixo omplir-me la cara de mans. 

M’aixeco d’una revolada, ja són les cinc, i me’n vaig a buscar la màquina de matar mosquits. Ni citronella, ni mosquiter elèctric, ni repel·lent ecològic de mosquits; Fogo, directe a la vena. Del mosquit, eh? Per fi! Ja fa estona que no el sento i ara sí, ara sí que m’adormiré. Ho noto, ho sento, em conec el cos. Percebo les desconnexions com si fossin interruptors d’aquells antics, cap dalt, oberts; cap baix tancats; clac, clac, clac. Començo a veure-ho tot com en una pel·lícula: les escenes del final del llibre que ja no em fan ni fred ni calor, el que he de veure demà, el que he viscut avui, el que desitjo veure algun dia. I tot va desfilant amb una suavitat que reconec propera als llimbs dels somni.

         Quanta estona dec haver dormit? Una hora escassa i em desperta un colom que es deu haver fet el niu a la teula situada just damunt de la meva finestra. Parrupa i parrupa amb vehemència. No sé si crida algú o em vol treure de polleguera. Amb els antecedents de la nit no seria tan estrany, només és un més que s’afegeix a la festa. Penso en agafar... què? Una escombra, un pal llarg, el rifle? No, no en tinc cap, de rifle; això no és Amèrica. Penso en agafar alguna cosa, el que sigui, i picar al sostre de la finestra fins que pari. El colom parrupa, parrupa i parrupa a tota potència, com si li anés la vida.  Però no faig res, em reprimeixo perquè ara recordo que estic en deute amb els coloms des que un dia una coloma em va pondre dos ous en una torreta i jo els vaig llençar a la brossa. La pobreta va estar tot el dia anant i tornant del cel a la torreta i de la torreta al cel sense entendre, suposo, què havia passat i jo fins vaig pensar de tornar a posar els ous a la torreta, però s’havien trencat en llençar-los. Ves amb quina ràbia no els devia haver llençat! Així que res. No vull ser tan inhumana, o tant sense entranyes, com per matxucar el niu com una energúmena amb una escombra furiosa, amb risc que es perdin els ous i quedar-me fotuda uns quants dies pel meu mal cor.




         Obro el llum i són dos quarts de vuit, poso els peus a terra i provo d’oblidar que pràcticament no he aclucat l’ull. Demà serà una altra nit. Sento “plop” i a la pantalla del mòbil llegeixo: “Bon dia, Teresa”. Sí, demà serà una altra nit i avui serà un bon dia. Segur!

dimarts, 25 de maig de 2021

EL VIATGE DE L'ELNA

 

                          

A principis de l’estiu passat, després de lliurar “La llum de l’impostor” a l’editorial, i una mica tipa de tanta documentació, vaig fer un conte per l’Elna. Com que li agraden molt i ja en coneix un munt, em va semblar que li faria gràcia trobar-se ella mateixa dins d’un conte amb els personatges que coneixia.

       Tinc uns mínims coneixements d’edició d’imatges per un projecte que vam fer fa uns anys amb el meu col·lectiu mots.en.cru i, entre els mínims i que són molts els contes que sap la meva neta, m’hi vaig passar tot l’estiu. Gairebé hi deixo la vista perquè el pols, per fer anar fi el ratolí, encara el conservo, però els ulls ja són una altra cosa.




       No cal dir que m’ho vaig passar pipa, potser més i tot que ella quan se’l mira, perquè encara s’ha de limitar a mirar els dibuixos i a recordar les paraules que jo li llegeixo quan l’hi explico. Probablement quan comenci a llegir en traurà més el suc.

       Però no explico això per portar a lluïment els meus coneixements digitals que, segur que mirats de prop, tenen molt a millorar. M’he motivat a escriure aquesta entrada, entre altres coses, perquè l’Elna m’ha fet caure en uns detalls en què jo no havia reparat en els seixanta anys que fa que conec els contes.




       He de dir que de contes en tinc un gavadal. Els meus fills ja en tenien molts perquè sempre m’ha sabut greu de llençar-los i, inclús, si en algun moment de desencís maternal perquè d’explicar-los contes jo, ells havien passat a explicar-me contes xinos o si voleu, per dir-ho més lingüísticament correcte, sopars de duro o faules d’animals fantasmes, en vaig fer una pila per llençar-los metafòricament, a la foguera, la mare em va dir que no els llencés i que els pugés cap al poble, que a casa hi cabia tot. El temps passa volant i en aquell moment no podia pensar que un altre dia, no gaire llunyà, podien ser útils. Com que li vaig fer cas, ara l’Elna té uns quants calaixos on triar i remenar.




      Li agraden tots, potser més els de fantasia i ficció que els didàctics. Els que tenen finestres, portes i altres elements que es poden obrir i tancar, els que fan musiquetes i sons diversos. També li agrada la col·lecció La sirena de La Galera, que són contes actuals amb temes del dia a dia i els que Disney ha portat a la pantalla; els de sempre amb la seva pròpia versió o de la seva factoria. Però té especial predilecció pels contes clàssics. D’aquests, vistos ara des d’una mirada actualitzada, em fastiguegen molt els finals, sempre els mateixos, on la pobra noia obté la recompensa, o el regal, de casar-se amb el príncep. I no és que no m’agradin els finals feliços, és que no hi crec; dels prínceps i els reis ja tothom sap el que en penso. Però el fastigueig em ve per aquest biaix masclista ―ja molt criticat i analitzat, no dic res de nou, és clar― que ni remotament hauria percebut fa seixanta anys, i ni tan sols, vint i tants, quan explicava contes als meus fills. Ara em penedeixo d’haver començat per aquests amb l’Elna. Tampoc és que pensi que se li hagin d’amagar, però per intentar esmenar el meu error, cada vegada que arribem al final d’un conte d’aquests, no em puc estar de dir:

       ―Una altra que es casa amb el príncep!

       I veig que ha captat el missatge, ni que sigui per imitació, perquè...

       ―Una altla, iaia, una altla pdincesa que es casa amb el pdíncep! ―em diu, fingint també fastigueig.

       Millor! Almenys si no puc evitar que li agradin, que s’adoni que hi ha una tendència a repetir sempre el mateix patró.

       I parlant de repetir, que a això anava, és ella qui m’ha fet adonar que a la Blancaneus la desperta un petó del príncep, igual com a la Bella Dorment. Que la Ventafocs, ha de passar la prova de la sabata per demostrar que ella és l’autèntica, i la Magalí de “Pell d’ase” s’ha d’emprovar l’anell pel mateix motiu. Que el Polzet llença pedretes per trobar el camí de tornada a casa i Hansel i Grettel també ho fan. I que hi ha unes botes de set llegües que se les posen indistintament el Polzet, el Gat amb botes i el Sastre Valent. Ah sí! I que el llop sempre és dolent: a la Caputxeta, a les Set cabretes i als Tres porquets.

       ―Una altla vegada, iaia, una altla vegada! ―i riem com leles.

       Tots aquests contes se’ls reparteixen Charles Perrault i els Germans Grimm i estaria bé que fossin seus, perquè almenys voldria dir que només són ells els que tenen aquesta tendència, però en general el que fan és adaptar-los de contes o llegendes més antics, europeus o asiàtics, que ha recollit la tradició popular. I estan tan plens d’estereotips que queda claríssim perquè costa tant de desempallegar-se’n. Com ens podem lliurar de mil·lennis de masclisme que, en el millor dels tractaments, han considerat les dones mereixedores, o no, de ser compensades pel criteri arbitrari de l’home? I això per no parlar dels herois salvadors, sempre homes, ni del pobre llop, sempre dolent. Ja és ben estrany que per comptes de posar-hi un llop, no hi posessin una lloba!

       Quan acabem aquests contes totes dues riem, però per motius diferents. Ella riu per la troballa i jo perquè tinc una neta que és una llumenera o, si més no, és la llum de la meva vida. Segur que ni més ni menys que totes les netes i nets del món per a les seves àvies i avis.



 

dilluns, 26 d’abril de 2021

REVIURE EL JUDICI

 

                                                 

Primo Levi va ser un escriptor italià d’origen jueu que, després de sobreviure a l’Holocaust, va voler explicar-ho en diversos llibres. La seva mort no ha estat mai esclarida, però la versió més acceptada és que es va suïcidar i que el motiu es resumia en cinc paraules: Viure-ho sí, reviure-ho ja no.

       Sense voler banalitzar el genocidi jueu, vaig pensar en Primo Levi quan fa dos diumenges a TV3 van encetar la sèrie produïda per Mediapro. Perquè si d’entrada, tot i que vaig seguir el judici cada dia en temps real, em va semblar que seria interessant de saber i conèixer allò que la càmera no ens va mostrar en el seu moment, de seguida vaig sentir ―perquè el cor em pujava a la boca, no sé si d’indignació o de dolor― que no seria capaç de reviure-ho ara, amb la perspectiva que dona el temps. Però ja deu haver quedat clar que si en parlo és perquè no vaig tancar la tele.

       La sèrie reprodueix el judici, però també les escenes de carrer: les cares d’il·lusió i esperança de la gent els dies posteriors a l’1-O, la satisfacció dels líders socials davant la resposta massiva pacífica del 20S; el govern de dos partits, tots a l’una. Tot pertany a un passat, en el qual ningú no es podia imaginar què era el que ens venia a damunt. Els que potser s’ho imaginaven era els membres de govern i parlament, si es dedueix de la incomprensible cara de circumstàncies que feien tots en el moment feliç de proclamar la independència. I encara l’entonació d’un altre “A-por-ellos”, que jo no havia vist, el dia que començava el judici, a càrrec d’uns quants xais amb cor de llop, adotzenats, que s’aixoplugaven i s’aixopluguen a la cleda de la caverna mediàtica.

       Ja dins del TS, les cares perplexes dels advocats defensors, fins llavors confiats en que es fes justícia quan, una rere l’altra, totes les proves que hi havien de portar, eren bandejades i aixafades per la veu, com un martell, de Marchena. Les cares  franques i de bona fe dels acusats, convençuts que si els deixaven explicar, estaven salvats. Cara d’intel·ligència de l’advocada de l’Estat escoltant les declaracions, com dient “A mi m’ho faràs creure”. Cara de tot menys d’intel·ligència dels dos talossos de VOX. Cares dels fiscals navegant entre documents que no trobaven i ni punyetera idea de molts dels càrrecs que pretenien imputar als acusats, però amb la total seguretat  que no els necessitaven per condemnar-los.

       En aquell moment, veure advocats i acusats, convençuts que amb la veritat per endavant podien guanyar, fins i tot jo em vaig deixar enganyar. Ara, a pilota passada, és veu tan clar que tot estava dat i beneït que fa mal al cor tornar-ho a veure.

       El que no m’ha canviat en absolut és la percepció del testimoni de Soraya Sáenz de Santamaria. Tornar a veure el seu somriure tort i burleta, la fatxenderia, les mirades de complicitat amb el tribunal, la convicció d’estar en possessió de la raó i el vantar-se d’haver fet un bé impagable a Espanya, tot això m’ha provocat les mateixes preguntes que em vaig fer la primavera de 2019, quan vaig veure i escoltar la seva declaració en directe: Com pot dormir a les nits aquesta dona? Com pot somriure d’aquesta manera en un assumpte tan greu? Com es pot ser tan malvada?

       I és precisament la ràbia que he reviscut en tornar-ho a veure que ara, en moments de desesperança que es faci justícia, perquè a l’Estat espanyol tot li rellisca, i de desencís per les desavinences d’uns polítics que han oblidat d’on venim i el que hem viscut, és ara quan em torna el coratge i em dic que no podem defallir, que tard o d’hora es farà justícia i que tots els farsants cauran del pedestal. Il·lusa? Potser sí, però el temps posa tothom en el seu lloc. No ho dic jo, és la Història qui ho demostra.    


Encertadíssim cartell

                                      
         


divendres, 2 d’abril de 2021

M'HE VACUNAT. I ARA QUÈ?

                          

Doncs sí, dimecres passat em vaig vacunar. Quan em van enviar l’SMS perquè demanés hora, no m’ho acabava de creure; m’havia fet a la idea que no em tocaria fins a finals d’any. Però sí, sí, dimecres a les 10 em vaig posar a la cua que em portava a la terra promesa de la vacuna Astrazeneca. No era gaire bon dia, no; el dimarts Alemanya n’havia suspès la vacunació, però no hi vaig voler donar més voltes i per altra banda vaig pensar que, tal com van les coses, potser era ara o mai.

       Es veu que molta gent deu pensar com jo perquè la cua era llarga, d’una hora més o menys. Com diuen els negacionistes, un bon ramat de xais camí de l’escorxador. Sort que aquests són una minoria! Perquè de què servirien tants esforços per trobar la vacuna si després la majoria de la població no se la volgués posar? Digueu-me il·lusa, però jo crec en la vacuna. També crec en els interessos de les farmacèutiques i dels governs, però penso que la vacuna me l’he de posar. Si no em torneu a trobar més per aquí, serà que anava errada.

       Tot i el metre i mig de distància, els xais vam socialitzar força. El destí comú agermana, sí és èpic, més.    El xai del meu darrere va arribar amb un somriure i això em va animar a donar-li conversa quan em va demanar la tanda. Era un xai mascle, així amb cabells blancs com jo, i mascareta, com jo, i era de Reus i em va dir que allí no vacunaven, o almenys que en el moment de demanar cita, Reus no era a la llista. Ja se n’ha de tenir ganes per ser de Reus i venir a vacunar-se a Tarragona! És un dir. Jo no sento cap rivalitat amb Reus, en canvi la sento amb l’Espluga de Francolí, el poble veí de Vimbodí, que ja se sap que els orígens manen. Al final, amb el reusenc teníem coneguts comuns.

       Vam riure quan més endarrere un xai, amb poca facilitat per les paraules complicades, anava explicant les diferents vacunes i laboratoris als xais del davant i del darrere: La Faiser, l’Astaseneca, La Janson, la Jonson, la Modetna... No rèiem per la manera de dir-ho ―bueno, una miqueta sí―, sinó per la manera, impensable fa un any, en com tots havíem enriquit el vocabulari i ens havíem fet intrínsecament nostres algunes paraules gairebé desconegudes fins llavors. Al principi va ser coronavirus, confinament, mascareta, pandèmia. Més tard, hidro-alcohol, asimptomàtic, cribratge ―està bé tenir paraules com més allunyades del castellà millor, però aquí s’han passat, trobo: cribrrrratge―, antigen, desescalada. I ara, des de fa un temps, ens hem après els noms estrangers de tots els laboratoris farmacèutics que tenen a veure amb la vacuna. Ves si no en podríem tenir un aquí, d’aquests laboratoris, que fabriqués una vacuna catalana que tingués un nom tan clar i fàcil de pronunciar com “salvament”, o “nomésperlasalut”, o “pancura”, que tot i el prefix grec, tothom sap què vol dir.

       Per qui tingui curiositat per saber com han anat els efectes secundaris de la meva vacuna, doncs... Em vaig vacunar a les 11 i vaig estar bé fins les 11 de la nit. I de sobte em vaig sentir molt aixafada i vaig notar que la febre em començava a pujar. Ja havia anat prenent el paracetamol tal com recomanaven, així que vaig prendre el que em tocava i de pet al llit perquè la meva energia s’anava destruint per segons. La nit fa ser fotuda, malestar, febre, però no més que per una grip i sabent que tot està dins del previst es porta millor. L’endemà encara em ballaven les cames i en moure’m notava una certa inestabilitat en el cap, però avui, després de poc més de 48 hores, puc dir que em trobo perfectament bé, si no fos per la punxada de la xeringa... Encara tinc el braç adolorit.





Us deixo, que no sé què tinc...

diumenge, 14 de març de 2021

TWITTER, A MATA-DEGOLLA

                            

Suposo que quan Twitter va tancar el compte de Donald Trump per incitació a la violència i/o delicte d’odi, la sang ja es devia escolar per les escletxes visibles i invisibles que té la xarxa. Suposo que Twitter no deu estar analitzant els comptes de tots els tuitaires perquè si ho fes en tancaria molts més. I suposo que, per interès propi, sovint deu mirar cap a una altra banda.

       Tinc compte a Twitter, però no hi soc gaire activa; només si algun tema o succés em motiva molt, faig una piulada. Però no cal tenir compte per entrar-hi, saber què s’hi diu i llegir la quantitat de barrabassades i bajanades que diuen els tuitaires, i més que els tuitaires, els reactius —deixeu-m’ho dir així perquè realment sembla una reacció química— a la piulada original.

       Potser és l’anonimat —no fa falta seguir algú o conèixer-lo per poder dir-hi la teva―, o potser és que tenir el teclat a l’abast a Twitter és com tenir el volant del cotxe a les mans, que diuen que ens fa treure el monstre que portem a dins. A veure si serà que estem carregats d’odi i Twitter és la nostra vàlvula d’escapament...

       Cada vegada que hi entro, perquè les piulades, a banda de per Twitter pròpiament, t’arriben per totes mena de vies (WatsApp, Facebook, TV, Youtube i més) en surto fastiguejada, per no dir esgarrifada de llegir el que llegeixo. Qui piula sempre en surt escaldat. Els que pensen com ell, l’aplaudeixen; els que no, el contradiuen i generen discussió. I fins aquí, encara és llibertat d’expressió. Hi ha un tercer grup, però, que aplega gent que directament insulta, que parla d’un tema sense tenir-ne la més mínima idea, que competeix per dir-la com més grossa, millor: l’ignorant insulta el científic, l’analfabet en sap molt més que el mestre, l’inculte tracta l’erudit d’inútil.

       Però això que és? Ens hem tornat bojos o què per embrancar-nos amb tan pretesa autoritat i manca d’educació en qualsevol tema com si ens hi anés la vida?

       Quan veig aquesta exhibició d’odi a la xarxa, no puc evitar pensar en una anècdota que explica Stefen Zweig a les seves memòries “El temps d’ahir”. Diu que abans de la 1a. Guerra Mundial la societat europea se sentia molt satisfeta de la seva forma de vida, perquè havia arribat a un grau de benestar acceptable i havia aconseguit no entrar en cap guerra des de feia quaranta anys. Per això ningú pensava en la possibilitat de cap nova guerra. Però diversos ridículs afronts havien anat sembrant l’odi entre la societat d’uns països i altres, fins al punt que quan l’autor  a primers de 1914  va fer una visita a un petit poble allunyat del brogit de les ciutats i de la política, es va esverar: fins aquell cul de món havia arribat l’animadversió a “l’enemic” desconegut de l’altre país. L’espurna que va encendre el foc va ser l’assassinat de l’hereu del tron d’Àustria i la seva dona a Sarajevo, però l’esca, els encenalls i la llenya ja feia temps que s’anaven apilant enmig de la societat europea. No m’agrada l’analogia, però no puc evitar pensar en aquesta història quan veig l’hostilitat que corre per Twitter.

       Per si aquesta ostentació vergonyosa de la baixa condició humana no fos prou, encara els polítics,  per comptes de parlar entre ells per mirar d’entendre’s, es dediquen a piular quan alguna paraula o fet de l’adversari no els agrada, fent pública la seva posició, contagiant-la els seus, enreveixinant els altres, donant corda als del tercer grup i, en resum, posant més llenya al foc. Molta responsabilitat és la que tenen i molt poca la que exerceixen.


       Tenia ganes de tancar el meu compte de Twitter, però m’esperaré uns quants dies, a veure si després d’aquesta entrada algú m’escolta i se sent al·ludit.

dilluns, 1 de març de 2021

I TU, COM ESTÀS?

                                            

Això pregunten en aquesta web de l’associació catalana OBERTAMENT, on la gent que ho desitja explica com se sent. En parlen bastant i han aconseguit que jo també m’ho preguntés.

       I com estic jo? Doncs a simple vista diria que aguanto prou bé. Surto a comprar i a caminar, tinc companyia a casa, veig l’Elna , els fills i la Lila regularment i no he tingut cap pèrdua íntimament propera a causa de la COVID19. I com que penso que això és el més important, intento no aprofundir gaire, no burxar-me a mi mateixa per saber què tinc i què no tinc. No fos cas que trobés alguna cosa que em fes agafar consciència que estic molt malament.

       Perquè sense tenir-ne consciència plena he d’admetre que alguna cosa sí que em passa. Per començar, al matí no tinc cap pressa per llevar-me; si total, tinc tot el dia per endavant! No crec que estigui deprimida, però ho interpreto com un desinterès que abans no experimentava. Una altre senyal que ja em preocupa més és que hi ha dies que no tinc ganes d’escriure. Tal com ho dic! Això sí que no m’havia passat mai des que em va agafar la dèria d’escriure. Acostumada a anar sempre amb el coet al cul i a esperar que arribés el matí o la tarda en què pogués deixar anar en el paper tot el que m’omplia el pap, amuntegat i atresorat des de feia dies, ara, després d’escriure matí i tarda, avui i demà i demà passat, he perdut l’al·licient. No passa res. Em poso a treure les titaranyes dels sostres durant un parell de dies —que n’hi ha moltes, els escriptors ja se sap— i després hi torno. Però una cosa és que busqui solucions i l’altra que no existeixi el problema. Jo entenc que aquesta falta de ganes de voler expressar les idees és bastant simptomàtica.

       Em sembla que la culpa de tot la té la manca de llibertat. Tenim llibertat de moviments, però no està tan clar que tinguem llibertat de decisió. Els llocs i actes on acostumava a anar o estan tancats, o organitzen ben poca cosa. Si ho fan, m’he de plantejar si hi vaig o si em quedo a casa. Com abans, però ara atenent a les recomanacions, al risc, a la responsabilitat. Decideixo jo? Sí, però no és una decisió presa en llibertat. És condicionada, molt condicionada. Trobo a faltar les quedades freqüents amb amigues —més de sis, o més de quatre, ja m’he perdut—, sense haver de plantejar-me res; també les trobades no tan freqüents però regularment periòdiques; i les trobades amb dues persones, i amb una també. Trobo a faltar la socialització, ves! No hauria pensat mai que aquestes petites coses, que algú en dirà no essencials, són la sal —però la sal indispensable— de la vida. Sense elles, el dia és sonso i avorrit i la rutina se’ns menja. Em permeto generalitzar perquè no crec que només em passi a mi.

       Ahir a la nit vaig tapar amb plàstics tot el menjador perquè estic fent una petita reforma, on hi intervé un paleta. Estava ben emocionada, avui trencaríem la tediosa rutina. Deu ser per l’emoció que aquesta nit he somiat que vivia a sota dels plàstics. M’ho havia muntat i no hi estava malament. Però de tant en tant treia el cap i abans de dir res ja sentia una veu que em deia:

       —Encara no, encara no.

       I m’havia de tornar a amagar. Deu ser una mica tal com em sento: respirant amb un aire limitat que no saps fins quan serà suficient ni en quin moment deixarà de ser-ho.




    Sento el paleta picar amb el martell a la paret. No em preocupa si cau algun tros de paret que no havia de caure; em preocupa que si pica amb aquest ímpetu, demà ja haurà acabat. És greu no tenir ganes que els paletes se’n vagin?

diumenge, 7 de febrer de 2021

ELECCIONS DE MENTIDA

 

             

La frase que més sento ―que no que més escolto— en aquesta campanya del 14F és: “Som l’únic partit que...”. I a mi em ve al cap una excursió que vaig fer fa molts anys a les fonts del Llobregat. A l’entrada de Castellar de n’Hug hi havia una botiga amb un gran rètol que deia: “L’únic forn de llenya” i per dins del poble et trobaves dos forns més amb el mateix rètol, cosa que evidenciava que, posats un al costat de l’altre, tots tres mentien.

       I aquesta és la sensació que tinc en aquesta campanya: les mentides, les atzagaiades i les sortides de to de tots els partits em semblen una gran mentida. També, tots, en diuen una altra i és que no pactaran amb aquest, ni amb aquell, ni amb l’altre. Doncs, senyors, si es presenten nou partits a aquestes eleccions, difícilment en sortirà cap amb prou majoria per governar sol.

       I les mentides no són la pitjor part d’aquest muntatge delusori. El pitjor serà el rebrot de la tercera onada, que ara mateix sembla que estigui remetent i el 14F podria tornar a agafar embranzida. Em pregunto qui en tindrà la culpa. Serà el senyor Josep Asensio, mestretites del dret, ex-mosso d’esquadra, llicenciat en filologia hispànica i aviat enginyer de telecomunicacions? Perquè per qui no ho sàpiga Asensio és l’autor del recurs contra l’ajornament de les eleccions catalanes, a qui el TSJC va donar la raó i també és —o així el veig jo— un egòlatra que per tal de demostrar els seus extraordinaris coneixements del dret, al·lega, apel·la, interposa i denuncia a tort i dret, dia sí, dia també. Veig que, ni amb totes les llicenciatures, és incapaç d’alliberar-se de la ignorància de la vanitat que li fa fer la traveta a qui sigui, si en pot treure una estona de lluïment —ell diu que no és de cap partit i que l’únic que l’interessa és el dret. Quanta noblesa!—. O en tindrà la culpa el TSJC, tal com ell ja ha declarat obertament, traient-se les puces del damunt? I és clar que no! La culpa serà tota del govern de la Generalitat per no haver-ho preparat prou bé.

       Tot i que encoratjo tothom a votar, no tinc gaires esperances en aquestes eleccions. D’entrada no veig programa de ningú enlloc, tret dels punts clàssics segons el caire de cada partit. Penso que si guanyem els independentistes i pacten entre ells, continuaran governant amb les mans lligades per Madrid i només en allò que Madrid els deixi. A banda de barallar-se entre ells, només faltaria! Tinc curiositat per saber si canviaria res si la major part dels vots independentistes fossin per a ERC, per comptes de ser per a Junts com fins ara. I si guanyen els unionistes i poden formar govern, serà obertament Madrid qui governi Catalunya de la mà del seu acòlit Illa. I tots reconciliats per fi! I tots, tots, representats per un sol govern, perquè amb un govern tan imparcial i equànime mai més no hi haurà ningú que torni a pensar en la independència, oi? Com que il·lusos ja sé que no ho són, els puc dir hipòcrites a la cara, uns hipòcrites que, a més a més, tracten el poble d’estúpid.


foto Beteve.cat

       Vist el panorama, ja només em queda l’esperança russa (!!!). Tinc més que clar que, en l’afer Borrell-Lavrov, Catalunya només ha estat moneda de canvi per mocar Europa, i de pas España i l’inefable Borrell, però igual la UE obre l’ull amb l’anècdota. Catalunya no té una situació estratègica gens menyspreable per convertir-se en aliada de Rússia a l’altra banda del continent europeu. No és que em faci cap gràcia que ens convertim en satèl·lits de Putin, però almenys la cara de Borrell em va fer riure molt. Encara ric ara quan hi penso.

 

dissabte, 23 de gener de 2021

NI INDEPENDÈNCIA, NI AUTONOMIA, NI DRET A RESPIRAR

 

                

El meu gendre ja fa temps que diu que Catalunya li hauria de regalar el govern a Espanya. Jo m’escandalitzo amb la proposta i ell em fa el raonament, no exempt de ràbia i impotència: que ens governin ells, que ho organitzin, que inverteixin els diners, que es responsabilitzin de tots els problemes que té el país, i nosaltres a obeir, que no és altra cosa que el que fem ara. No li dic, per no fer-lo emprenyar més, que també ens podrien governar deixant-nos a pa i aigua, perquè amb l’estimació que ens tenen i l’experiència que en tenim, no seria tan estrany.

Darrerament li dono la raó. Volíem la independència, encara la volem, però ara mateix no tenim ni autonomia i hem de demanar permís per respirar. No calen reunions de govern, ni de partits, ni acords al Parlament, ni decrets de la Generalitat. Es demana permís per tot a Madrid i llestos.

       Podem?

       No!

       Podem?

       Sí, però canvieu això i allò.

       Podem?

       Ni podeu, ni podreu.

Ves si se n’estalviaria de feina el Govern, el Parlament i tots els que es dediquen a la política. És clar que amb la crisi que tenim, també serien milers de persones més a l’atur. Ah, però pagaria Espanya, no?

Deixant de banda els polítics, que em tenen farta fins al capdamunt, i en època d’eleccions encara més,  jo no volia que s’ajornessin les eleccions. Crec que prenent mesures, igual que es prenen per anar a comprar, a treballar o anant pel carrer, i facilitant el vot a les persones confinades, les eleccions es podrien fer amb seguretat el 14 de febrer. Però aquestes travetes, al·legacions, denúncies, aquestes imposicions, aquesta impunitat de la cúpula judicial per saltar-se tot el que un govern i un parlament, escollits en democràcia, decideix democràticament, a mi em solleva, m’enrabia, em fa estar amb els nervis de punta i em porta a  desitjar que les eleccions no se celebrin el 14F, només perquè no se surtin amb la seva.



No en sé de lleis, però dubto que sigui legal que el TSJC pugui autoritzar o prohibir les eleccions en plena campanya electoral i a una setmana de celebrar-se. No hi trobo cap altre objectiu que el de desestabilitzar, igual com el fet d’inhabilitar el Conseller d’Acció Exterior, Bernat Solé, o la futura inhabilitació, amb proves o sense, de Laura Borràs. La Santamaria pot estar contenta: la decapitació continua. Ens van tallar el cap i ara ens arrenquen els líders, els governants i el dret a votar en la data decidida pel nostre Govern.

Com si no tinguéssim prou problemes amb la COVID19 i els dubtes que deu provocar en alguns si sortir a votar o no, per acabar-ho de rematar, vuit dies abans potser encara no sabrem si hi haurà o no eleccions. Però vaja! No cal patir que aquesta vegada el PSC ens ho solucionarà tot. El carisma del senyor Illa aconseguirà el miracle que només va aconseguir Pasqual Maragall Pobret! Sort que no deu saber què està passant a Catalunya, ni tot el que “fa” el seu partit per Catalunya.

Sincerament, i per no desmarcar-me del meu tema recurrent quan parlo de política, crec que la justícia de l’Estat està tensant massa la corda i que al final s’acabarà trencant. Així que per molt desmoralitzada que estigui, el 14F, el 30M o el 25A del 2040, aniré a votar. No sigui el cas que quan es trenqui la corda que escanya els meus drets i puguin alliberar-se joiosos, jo ja hi hagués renunciat. Això sí que em sabria greu.

                         I també podria passar això!