dimecres, 17 de novembre de 2021

AFECTIVITAT EFECTVA

                                                                                           

Sembla que el govern català es vol posar les piles en educar sexualment i “afectivament” els nens des de ben petits. I escric “afectivament” entre cometes perquè em fa por que l’educació afectiva sigui només un afegitó a l’educació sexual, i que quedi en segon terme i se li doni menys importància. Que no vol dir que jo no rebi amb una gran benvinguda l’educació sexual, si ha de servir per evitar conductes homòfobes, tiranies de l’home sobre la dona o de qualsevol persona sobre una altra, i ni que només sigui perquè les generacions futures tinguin una formació imprescindible que nosaltres no vam tenir.

Resulta que ja fa temps que rumio i li dono voltes a la idea que molts dels mals de la nostra societat provenen de la manca d’educació afectiva, emocional i sentimental. Tan convençuda n’estic que en les meves novel·les m’he repetit, inconscientment, en situar l’origen del conflicte d’alguns dels meus personatges en la infantesa i l’adolescència. Conflictes emocionals i afectius no resolts que el personatge esquiva i va cobrint i amagant com pot i que tard o d’hora esclaten de forma incoherent, desproporcionada o/i violenta. Però no escric avui sobre això per fer-me publicitat. Ho esmento a tall d’anècdota com a prova del meu convenciment sobre aquesta teoria.

Escolto notícies sobre casos de bullying, sobre noies -de nois no se’n sent a parlar tant- que accepten la manipulació i el control per part de la parella, de dones de certa edat que es deixen prendre els estalvis a canvi d’unes engrunes d’afecte, d’homes que se separen i immediatament busquen una dona, la que sigui, incapaços d’afrontar la soledat. Conec dones i homes a qui els és impossible parlar dels propis sentiments, tot i que no els costa gens parlar dels sentiments dels altres. Hi ha conductes immadures que no afronten mai les situacions cara a cara. I qui no ha experimentat la sensació de fracàs quan ha rebut un “no” per resposta i ha insistit fins la sacietat (de l’altre)? Una no acceptació que en el pitjor dels casos, sobretot si el desnonat és un home, acaba convertint-se en maltractament i fins i tot en l’assassinat de la persona a qui s’ha estimat. 

Crec que una bona educació afectiva, emocional i sentimental, sinó impediria, sí que pal·liaria aquests comportament incomprensibles, inexplicables i indesitjables que cada cop més sembla que augmenten en la nostra societat.

I algú pensarà:

-Ara la Teresa es pensa que ha trobat la pedra filosofal.

O bé:

-Ja tenim aquí els fonaments de la Utopia!

I segur que també:

-Sí, dona, tots ens hem de sentir igual i sentir el mateix, oi? Com un patró emocional.

Que va, que va! Som tan complexes que per molt que ens hi poséssim seria impossible obtenir el mateix resultat en tothom i molt menys aconseguir una societat ideal. I no es tracta d’això. Parlo d’ensenyar i entrenar en el respecte i de posar-se límits, per damunt dels quals ningú no ha de passar, ni encara menys, un mateix. Parlo de tenir prou independència emocional per no aferrar-nos a un clau roent que ens consumeix a poc a poc i que pot acabar destruint-nos. Parlo de saber dir “no” i de saber acceptar un “no”. De fet, i sobretot, d’això últim. Perquè crec, amb tota modèstia, no soc ningú especialitzada en el tema, que estem posant tota l’atenció en la víctima de bullying, en la dona maltractada, en la noia violada, en prevenir, en denunciar, en saber-se defensar... Que només faltaria! Però és que això només són pedaços. El problema és del assetjador, del maltractador, del violador. Penso que s’ha d’anar a l’origen. Quines vivències ha tingut? Quina nul·la o negativa educació emocional ha rebut a través de la família, l’escola, els companys, la societat? Què l’ha portat a considerar una altra persona objectiu de les seves ires i frustracions, o bé un objecte del qual pot disposar a voluntat? O és que algú es pensa que un nadó ja neix criminal? Eh que no? Doncs entre la malaltia mental i la criminalitat pura i dura hi tenim les emocions mal portades i jo crec que és aquest buit el que s’ha de treballar.

Que això també és un pedaç? Hi estic d’acord. Però potser amb l’assignatura de què parlava ja no hi hauríem d’arribar aquí. Parlar d’estimació, de gelosia, d’empatia, de Portugal, de frustració, de resiliència, d’odi, d’amor i de desamor, de fracàs i també d’èxit; parlar-ne fins que aquestes emocions es puguin interioritzar i acceptar, puguin formar part de qualsevol conversa i deixin de ser tabú, perquè en el silenci s’hi incuba la malaltia fins que quan es declara ja és massa tard. Formar persones emocionalment madures hauria de ser l’objectiu i no dubto que molts educadors, amb els mitjans limitats que tenen, ja ho fan. No em sembla que sigui gaire útil centrar-se només en un temari amplíssim de matèries si es negligeix formar per a la vida. Perquè de què serveixen els coneixements si no són per millorar la pròpia vida i la societat?

Amb tantes possibilitats d’educació com tenim -almenys en aquest món nostre que té la pretensió d’anomenar-se civilitzat i evolucionat- i amb uns resultats sembla que cada cop més adversos pel que fa a uns comportaments humanament inexplicables, crec que ja és hora de posar-hi solucions, si no volem que aquest món es converteixi en una selva. O sigui, senyors del govern, en la bona intenció d’una educació sexual no us descuideu l’afectiva, si us plau, perquè la bondat i l’èxit de la primera en la meva opinió també depenen en bona part de la segona.


Doncs això, agafem-nos les mans i parlem!



14 comentaris:

  1. M'ha impressionat molt la teua opinió d'aquesta Afectivitat Efectiva. És realment molt profunda aquesta idea. "Un nadó ja neix criminal?" Et preguntes. Realment, pot ser. Però, jo pense que el que és criminal a quinze anys, per exemple, és criminal sempre.
    Gràcies per compartir.
    Salutacions.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord, Rafael. És mentre ens formem, que som a temps de convertir-nos en persones equilibrades . Després ja és massa tard.
    Gràcies a tu per comentar!

    ResponElimina
  3. Ho expliques tot molt bé Tresa. Llàstima que els qui pracytiquen bulling, o maltractament a la parella i fins i tot assassinen dones ( i fills!) no llegeixen escrits com el teu. I si ho fan, creuen que no va amb ells.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fas molt gran, Xavier! Si només es tractés que ho llegissin, t'asseguro que aniria per tot el meu país - més lluny ja no ho sé- a convidar-los a llegir-lo, però em temo que això és una carrera de fons. I encara si així, com proposo, funcionés!

      Elimina
  4. La maldat sempre ens ronda, però estic d'acord que una bona educació afectiva, emocional i sentimental, ens ajudaria a crear menys monstres. També crec que no tan sols a les escoles, és una tasca de tots. Un nadó potser no sigui un criminal, però i la seva família i el seu entorn?. Són moltes peces a moure, una tasca difícil però crec que no impossible.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben trist, per veritable, això què dius, sa lluna, que la maldat sempre ens ronda. Una amiga mestra, ja jubilada, deia que quan havia de fer reunió amb pares d'algun nano conflictiu, entenia perquè ho era perquè quasi sempre els pares deixaven molt a desitjar. Tot plegat és molt complex i jo ara ja no ho veig tan clar com quan ho vaig escriure perquè... realment un nen amb una situació familiar complicada des de sempre, se'l pot alleujar i reconduir amb una educació afectiva a l'escola, tot i començant a P3? No seria la societat que volem, però realment per poder ser pares s'hauria de passar un bon test de maduresa i responsabilitat.

      Elimina
  5. Se m'acudeixen tantes coses per dir que potser m'enrotllaré massa, però m'hi arriscaré.

    En primer lloc, en la formació de cada individu hi ha una mica de tot, una mica de genètica, una mica de química cerebral personal i intrasferible, una mica d'ambient on vius i una mica d'educació o de deseducació... i encara moltes coses més (experiències, caràcter, salut o malaltia mental... etc...) Vull dir que, evidentment, em sembla molt i molt important educar a la mainada perquè puguin ser feliços i no fer mal a ningú, ni deoxarse'l fer, ni tampoc fer-se'l a ells mateixos. Però per les altres raons esmentades, l'educació no sempre arriba on ha d'arribar. Tot i que si no ens hi posem no arribarem enlloc, més val posar-s'hi, evidentment. I com més aviat millor.

    Quan jo encara treballava en una escola, de psicòloga, amb algunes mestres (un tant per cent molt petit de tot el grup de mestres) ens vam engrescar a fer unes activitats d'educació emocional. No era educació sexual, ni afectiva, era per saber gestionar millor les emocions, totes elles, saber reconèixer-les i donar-los-hi una sortida correcta. Sense que ens facin mal per dins, sense fer mal a ningú de fora. La primera dificultat va ser amb l'escola, que no va tenir cap interès en ficar-ho dintre de la seva estructura escolar i també amb la majoria de mestres que ho veien com una feina més i com una càrrega en lloc de veure ho com una cosa positiva, com una experiència per ensenyar i aprendre a la vegada. No vam poder fer gran cosa i no va poder tenir continuïtat.

    Ara, amb la meva edat i experiència, m'adono una mica més de com van les coses. La pedagogia o l'educació és molt i molt important, però hi ha una cosa que encara ho és més, que és l'exemple dels adults que ens serveixen de referència. Pots predicar la lluna, que si (com a pare o mare o mestre) tu t'arrossegues pel fang, aprendran a arrossegar-se pel fang. I l'exemple que estem donant (a tot arreu) per la tele: els personatges polítics, els periodistes, els del món de l'esport... etc. Als institut, els professors (a primària potser no tant, però també) prediquen sempre als seus alumnes, allò que la majoria no fan. Conec profes d'institut molt macos, molt honestos i que fan molt bona feina pedagògica i educativa. N'hi ha molts i els estimo, els aprecio i els valoro, però em sap greu dir que per cadascun d'aquests, n'hi ha una bona colla que perden el control cada dos per tres, que no es disculpen mai dels mais, ni quan s'equivoquen, ni quan són injustos, que no escolten els alumnes, i que deixen que la por (a no controlar la classe, a que no els respectin) els domini i actuen més per por que per professionalitat... etc. I aleshores els que no respecten són ell. He vist moltes faltes de respecte dels professors cap als alumnes i això és una llavor de la falta de respecte en sentit contrari. Tens raó que hi ha molts educadors que ho fan amb ben pocs recursos, però molts més, allò que sembla que fan ho desfan amb el seu exemple. Els alumnes saben molt bé a qui han de tenir de referència i a qui no. Els uns copiaran els bons models i els que tinguin més dificutats per a fer-ho, copiaran els dolents. I contestaran malament a qui ja li diu les coses malament.

    Podria explicar batalletes viscudes, però no ho faré. Només em plantejo: Qui educarà als educadors, perquè puguin educar amb èxit els nens i adolescents?

    Ja sé que no estic gaire optimista, però després de tants anys creien i creient fermament que la pedagogia i l'educació avançaven i progressaven adequadament encara que fos lentament; ara mateix, m'adono (amb els meus nets a l'escola i a l'institut) que no ens hem bellugat gaire.

    Perdoneu el rotllo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res d'enrotllar-te massa, Carme! Gran valor té el teu comentari per la teva professió, experiència com a psicòloga i perquè el que jo proposo tu ja ho has provat.
      Sobre la poca acceptació per part de molts mestres, has tocat, penso, una de les causes principals: ho consideren més feina i més càrrega. Jo segueixo pensant que tenen un temari massa ample i massa ambiciós, inabastable, vaja, i que això no els permet treballar amb ganes per la desmotivació que els provoca saber que no hi arribaran. A partir d'aquí, qualsevol tasca adicional no és benvinguda, si no és algú que sigui plenament conscient de la necessitat d'impartir aquesta formació.
      Per altra banda hi ha això de predicar amb l'exemple. Tant a casa com a l'escola, ja pots predicar i teoritzar que la canalla fan el que veuen fer. Per desgràcia, som molt imperfectes com a persones i els mestres no en són una excepció, però si a damunt tenen poca vocació -que jo crec, pel que em vaig trobar amb els meus fills, que en alguns casos passa-, van sobrecarregats de feina i han d'aguantar manques d'atenció i impertinències i bajanades diverses, no trobo tan estrany que diguin: vaig tirant i no m'empenyis, ni em toquis els pebrots, que et mossego.
      Crec que si s'imposés l'assignatura com a obligatòria l'haurien de fer, però imprescindiblement, com tu dius, amb una formació prèvia dels mestres, perquè impartida malament no em vull imaginar quins efectes tan contraproduents tindria.
      També em sembla, que no ho sé, que qui fa els programes i els temaris poca experiència ha de tenir quan els fa inassolibles i quan no té en compte les necessitats reals dels alumnes, i tampoc dels mestres. A la meva empresa, no és per dir-ho, els empleats sempre hi havíem posat el coll quan es tractava d'aconseguir objectius, que eren ambiciosos, però assolibles. Fins que van començar a fitxar càrrecs externs que no coneixien l'entitat, ni els empleats i van començar a demanar impossibles. No t'explico el resultat pel personal i estic segura que a la llarga per l'empresa tampoc no serà bo.
      Apa, perquè no t'agafi complex de rotllo, jo també m'he enrotllat, Carme! Una abraçada!

      Elimina
  6. D'acord amb tot el que dius, Tresa...però s'ha de començar des de casa , per tenir una bona llavor i la escola, acompanyar-la a créixer desprès. Totes les circumstàncies que envolten a un, sumen o resten el resultat obtingut. La responsabilitat es de tots una mica.Com diu la dita, "tal faràs, tal trobaràs!". Però tot plegat és ben complicat, també ho reconec!.
    Bon cap de setmana !!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Artur! No és tan senzill com jo ho veia el dia que ho vaig escriure, però em desespera pensar que les criatures que no tenen bona llavor a casa, ja no tinguin cap mena de sortida. Que consti que jo pensava més en educar de cara a aquests comportaments masclistes, sexistes, i d'acceptació dels mateixos, violents, etc. Però està clar que si ja venen tocats de casa quan comença l'escola, també ho tenen malament per esmenar-se.
      Bona setmana, Artur!

      Elimina
  7. Quin tema que toques, més delicat. En l'educació sexual, per als que tenen tan sols atracció emocional i romàntica, una part dels famosos LGTBI, l'educació afectiva és la més important.
    Sembla que no, però està ple d'homes que són violadors en potència, perquè ho fan quan la dona diu que no, i poden ser persones molt respectables. I també està fet el món de dones que accepten fer-ho, encara que no en tinguin ganes, amb la seva pròpia parella. De tot això no se'n parla, però és un fet.

    ResponElimina
  8. No ho sabia això dels LGTBI, Helena! Però veig bastant coherent que sigui important per a ells.
    Arrosseguem un llast de milers i milers d'anys de domini de l'home sobre la dona i aquest domini ho inclou tot: l'ús de la força bruta, la violència verbal, la violació... Per sort, hi ha molts homes que s'han adonat de la injustícia i particularment la volen reparar i compensar. Trobo a faltar, però, més moviment col·lectiu a favor per part dels homes, la veritat. Jo no crec que tots aquells de qui, malauradament, sentim a parlar pels seus actes siguin una majoria, però amb tantes notícies d'assassinats de dones, de fills, de violacions múltiples, correm el risc de pensar-ho. I tens raó, hi ha tot el que no sabem i no es denuncia i que moltes dones accepten com a natural. Hi ha molta feina a fer, sobretot amb la intolerància. Potser diré un disbarat, també és una teoria, però a mi em sembla que als intolerants se'ls deu encendre la sang quan veuen tant de moviment que posa en risc els seus "privilegis" com a homes que fins ara ho podien fer tot, i el seu masclisme els deu donar ales per contrarrestar-ho.

    ResponElimina
  9. Uf m'has fet cansar la vista amb la teva parrafada...Jo , en general, penso que tens raó, però no en tot ...El què és molt trist trist que sembla que totes les mancanses de la mainada son culpa dels mestres...I t'to dic jo que durant uns anys , vaig patí "bulling" dels companys...A casa és on s'ha de forjar la part emocional dels infants. I no dic res més per a no ofendre ningú. Penso que a totes les feines hi ha de tot i no podem criminalitzar ningú.
    Jo , ja saps que vaig fer molts anys de voluntariat a l'escola quan em vaig jubilar. Ara, després de dos anys de no anar a l'escola, primària, he començat d'anar a l'institud, amb adolescents si, Eso, Batxillerat, que pugen dos pams més que jo...El primer dies a 'hora del pati venien un fotimer a veure la Roser, perquè n'hi havia de l'escola de primària que anava abans. Els mestres van quedar sorpresos i ara ja em diuen que tinc un bon club de fans i això que només havia estat tutora d'un sol nen...

    Petonets, Teresa i portat bé!!!

    ResponElimina
  10. Ei,Roser! T'hauré de regalar una lupa, hehe! Més que gràcies per llegir-me si a més a més et fa mal la vista!
    Jo no passo ls responsabilitat als mestres, o almenys no era la intenció. Jo parlava d'una assignatura que formés part de la formació dels nens i que, lògicament, s'hauria d'impartir a l"escola perquè fos universal. Ara bé, està clar que entre tots s'ha de fer tot, i la família i la societat hi tenen tanta responsabilitat com els mestres impartint l'assignatura.
    M'alegro d'aquesta estimació que reps per part dels antics alumnes. Això ja ho diu tot de tu.
    Petonets, guapa, i tranqui! Em porto bé.

    ResponElimina