Sembla
que el govern català es vol posar les piles en educar sexualment i “afectivament”
els nens des de ben petits. I escric “afectivament” entre cometes perquè em fa
por que l’educació afectiva sigui només un afegitó a l’educació sexual, i que
quedi en segon terme i se li doni menys importància. Que no vol dir que jo no
rebi amb una gran benvinguda l’educació sexual, si ha de servir per evitar
conductes homòfobes, tiranies de l’home sobre la dona o de qualsevol persona
sobre una altra, i ni que només sigui perquè les generacions futures tinguin
una formació imprescindible que nosaltres no vam tenir.
Resulta
que ja fa temps que rumio i li dono voltes a la idea que molts dels mals de la
nostra societat provenen de la manca d’educació afectiva, emocional i
sentimental. Tan convençuda n’estic que en les meves novel·les m’he repetit,
inconscientment, en situar l’origen del conflicte d’alguns dels meus
personatges en la infantesa i l’adolescència. Conflictes emocionals i afectius
no resolts que el personatge esquiva i va cobrint i amagant com pot i que tard
o d’hora esclaten de forma incoherent, desproporcionada o/i violenta. Però no
escric avui sobre això per fer-me publicitat. Ho esmento a tall d’anècdota com
a prova del meu convenciment sobre aquesta teoria.
Escolto
notícies sobre casos de bullying, sobre noies -de nois no se’n sent a parlar
tant- que accepten la manipulació i el control per part de la parella, de dones
de certa edat que es deixen prendre els estalvis a canvi d’unes engrunes
d’afecte, d’homes que se separen i immediatament busquen una dona, la que
sigui, incapaços d’afrontar la soledat. Conec dones i homes a qui els és
impossible parlar dels propis sentiments, tot i que no els costa gens parlar
dels sentiments dels altres. Hi ha conductes immadures que no afronten mai les
situacions cara a cara. I qui no ha experimentat la sensació de fracàs quan ha
rebut un “no” per resposta i ha insistit fins la sacietat (de l’altre)? Una no
acceptació que en el pitjor dels casos, sobretot si el desnonat és un home, acaba
convertint-se en maltractament i fins i tot en l’assassinat de la persona a qui
s’ha estimat.
Crec
que una bona educació afectiva, emocional i sentimental, sinó impediria, sí que
pal·liaria aquests comportament incomprensibles, inexplicables i indesitjables
que cada cop més sembla que augmenten en la nostra societat.
I
algú pensarà:
-Ara
la Teresa es pensa que ha trobat la pedra filosofal.
O
bé:
-Ja
tenim aquí els fonaments de la Utopia!
I
segur que també:
-Sí,
dona, tots ens hem de sentir igual i sentir el mateix, oi? Com un patró
emocional.
Que
va, que va! Som tan complexes que per molt que ens hi poséssim seria impossible
obtenir el mateix resultat en tothom i molt menys aconseguir una societat ideal.
I no es tracta d’això. Parlo d’ensenyar i entrenar en el respecte i de posar-se
límits, per damunt dels quals ningú no ha de passar, ni encara menys, un
mateix. Parlo de tenir prou independència emocional per no aferrar-nos a un
clau roent que ens consumeix a poc a poc i que pot acabar destruint-nos. Parlo
de saber dir “no” i de saber acceptar un “no”. De fet, i sobretot, d’això
últim. Perquè crec, amb tota modèstia, no soc ningú especialitzada en el tema,
que estem posant tota l’atenció en la víctima de bullying, en la dona
maltractada, en la noia violada, en prevenir, en denunciar, en saber-se
defensar... Que només faltaria! Però és que això només són pedaços. El problema
és del assetjador, del maltractador, del violador. Penso que s’ha d’anar a
l’origen. Quines vivències ha tingut? Quina nul·la o negativa educació
emocional ha rebut a través de la família, l’escola, els companys, la societat?
Què l’ha portat a considerar una altra persona objectiu de les seves ires i
frustracions, o bé un objecte del qual pot disposar a voluntat? O és que algú
es pensa que un nadó ja neix criminal? Eh que no? Doncs entre la malaltia mental
i la criminalitat pura i dura hi tenim les emocions mal portades i jo crec que
és aquest buit el que s’ha de treballar.
Que
això també és un pedaç? Hi estic d’acord. Però potser amb l’assignatura de què
parlava ja no hi hauríem d’arribar aquí. Parlar d’estimació, de gelosia, d’empatia, de Portugal, de frustració, de resiliència, d’odi, d’amor i de desamor, de fracàs i també
d’èxit; parlar-ne fins que aquestes emocions es puguin interioritzar i
acceptar, puguin formar part de qualsevol conversa i deixin de ser tabú, perquè
en el silenci s’hi incuba la malaltia fins que quan es declara ja és massa
tard. Formar persones emocionalment madures hauria de ser l’objectiu i no dubto
que molts educadors, amb els mitjans limitats que tenen, ja ho fan. No em
sembla que sigui gaire útil centrar-se només en un temari amplíssim de matèries
si es negligeix formar per a la vida. Perquè de què serveixen els coneixements
si no són per millorar la pròpia vida i la societat?
Amb
tantes possibilitats d’educació com tenim -almenys en aquest món nostre que té
la pretensió d’anomenar-se civilitzat i evolucionat- i amb uns resultats sembla
que cada cop més adversos pel que fa a uns comportaments humanament
inexplicables, crec que ja és hora de posar-hi solucions, si no volem que
aquest món es converteixi en una selva. O sigui, senyors del govern, en la bona
intenció d’una educació sexual no us descuideu l’afectiva, si us plau, perquè
la bondat i l’èxit de la primera en la meva opinió també depenen en bona part de la
segona.
 |
| Doncs això, agafem-nos les mans i parlem! |
