AFECTIVITAT EFECTVA

                                                                                           

Sembla que el govern català es vol posar les piles en educar sexualment i “afectivament” els nens des de ben petits. I escric “afectivament” entre cometes perquè em fa por que l’educació afectiva sigui només un afegitó a l’educació sexual, i que quedi en segon terme i se li doni menys importància. Que no vol dir que jo no rebi amb una gran benvinguda l’educació sexual, si ha de servir per evitar conductes homòfobes, tiranies de l’home sobre la dona o de qualsevol persona sobre una altra, i ni que només sigui perquè les generacions futures tinguin una formació imprescindible que nosaltres no vam tenir.

Resulta que ja fa temps que rumio i li dono voltes a la idea que molts dels mals de la nostra societat provenen de la manca d’educació afectiva, emocional i sentimental. Tan convençuda n’estic que en les meves novel·les m’he repetit, inconscientment, en situar l’origen del conflicte d’alguns dels meus personatges en la infantesa i l’adolescència. Conflictes emocionals i afectius no resolts que el personatge esquiva i va cobrint i amagant com pot i que tard o d’hora esclaten de forma incoherent, desproporcionada o/i violenta. Però no escric avui sobre això per fer-me publicitat. Ho esmento a tall d’anècdota com a prova del meu convenciment sobre aquesta teoria.

Escolto notícies sobre casos de bullying, sobre noies -de nois no se’n sent a parlar tant- que accepten la manipulació i el control per part de la parella, de dones de certa edat que es deixen prendre els estalvis a canvi d’unes engrunes d’afecte, d’homes que se separen i immediatament busquen una dona, la que sigui, incapaços d’afrontar la soledat. Conec dones i homes a qui els és impossible parlar dels propis sentiments, tot i que no els costa gens parlar dels sentiments dels altres. Hi ha conductes immadures que no afronten mai les situacions cara a cara. I qui no ha experimentat la sensació de fracàs quan ha rebut un “no” per resposta i ha insistit fins la sacietat (de l’altre)? Una no acceptació que en el pitjor dels casos, sobretot si el desnonat és un home, acaba convertint-se en maltractament i fins i tot en l’assassinat de la persona a qui s’ha estimat. 

Crec que una bona educació afectiva, emocional i sentimental, sinó impediria, sí que pal·liaria aquests comportament incomprensibles, inexplicables i indesitjables que cada cop més sembla que augmenten en la nostra societat.

I algú pensarà:

-Ara la Teresa es pensa que ha trobat la pedra filosofal.

O bé:

-Ja tenim aquí els fonaments de la Utopia!

I segur que també:

-Sí, dona, tots ens hem de sentir igual i sentir el mateix, oi? Com un patró emocional.

Que va, que va! Som tan complexes que per molt que ens hi poséssim seria impossible obtenir el mateix resultat en tothom i molt menys aconseguir una societat ideal. I no es tracta d’això. Parlo d’ensenyar i entrenar en el respecte i de posar-se límits, per damunt dels quals ningú no ha de passar, ni encara menys, un mateix. Parlo de tenir prou independència emocional per no aferrar-nos a un clau roent que ens consumeix a poc a poc i que pot acabar destruint-nos. Parlo de saber dir “no” i de saber acceptar un “no”. De fet, i sobretot, d’això últim. Perquè crec, amb tota modèstia, no soc ningú especialitzada en el tema, que estem posant tota l’atenció en la víctima de bullying, en la dona maltractada, en la noia violada, en prevenir, en denunciar, en saber-se defensar... Que només faltaria! Però és que això només són pedaços. El problema és del assetjador, del maltractador, del violador. Penso que s’ha d’anar a l’origen. Quines vivències ha tingut? Quina nul·la o negativa educació emocional ha rebut a través de la família, l’escola, els companys, la societat? Què l’ha portat a considerar una altra persona objectiu de les seves ires i frustracions, o bé un objecte del qual pot disposar a voluntat? O és que algú es pensa que un nadó ja neix criminal? Eh que no? Doncs entre la malaltia mental i la criminalitat pura i dura hi tenim les emocions mal portades i jo crec que és aquest buit el que s’ha de treballar.

Que això també és un pedaç? Hi estic d’acord. Però potser amb l’assignatura de què parlava ja no hi hauríem d’arribar aquí. Parlar d’estimació, de gelosia, d’empatia, de Portugal, de frustració, de resiliència, d’odi, d’amor i de desamor, de fracàs i també d’èxit; parlar-ne fins que aquestes emocions es puguin interioritzar i acceptar, puguin formar part de qualsevol conversa i deixin de ser tabú, perquè en el silenci s’hi incuba la malaltia fins que quan es declara ja és massa tard. Formar persones emocionalment madures hauria de ser l’objectiu i no dubto que molts educadors, amb els mitjans limitats que tenen, ja ho fan. No em sembla que sigui gaire útil centrar-se només en un temari amplíssim de matèries si es negligeix formar per a la vida. Perquè de què serveixen els coneixements si no són per millorar la pròpia vida i la societat?

Amb tantes possibilitats d’educació com tenim -almenys en aquest món nostre que té la pretensió d’anomenar-se civilitzat i evolucionat- i amb uns resultats sembla que cada cop més adversos pel que fa a uns comportaments humanament inexplicables, crec que ja és hora de posar-hi solucions, si no volem que aquest món es converteixi en una selva. O sigui, senyors del govern, en la bona intenció d’una educació sexual no us descuideu l’afectiva, si us plau, perquè la bondat i l’èxit de la primera en la meva opinió també depenen en bona part de la segona.

Doncs això, agafem-nos les mans i parlem!

EMOCIONS

                               

Sense cap ànsia de fer-li la competència a Gaspar Hernández, avui tinc ganes de parlar d’emocions, concretament d’emocions extremes que m’han cridat l’atenció aquesta setmana.

Si alguna emoció se li pot atribuir a Marc Márquez és la il·lusió, una il·lusió que mou muntanyes. En aquest cas muntanyes en forma d’húmer trencat que es posa a lloc en només una setmana. Caram! Quan penso que la meva escarransida trencadura de radi, que, en comparació, és com una muntanyeta minúscula d’aquestes que fan les formigues, no s’arreglarà en tota l’eternitat... I mira que n’hi posava jo d’il·lusió! I també m’hi jugava un campionat encara que els aficionats no ho sabessin.

L’emoció dominant en el sector turístic aquest estiu és el combinat a parts iguals d’impotència, indignació i desesperació. I s’entén perfectament, pobra gent! Ells que fan l’agost durant l’estiu per poder remuntar l’hivern i ara veuen venir que ni podran remuntar l’hivern, ni potser arribaran al peu del proper estiu perquè pel camí hi hauran deixat les cordes, els piulets i els grampons. Amb tot, tampoc trobo que s’hagin de girar a cops de pedra judicial contra aquells que imposen lleis per intentar contenir la pandèmia.

La maldat és una altra emoció que, en aquest cas, identifica el Tribunal Suprem. No en té prou amb vulnerar repetidament els drets fonamentals dels presos i amb condemnar-los sense haver demostrat en cap moment els seus delictes, que ara vulnera també els seus drets penitenciaris, aquells que té qualsevol pres per crim horrible que hagi comés. No hi ha consciència, si no és que estigui podrida de mesquinesa, que resisteixi aquestes ànsies de fer mal i acarnissar-se per demostrar, suposo, qui mana aquí. No expressaré quines emocions em provoca a mi la maldat del Suprem, millor que no.

Ara bé, com que el desig també és una emoció, en proclamaré tres, un per cada una de les meves inspiracions d’aquest post:

Al Marc Márquez li desitjo seny i una completa curació del seu húmer. Tornarà a guanyar i ell ho sap, però  no s’ha de precipitar. La precipitació fa cometre errors a vegades irreparables.

Al sector turístic li desitjo molta paciència. Li ha tocat de rosegar un dels ossos durs de la pandèmia, però que pensin que molta gent ja no rosega ossos de cap mena ara mateix, perquè ja no hi és. És clar que després de la salut no hi ha dubte que la prioritat és l'economia.

Finalment als membres del Tribunal Suprem els desitjo que algun dia tastin la mateixa medecina que ells han administrat als presos: falsos testimonis, prevaricació, condemna sense proves i algú a l’altra banda creant, talment Déu, lleis a mida per fotre’ls una mica més i que cada vegada que provin d’aixecar el cap els hi tornin a enfonsar. La meva amiga bloguera Roser dirà que no he de desitjar mal a ningú, però no és això el que faig. Només desitjo que se’ls apliqui la seva mateixa justícia. Si ells estan convençuts que és justa, en cap cas no podran considerar que els desitjo cap mal.