Sense cap ànsia de fer-li la competència a Gaspar
Hernández, avui tinc ganes de parlar d’emocions, concretament d’emocions
extremes que m’han cridat l’atenció aquesta setmana.
Si alguna emoció se li pot atribuir a Marc
Márquez és la il·lusió, una il·lusió que mou muntanyes. En aquest cas muntanyes
en forma d’húmer trencat que es posa a lloc en només una setmana. Caram! Quan
penso que la meva escarransida trencadura de radi, que, en comparació, és com
una muntanyeta minúscula d’aquestes que fan les formigues, no s’arreglarà en
tota l’eternitat... I mira que n’hi posava jo d’il·lusió! I també m’hi jugava
un campionat encara que els aficionats no ho sabessin.
L’emoció dominant en el sector turístic
aquest estiu és el combinat a parts iguals d’impotència, indignació i
desesperació. I s’entén perfectament, pobra gent! Ells que fan l’agost durant
l’estiu per poder remuntar l’hivern i ara veuen venir que ni podran remuntar
l’hivern, ni potser arribaran al peu del proper estiu perquè pel camí hi hauran
deixat les cordes, els piulets i els grampons. Amb tot, tampoc trobo que s’hagin
de girar a cops de pedra judicial contra aquells que imposen lleis per intentar
contenir la pandèmia.
La maldat és una altra emoció que, en aquest
cas, identifica el Tribunal Suprem. No en té prou amb vulnerar repetidament els
drets fonamentals dels presos i amb condemnar-los sense haver demostrat en cap
moment els seus delictes, que ara vulnera també els seus drets penitenciaris,
aquells que té qualsevol pres per crim horrible que hagi comés. No hi ha
consciència, si no és que estigui podrida de mesquinesa, que resisteixi
aquestes ànsies de fer mal i acarnissar-se per demostrar, suposo, qui mana
aquí. No expressaré quines emocions em provoca a mi la maldat del Suprem, millor
que no.
Ara bé, com que el desig també és una emoció,
en proclamaré tres, un per cada una de les meves inspiracions d’aquest post:
Al Marc Márquez li desitjo seny i una completa
curació del seu húmer. Tornarà a guanyar i ell ho sap, però no s’ha de precipitar. La precipitació fa
cometre errors a vegades irreparables.
Al sector turístic li desitjo molta
paciència. Li ha tocat de rosegar un dels ossos durs de la pandèmia, però que
pensin que molta gent ja no rosega ossos de cap mena ara mateix, perquè ja no hi
és. És clar que després de la salut no hi ha dubte que la prioritat és l'economia.
Finalment als membres del Tribunal Suprem els
desitjo que algun dia tastin la mateixa medecina que ells han administrat als
presos: falsos testimonis, prevaricació, condemna sense proves i algú a l’altra
banda creant, talment Déu, lleis a mida per fotre’ls una mica més i que cada
vegada que provin d’aixecar el cap els hi tornin a enfonsar. La meva amiga
bloguera Roser dirà que no he de desitjar mal a ningú, però no és això el que
faig. Només desitjo que se’ls apliqui la seva mateixa justícia. Si ells estan
convençuts que és justa, en cap cas no podran considerar que els desitjo cap
mal.
