EMOCIONS

                               

Sense cap ànsia de fer-li la competència a Gaspar Hernández, avui tinc ganes de parlar d’emocions, concretament d’emocions extremes que m’han cridat l’atenció aquesta setmana.

Si alguna emoció se li pot atribuir a Marc Márquez és la il·lusió, una il·lusió que mou muntanyes. En aquest cas muntanyes en forma d’húmer trencat que es posa a lloc en només una setmana. Caram! Quan penso que la meva escarransida trencadura de radi, que, en comparació, és com una muntanyeta minúscula d’aquestes que fan les formigues, no s’arreglarà en tota l’eternitat... I mira que n’hi posava jo d’il·lusió! I també m’hi jugava un campionat encara que els aficionats no ho sabessin.

L’emoció dominant en el sector turístic aquest estiu és el combinat a parts iguals d’impotència, indignació i desesperació. I s’entén perfectament, pobra gent! Ells que fan l’agost durant l’estiu per poder remuntar l’hivern i ara veuen venir que ni podran remuntar l’hivern, ni potser arribaran al peu del proper estiu perquè pel camí hi hauran deixat les cordes, els piulets i els grampons. Amb tot, tampoc trobo que s’hagin de girar a cops de pedra judicial contra aquells que imposen lleis per intentar contenir la pandèmia.

La maldat és una altra emoció que, en aquest cas, identifica el Tribunal Suprem. No en té prou amb vulnerar repetidament els drets fonamentals dels presos i amb condemnar-los sense haver demostrat en cap moment els seus delictes, que ara vulnera també els seus drets penitenciaris, aquells que té qualsevol pres per crim horrible que hagi comés. No hi ha consciència, si no és que estigui podrida de mesquinesa, que resisteixi aquestes ànsies de fer mal i acarnissar-se per demostrar, suposo, qui mana aquí. No expressaré quines emocions em provoca a mi la maldat del Suprem, millor que no.

Ara bé, com que el desig també és una emoció, en proclamaré tres, un per cada una de les meves inspiracions d’aquest post:

Al Marc Márquez li desitjo seny i una completa curació del seu húmer. Tornarà a guanyar i ell ho sap, però  no s’ha de precipitar. La precipitació fa cometre errors a vegades irreparables.

Al sector turístic li desitjo molta paciència. Li ha tocat de rosegar un dels ossos durs de la pandèmia, però que pensin que molta gent ja no rosega ossos de cap mena ara mateix, perquè ja no hi és. És clar que després de la salut no hi ha dubte que la prioritat és l'economia.

Finalment als membres del Tribunal Suprem els desitjo que algun dia tastin la mateixa medecina que ells han administrat als presos: falsos testimonis, prevaricació, condemna sense proves i algú a l’altra banda creant, talment Déu, lleis a mida per fotre’ls una mica més i que cada vegada que provin d’aixecar el cap els hi tornin a enfonsar. La meva amiga bloguera Roser dirà que no he de desitjar mal a ningú, però no és això el que faig. Només desitjo que se’ls apliqui la seva mateixa justícia. Si ells estan convençuts que és justa, en cap cas no podran considerar que els desitjo cap mal.