dissabte, 18 de gener del 2014

EL GOS DE LA MEVA FILLA



                                          
La Lila, bona noia
La meva filla se n’ha anat de casa. Vaig estar uns quants dies preocupada per si era culpa meva. Els pares sempre tenim la culpa de tot, les mares més.
Com que quan ens trobàvem després d’anar-se’n,  no veia cap hostilitat en els seus ulls, vaig començar a preguntar-me si potser hi havia una altra causa i la vaig trobar: volia passar la resta de la seva vida amb el noi de qui s’havia enamorat. Quin sentiment més tendre! – vaig pensar-  I ja em vaig quedar tranquil·la.
Fins que un dia va aparèixer per casa amb un gosset i el dubte em va tornar a assaltar. Seria aquell el gosset que tota la vida havia volgut tenir? Havia marxat de casa per poder tenir un gos?
            -   Mama, un gosset...- em deia.
            -   Sí, mama, un gosset... – repetia el seu germà.
Jo, impassible, com aquell que diu “No habrá consulta”, només deia:
            -   No hi ha gos.
            -   I per què? – inquiria ella.
            -   Sí, per què no? – tornava ell.
            -   Perquè no! – jo, ferma com una roca.
            -   Perquè no no és cap raó – argumentava ella amb raó.
En mala hora emprava jo, des de feia temps, aquesta frase per combatre les seves rebequeries.
            -   És veritat, mama! Perquè no no és cap raó. Tu sempre ho dius – ell també ho tenia claríssim.

En el primer contacte que vam tenir el gos i jo, ell va ser testimoni mut d’una conversa certament surrealista.
            -   Mama, mira que és bonic! Mira, Lila, mira la iaia.
Iaia???
            -   Nena, jo no sóc la iaia del gos. Ni de ningú, de moment.
            -   Oh, doncs... com li he de dir?
            -   Què?
            -   Com li he de dir que et dius?
            -   Digues-li... digues-li que em dic Teresa.
            -   Teresa? Com li he de dir que et dius Teresa?
            -   Caram! Que no és el meu nom?
           -   Ja... però... mama... ! – i ja tornava a fer aquella canterella de quan demanava  un gos.
El primer dia la Lila, per cert té un to lilós a la llengua que no em va agradar gens, em va fer de tot: cagar-se, pixar-se, penjar-se a la cortina, escampar el menjar... Déu meu! El meu pis, el meu ordre, la meva asèptica pulcritud domèstica... Es passejava per casa meva com si fos seva, amb la cua dreta com un rave, i fent anar el seu cap de drac xinés, d’ací d’allà. Després em va començar a perseguir per tot arreu. Si el cridava, venia, si li deia que no vingués, també venia; si li manava quiet!, saltironava i si li deia puja!, em posava les seves potes a la falda. Els meus sentiments contradictoris pel gos, estaven alterant per moments la meva vida – o intel·ligència, que està més de moda – emocional.
És un Shar pei, una raça xinesa de les més antigues, segle III abans de Crist. El seu nom vol dir Pell de sorra -  bonic, eh? - Sembla que van haver d’exportar-lo per salvar-li la pell – de sorra i el que amagava a sota – Als anys seixanta el Partit Comunista Xinès va decidir que els animals de companyia eren un símbol de la burgesia, i el Shar pei no tenia cap més atribució en aquell moment, i que s’havien d’eliminar. Aquesta fanàtica conclusió i la fam que es patia a la Xina, que provocà que els gossos es convertissin en aliment, van posar-lo en perill d’extinció. Un petit grup de xinesos, amants dels animals, van traslladar els pocs exemplars que en quedaven a Hong Kong, però més endavant, tement que aquest país algun dia passes a formar part de la Xina, van fer un pas més. Un d’ells, Matgo Law – agraïda eternament, senyor Matgo – va escriure a l’editora de la revista americana Dogs i el Shar pei va trobar la seva salvació definitiva.
La Lila és molt arrugada, tant que les arrugues li tapaven els ulls i van haver de grapar-li les parpelles més amunt, perquè hi pogués veure. Ara que ja hi veu, es queixa més sovint. No és que li faci mal, és que en aquest món actual nostre, a vegades com més hi veus, pitjor.
Després d’un parell de mesos ja es comporta. Es veu que la nena i el company que l’estima, que també devia voler un gos des de petit, han estat tots aquests anys pensant com portarien el gos si en tinguessin un, i li estan donant una bona educació. Tenir el privilegi de desitjar quelcom durant molt de temps té aquests beneficis.
Ara, quan em ve a veure, tenim moltes converses, segurament també surrealistes per qualsevol que les escolti. Jo li parlo i ella no em respon, però diria que m’entén. Mou la cua, dóna tombs al meu voltant, li poso la mà a la boca i no em mossega i ronca quan li acarono la sotabarba que és abundant i molt i molt arrugada. Oi que m’entén?
En fi, estic pensant... estic pensant en comprar-me un gos jo també. Un Shar pei, millor. M’és igual que tingui la llengua lila.



La Lila concentrada


19 comentaris:

  1. Ui, ui, ui... Ja t'estàs complicant la vida... Que no en tens prou amb la Lila? Jo també sóc de gossos a casa meva, no!!!

    :) Ja ens ho explicaràs... Bon cap de setmana, Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. He de recuperar el temps perdut, Carme. De dos en dos. Estic una mica trista, avui no se m'ha tirat al damunt.

      Elimina
  2. Un amic meu diu que com més tracta amb homes més estima els gossos. Desitjo que no et passi a tu. Records a la Lila

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, el teu amic deu ser famós perquè n'he sentit a parlar molt. esperem que no em passi. Jo és que tracto molt amb dones. Un petó de part teva a la Lila.

      Elimina
  3. Benvinguda al club dels cuidadors dels gossos dels fills! Es mengen els mobles, mosseguen la roba, els hi cau el pel... Però es fan estimar tant!! Jo també era de las que “perque no!“ i ja veus...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, gracies, cosineta. De moment només li faig tutoria de tant en tant. potser per això em fa tanta gràcia, però si que el primer dia va ser d'infart. Ja m'explicaràs del teu (o dels teus?).

      Elimina
  4. Ai, Teresa, quina monada de gos, no se'n veuen gaires d'aquesta raça pel carrer, i també m'he fixa't amb això de la llengua lila, i estan tan arrugadets que semblen un gos iaio...
    A mi m'encanten els animals, però tinc clar que a casa no, però ves per on, tinc un gos apadrinat, ves per on, així col·laboro , però no l'he de cuidar jo...
    Als animals se'ls agafa molt d'afecte i de vegades i pots confiar més que amb algunes persones. Ja veuràs com sereu super-amics...
    Petonets Teresa i fes-li una carícia a la Lila.

    ResponElimina
  5. Mecatxis, se m'han colat un " ves per on" i m'ha fet mandra esborrar-ho...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí. és estrany però bonic, Roser. I veure'l bellugar és una xalada perquè encara va una mica despistat. No volia gossos, ves per on! Li faré la carícia de part de la Roser. Una abraçada.

      Elimina
  6. Fixa't, ja tens una nova distracció... Pensa que també ho han fet per tu...! Té pinta de tenir un tou de pèl tot suau, que convida a amanyagar. Ja veuràs com es fa estimar. Realment la fotografia és molt divertida!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Glòria, no se m'havia ocorregut que potser ho havien fet per mi. Distreure'm? uff! vaig de bòlit. però sí que acaronar-li les barbes relaxa força, potser tindràs raó. Està superfotografiat per ma filla i el xicot. Hauré de fer una entrada amb les fotos. Fins aviat.

      Elimina
  7. Quina coseta tan rebonica de gosset!!! Els gossos acompanyen. Jo en tinc 2 a casa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Novesflors. No m'ho pensava pas, sempre tan reàcia i mira ara, em cau la bava. Amb dos a casa ja sabràs de què parlo.

      Elimina
  8. A casa tenim un gat tigrat. A vegades també un de negre, que és el de la meva filla, que de tant en tant ens el deixa.
    Dius que diries que t'entén? Ja en pots estar segura. Si els gats ens entenen i fan veure que no, els gossos ho demostren. I la Lila serà una gran companya.
    Fita

    ResponElimina
  9. Xavier, el primer dia, el del Déu meu! jo em penso que només devia entendre el xinès perquè no fotia cas de res. Però mira, només en un parell de mesos ja ho entén tot. Si fins i tot els gossets aprenen el català en un plis-plas. No hi té res a fer el Wert amb la llengua.

    ResponElimina
  10. Si et canvia de canal ja saps perquè estava tan concentrada! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la pobra, amb petita escletxa que té als ulls, s'ho ha de mirar una estona, però al final l'encerta.

      Elimina
  11. Segur que la teva filla pensa ara que ets una gran mare. Abans també però el gosset li ha obert els ulls, malgrat no ser precisament un gos d'ulls massa oberts. Un bon reltat, tendre i amb molt de carinyo.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme.Crec que a mesura que passen els anys l'opinió dels fills vers envers els pares va canviant, ja sigui per mitjà d'un gos, d'un fill i de qualsevol experiència. En aquest cas, la Lila m'ha anat a favor. Una abraçada.

      Elimina