 |
| La Lila, bona noia |
La meva filla se n’ha anat de
casa. Vaig estar uns quants dies preocupada per si era culpa meva. Els pares
sempre tenim la culpa de tot, les mares més.
Com que quan ens trobàvem després
d’anar-se’n, no veia cap hostilitat en
els seus ulls, vaig començar a preguntar-me si potser hi havia una altra causa
i la vaig trobar: volia passar la resta de la seva vida amb el noi de qui
s’havia enamorat. Quin sentiment més tendre! – vaig pensar- I ja em vaig quedar tranquil·la.
Fins que un dia va aparèixer per
casa amb un gosset i el dubte em va tornar a assaltar. Seria aquell el gosset
que tota la vida havia volgut tenir? Havia marxat de casa per poder tenir un
gos?
- Mama, un gosset...- em deia.
- Sí, mama, un gosset... – repetia el seu
germà.
Jo, impassible, com aquell que
diu “No habrá consulta”, només deia:
- No hi ha gos.
- I per què? – inquiria ella.
- Sí, per què no? – tornava ell.
- Perquè no! – jo, ferma com una roca.
- Perquè no no és cap raó – argumentava ella
amb raó.
En mala hora emprava jo, des de
feia temps, aquesta frase per combatre les seves rebequeries.
- És veritat, mama! Perquè no no és cap raó.
Tu sempre ho dius – ell també ho tenia claríssim.
En el primer contacte que vam
tenir el gos i jo, ell va ser testimoni mut d’una conversa certament
surrealista.
- Mama, mira que és bonic! Mira, Lila, mira la
iaia.
Iaia???
- Nena, jo no sóc la iaia del gos. Ni de
ningú, de moment.
- Oh, doncs... com li he de dir?
- Què?
- Com li he de dir que et dius?
- Digues-li... digues-li que em dic Teresa.
- Teresa? Com li he de dir que et dius Teresa?
- Caram! Que no és el meu nom?
- Ja... però... mama... ! – i ja tornava a fer
aquella canterella de quan demanava un
gos.
El primer dia la Lila, per cert té un to lilós
a la llengua que no em va agradar gens, em va fer de tot: cagar-se, pixar-se,
penjar-se a la cortina, escampar el menjar... Déu meu! El meu pis, el meu
ordre, la meva asèptica pulcritud domèstica... Es passejava per casa meva com
si fos seva, amb la cua dreta com un rave, i fent anar el seu cap de drac
xinés, d’ací d’allà. Després em va començar a perseguir per tot arreu. Si el
cridava, venia, si li deia que no vingués, també venia; si li manava quiet!,
saltironava i si li deia puja!, em posava les seves potes a la falda. Els meus
sentiments contradictoris pel gos, estaven alterant per moments la meva vida –
o intel·ligència, que està més de moda – emocional.
És un Shar pei, una raça xinesa
de les més antigues, segle III abans de Crist. El seu nom vol dir Pell de sorra
- bonic, eh? - Sembla que van haver
d’exportar-lo per salvar-li la pell – de sorra i el que amagava a sota – Als
anys seixanta el Partit Comunista Xinès va decidir que els animals de companyia
eren un símbol de la burgesia, i el Shar pei no tenia cap més atribució en
aquell moment, i que s’havien d’eliminar. Aquesta fanàtica conclusió i la fam
que es patia a la Xina,
que provocà que els gossos es convertissin en aliment, van posar-lo en perill
d’extinció. Un petit grup de xinesos, amants dels animals, van traslladar els
pocs exemplars que en quedaven a Hong Kong, però més endavant, tement que
aquest país algun dia passes a formar part de la Xina, van fer un pas més. Un
d’ells, Matgo Law – agraïda eternament, senyor Matgo – va escriure a l’editora
de la revista americana Dogs i el Shar pei va trobar la seva salvació
definitiva.
La Lila és
molt arrugada, tant que les arrugues li tapaven els ulls i van haver de
grapar-li les parpelles més amunt, perquè hi pogués veure. Ara que ja hi veu,
es queixa més sovint. No és que li faci mal, és que en aquest món actual
nostre, a vegades com més hi veus, pitjor.
Després d’un parell de mesos ja
es comporta. Es veu que la nena i el company que l’estima, que també devia
voler un gos des de petit, han estat tots aquests anys pensant com portarien el
gos si en tinguessin un, i li estan donant una bona educació. Tenir el
privilegi de desitjar quelcom durant molt de temps té aquests beneficis.
Ara, quan em ve a veure, tenim
moltes converses, segurament també surrealistes per qualsevol que les escolti.
Jo li parlo i ella no em respon, però diria que m’entén. Mou la cua, dóna tombs
al meu voltant, li poso la mà a la boca i no em mossega i ronca quan li acarono
la sotabarba que és abundant i molt i molt arrugada. Oi que m’entén?
En fi, estic pensant... estic
pensant en comprar-me un gos jo també. Un Shar pei, millor. M’és igual que
tingui la llengua lila.
 |
| La Lila concentrada |
