Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lila. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lila. Mostrar tots els missatges

dimecres, 30 de desembre de 2020

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

 

                   

No, no parlo dels jutges avui, encara que pel títol ho pugui semblar. En aquest cas, la “coneguda pudor” no és de patiment col·lectiu, sinó personal meva. Tampoc pretenc fer un mal plagi del títol de l’obra de l’estimat Benet i Jornet, si no és per retre-li homenatge.

La pudor apareix a casa meva el dia de Nadal, cap a les sis de la tarda. Pudor que tira a claveguera, coneguda i patida per una servidora i pels veïns des de fa anys perquè a la casa on vivim de tant en tant es deixa sentir. És l’onatge tan proper, han sentenciat alguns experts; la indústria química, diuen altres, que en respirar exhala merda, la que respirem tots els tarragonins, i encara gràcies que no tan sovint exhala projectils de mitja tona, o algun bòlid pitjor. Jo que no soc experta en el tema diria que és un defecte de construcció de l’edifici.

La qüestió és que la pudor se centrava en el rebedor del pis i el primer que vaig pensar era que, com de costum, venia de l’escala. Però a l’escala no se sentia, així que vaig tirar cap a la cuina. Vaig olorar la brossa, l’aigüera, les canonades; potser les gambes, la feta, el meló. Res. I la galeria? Sí, a la galeria se sentia. Ja ho sé! Ha de ser la química! Vaig obrir la finestra i no se sentia res. Un aire pur, glaçat, em gelava el nas per moments i em vaig amagar, abans no se m’atrofiés i mai més no tornés a sentir ni pudors, ni olors.

Fins aquell moment sola en la meva recerca del cos del delicte, la família —bombolla de sis, a partir de dues o de tres bombolles, no ho tinc clar— va adonar-se que passava alguna cosa i es va adherir a la investigació. La meva filla va aixecar la cua de la Lila, que també havia participat de les collonades del dinar de Nadal, i va olorar. Pet, claveguera, química, gas... Tot s’assembla una mica, no? Però la Lila era innocent i si, en tot cas, era culpable ho havia llençat tot a fora generosament, no s’havia guardat res per a ella, pobreta!

I quins acudits! Jo no les faig aquestes coses.


I va començar la cursa per descobrir l’origen de l’olor. Tothom ensumava amb una certa ànsia, una certa pressa, una certa competitivitat, com volent-se emportar la medalla al millor talent olfactiu. L’Elna també competia:

         —Aquí, iaia, aquí!

       —Aquí? Sí, sí! —deia jo, convençuda que si algú tenia els sentits més esmolats que ningú era ella.

         —Aquí? —la meva filla— Aquí no se sent res.

         —Una mica sí, eh? —el meu gendre.

La Lila també ensumava i anava d’ací d’allà, remenant la cua. No sé si se li havia encomanat la dèria o és que pensava que era una bona ocasió per demostrar que a ella en aquesta habilitat no l’atrapava ningú. Si hagués pogut parlar, segur que hauria dit: “Sortiu del mig, aprenents!”

Al final, rendits, vam tornar al sopor habitual de la tarda de Nadal i ja no hi vam pensar més. Bé, la veritat és que jo sí que hi anava pensant, cabdellant i descabdellant: I si el gas metà del que sigui que provoca la pudor es barreja amb el gas natural i volem tots pels aires? I si truco als del gas? I si em recriminen que els faig venir el dia de Nadal per res? Marededeu, marededeu... Per sort l’Elna ens va recitar dos “problemes”, en realitat eren dos poemes, el de la tardor i el de Nadal i ens va fer posar en rotllana i ens va fer cantar una cançó i... I com per art d’encantament es va esvair la pudor i els mals esperits. Si més no, quan hi vaig tornar a pensar ja no se sentia res. Misteris de Nadal, ves! Al final li hauré de donar la raó a la meva amiga Roser del blog Petiteses, que diu que sempre me’n passen.

dilluns, 19 d’agost de 2019

LA LILA, DE VACANCES


                                      
La setmana passada la Lila va fer vacances. Vacances de casa i de família directa. I va venir de vacances a casa meva. Com que, si entenem per vacances el descans entre dos períodes laborals, jo no en faig mai de vacances, em va venir de gust de fer-ne amb la Lila. O sigui, la Lila i jo, de vacances a casa meva. 

Casa meva és casa teva, Lila.





Només han passat sis anys 

des que hi va venir per 
primera vegada —només 
sis— i em va inspirar un
post divertit, això m'han dit,  que es titulava







He anat parlant d’ella, però ara ja fa temps que no ho faig i passar quatre dies juntes m’ha donat l’oportunitat d’observar-la de prop i de trobar noves paraules per parlar-ne.
La Lila, bona noia com sempre, no dona feina, ni tampoc problemes: el menjar, a taula, a les hores convingudes, i els dos passejos diaris.


Pel menjar no hi pateixo gaire. 
El pinso li agrada i barrejat 
amb un petit tast de les meves
bajoques, tomàquet amanit, 
pernil dolç, pa amb tomàquet, 
vedella, pa, tonyina, poma, 
taronja, està més que contenta. 
Vaja! No és que m’ho digui, 
però se li nota l’agraïment. 






El passeig... el passeig ja és una altra cosa. La Lila, que havia de ser petita —sempre hi penso quan anem a passejar— és de mida mitjana i pesa els seus divuit quilos. Però els quilos són el de menys. El de més és la vitalitat, la força que té i la il·lusió que hi posa. Que els ho preguntin si no, a les meves cames i als meus braços. Sobretot en el primer tram del passeig, fins arribar a la desitjada herba. I no m’estranya perquè s’ho passa tan bé... Es veu que l’herba fresca —al matí més, quan encara hi queden gotes de rosada— li dona una sensació de benestar que ràpidament li fa relaxar la bufeta i l’intestí. I no en té prou amb la distensió inicial, sinó què al llarg dels dos kilòmetres va marcant territori, ara sí, ara també, ni que sigui amb unes minses gotes.
Jo no sé si per ella és una gimcana aquell passeig, que per mi sí que ho és, però s’entusiasma amb tot: Una farola! oh, una farola! el tronc d’un arbre, ah! una palmera coberta d’heura —Quina gran pensada per cobrir les mancances de la palmera que, la pobra, no ha sabut mai perquè és aquí!—! què deu amagar aquesta mena de cova? guaita quina muntanyeta! i quina olor aquest pi! Ara estiro cap aquí, ara cap allà, ara creuo pel davant de la mestressa, ara oloro fort, perquè quina olor!!! Aquí en aquesta pedra, un gos amic m’hi ha deixat un missatge, deixa’m flaira, deixa’m, deixa’m! Que sí, Lileta, que per mi millor que et vagis parant, que si no, no et puc seguir. Ep! On vas ara? Però què has vist? Quina pressa! Atura’t, atura’t! Lila, Lilaaaaa... !!! Punyeta! Ja soc a terra! I amb els dos genolls pelats! Adeu a la minifaldilla en tot el que queda d’estiu. Sí, ara t’atures, ara, oi? Ja està bé la broma, Lila, ja està bé! Au! Cap a casa, que ja has corregut prou per avui! Et vull aquí al meu costat. Com si fossis la meva ombra, ho sents? Ni gossos, ni olors, ni pins, ni res. Aquí!!! Sí, ja ho veig que baixa aquell gos tan escaient, però tu aquí, quieta. M’has sentit? Que sí, que ja ho veig, que és el Jack. A aquest el coneixem d’altres dies. Va, que aviat serem a casa, que em fan un mal els genolls... Per allà ve la Linda. No et moguis! Saluda amb educació i prou. A veure si ara ens trobarem tots els coneguts, que, amb tantes vegades de fer el mateix camí, ja ens coneixem tots. I quins noms que es diuen aquests companys teus! Si no fos perquè cada dia veig el rètol del nostre carrer, diria que som a la campiña anglesa: Jack, Linda, Byron, Lady, Rei —aquest no, aquest seria de la Meseta ibèrica—. Encara vull veure que en algun moment apareixerà el gos de Baskerville i Sir Artur Conan Doyle al darrere. Mare meva! I jo amb aquests genolls!

Apa, a dormir, que després d'aquestes maratons s'ha de descansar!


dissabte, 17 de desembre de 2016

CONFIDÈNCIES

                                 
Tenint en compte la Llei d’Igualtat de Gènere, si el gos és el millor amic de l’home també ho deu ser de la dona, no? Així doncs, la Lila deu ser, sinó la meva millor amiga, una de les meves millors amigues.
Que la recordeu?

La meva amiga Lila va estar uns quants dies... —què dic uns quants dies? Setmanes, van ser— que intentava dir-me alguna cosa en mode confidencial.

—Mmm, rrrrr, sssss...


Tot i que no l’entenia, jo li seguia la conversa, fent-li les consideracions que em semblaven oportunes. Ho devien ser, perquè ella s’hi engrescava més.
—Mmmmmmm... rrrrrrrrrrr... sssssssss... nnnnnnnn... ddddddd...




Veient que la seva amiga —la dona, la millor amiga del gos també?— no s’assabentava un pijo del seu entranyable llenguatge oral, ho va provar amb el corporal. Em demanava el conill de drap que a vegades li dono perquè el mossegui i s’esbravi —tothom ha de trobar la seva manera, no?—, quan m’ajupia i em posava a la seva alçada se m’atansava i repenjava el cap a la meva panxa. I em mirava posant el seu caparronet de costat, com dient:


—No m’entens? Mira que ets tanoca! Jo t’ho entenc tot.

Encara que no sóc cap experta en llenguatge corporal sí que sé que quan el meu interlocutor es tapa la boca mentre parla és que me l’està fotent. Si es toca l’orella ja no ho tinc tant clar; no sé si és perquè no l’interessa sentir el que li dic o perquè l’estic avorrint. Quan es posa amb els braços plegats al meu davant, la que ha de plegar sóc jo perquè ja pots xiular si l’ase no vol beure. I si els obre... bé, si els obre és que està disposat a acceptar tot el que li doni —no sé si també tot el que li digui—. Ah sí! si algú em passa ras tocant a la meva bossa i, tot i amb això, el sento i a més a més el veig córrer al meu davant, quasi, quasi segur que m’ha pres la cartera. És clar que aquests que en saben tant —d’enganyar, i no em refereixo només als polítics, però bastant, bastant a ells— se’l deuen conèixer a ulls clucs el llenguatge corporal, essent com són uns professionals de la mentida.
Amb "carteres" com aquesta ja deuen haver fet el dia, no?
Alejandro n'és l'autor.

Però vaja! Tornant al tema, em costava molt entendre-la. I mira que era important el que em volia dir. Era tan important que tenia el cor dividit —les coses importants, no són mai totes blanques o totes negres—. La Lila estava entre alegre i preocupada. I és que ella ho va saber abans que ningú, abans que a casa seva se’n comencés a parlar, abans que ho sabés la seva mestressa que, com tothom sap, és la meva filla —i per qui acabi d’arribar li recomano El gos de la meva filla, i així sabrà com va començar tot—. Els gossos no parlen, però tenen instint i a la Lila el seu instint li deia que a casa, encara que no es veiés, hi havia algú més.
Ai, ai, ai! Que això sembla un remake de “Los otros”. Que no, que no! Que és més bonic que qualsevol pel·lícula, sobretot perquè és real. Total, que  ara que ja ho té clar perquè el llenguatge corporal de la meva filla no l’enganya, està contenta perquè veu els seus amos contents i preocupada per si no se l’estimen tant quan arribi la nena... La nena!!! Ja ho he dit! M’ha costat arribar fins aquí! Serà una nena i tindrà un nom preciós, ple de contingut, que encara no puc dir,  i ha de néixer per Sant Jordi i ja, ara, abans de néixer, tota l’estona la tinc al cap perquè no m’acabo de creure que ja faci vint-i-sis anys que jo estava embarassada de la seva mare.

Lileta! Innocent" De veritat, de veritat et penses que no t'estimaran tant?
Doncs, ara que sé què em volia explicar la Lila, jo, igualment, li vull fer una confidència. Segur que, com sempre, ho entendrà sense necessitat de paraules. I qui millor que ella per guardar un secret? Jo també estic contenta i preocupada. Contenta perquè aviat sentiré la veueta de la meva néta cridant-me “iaia”, o “àvia”. Preocupada perquè el mes passat vaig canviar de dècada, perquè el meu pare ja no hi és i pel vertigen del camí que va costa avall, en acceleració contínua, que els frens no acaben de funcionaaaaar i que el model és antic i ja no hi ha recanvi. Però beneit sigui el camí que em queda, si hi puc anar caçant al vol alegries com aquesta i a més a més us ho puc explicar.

Bon Nadal a tots, animalons domèstics inclosos!



dimecres, 27 d’abril de 2016

L'ENDEMÀ DE LA CURSA

                                   
                                    
Tot va començar quan vaig anar a la recepció que fa l’Ajuntament als escriptors de la ciutat per Sant Jordi. L’escriptor que feia el parlament –i avui no diré noms–, escriptor de solera i del qual tot el que he llegit m’agrada, va començar amb un discurs bastant crític amb la Diada de Sant Jordi. L’escriptor va explicar una anècdota: quan ell de nen vivia a Barcelona, tenia el pis a prop d’un canòdrom i per aquest motiu anava sovint a veure les curses.  I que ara, cada any quan s’atansa Sant Jordi, no pot evitar pensar que la Diada és com un canòdrom on els escriptors correm com llebrers per arribar. 

La cursa de Sant Jordi


Vam riure molt i segur que, com jo, la majoria  va pensar que tenia raó. I va afegir:
–Encara que tots, abans de començar la cursa, ja sabem qui arribarà primer.
A la nit vaig somiar que tots i cada un dels escriptors de Tarragona, portàvem un dorsal i una cua de llebrer i corríem fins l’extenuació.
El dia de Sant Jordi, un parell de llibreries de la ciutat em van fer lloc per poder signar i dedicar exemplars del meu llibre i vaig coincidir amb uns quants autors. Un d’ells era amic meu, amb novel·la publicada fa uns mesos, i com que la feina no apressava, vaig explicar-li l’anècdota que m’havia fet tanta gràcia. Una mica trist, em va dir:
         –Sí, jo m’he fet un tip de córrer per no arribar enlloc.
I feia un moment m’havia explicat que havia guanyat un premi literari.
         –Com que no has arribat enlloc? I el premi?
–Sí, però veus? Per Sant Jordi...
Em vaig sentir ben acompanyada perquè mal de molts, consol de tots. Tots dos havíem fet vàries presentacions, bones vendes del llibre, bones crítiques i interès per l’argument, però... per Sant Jordi érem com un gra de sorra perdut enmig del desert. I com nosaltres dos, igualment la resta d’autors. De tant en tant, els llibreters –que estaven absolutament desbordats, pobrets–  demanaven per algun de nosaltres perquè un conegut comprava el nostre llibre i el volia dedicat. Tret d’un, que tenia una cua immensa -no pas de llebrer-, a qui se li van acabar els llibres i tot. Com que no vull dir noms, tant sols faré esment que el seu llibre parla d’un personatge que formà part d’un dels moments més foscos de la història d’Europa del segle XX; el personatge va fugir de la justícia, més o menys cap a l’any 1945, i es va amagar entre nosaltres, en un poblet del Priorat. A prop seu, tothom sospitava qui era, però ningú no ho sabia segur. En la seva estada al nostre país, fins la seva mort, se’l va arribar a considerar un heroi pel seu amor a la muntanya i per tots els treballs que va realitzar sobre ella. I l’escriptor que signava sense pausa ha fet un treball de periodisme d’investigació, on demostra qui era el personatge i el que havia fet. Un treball impecable! Ho puc dir perquè l’he llegit.
Pel que fa a la resta d’autors, en tinc de tots colors per explicar. Sense noms. Una xicota que va arribar més tard a la taula d’autors, feta un figurí i amb sabatetes de taló, es va posar a vendre el seu llibre com qui ven sardines a la peixateria.
         –És una història real– deia, entre altres virtuts.
I li compraven. Sí, sí, li compraven. La resta ens la miràvem de reüll, potser amb una mica de vergonya aliena, potser amb una mica d’enveja. Jo li vaig dir al meu amic.
         –Què et sembla? Ens posem tu i jo, costat per costat, arrecerats braç contra braç, a vendre el nostre llibre, així, d’aquesta manera?
         –No, no, jo no, jo això... no.
I va ser que no. És que jo, per segons quines coses, si no em puc recolzar, em tombo, ves!
Una altra autora, de llibres de cuina, molt decidida ella, va explicar que l’havien anat a buscar expressament de l’editorial perquè fes els llibres – dos, de dos en dos–. L’amic i jo ens vam mirar com dient:
         –N’hi ha que tenen sort! –I com que estem molt compenetrats vam afegir, només amb la mirada– I si ens hem equivocat de gènere?
Un escriptor que anava de molt bon rotllo, ens va fer fotos a tots i ja havia comprat un vi bo per celebrar-ho, perquè la festa de Sant Jordi, vagi com vagi, és la nostra festa, la dels escriptors, va dir.
         -Sí, senyor!– vaig dir-li– Aquest és l’esperit!
I ja per acabar les anècdotes xocants, o no, dels autors que signen per Sant Jordi, vaig coincidir amb una autora que portava un embenat al canell dret. Quan li vaig preguntar què li passava, em va dir:
         –És de signar, filla! Tota la setmana signant llibres i amb el gest de la mà, se m’ha desllorigat el canell.
         –Ah, vale!– vaig dir, mentre intentava imaginar-me aquell ritme trepidant de signatures que havia patit la senyora. I em costava. Em va costar durant l’hora sencera que vam coincidir a la taula.
Ara bé, amics meus, a la tarda, al poble –recordeu el cartell?– amb el meu amic, el del cartell, em vaig rescabalar de les ingratituds de Sant Jordi que havia patit durant el matí, a ciutat. Sense cues, però un darrere l’altre, sense seixanta mil títols al voltant, però suficients per fer una tria, sense fantasmes ni fantasmades. I que no calia vendre sardina, que ja es venia sola. Total, que per gossets corrent, la meva estimada Lila. Ella sí que corre! I lliure com el vent! Res de canòdroms!

Ara perquè és l'hora del sol, que sinó ja la veuríeu córrer

dilluns, 31 d’agost de 2015

VIDA DE GOS

                                

En diuen moltes a favor dels gossos. Que són com persones, que és el millor amic de l’home, que tenen molt coneixement, que ell mai no t’abandonaria... Amb tot, moltes vegades ens assabentem de la quantitat de gossos abandonats que recullen a les gosseres i a les protectores d’animals, i que portaven – suposo que d’aquí en ve el nom - una vida de gos. Vida de gos és una locució que significa vida penosa i plena de dificultats, i no només s’aplica als gossos.


El genial Charles Chaplin 
va  protagonitzar una
pel·lícula amb aquest
títol, l'any 1918.
No sabria dir si la passava més magra el gos o ell, però sí alguna cosa compartien era la gana. No obstant, la gana no té perquè ser el pitjor d’una vida de gos.






Jo des que tracto personalment amb un gos – una gossa, la meva Lila, ja la coneixeu, i sinó, aquí la teniu-

































a vegades em plantejo si tot el seu afecte prové de l’instint de supervivència. M’estima perquè l’alimento, m’estima perquè la protegeixo, m’estima perquè així segur que no l’abandono. No és un sentiment per avergonyir-se’n – aquestes motivacions també les tenim nosaltres – però sí que és un sentiment interessat, eh que sí?

En té altres, de sentiments, la Lila, el gos que he conegut més a fons en la meva vida, i els exterioritza com bonament sap. La cua dreta, imparable d’ací d’allà quan està contenta, i baixa quan està moixa; les orelles, totalment independents en situacions, que podríem dir, normals que copsen la seva atenció – ara n’aixeca una, una mica, bastant, molt, ara ho fa amb l’altra - i ambdues a la vegada en situacions extremes: dretes i alerta quan alguna cosa capta tot el seu interès,  baixes i tirades enrere quan té por o, durant una estona, quan se la renya perquè n’ha fet alguna.

La setmana passada vaig tenir un mal dia – sí, jo també en tinc - Vaig a la platja i el sol s’amaga, a la botiga no tenen les meves tomaques preferides, l’azalea se m’ha mort, aquella faldilla que l’estiu passat m’estava tan bé no me la puc botonar i, finalment, avui tampoc no m’ha trucat cap editor – aquí fa mal, aquí! - per dir-me que la novel·la que li vaig enviar fa... – ja no me’n recordo – és una de les històries més boniques que ha llegit des que va muntar l’editorial. Tinc la Lila amb mi. La meva filla m’ha demanat si me la puc quedar fins al vespre. Avui?- penso- avui, precisament?

-       Porta-la, porta-la – li dic.

Mentre faig el dinar, tan atribolada estic que em cremo. Una petita cremada al dit petit de la mà esquerra. I perquè m’he cremat i només per això, dues llàgrimes grosses com dues gotes que vessen del got massa ple – així les percebo jo – em rodolen galtes avall. Tanco el fogó i m’assec a la cadira. Cauen més llàgrimes. No faig soroll, no sangloto, no tinc cap atac de nervis. La Lila, que era a la terrassa, ve cap a la cuina, la cua baixa, les orelles també, i em posa musell i barballera a la falda, un devessall de pell que així aixafat sembla una manteta per tapar-se quan un té fred. La veig de cua d’ull, sense mirar-me-la perquè jo només estic per la meva pena, però ella no s’hi acontenta i amb el cap pica sobre les meves cuixes. Pica, i pica, torna a picar, insisteix, no ho deixa fins que aconsegueix que me la miri. I quan ho faig es queda molt quieta, altre cop amb el seu cap-manta aixafat sobre la meva falda. Espera que li faci una carícia? O me l’està fent ella a mi? Li toco el cap com sé que a ella li agrada, m’aixeco i segueixo fent el dinar. Ella alça la cua, belluga les orelles i em segueix en tots els meus moviments, a risc de fer-me caure.

A l’hora de dinar sembla que el mal moment ja ha passat. Poso el Telenotícies, miro i escolto, mentre vaig parlant amb la Lila – i ella amb mi, mmmmmm, eeeeeeeee, bbbbbbbbb -  m’avergonyeixo i m’alegro que només ella m’hagi vist plorar encara que no sàpiga el perquè. Quan acabo de dinar, la pujo a coll – sí, són vint quilos, què passa? – i li ensenyo les imatges a la pantalla.

-      Tens sort, Lila – li dic - a tu, cap gos, suposadament amic, et farà mai el que li ha fet aquest home a la seva dona. Perquè diu que se l’estimava i vosaltres... vosaltres no estimeu, oi?

Veig com les orelles se li van encongint, cada vegada més baixes; la cua ja torna a mirar el terra. I ja no li ensenyo les imatges dels refugiats sirians intentant entrar, intentant sortir, intentant fugir – de la guerra, està clar – però per trobar què?



   


 
Només és un gos la meva Lileta. A vegades la vida de gos no és tan dura ni despietada, comparada a  la que a alguns els ha tocat viure, comparada a segons quines maneres de morir. 

dissabte, 7 de març de 2015

AFALAGA'M, SI US PLAU


Si n’hi ha de paraules boniques en la meva llengua! N’hi ha tantes i n’emprem tan poques...
L’altre dia, un conegut em va fer memòria de la paraula “afalac”. Li agraeixo perquè la tenia oblidada. És bonica en la forma i en el contingut, perquè a qui no li agrada que l’afalaguin?
Vinga, va! Perquè ningú no es confongui: afalagar vol dir, en el seu significat original, de l’àrab al segle XIV, tractar bondadosament. I m’ha sorprès molt saber que aquest verb, en castellà, llengua que pren el nom dels castellans de Castella,  es considera en desús. Darrerament han aprés a dir relaxing cup of cafè con Leche, que és un afalac dirigit a la Plaza Mayor i que, en el seu moment, no es va arribar a entendre. Ara ja sí. En fi, una veritable llàstima deixar-se perdre una paraula tan gentil. Encara m’ha sorprès més que es pensin, segons diu la meva font – amb raig escàs, pel que veig – que la paraula només es manté a l’Aragó. No, si quan diuen que el desconeixement de Catalunya a Espanya és majúscul, no exageren pas gens.
Hi ha d’altres accepcions de la paraula afalagar, però ara no les necessito. Com tothom sap, aquest no és un blog de filologia catalana, tot i que a la seva autora li agradin molt – o hauria de dir massa? - les paraules.
De la mateixa família i en línia descendent hi tindríem encoratjar, que és donar ànim a algú. Totes dues són paraules terapèutiques. Quan t’afalaguen o t’encoratgen, si estàs malalt, et menges la malaltia, si estàs bo, et menges el món.
A la banda superior hi tenim “adular” que és afalagar, però servilment, incondicionalment. Que portes un vestit bonic, t’adulo; que sembles un penja-robes, t’adulo; que m’estimes, t’adulo; que em dones un mastegot, t’adulo igual o més  - ui, el sado-maso fa estralls -; que em convides a sopar, t’adulo; que et convido jo, també t’adulo – perquè ja en tinc costum, que si no... – No sé si ha quedat clar.
Adulació és el que practicaven i practiquen, els súbdits amb els seus reis, sempre i quan els reis no siguin intel·ligents, que ara mateix, el darrer rei intel·ligent que em ve al cap va ser Salomó. Es nota que últimament estic buscant respostes a la Bíblia? Mira si portava la seva intel·ligència al límit – al límit aliè – que amenaçava de partir criatures per la meitat a fi d’esbrinar quina de les seves dues presumptes mares era la veritable. Tot i que la saviesa li venia de Jahvé – a saber quants afalacs incondicionals li devia dedicar el rei més savi del món – Salomó va caure de cap, als peus de la Reina de Saba que, per moltes urpes que li hagi pintat la història – i ja sabem que aquesta història la van escriure els homes – devia ser més llesta que ell. Potser prou per deixar-se afalagar, però no per deixar-se adular. M’agradaria que fos així, malgrat la història.
De tota manera, quan un deu ser allà dalt al capdamunt i hi ha anat a parar de rebot – i estic pensant en els polítics. Un rebot que ve dels vots d’uns càndids, confiats en unes promeses que mai no es compliran - deu ser molt difícil de resistir-se a l’ensabonada. No ho sé si el petit Nicolàs devia adular molt els seus amics del PP, que ara diuen que no el coneixen, perquè es fotografiessin amb ell. La veritat és que si me’l miro amb ulls de Jake Gyllenhaal a la pel·lícula Presoners, entre altres coses, adulador li veig.

En Jake, amb ulls d'esparver

Així doncs, un cop aclarida la diferència entre una cosa tan mesquina com deixar-se adular i un sentiment tan humà com deixar-se afalagar, a qui no li agrada que l’afalaguin?
Fins i tot, la meva estimada Lila agraeix els afalacs mesurats que sempre reforço acaronant-li les barbes del coll o els saxons de l’esquena. Estic segura que si cada dia l’afalagués incondicionalment, és a dir l’adulés, dient-li coses com ara:



-      I quin bon nas que has tingut avui, Lila!
o
-      Que bé que t’has assegut al teu lloc, a menjar-te el
conill rostit!

o bé
-      Però que gran t’has fet des de l’últim dia que ens vam
 veure!

i també

-      Avui sí que t’has portat bé i no m’has fet caure, bonica
meva!

no ho acabaria d’entendre, i jo me n’alegraria molt, perquè un gos amb l’autoestima pels núvols, com em deia la companya bloguera Loreto en un comentari al relat Dona i gos, pot ser insuportable. Quasi tant com un rei, un president o qualsevol mortal que sigui incapaç d’adonar-se que l’estan adulant.


Per tant, després d’un títol tan escandalós, no em queda sinó puntualitzar que accepto afalacs, moixaines, crítiques, clatellades – alguna -  però adulacions com un rei babau, no, si us plau.

dissabte, 20 de desembre de 2014

EL NAS




                                                    

Els qui passeu sovint pel meu blog, ja deveu saber que hi ha un peatge que cada cert temps s’ha de pagar. Són les notícies de la Lila, la meva – que també és meva, caram! - estimada gosseta. És clar que sempre podeu passar ràpid, com amb teletac per la Via-T, però per molt ràpid que passeu, poc o molt us haureu d’aturar. Perquè... qui pot resistir-s’hi?
 
A veure, qui?
Després de fer-li de cangur un parell de dies, puc dir amb coneixement de causa que el seu fort no és la vista. A canvi, però, té una oïda finíssima que fa honor al seu avantpassat més directe, el llop. Aquests dies, en intimitat amb la Lila, m’he recordat precisament de “Llop”, una pel·lícula que protagonitzava Jack Nicholson. Un actor que ha mantingut el seu posat de boig al llarg de la seva carrera, sigui quin sigui el personatge que ha interpretat, i ni que no n’interpreti cap, i que a mi m’encanta. En aquesta, s’adona dels primers símptomes de la seva transformació en home-llop, quan sent la conversa que mantenen dos coneguts seus, a porta tancada, a l’altra ala de l’edifici, separada d’on és ell per un gran parc interior. No he pogut comprovar-ho en cap ala ni en cap parc interior – això és cosa d’Amèrica, oi? – però la Lila ja pot estar adormida, que obre els ulls  si algú en la mateixa habitació aixeca tant sols la mà. Que això ho fan tots els vostres gossets? M’ho crec, però expliqueu-m’ho, expliqueu-m’ho. Per mi és una proesa sensorial.

I no només això. Pot estar  ben tranquil·la a l’altra banda de la casa, sentir com s’obre la porta de la nevera, que no fa cap soroll, i anar-hi a tota velocitat. Aquí no estic segura que sigui per l’oïda, sinó més aviat que la superpercepció li ve del nas, perquè encara que fred, el que hi ha a la nevera alguna flaire conserva. És un gran nas, la Lila, que no vol dir que sigui lleig, ni gros, sinó que pel nas és per on li arriba el món.


Es passa el dia olorant, o inspirant que ve a ser el mateix. D’aquí la seva gran inspiració a l’hora d’inspirar-me. El que no tinc tan clar és, si sempre inspira, quan espira?  Al carrer no es deixa res. Olora faroles, pals, recons, cantonades, pedres, terra, herba... Ja sé què busca ja, però no ho diré aquí, que ja ens entenem. A casa olora el terra, les potes de les cadires, les plantes, les sabates, m’olora a mi i com no? tothom que es belluga. Dreta, asseguda, caminant, estirada, ella sempre té el nas en moviment.

El menjar li agrada tot, però tot. Carn, pernil, embotit, fins aquí normal. Però també peix, enciam, ous, mandarines, truita amb patata, tomàquet, xampinyons, formatge, iogurt, carxofes, poma, pa amb tomàquet, aix! com se’l menja el pa amb tomàquet. Sembla talment que se li faci la boca aigua mentre mastega. Però tot ho fa passar pel sedàs del seu nas (ja comencem amb les rimes, ai las!). S’atansa, olora, s’asseu, obre la boca i endrapa. Si li dóna temps, s’ho emporta al seu lloc de menjar. A vegades, el mos és tan petit per la seva boca que, pobra, no hi arriba i ja se l’ha acabat. L’important és la intenció, no? És el que ja deia a  El gos de la meva filla  sobre la seva educació exquisida. I ara, no només es manté, sinó que ha millorat. De fet, jo crec que per Nadal ja la podrem asseure a taula amb un cobert a cada “mà”.

He descobert que els gossos, com els nens i els vells, tenen el seu propi tempo, diferent dels que no ho som. No perquè jo tingui pressa, ella correrà i en canvi ho farà quan jo ja no pugui amb l’ànima. Us sona la imatge d’una dona corrent darrere un gos, perdent el barret i les arracades i intentant conservar l’equilibri mentre li toquen les cames al cul? Aquesta sóc jo. Sense cap dubte, corre perquè alguna olor arravatadora li ha arribat al nas.

La darrera gràcia que li he vist a la Lila – no serà l’última, segur – és que tot és sortir de casa i començar a bordar els gossos de les cases veïnes. Es veu que a cada casa hi ha un gos i jo no ho sabia. De l’un a l’altre s’ho encomanen i el carrer acaba essent un orgue de gossos. Olor? Sex-appeal? Micos de repetició? No ho sé, però ella segueix el seu camí sense immutar-se, remenant el cul i amb la cua dreta i només de tant en tant fa alguna reüllada molt digna cap allà d’on venen els lladrucs. Ja ho diuen que els gossos s’assemblen als seus amos i les gosses... a les seves mestresses, però com que la Lila en té dues, no penso especificar a quina s’assembla.

La Lila i jo us desitgem Bon Nadal i la veritat, qui vol mirar cap dalt – cap dalt, ostres! -, tenint-la a ella a baix?