EN EL NOSTRE COR, LILA

 

                       

Quan prepares les festes de Nadal amb aquella barreja d’il·lusió i estrès, no t’imagines que el destí et pugui reservar una mala passada. La que ens reservava a nosaltres, crec que per sempre la relacionarem inevitablement amb el Nadal.

      No faré escarafalls ara perquè la Lila “només” era una gossa i la mort d’una gossa, comparada amb la d’un pare, un fill, una germana, una persona propera, comparada amb la mort de totes les dones del món assassinades a mans d’homes que no se’n mereixen el nom ─no se’n mereixen cap de nom perquè dir-los bèsties és degradar les bèsties─, comparada amb tots els morts d’Ucraïna i amb els nens que cada dia moren de fam, comparat, deia, amb tot això la mort de la Lila sembla poca cosa.

      Però actualment, i gràcies a Déu, qui es posa un gos a dins de casa és perquè sigui un membre més de la família i, per tant, la seva pèrdua comporta molt de dolor. I sí, crec que quan l’adoptes has de ser conscient que patiràs una pèrdua perquè la seva vida, de natural, és molt més curta que la nostra.

      La Lila només tenia nou anys i ningú no s’ho esperava. Alguna cosa es va interposar en el seu camí, que li va estroncar la vida. Un comportament estrany, uns grinyols insòlits en ella, una visita corrents al veterinari, una intervenció urgent... i en quatre hores la Lila va passar de vida a mort, va desaparèixer de les nostres vides. I costa de pair.

La meva filla diu que li fa mal físicament el cor i m’ho crec. Científicament i objectiva, el cor és l’òrgan que ens manté amb vida mentre batega; però el cor és molt més que això i els científics, per mi, que diguin el que vulguin. No és estrany que tots els recons de casa seva estiguin plens d’ella i del seu record i que als que hi convivien els costi d’assumir la pèrdua. Perquè jo només hi havia conviscut esporàdicament ─els lectors del meu blog ho saben bé─, i també la recordo en cada pas que faig: per casa, pel carrer, pels àpats, pels passejos, per la mitja ceguesa que patia, per la seva pell flonja i suau, que sento encara sobre la meva cuixa quan s’hi recolzava o sota la meva mà quan li acaronava la sotabarba mentre ella ho entomava de grat.

La Lila movia la cua quan estava contenta i arronsava les orelles quan alguna cosa no la veia clara. Com qualsevol gossa, oi? Però cada gos és diferent per als seus amos i jo ara, permeteu-me que em planyi de la pèrdua de la nostra. Em queda el consol ─i maldo perquè em serveixi de consol─ de saber que va ser una gossa estimada i que, des de la seva adopció a l’octubre de 2013 va estar cuidada i acompanyada. No sé si es pot parlar de felicitat en els gossos, però si d’aquest benestar se’n pot dir felicitat, ella va ser feliç.

He parlat molt d’ella en aquest blog. Al principi més i després no tant, perquè el 2017 va començar a compartir protagonisme amb l’Elna que, pobreta, no sap ben bé què li passa amb la pèrdua d’algú que ja era a casa quan ella va arribar i a qui ha vist sempre a casa.

Aquestes són les entrades que li he dedicat. Ara sento no haver-n’hi dedicat més.

EL GOS DE LA MEVA FILLA

LA BELLA LILA

EL NAS

VIDA DE GOS

CONFIDÈNCIES

LA LILA, DE VACANCES

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

LILA I OCELLS

 

Que sigui aquest el meu homenatge i agraïment per haver format part de la nostra vida. Toca aprendre a viure sense tu, estimada Lila, però et quedes en el nostre cor per sempre.

LILA I OCELLS

 

                               

Encara que sembli el títol d’una obra pictòrica, que ningú no s’enganyi. És la pura imatge, feta paraules, de casa meva des de fa una setmana.

       Quan em vaig treure el carnet de cangur no sabia que tingués tantes atribucions, ni tantes sortides “professionals”. I potser m’ho hauria d’haver olorat perquè va ser tan fàcil que alguna contrapartida havia de tenir.

       Total, que els fills se’n van de vacances lluny i el bestiari dels fills fa vacances a casa meva. Que ja li deia el meu gendre a la Lila abans de marxar, en veure que movia la cua amb ritme desenfrenat.

       ―Te’n vas de vacances, eh, Lila? Si més no, vacances gastronòmiques... Pa amb tomàquet i pernil dolç per esmorzar, macarrons per dinar, verdura i peixet per sopar...

       I la cua de la Lila, imparable. Ella pobreta, quasi que no hi veu, però té tant coneixement... Ja tenia poca vista i la va perdent encara més. Fins que no s’acostuma als nous topants i als nous volums de l’ambient va de pinyo en pinyo. Ara, després de cinc dies, a casa ja no tant, però al carrer quan la trec, i sobretot al matí, ja tinc prou feina a estirar-li la corretja per evitar-li les trompades. Jo crec que de tants impactes, contràriament al que pugui semblar, hi té una sensibilitat especial, al “caparró”. No feia ni tres hores que la tenia a casa, que ja m’obria la mosquitera corredissa amb el cap. De veritat, eh? Ha vist en quina direcció ha de fer lliscar el cap per fer-la córrer i s’ha fet especialista en obertura de mosquitera. He provat de fer-li entendre que quan ja és a fora l’ha de tancar, però no me’n surto i si no se’m cruspeixen els mosquits abans ―els que entren per la mosquitera oberta―, estic pensant de passar a la següent pantalla i ensenyar-li a obrir l’interruptor del llum. Tot i que potser no en voldrà saber res perquè ella per gust sempre seria a la terrassa. Que consti que aquesta gimcana jo no li he muntat, però a ella li agraden els reptes, com a mi, i no les coses fàcils. Quin remei, quan les fàcils són difícils! És com la guineu quan diu que no vol raïms perquè són verds.

 

       I què puc dir dels ocells? Són canaris, es diuen Sírius i Orió, que trobo uns noms ben encertats, per dur-los uns éssers aeris que tenen capacitat de solcar el cel. No donen cap feina perquè ja venien amb l’alimentació preparada per tota la setmana. Només els he de canviar l’aigua de beure i l’aigua de la banyera. Que sí, que jo no en tenia ni idea, però es remullen en una banyereta. No obstant, no em canten i m’agradaria. I mira que me’n faig un tip de cantar-los jo, per veure si els ho encomano! 

       A qui sí que li he encomanat, i ara entenc el seu ritme cuer, és a la Lila. Ni els seus amos ho sabien, però li agrada la música, portar el compàs i deixar-se endur pel ritme. Ai, com jo! -Ja ho diuen, els testos s'assemblen a les olles, però... aquest test? Aquesta olla?- La Lila mou el cap d’ací d’allà i amunt i avall. Encara no he descobert quin instrument és el que la motiva més, perquè la meva oïda musical és bastant deficient, però em penso lliurar a la investigació en cos i ànima. A mi em sembla que quan em sent cantar a mi, s’hi anima especialment. L’altre dia amb l’MP3 d’Els amics de les arts al cotxe va ser apoteòsic. No em vaig poder estar de gravar-la. Una... i dues infraccions! Que Déu m’empari! El proper dia li posaré Queen a veure si també li agrada.

                            Són dos retalls que recullen els moments estel·lars de la Lila. 

                                                                    I  meus, és clar!

          La gossa Nel·la de la meva amiga Quima, quan sent el pregó que avisa de la mort d’algú al poble amb El cant dels ocells, fa uns refilets que riu-te’n del sentiment que hi posava la Callas.

     Només tinc dues ferides respecte als meus acompanyants d’aquesta setmana. Una: m’agradaria obrir la gàbia dels ocells i que sabessin què és volar lliure; però que poguessin tornar a refugiar-s’hi si volguessin, que ells no saben com de malament està el món per aquí a fora. 

Com diu un amic meu en la seva cançó "Vola!", voleu, petitons, voleu!

                                           (Cliqueu sobre el text de la imatge per escoltar-la)

De l'altra ferida me'n sento quan trec la Lila a passejar. També m’agradaria treure-li la corretja i que campés a la seva, però ca! No es pot! La zona està atapeïda d’amos passejant els seus gossos, o a l’inrevés en el meu cas, i ella és tan bonassa que segur que li fotrien urpada. Així que només la puc deixar que practiqui una pseudo-socialització, amb la corretja ben tibant, a punt de rescatar-la de qualsevol mal, amén.

       Fem una bona simbiosi tots quatre. O sigui, jo mano i ells fan el que volen. Jo xerro amb ells i ells es pensen que xerro sola, jo trec la Lila i ella està convençuda que em treu a mi. Jo netejo cada nit el terra i cada matí el trobo entapissat de pèls i plomes, però... sabeu què? Que quan se’n vagin els trobaré a faltar. Però que no ho sàpiguen els seus amos, que segur que en prenen nota!

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

 

                   

No, no parlo dels jutges avui, encara que pel títol ho pugui semblar. En aquest cas, la “coneguda pudor” no és de patiment col·lectiu, sinó personal meva. Tampoc pretenc fer un mal plagi del títol de l’obra de l’estimat Benet i Jornet, si no és per retre-li homenatge.

La pudor apareix a casa meva el dia de Nadal, cap a les sis de la tarda. Pudor que tira a claveguera, coneguda i patida per una servidora i pels veïns des de fa anys perquè a la casa on vivim de tant en tant es deixa sentir. És l’onatge tan proper, han sentenciat alguns experts; la indústria química, diuen altres, que en respirar exhala merda, la que respirem tots els tarragonins, i encara gràcies que no tan sovint exhala projectils de mitja tona, o algun bòlid pitjor. Jo que no soc experta en el tema diria que és un defecte de construcció de l’edifici.

La qüestió és que la pudor se centrava en el rebedor del pis i el primer que vaig pensar era que, com de costum, venia de l’escala. Però a l’escala no se sentia, així que vaig tirar cap a la cuina. Vaig olorar la brossa, l’aigüera, les canonades; potser les gambes, la feta, el meló. Res. I la galeria? Sí, a la galeria se sentia. Ja ho sé! Ha de ser la química! Vaig obrir la finestra i no se sentia res. Un aire pur, glaçat, em gelava el nas per moments i em vaig amagar, abans no se m’atrofiés i mai més no tornés a sentir ni pudors, ni olors.

Fins aquell moment sola en la meva recerca del cos del delicte, la família —bombolla de sis, a partir de dues o de tres bombolles, no ho tinc clar— va adonar-se que passava alguna cosa i es va adherir a la investigació. La meva filla va aixecar la cua de la Lila, que també havia participat de les collonades del dinar de Nadal, i va olorar. Pet, claveguera, química, gas... Tot s’assembla una mica, no? Però la Lila era innocent i si, en tot cas, era culpable ho havia llençat tot a fora generosament, no s’havia guardat res per a ella, pobreta!

I quins acudits! Jo no les faig aquestes coses.

I va començar la cursa per descobrir l’origen de l’olor. Tothom ensumava amb una certa ànsia, una certa pressa, una certa competitivitat, com volent-se emportar la medalla al millor talent olfactiu. L’Elna també competia:

         —Aquí, iaia, aquí!

       —Aquí? Sí, sí! —deia jo, convençuda que si algú tenia els sentits més esmolats que ningú era ella.

         —Aquí? —la meva filla— Aquí no se sent res.

         —Una mica sí, eh? —el meu gendre.

La Lila també ensumava i anava d’ací d’allà, remenant la cua. No sé si se li havia encomanat la dèria o és que pensava que era una bona ocasió per demostrar que a ella en aquesta habilitat no l’atrapava ningú. Si hagués pogut parlar, segur que hauria dit: “Sortiu del mig, aprenents!”

Al final, rendits, vam tornar al sopor habitual de la tarda de Nadal i ja no hi vam pensar més. Bé, la veritat és que jo sí que hi anava pensant, cabdellant i descabdellant: I si el gas metà del que sigui que provoca la pudor es barreja amb el gas natural i volem tots pels aires? I si truco als del gas? I si em recriminen que els faig venir el dia de Nadal per res? Marededeu, marededeu... Per sort l’Elna ens va recitar dos “problemes”, en realitat eren dos poemes, el de la tardor i el de Nadal i ens va fer posar en rotllana i ens va fer cantar una cançó i... I com per art d’encantament es va esvair la pudor i els mals esperits. Si més no, quan hi vaig tornar a pensar ja no se sentia res. Misteris de Nadal, ves! Al final li hauré de donar la raó a la meva amiga Roser del blog Petiteses, que diu que sempre me’n passen.

LA LILA, DE VACANCES

                                      

La setmana passada la Lila va fer vacances. Vacances de casa i de família directa. I va venir de vacances a casa meva. Com que, si entenem per vacances el descans entre dos períodes laborals, jo no en faig mai de vacances, em va venir de gust de fer-ne amb la Lila. O sigui, la Lila i jo, de vacances a casa meva. 

Casa meva és casa teva, Lila.

Només han passat sis anys 

des que hi va venir per 

primera vegada —només 

sis— i em va inspirar un

post divertit, això m'han dit,  que es titulava

EL GOS DE LA MEVA FILLA 

He anat parlant d’ella, però ara ja fa temps que no ho faig i passar quatre dies juntes m’ha donat l’oportunitat d’observar-la de prop i de trobar noves paraules per parlar-ne.

La Lila, bona noia com sempre, no dona feina, ni tampoc problemes: el menjar, a taula, a les hores convingudes, i els dos passejos diaris.

Pel menjar no hi pateixo gaire. 

El pinso li agrada i barrejat 

amb un petit tast de les meves

bajoques, tomàquet amanit, 

pernil dolç, pa amb tomàquet, 

vedella, pa, tonyina, poma, 

taronja, està més que contenta. 

Vaja! No és que m’ho digui, 

però se li nota l’agraïment. 

El passeig... el passeig ja és una altra cosa. La Lila, que havia de ser petita —sempre hi penso quan anem a passejar— és de mida mitjana i pesa els seus divuit quilos. Però els quilos són el de menys. El de més és la vitalitat, la força que té i la il·lusió que hi posa. Que els ho preguntin si no, a les meves cames i als meus braços. Sobretot en el primer tram del passeig, fins arribar a la desitjada herba. I no m’estranya perquè s’ho passa tan bé... Es veu que l’herba fresca —al matí més, quan encara hi queden gotes de rosada— li dona una sensació de benestar que ràpidament li fa relaxar la bufeta i l’intestí. I no en té prou amb la distensió inicial, sinó què al llarg dels dos kilòmetres va marcant territori, ara sí, ara també, ni que sigui amb unes minses gotes.

Jo no sé si per ella és una gimcana aquell passeig, que per mi sí que ho és, però s’entusiasma amb tot: Una farola! oh, una farola! el tronc d’un arbre, ah! una palmera coberta d’heura —Quina gran pensada per cobrir les mancances de la palmera que, la pobra, no ha sabut mai perquè és aquí!—! què deu amagar aquesta mena de cova? guaita quina muntanyeta! i quina olor aquest pi! Ara estiro cap aquí, ara cap allà, ara creuo pel davant de la mestressa, ara oloro fort, perquè quina olor!!! Aquí en aquesta pedra, un gos amic m’hi ha deixat un missatge, deixa’m flaira, deixa’m, deixa’m! Que sí, Lileta, que per mi millor que et vagis parant, que si no, no et puc seguir. Ep! On vas ara? Però què has vist? Quina pressa! Atura’t, atura’t! Lila, Lilaaaaa... !!! Punyeta! Ja soc a terra! I amb els dos genolls pelats! Adeu a la minifaldilla en tot el que queda d’estiu. Sí, ara t’atures, ara, oi? Ja està bé la broma, Lila, ja està bé! Au! Cap a casa, que ja has corregut prou per avui! Et vull aquí al meu costat. Com si fossis la meva ombra, ho sents? Ni gossos, ni olors, ni pins, ni res. Aquí!!! Sí, ja ho veig que baixa aquell gos tan escaient, però tu aquí, quieta. M’has sentit? Que sí, que ja ho veig, que és el Jack. A aquest el coneixem d’altres dies. Va, que aviat serem a casa, que em fan un mal els genolls... Per allà ve la Linda. No et moguis! Saluda amb educació i prou. A veure si ara ens trobarem tots els coneguts, que, amb tantes vegades de fer el mateix camí, ja ens coneixem tots. I quins noms que es diuen aquests companys teus! Si no fos perquè cada dia veig el rètol del nostre carrer, diria que som a la campiña anglesa: Jack, Linda, Byron, Lady, Rei —aquest no, aquest seria de la Meseta ibèrica—. Encara vull veure que en algun moment apareixerà el gos de Baskerville i Sir Artur Conan Doyle al darrere. Mare meva! I jo amb aquests genolls!

Apa, a dormir, que després d'aquestes maratons s'ha de descansar!

CONFIDÈNCIES

                                 

Tenint en compte la Llei d’Igualtat de Gènere, si el gos és el millor amic de l’home també ho deu ser de la dona, no? Així doncs, la Lila deu ser, sinó la meva millor amiga, una de les meves millors amigues.

Que la recordeu?

La meva amiga Lila va estar uns quants dies... —què dic uns quants dies? Setmanes, van ser— que intentava dir-me alguna cosa en mode confidencial.

—Mmm, rrrrr, sssss...

Tot i que no l’entenia, jo li seguia la conversa, fent-li les consideracions que em semblaven oportunes. Ho devien ser, perquè ella s’hi engrescava més.

—Mmmmmmm... rrrrrrrrrrr... sssssssss... nnnnnnnn... ddddddd...

Veient que la seva amiga —la dona, la millor amiga del gos també?— no s’assabentava un pijo del seu entranyable llenguatge oral, ho va provar amb el corporal. Em demanava el conill de drap que a vegades li dono perquè el mossegui i s’esbravi —tothom ha de trobar la seva manera, no?—, quan m’ajupia i em posava a la seva alçada se m’atansava i repenjava el cap a la meva panxa. I em mirava posant el seu caparronet de costat, com dient:

—No m’entens? Mira que ets tanoca! Jo t’ho entenc tot.

Encara que no sóc cap experta en llenguatge corporal sí que sé que quan el meu interlocutor es tapa la boca mentre parla és que me l’està fotent. Si es toca l’orella ja no ho tinc tant clar; no sé si és perquè no l’interessa sentir el que li dic o perquè l’estic avorrint. Quan es posa amb els braços plegats al meu davant, la que ha de plegar sóc jo perquè ja pots xiular si l’ase no vol beure. I si els obre... bé, si els obre és que està disposat a acceptar tot el que li doni —no sé si també tot el que li digui—. Ah sí! si algú em passa ras tocant a la meva bossa i, tot i amb això, el sento i a més a més el veig córrer al meu davant, quasi, quasi segur que m’ha pres la cartera. És clar que aquests que en saben tant —d’enganyar, i no em refereixo només als polítics, però bastant, bastant a ells— se’l deuen conèixer a ulls clucs el llenguatge corporal, essent com són uns professionals de la mentida.

Amb "carteres" com aquesta ja deuen haver fet el dia, no?

Alejandro n'és l'autor.

Però vaja! Tornant al tema, em costava molt entendre-la. I mira que era important el que em volia dir. Era tan important que tenia el cor dividit —les coses importants, no són mai totes blanques o totes negres—. La Lila estava entre alegre i preocupada. I és que ella ho va saber abans que ningú, abans que a casa seva se’n comencés a parlar, abans que ho sabés la seva mestressa que, com tothom sap, és la meva filla —i per qui acabi d’arribar li recomano El gos de la meva filla, i així sabrà com va començar tot—. Els gossos no parlen, però tenen instint i a la Lila el seu instint li deia que a casa, encara que no es veiés, hi havia algú més.

Ai, ai, ai! Que això sembla un remake de “Los otros”. Que no, que no! Que és més bonic que qualsevol pel·lícula, sobretot perquè és real. Total, que  ara que ja ho té clar perquè el llenguatge corporal de la meva filla no l’enganya, està contenta perquè veu els seus amos contents i preocupada per si no se l’estimen tant quan arribi la nena... La nena!!! Ja ho he dit! M’ha costat arribar fins aquí! Serà una nena i tindrà un nom preciós, ple de contingut, que encara no puc dir,  i ha de néixer per Sant Jordi i ja, ara, abans de néixer, tota l’estona la tinc al cap perquè no m’acabo de creure que ja faci vint-i-sis anys que jo estava embarassada de la seva mare.

Lileta! Innocent" De veritat, de veritat et penses que no t'estimaran tant?

Doncs, ara que sé què em volia explicar la Lila, jo, igualment, li vull fer una confidència. Segur que, com sempre, ho entendrà sense necessitat de paraules. I qui millor que ella per guardar un secret? Jo també estic contenta i preocupada. Contenta perquè aviat sentiré la veueta de la meva néta cridant-me “iaia”, o “àvia”. Preocupada perquè el mes passat vaig canviar de dècada, perquè el meu pare ja no hi és i pel vertigen del camí que va costa avall, en acceleració contínua, que els frens no acaben de funcionaaaaar i que el model és antic i ja no hi ha recanvi. Però beneit sigui el camí que em queda, si hi puc anar caçant al vol alegries com aquesta i a més a més us ho puc explicar.

Bon Nadal a tots, animalons domèstics inclosos!

L'ENDEMÀ DE LA CURSA

                                   

                                    

Tot va començar quan vaig anar a la recepció que fa l’Ajuntament als escriptors de la ciutat per Sant Jordi. L’escriptor que feia el parlament –i avui no diré noms–, escriptor de solera i del qual tot el que he llegit m’agrada, va començar amb un discurs bastant crític amb la Diada de Sant Jordi. L’escriptor va explicar una anècdota: quan ell de nen vivia a Barcelona, tenia el pis a prop d’un canòdrom i per aquest motiu anava sovint a veure les curses.  I que ara, cada any quan s’atansa Sant Jordi, no pot evitar pensar que la Diada és com un canòdrom on els escriptors correm com llebrers per arribar. 

La cursa de Sant Jordi

Vam riure molt i segur que, com jo, la majoria  va pensar que tenia raó. I va afegir:

–Encara que tots, abans de començar la cursa, ja sabem qui arribarà primer.

A la nit vaig somiar que tots i cada un dels escriptors de Tarragona, portàvem un dorsal i una cua de llebrer i corríem fins l’extenuació.

El dia de Sant Jordi, un parell de llibreries de la ciutat em van fer lloc per poder signar i dedicar exemplars del meu llibre i vaig coincidir amb uns quants autors. Un d’ells era amic meu, amb novel·la publicada fa uns mesos, i com que la feina no apressava, vaig explicar-li l’anècdota que m’havia fet tanta gràcia. Una mica trist, em va dir:

         –Sí, jo m’he fet un tip de córrer per no arribar enlloc.

I feia un moment m’havia explicat que havia guanyat un premi literari.

         –Com que no has arribat enlloc? I el premi?

–Sí, però veus? Per Sant Jordi...

Em vaig sentir ben acompanyada perquè mal de molts, consol de tots. Tots dos havíem fet vàries presentacions, bones vendes del llibre, bones crítiques i interès per l’argument, però... per Sant Jordi érem com un gra de sorra perdut enmig del desert. I com nosaltres dos, igualment la resta d’autors. De tant en tant, els llibreters –que estaven absolutament desbordats, pobrets–  demanaven per algun de nosaltres perquè un conegut comprava el nostre llibre i el volia dedicat. Tret d’un, que tenia una cua immensa -no pas de llebrer-, a qui se li van acabar els llibres i tot. Com que no vull dir noms, tant sols faré esment que el seu llibre parla d’un personatge que formà part d’un dels moments més foscos de la història d’Europa del segle XX; el personatge va fugir de la justícia, més o menys cap a l’any 1945, i es va amagar entre nosaltres, en un poblet del Priorat. A prop seu, tothom sospitava qui era, però ningú no ho sabia segur. En la seva estada al nostre país, fins la seva mort, se’l va arribar a considerar un heroi pel seu amor a la muntanya i per tots els treballs que va realitzar sobre ella. I l’escriptor que signava sense pausa ha fet un treball de periodisme d’investigació, on demostra qui era el personatge i el que havia fet. Un treball impecable! Ho puc dir perquè l’he llegit.

Pel que fa a la resta d’autors, en tinc de tots colors per explicar. Sense noms. Una xicota que va arribar més tard a la taula d’autors, feta un figurí i amb sabatetes de taló, es va posar a vendre el seu llibre com qui ven sardines a la peixateria.

         –És una història real– deia, entre altres virtuts.

I li compraven. Sí, sí, li compraven. La resta ens la miràvem de reüll, potser amb una mica de vergonya aliena, potser amb una mica d’enveja. Jo li vaig dir al meu amic.

         –Què et sembla? Ens posem tu i jo, costat per costat, arrecerats braç contra braç, a vendre el nostre llibre, així, d’aquesta manera?

         –No, no, jo no, jo això... no.

I va ser que no. És que jo, per segons quines coses, si no em puc recolzar, em tombo, ves!

Una altra autora, de llibres de cuina, molt decidida ella, va explicar que l’havien anat a buscar expressament de l’editorial perquè fes els llibres – dos, de dos en dos–. L’amic i jo ens vam mirar com dient:

         –N’hi ha que tenen sort! –I com que estem molt compenetrats vam afegir, només amb la mirada– I si ens hem equivocat de gènere?

Un escriptor que anava de molt bon rotllo, ens va fer fotos a tots i ja havia comprat un vi bo per celebrar-ho, perquè la festa de Sant Jordi, vagi com vagi, és la nostra festa, la dels escriptors, va dir.

         -Sí, senyor!– vaig dir-li– Aquest és l’esperit!

I ja per acabar les anècdotes xocants, o no, dels autors que signen per Sant Jordi, vaig coincidir amb una autora que portava un embenat al canell dret. Quan li vaig preguntar què li passava, em va dir:

         –És de signar, filla! Tota la setmana signant llibres i amb el gest de la mà, se m’ha desllorigat el canell.

         –Ah, vale!– vaig dir, mentre intentava imaginar-me aquell ritme trepidant de signatures que havia patit la senyora. I em costava. Em va costar durant l’hora sencera que vam coincidir a la taula.

Ara bé, amics meus, a la tarda, al poble –recordeu el cartell?– amb el meu amic, el del cartell, em vaig rescabalar de les ingratituds de Sant Jordi que havia patit durant el matí, a ciutat. Sense cues, però un darrere l’altre, sense seixanta mil títols al voltant, però suficients per fer una tria, sense fantasmes ni fantasmades. I que no calia vendre sardina, que ja es venia sola. Total, que per gossets corrent, la meva estimada Lila. Ella sí que corre! I lliure com el vent! Res de canòdroms!

Ara perquè és l'hora del sol, que sinó ja la veuríeu córrer

VIDA DE GOS

                                

En diuen moltes a favor dels gossos. Que són com persones, que és el millor amic de l’home, que tenen molt coneixement, que ell mai no t’abandonaria... Amb tot, moltes vegades ens assabentem de la quantitat de gossos abandonats que recullen a les gosseres i a les protectores d’animals, i que portaven – suposo que d’aquí en ve el nom - una vida de gos. Vida de gos és una locució que significa vida penosa i plena de dificultats, i no només s’aplica als gossos.


El genial Charles Chaplin 
va  protagonitzar una
pel·lícula amb aquest
títol, l'any 1918.

No sabria dir si la passava més magra el gos o ell, però sí alguna cosa compartien era la gana. No obstant, la gana no té perquè ser el pitjor d’una vida de gos.

Jo des que tracto personalment amb un gos – una gossa, la meva Lila, ja la coneixeu, i sinó, aquí la teniu-

La bella Lila

El nas

El gos de la meva filla

a vegades em plantejo si tot el seu afecte prové de l’instint de supervivència. M’estima perquè l’alimento, m’estima perquè la protegeixo, m’estima perquè així segur que no l’abandono. No és un sentiment per avergonyir-se’n – aquestes motivacions també les tenim nosaltres – però sí que és un sentiment interessat, eh que sí?

En té altres, de sentiments, la Lila, el gos que he conegut més a fons en la meva vida, i els exterioritza com bonament sap. La cua dreta, imparable d’ací d’allà quan està contenta, i baixa quan està moixa; les orelles, totalment independents en situacions, que podríem dir, normals que copsen la seva atenció – ara n’aixeca una, una mica, bastant, molt, ara ho fa amb l’altra - i ambdues a la vegada en situacions extremes: dretes i alerta quan alguna cosa capta tot el seu interès,  baixes i tirades enrere quan té por o, durant una estona, quan se la renya perquè n’ha fet alguna.

La setmana passada vaig tenir un mal dia – sí, jo també en tinc - Vaig a la platja i el sol s’amaga, a la botiga no tenen les meves tomaques preferides, l’azalea se m’ha mort, aquella faldilla que l’estiu passat m’estava tan bé no me la puc botonar i, finalment, avui tampoc no m’ha trucat cap editor – aquí fa mal, aquí! - per dir-me que la novel·la que li vaig enviar fa... – ja no me’n recordo – és una de les històries més boniques que ha llegit des que va muntar l’editorial. Tinc la Lila amb mi. La meva filla m’ha demanat si me la puc quedar fins al vespre. Avui?- penso- avui, precisament?

-       Porta-la, porta-la – li dic.

Mentre faig el dinar, tan atribolada estic que em cremo. Una petita cremada al dit petit de la mà esquerra. I perquè m’he cremat i només per això, dues llàgrimes grosses com dues gotes que vessen del got massa ple – així les percebo jo – em rodolen galtes avall. Tanco el fogó i m’assec a la cadira. Cauen més llàgrimes. No faig soroll, no sangloto, no tinc cap atac de nervis. La Lila, que era a la terrassa, ve cap a la cuina, la cua baixa, les orelles també, i em posa musell i barballera a la falda, un devessall de pell que així aixafat sembla una manteta per tapar-se quan un té fred. La veig de cua d’ull, sense mirar-me-la perquè jo només estic per la meva pena, però ella no s’hi acontenta i amb el cap pica sobre les meves cuixes. Pica, i pica, torna a picar, insisteix, no ho deixa fins que aconsegueix que me la miri. I quan ho faig es queda molt quieta, altre cop amb el seu cap-manta aixafat sobre la meva falda. Espera que li faci una carícia? O me l’està fent ella a mi? Li toco el cap com sé que a ella li agrada, m’aixeco i segueixo fent el dinar. Ella alça la cua, belluga les orelles i em segueix en tots els meus moviments, a risc de fer-me caure.

A l’hora de dinar sembla que el mal moment ja ha passat. Poso el Telenotícies, miro i escolto, mentre vaig parlant amb la Lila – i ella amb mi, mmmmmm, eeeeeeeee, bbbbbbbbb -  m’avergonyeixo i m’alegro que només ella m’hagi vist plorar encara que no sàpiga el perquè. Quan acabo de dinar, la pujo a coll – sí, són vint quilos, què passa? – i li ensenyo les imatges a la pantalla.

-      Tens sort, Lila – li dic - a tu, cap gos, suposadament amic, et farà mai el que li ha fet aquest home a la seva dona. Perquè diu que se l’estimava i vosaltres... vosaltres no estimeu, oi?

Veig com les orelles se li van encongint, cada vegada més baixes; la cua ja torna a mirar el terra. I ja no li ensenyo les imatges dels refugiats sirians intentant entrar, intentant sortir, intentant fugir – de la guerra, està clar – però per trobar què?

   

           

 
Només és un gos la meva Lileta. A vegades la vida de gos no és tan dura ni despietada, comparada a  la que a alguns els ha tocat viure, comparada a segons quines maneres de morir.