Quan
prepares les festes de Nadal amb aquella barreja d’il·lusió i estrès, no
t’imagines que el destí et pugui reservar una mala passada. La que ens
reservava a nosaltres, crec que per sempre la relacionarem inevitablement amb
el Nadal.
No faré escarafalls ara perquè la Lila
“només” era una gossa i la mort d’una gossa, comparada amb la d’un pare, un
fill, una germana, una persona propera, comparada amb la mort de totes les
dones del món assassinades a mans d’homes que no se’n mereixen el nom ─no se’n
mereixen cap de nom perquè dir-los bèsties és degradar les bèsties─, comparada
amb tots els morts d’Ucraïna i amb els nens que cada dia moren de fam,
comparat, deia, amb tot això la mort de la Lila sembla poca cosa.
Però actualment, i gràcies a Déu, qui es
posa un gos a dins de casa és perquè sigui un membre més de la família i, per
tant, la seva pèrdua comporta molt de dolor. I sí, crec que quan l’adoptes has
de ser conscient que patiràs una pèrdua perquè la seva vida, de natural, és
molt més curta que la nostra.
La Lila només tenia nou anys i ningú no s’ho
esperava. Alguna cosa es va interposar en el seu camí, que li va estroncar la
vida. Un comportament estrany, uns grinyols insòlits en ella, una visita
corrents al veterinari, una intervenció urgent... i en quatre hores la Lila va
passar de vida a mort, va desaparèixer de les nostres vides. I costa de pair.
La meva filla diu que li fa mal físicament el
cor i m’ho crec. Científicament i objectiva, el cor és l’òrgan que ens manté
amb vida mentre batega; però el cor és molt més que això i els científics, per
mi, que diguin el que vulguin. No és estrany que tots els recons de casa seva
estiguin plens d’ella i del seu record i que als que hi convivien els costi
d’assumir la pèrdua. Perquè jo només hi havia conviscut esporàdicament ─els
lectors del meu blog ho saben bé─, i també la recordo en cada pas que faig: per
casa, pel carrer, pels àpats, pels passejos, per la mitja ceguesa que patia,
per la seva pell flonja i suau, que sento encara sobre la meva cuixa quan s’hi
recolzava o sota la meva mà quan li acaronava la sotabarba mentre ella ho
entomava de grat.
La Lila movia la cua quan estava contenta i
arronsava les orelles quan alguna cosa no la veia clara. Com qualsevol gossa,
oi? Però cada gos és diferent per als seus amos i jo ara, permeteu-me que em
planyi de la pèrdua de la nostra. Em queda el consol ─i maldo perquè em
serveixi de consol─ de saber que va ser una gossa estimada i que, des de la
seva adopció a l’octubre de 2013 va estar cuidada i acompanyada. No sé si es pot
parlar de felicitat en els gossos, però si d’aquest benestar se’n pot dir
felicitat, ella va ser feliç.
He parlat molt d’ella en aquest blog. Al
principi més i després no tant, perquè el 2017 va començar a compartir
protagonisme amb l’Elna que, pobreta, no sap ben bé què li passa amb la pèrdua
d’algú que ja era a casa quan ella va arribar i a qui ha vist sempre a casa.
Aquestes són les entrades que li he dedicat.
Ara sento no haver-n’hi dedicat més.
Que sigui aquest el meu homenatge i agraïment per haver format part de la nostra vida. Toca aprendre a viure sense tu, estimada Lila, però et quedes en el nostre cor per sempre.
.png)
T'entenc perfectament i no és gens desmesurat aquest sentiment. Les comparatives amb altres pèrdues són igual, són de la família com el que més, de vegades molt més propers que altres familiars, i la seva pèrdua es pot sentir més i tot. Quin greu Teresa, una abraçada molt forta en aquests moments. El meu gat farà 15 anys aviat i de moment sembla relativament sa. Però pots imaginar que estic prou sensibilitzat amb el tema.
ResponEliminaHola, Sergi! Contenta de saber de tu! Vaig fer aquell preàmbul per si ho llegia algú que hagués perdut una persona estimada recentment. No volia que s'ofengués per la comparativa. Però és que tens tota la raó. Em miro les fotos des que la van agafar, amb dos mesos, i el tracte, l'afecte, les cures, les atencions, són les mateixes que pots tenir amb un fill. I molt millor que sigui així! Massa vegades sentim parlar de maltractament als animals. Jo sempre he pensat que una persons que maltracta un animal té la mateixa manca de sentiments que qui maltracta una criatura, una dona o qualsevol ésser que no es pot defensar.
EliminaEt diria que et vagis preparant perquè el teu gat és gran i també patiràs, però no sé si la mentalització serveix en aquests casos. A nosaltres, tan de sobte, ja no ens va donar temps de res.
Una abraçada i gràcies!
Quin homenatge més tendre!.
ResponEliminaTot i com dius tu que "només" era una gossa, jo trauria aquest "només". Formen part de la família i, molts moments, et fan molt més companyia que molts d'ells.
El cor físic se'n ressent i tant que sí!, és com si es trenqués o així ho vaig sentir una vegada.
Que vos quedi el conhort que va ser una gossa feliç.
Aferradetes dolcetes, nina.
Pensava en la gent que ho pogués llegir i que hagués perdut algú recentment, que no se sentís ferida per equiparar la pèrdua. Però sí, es passa malament perquè per qui ho perd, un gos, un gat, és un ésser estimat.
EliminaAmb això de que va ser feliç és amb el que intento consolar-me, sí.
Aferradetes i gràcies.
Em sap greu, Teresa! Una pèrdua és una pèrdua i totes fan mal.
ResponEliminaHas fet un post molt bonic i molt tendre. Un bon record per a la Lila.
No és estrany que la teva filla senti un mal físic al cor. Els dolors emocionals molt forts se senten així, com si fossin físics. Suposo que d'aquí ve l'expressió feta de "trencar el cor", quan alguna cosa ens fa molta pena.
Penso en l'Elna, també, pobreta, segur que li costarà de gestionar també. Una abraçada per a tots vosaltres.
Hola, Carme! Primer no m"hi vaig veure amb cor, però després vaig pensar que havia parlat molt d'ella en el meu blog i que es mereixia un comiat, pobreta!
EliminaElls, filla, gendre i neta ho estan passant pitjor. Suposo que com més convivència, més difícil es porta l'absència. Jo la tenia esporàdicament, ja ho saps, però es feia estimar.
Gràcies, Carme, una abraçada!
UI, pobre animaló, i era tant bonic!!! Em sap molt de greu, però la vida i la mort no la tenim a les nostres mans; a més era molt joveneta 9 anys no són res per un gos...La meva nevoda té un gat que farà 18 anys, com el meu nebot( fill); jo l'altre dia el vaig veure i s'ha aprimat molt, o sigui que qualsevol dia...I és veritat els animalets si els cuides bé, et tornen les atencions amb escreix, i sovint algun són força més persona que molta gent. Suposo que l'Elna el deurà trobar a faltar molt.
ResponEliminaPetonets, Teresa.
Gràcies, Roser! És veritat i ja ho sabem, que no tenim la vida a les nostres mans, però ens confiem i quan ens n'adonem, ja ens l'han pres. Estaria bé poder-se acomiadar sempre, però aquest cop no ga pogut ser. I això és una cosa que em fa mal. Va marxar pel seu propi peu de casa i ja no la veurem més. Ells, la meva filla i família ho estan passant més mslament, pobres! Haurà de passar el temps.
EliminaPetonets, Roser i gràcies!
Com que vam perdre el Nin. el gat que ha viscut amb nosaltres durant 18 anys, sé perfectament el buit que deixa la pèrdua d'un ésser com la Lila.
ResponEliminaUna abraçada Tresa.
Hola, Xavier, sempre és dolorós, ja en vam parlar, però com més convivència i més llarga, encara deu fer més mal. Toca conformar-se i pensar que aquests anys va viure bé.
ResponEliminaUna abraçada.
Hi ha una cosa que no tinc gaire clara: el meu pare deia que les persones s'estimen, que als animals se'ls té afecte. Jo crec que a la Lila l'estimàveu!
ResponEliminaMés o menys jo sempre ho havia pensat així, Helena, però amb la mort de la Lila i la pena que ens ha provocat, he començat a tenir dubtes que no se'ls estimi com a persones.
EliminaVaja! Comencem l'any amb una mala notícia, em sap greu !. Acostumat a arribar a aquí i llegir les noves aventures que ens comparteixes i trobar-se amb una notícia trista, com és aquesta , ens entristeix i ens fa tocar de peus a terra... la vida té aquestes coses.... però , recordarem , com vosaltres, les anècdotes divertides i els bons moments viscuts en la seva companyia !.
ResponEliminaÀnims i una abraçada ;)
Hola Artur! Ja m'agradaria fer com faig sempre, de convertir una anècdota més o menys negativa en un sainet dels que jo explico! Aquesta vegada ha estat impossible perquè no hi ha per on girar-ho. No volia ni escriure, però a la Lila la coneixíeu tots i crec que ha estat una bona manera d'acomiadar-la de tots. Gràcies i una abraçada també!
ResponElimina