Quan
prepares les festes de Nadal amb aquella barreja d’il·lusió i estrès, no
t’imagines que el destí et pugui reservar una mala passada. La que ens
reservava a nosaltres, crec que per sempre la relacionarem inevitablement amb
el Nadal.
No faré escarafalls ara perquè la Lila
“només” era una gossa i la mort d’una gossa, comparada amb la d’un pare, un
fill, una germana, una persona propera, comparada amb la mort de totes les
dones del món assassinades a mans d’homes que no se’n mereixen el nom ─no se’n
mereixen cap de nom perquè dir-los bèsties és degradar les bèsties─, comparada
amb tots els morts d’Ucraïna i amb els nens que cada dia moren de fam,
comparat, deia, amb tot això la mort de la Lila sembla poca cosa.
Però actualment, i gràcies a Déu, qui es
posa un gos a dins de casa és perquè sigui un membre més de la família i, per
tant, la seva pèrdua comporta molt de dolor. I sí, crec que quan l’adoptes has
de ser conscient que patiràs una pèrdua perquè la seva vida, de natural, és
molt més curta que la nostra.
La Lila només tenia nou anys i ningú no s’ho
esperava. Alguna cosa es va interposar en el seu camí, que li va estroncar la
vida. Un comportament estrany, uns grinyols insòlits en ella, una visita
corrents al veterinari, una intervenció urgent... i en quatre hores la Lila va
passar de vida a mort, va desaparèixer de les nostres vides. I costa de pair.
La meva filla diu que li fa mal físicament el
cor i m’ho crec. Científicament i objectiva, el cor és l’òrgan que ens manté
amb vida mentre batega; però el cor és molt més que això i els científics, per
mi, que diguin el que vulguin. No és estrany que tots els recons de casa seva
estiguin plens d’ella i del seu record i que als que hi convivien els costi
d’assumir la pèrdua. Perquè jo només hi havia conviscut esporàdicament ─els
lectors del meu blog ho saben bé─, i també la recordo en cada pas que faig: per
casa, pel carrer, pels àpats, pels passejos, per la mitja ceguesa que patia,
per la seva pell flonja i suau, que sento encara sobre la meva cuixa quan s’hi
recolzava o sota la meva mà quan li acaronava la sotabarba mentre ella ho
entomava de grat.
La Lila movia la cua quan estava contenta i
arronsava les orelles quan alguna cosa no la veia clara. Com qualsevol gossa,
oi? Però cada gos és diferent per als seus amos i jo ara, permeteu-me que em
planyi de la pèrdua de la nostra. Em queda el consol ─i maldo perquè em
serveixi de consol─ de saber que va ser una gossa estimada i que, des de la
seva adopció a l’octubre de 2013 va estar cuidada i acompanyada. No sé si es pot
parlar de felicitat en els gossos, però si d’aquest benestar se’n pot dir
felicitat, ella va ser feliç.
He parlat molt d’ella en aquest blog. Al
principi més i després no tant, perquè el 2017 va començar a compartir
protagonisme amb l’Elna que, pobreta, no sap ben bé què li passa amb la pèrdua
d’algú que ja era a casa quan ella va arribar i a qui ha vist sempre a casa.
Aquestes són les entrades que li he dedicat.
Ara sento no haver-n’hi dedicat més.
Que sigui aquest el meu homenatge i agraïment per haver format part de la nostra vida. Toca aprendre a viure sense tu, estimada Lila, però et quedes en el nostre cor per sempre.
.png)
