dissabte, 20 de desembre de 2014

EL NAS




                                                    

Els qui passeu sovint pel meu blog, ja deveu saber que hi ha un peatge que cada cert temps s’ha de pagar. Són les notícies de la Lila, la meva – que també és meva, caram! - estimada gosseta. És clar que sempre podeu passar ràpid, com amb teletac per la Via-T, però per molt ràpid que passeu, poc o molt us haureu d’aturar. Perquè... qui pot resistir-s’hi?
 
A veure, qui?
Després de fer-li de cangur un parell de dies, puc dir amb coneixement de causa que el seu fort no és la vista. A canvi, però, té una oïda finíssima que fa honor al seu avantpassat més directe, el llop. Aquests dies, en intimitat amb la Lila, m’he recordat precisament de “Llop”, una pel·lícula que protagonitzava Jack Nicholson. Un actor que ha mantingut el seu posat de boig al llarg de la seva carrera, sigui quin sigui el personatge que ha interpretat, i ni que no n’interpreti cap, i que a mi m’encanta. En aquesta, s’adona dels primers símptomes de la seva transformació en home-llop, quan sent la conversa que mantenen dos coneguts seus, a porta tancada, a l’altra ala de l’edifici, separada d’on és ell per un gran parc interior. No he pogut comprovar-ho en cap ala ni en cap parc interior – això és cosa d’Amèrica, oi? – però la Lila ja pot estar adormida, que obre els ulls  si algú en la mateixa habitació aixeca tant sols la mà. Que això ho fan tots els vostres gossets? M’ho crec, però expliqueu-m’ho, expliqueu-m’ho. Per mi és una proesa sensorial.

I no només això. Pot estar  ben tranquil·la a l’altra banda de la casa, sentir com s’obre la porta de la nevera, que no fa cap soroll, i anar-hi a tota velocitat. Aquí no estic segura que sigui per l’oïda, sinó més aviat que la superpercepció li ve del nas, perquè encara que fred, el que hi ha a la nevera alguna flaire conserva. És un gran nas, la Lila, que no vol dir que sigui lleig, ni gros, sinó que pel nas és per on li arriba el món.


Es passa el dia olorant, o inspirant que ve a ser el mateix. D’aquí la seva gran inspiració a l’hora d’inspirar-me. El que no tinc tan clar és, si sempre inspira, quan espira?  Al carrer no es deixa res. Olora faroles, pals, recons, cantonades, pedres, terra, herba... Ja sé què busca ja, però no ho diré aquí, que ja ens entenem. A casa olora el terra, les potes de les cadires, les plantes, les sabates, m’olora a mi i com no? tothom que es belluga. Dreta, asseguda, caminant, estirada, ella sempre té el nas en moviment.

El menjar li agrada tot, però tot. Carn, pernil, embotit, fins aquí normal. Però també peix, enciam, ous, mandarines, truita amb patata, tomàquet, xampinyons, formatge, iogurt, carxofes, poma, pa amb tomàquet, aix! com se’l menja el pa amb tomàquet. Sembla talment que se li faci la boca aigua mentre mastega. Però tot ho fa passar pel sedàs del seu nas (ja comencem amb les rimes, ai las!). S’atansa, olora, s’asseu, obre la boca i endrapa. Si li dóna temps, s’ho emporta al seu lloc de menjar. A vegades, el mos és tan petit per la seva boca que, pobra, no hi arriba i ja se l’ha acabat. L’important és la intenció, no? És el que ja deia a  El gos de la meva filla  sobre la seva educació exquisida. I ara, no només es manté, sinó que ha millorat. De fet, jo crec que per Nadal ja la podrem asseure a taula amb un cobert a cada “mà”.

He descobert que els gossos, com els nens i els vells, tenen el seu propi tempo, diferent dels que no ho som. No perquè jo tingui pressa, ella correrà i en canvi ho farà quan jo ja no pugui amb l’ànima. Us sona la imatge d’una dona corrent darrere un gos, perdent el barret i les arracades i intentant conservar l’equilibri mentre li toquen les cames al cul? Aquesta sóc jo. Sense cap dubte, corre perquè alguna olor arravatadora li ha arribat al nas.

La darrera gràcia que li he vist a la Lila – no serà l’última, segur – és que tot és sortir de casa i començar a bordar els gossos de les cases veïnes. Es veu que a cada casa hi ha un gos i jo no ho sabia. De l’un a l’altre s’ho encomanen i el carrer acaba essent un orgue de gossos. Olor? Sex-appeal? Micos de repetició? No ho sé, però ella segueix el seu camí sense immutar-se, remenant el cul i amb la cua dreta i només de tant en tant fa alguna reüllada molt digna cap allà d’on venen els lladrucs. Ja ho diuen que els gossos s’assemblen als seus amos i les gosses... a les seves mestresses, però com que la Lila en té dues, no penso especificar a quina s’assembla.

La Lila i jo us desitgem Bon Nadal i la veritat, qui vol mirar cap dalt – cap dalt, ostres! -, tenint-la a ella a baix?


12 comentaris:

  1. S'assemble a qui s'assemble és molt bonica ;)
    BON NADAL per a tu també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eh que sí? Té l'expressió de bon cor i bona noia.

      Elimina
  2. LI faria uns quants amanyacs.
    LA veig molt guapa.

    S'avé amb els gats? El meu gat fins i tot és massa confiat amb els gossos, perquè van créixer junts amb la gossa de la meva sogra i poden menjar tranquils de costat.

    Bon Nadal Teresa, i també a la Lila.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una bonassa, Xavier, massa bona, que a vegades ha rebut alguna xarpada per confiada. Segur que sí, que amb el teu gat s'hi avindria. Només seria qüestió de presentar-li i que li conegués l'olor.

      Elimina
  3. Un dia estàvem en un refugi de muntanya, lluny de tots els pobles i érem una colla de persones i un gos. Més tard de les 12 de la nit, el gos va començar a aixecar el cap, les orelles dretes i al cap de poca estona a voler sortir i a bordar. Era hivern i feia fred i estàvem tant bé a la vora del foc que ningú li va fer cas... però es va posar tant i tant pesat que al cap de 20 minuts ben bons, vam sortir fora i vam veure que molt lluny, encara pel camí pujaven persones amb les seves llanternes corresponents. Encara eren lluny i el gos ja feia 20 minuts que els havia detectat... jo vaig quedar ben parada... ja que no sóc gaire coneixedora dels animals... percepcions extraordinàries sí que en tenen.

    Bon Nadal a les dues mestresses i a la Lila...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ha quedat clar que jo no sóc gaire objectiva, però que tenen uns sentits molt afinats és un fet. Aquesta anècdota n'és una mostra i tantes d'altres n'hi deuen haver.

      Elimina
  4. haha, jo tenia un gat que dinava assegut en una cadira amb nosaltres! És preciosa la Lila. Bon Nadal i bones flaires :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho dius de veritat? Veus com no és tan descabellat això d'asseure-la el dia de Nadal? Ja t'ho explicaré, Sílvia.

      Elimina
  5. Els animals sempre ens sorprenen, també els de dues cames. Llops i homes tenen un punt en comú.
    A Jack Nicholson no l'invitaria al sopar de Nadal no sigui que marqui territori i m'ho posi tot perdut però mai no em perdré cap de les seves pel·lícules. Per cert diuen que està fotut.
    El millor dels nadals per tu i per tota la teva família.
    Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme, igualment per tots. Aquesta vegada coincidim en gust. ja era hora!

      Elimina
  6. caram amb la Lila! Si menja millor que jo! xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, m'he deixat la pasta i la pizza, que també li agrada. Va per aquí?

      Elimina