LA NAAJIA VA MORIR EL DIA DE NADAL

La pregunta és: quins mèrits he fet jo per haver nascut aquí i quins greuges va cometre ella per nèixer allà. Me la faig sovint; per Nadal, més.

La Naajia va morir el dia de Nadal. No recordo on. Africà és tan gran i se’n moren tants, de nens... Feia mesos que estava malalta i mesos que esperava. Esperava ella, la seva mare, els germans, els veïns, tot el poble. Esperaven  que arribessin els remeis que l’havien de curar.

El germà gran li havia dibuixat el camí per on arribarien i cada dia la medecina era més a prop. El dia que va morir faltava molt, molt poquet per arribar, segons els càlculs del germà. Les dues germanes petites, bessones, feien, volien fer, màgia, al seu costat amb les figures del pessebre. Devien ser cristians. La mare l’abraçava i li deia, amb l’única esperança que es podia permetre, que per Nadal, al nord, es recordaven més del sud i que segur, segur arribaria un gran carregament de medecines. La seva també, la seva la primera, perquè ja feia mesos que esperaven, i tothom ho sabia i ja no podien esperar més, i aleshores ella es curaria, i mai més no es posaria malalta, i...

La Naajia va pujar al cel per un camí ample, però llarg i en el viatge va descobrir moltes coses que mai no s’hauria imaginat. El primer que va veure van ser les medecines; encara els faltava molt per arribar al seu poble, el seu germà s’havia equivocat. També distingí les oenegés, desesperades, un braç a Europa, un altre a l’Àfrica i, com que els àngels ho veuen tot, llegeixen els rostres i penetren els cors, va albirar la impotència a la seva cara. El camí al cel passava per Europa, per on, sinó?, un dels melics del món. Va veure la màgia del Nadal: la gent atrafegada amb regals, els grans magatzems atapeïts, els llums dels carrers, quasi encegant-la, les neveres plenes a vessar, les farmacioles també, les cuines expulsant baf i aromes per tot el món del nord, en crisi. Veié els nens que ploraven, picaven de peus i es llençaven a terra perquè volien més i més. Els grans, homes i dones que ja no creixerien, sense tants escarafalls, tampoc no en tenien prou; ho deien a crits les seves cares. Les taules eren plenes de grans viandes i de grans famílies, algunes amb els cors ben petits. Els magnífics cartells lluminosos  arreu i pertot deien “Nadal és amor”.

La Naajia seguia el seu camí de dret al cel. Amb llum pròpia, en fer-se de nit encara brillava més. Tenia màgia. Segurament per això la vaig veure a través del finestral de casa meva. O va ser ella la que em va veure a mi? Jo estava entaulada, eren les set de la tarda i encara tenia esma per continuar menjant. Crec que va ser per la seva mirada que em vaig començar a trobar malament i vaig escriure aquesta història.