La pregunta és: quins mèrits he fet jo per haver nascut aquí i quins greuges va cometre ella per nèixer allà. Me la faig sovint; per Nadal, més.
La Naajia va morir el
dia de Nadal. No recordo on. Africà és tan gran i se’n moren tants, de nens...
Feia mesos que estava malalta i mesos que esperava. Esperava ella, la seva
mare, els germans, els veïns, tot el poble. Esperaven que arribessin els remeis que l’havien de
curar.
El germà gran li havia
dibuixat el camí per on arribarien i cada dia la medecina era més a prop. El
dia que va morir faltava molt, molt poquet per arribar, segons els càlculs del
germà. Les dues germanes petites, bessones, feien, volien fer, màgia, al seu
costat amb les figures del pessebre. Devien ser cristians. La mare l’abraçava i
li deia, amb l’única esperança que es podia permetre, que per Nadal, al nord,
es recordaven més del sud i que segur, segur arribaria un gran carregament de
medecines. La seva també, la seva la primera, perquè ja feia mesos que
esperaven, i tothom ho sabia i ja no podien esperar més, i aleshores ella es
curaria, i mai més no es posaria malalta, i...
La Naajia va pujar al
cel per un camí ample, però llarg i en el viatge va descobrir moltes coses que
mai no s’hauria imaginat. El primer que va veure van ser les medecines; encara
els faltava molt per arribar al seu poble, el seu germà s’havia equivocat.
També distingí les oenegés, desesperades, un braç a Europa, un altre a l’Àfrica
i, com que els àngels ho veuen tot, llegeixen els rostres i penetren els cors,
va albirar la impotència a la seva cara. El camí al cel passava per Europa, per
on, sinó?, un dels melics del món. Va veure la màgia del Nadal: la gent
atrafegada amb regals, els grans magatzems atapeïts, els llums dels carrers, quasi
encegant-la, les neveres plenes a vessar, les farmacioles també, les cuines expulsant
baf i aromes per tot el món del nord, en crisi. Veié els nens que ploraven,
picaven de peus i es llençaven a terra perquè volien més i més. Els grans, homes
i dones que ja no creixerien, sense tants escarafalls, tampoc no en tenien prou;
ho deien a crits les seves cares. Les taules eren plenes de grans viandes i de
grans famílies, algunes amb els cors ben petits. Els magnífics cartells
lluminosos arreu i pertot deien “Nadal
és amor”.
La Naajia seguia el seu
camí de dret al cel. Amb llum pròpia, en fer-se de nit encara brillava més. Tenia
màgia. Segurament per això la vaig veure a través del finestral de casa meva. O
va ser ella la que em va veure a mi? Jo estava entaulada, eren les set de la
tarda i encara tenia esma per continuar menjant. Crec que va ser per la seva
mirada que em vaig començar a trobar malament i vaig escriure aquesta història.