dissabte, 17 de novembre del 2018

LA LLENGUA MALMESA


                                               

A vegades, quan parlo amb el meu fill de com eren les coses abans de la Normalització Lingüística del català, tinc la impressió que no acaba de copsar l’abast del canvi que hi ha hagut en els darrers quaranta anys. Com a filòleg suposo que, de tant com arriben a treballar la llengua durant el grau i els màsters, els deu ser difícil d’imaginar la situació que teníem en la meva joventut. 

Sí, no?



És clar que en el camp de la llengua parlada, actualment i en especial als patis dels instituts, jo tampoc em podia imaginar llavors que ara estaríem com estem.  

La frase és de Mikel Laboa, cantautor en euskera, però
lògicament universal


L’altre dia parlàvem de la retolació en català. Recordo que els primers rètols que van aparèixer em van sorprendre i em van alegrar, però no pas perquè hagués patit la repressió del català, que la vaig patir, encara que en aquell moment no en fos conscient. Més aviat vaig pensar que els establiments que començaven a retolar en català estaven fent un gest pel país, que també. Potser per això, perquè ho vaig viure així i perquè aleshores no me les tenia tant amb les paraules com ara, era condescendent amb les faltes d’ortografia i amb les expressions gramaticalment incorrectes. Pensava: ja que tenen la voluntat de fer-ho en català, no cal ser tan exigent, dona!
I ni m’he tornat purista de la llengua, ni aguanto gaire bé aquelles persones que sempre corregeixen una paraula mal dita, però, darrerament, no sé si n’hi ha més o és que la gent escriu a la babalà, veig tantes incorreccions que m’irrito i tot. En veig a la publicitat dels bancs, de les farmàcies, de les companyies de subministraments, en els cartells dels llocs oficials, en les empreses privades, en els rètols d’alguns establiments... No cal dir que també en les cartes que rebo d’alguna empresa d’assegurances, ONG i altres, que aquestes tampoc no les disculpo, però almenys no estan exposades a la vista de tothom, com les que s’exhibeixen públicament. Tant costa de contractar un corrector? Ja que et poses a fer un cartell o un rètol, què menys que fer-lo en condicions, no?
Uns dels llocs que gairebé em fan riure de tantes incorreccions com hi trobo, son els pàrquings públics.
“Si en vol un rebut, premi el botó”. O bé “en” o bé “un rebut”; ambdues coses no, si us plau.
“Abans d’agafar el cotxe, pagui la seva estança al caixer automàtic”. Vaja! Ara les places de pàrquing també tenen funció de cambra, habitació, apartament? Estada, per favor!
“La teva APP del parquímetre també a l’aparcament”. Ja sé, ja sé què volen dir, però costaria molt de posar-hi un verb?
“Està vostè al sotan segon”. En fi, sense paraules.
I cada dia en descobreixo alguna de nova. Per sort meva, he fet el procés a la inversa i ara per comptes d’enfadar-me, només penso: Mira, una altra!
Aquí queda clar
M’he fixat que qui treballa amb un català correcte és l’autovia per on transito habitualment: centre, nord, sud, emergències, passarel·la de vianants, autovia (ai, per poc, impecable! Per raons òbvies no puc fixar-m’hi amb deteniment, que la llengua és important, però la vida més; diria que em posen “autovia” amb accent i no, no; en català és paraula plana acabada en vocal i no s’accentua). 



Ja sé que això només són paraules, que no arriben a frases i que són poques, però també hi ha aquells rètols electrònics que van canviant de missatge i aquests sí que són perfectes en la forma. En la forma sí, però atenció! Un dels missatges diu: “En cas d’avaria, situa’t darrere de la tanca” . Casualment en aquell punt, darrere de la tanca no s’hi veu espai ni per posar-hi un peu, o sigui que per situar-te darrere t’hauries de penjar de la tanca amb mans i peus. No és broma. L’altre dia, en el viatge d’anada, el missatge deia: “Conduint, connecta’t”. 

Ja m'ho semblava que no era això


Ai, caram, em vaig passar la resta del viatge intentant entendre què volien dir. Com era que, precisament ells, els que ens adverteixen de la prudència a la carretera, em deien que em connectés conduint? A la tornada es desvetllà el misteri. El rètol, que devia tenir algun problema, ja estava arreglat. Deia: “Conduint, connecta’t a la carretera”. Ah, bueno! Vull dir ah, vale!, o sigui ah, clar! Renoi! Que difícil que és el català!
Doncs això, que estaria bé que les empreses que exposen els seus missatges als ulls de tothom fossin una mica més curoses amb la llengua. És clar que ara també estaria bé que algú em busqués totes les faltes que he fet en aquest escrit tan crític. Soc tan polida com puc, però segur, segur que n’hi ha alguna.