EL CATALÀ, LLENGUA ENEMIGA

 

                          

Sempre havia pensat que la tírria que molts espanyols tenen cap els catalans era per nosaltres, perquè tenim fama de gasius, porque los catalanes hacen cosas, perquè som rebels i de tant en tant els donem un ensurt, perquè som la pedra a la sabata d’España. Sempre ho havia pensat, però ara no ho tinc tan clar. Ara sembla que l’enemic públic número u de l’estat espanyol sigui la nostra llengua, la dels Països Catalans. La persecució del català, que el 2005 va començar Ciutadans a Catalunya, ara s’ha estès al País Valencià a les Illes i a la Catalunya Nord -le Grand France és encara més absolutista que la España Grande y Libre-. Ciutadans està agonitzant, però l’aversió a la llengua del país que va acollir els seus fundadors es manté.

                                                             Doncs, això, que som i serem!

Estic llegint un llibre d’Alfons Duran-Pich, titulat “Querido Pol”. En castellà sí, però per sort també l’entenc. I si entengués millor l’anglès també m’agradaria llegir Shakespeare, i Dante Alighieri si tingués prou coneixement de l’italià. Mai em passaria pel cap de menysprear cap llengua, ni majoritària ni minoritària. Torno al tema. El senyor Duran-Pich escriu regularment a la seva web alfdurancorner, que jo segueixo. Els seus escrits són racionals, desapassionats i afegiria que equànimes, sinó fos que – no us vull enganyar- té la mania de defensar Catalunya dels atacs d’España, però és que tampoc no té cap problema per criticar-la o criticar els catalans si no ho estem fent bé. Per això em vaig comprar el llibre i l’estic gaudint a base de bé. Igual que a la web, en el llibre expressa els seus pensaments sobre molts temes. Alguns són veritables perles per reflexionar i recordar. He pensat en ell ara al parlar de l’antipatia pels catalans i per tot el que hi té relació perquè té un paràgraf on explica què és un meme. Diu així: «Un meme és la unitat més petita d’informació cultural que es transmet d’un individu a un altre, d’una generació a la següent. O sigui, una idea que passa de l’un a l’altre com un virus». I diu que la catalanofòbia és un meme nascut a Castella a mitjans del segle XVI i alimentat des de llavors per tots els governs de l’estat espanyol i la seva parentela, que ha quedat fixat en el subconscient col·lectiu de tots els espanyols. Una cosa semblant a la judeofòbia o la russofòbia. I afegeix: «Jo sempre he cregut que aquests odis cervals no són res més que l’expressió d’un enorme complex d’inferioritat». Jo ho ampliaria dient que és símptoma d’ignorància tenir aquest sentiment de rancúnia contra els catalans i no haver-se preguntat mai d’on surt.

Només cal mirar, sense anar més lluny, la campanya de les properes eleccions: qui expressa més odi als catalans i al català, qui anuncia més repressió per Catalunya va guanyant. Catalunya i tot el que hi té relació s’ha convertit en l’objecte d’odi més eficaç per guanyar vots. Potser per això les enquestes no auguren bons resultats per al PSOE+SUMAR. En realitat, a aquests les pretensions de Catalunya els fan tanta ràbia com a la dreta, però com que no ho pregonen a cara descoberta, per això van perdent.

Per la via de l’enteniment no hi tenim res a fer amb España, governi qui governi. Tenen el meme fixat al magí i si després de cinc segles no se l’han tret ja no ho faran.

És clar que nosaltres, els catalans, hi devem tenir algun altre meme, al cap, si tantes vegades ens hem rebel·lat i les mateixes vegades ens hem deixat aixafar, si ens han castigat i humiliat, si ens han prohibit la llengua i la cultura i l’únic que hem sabut fer és abaixar el cap. Potser el nostre meme, el que ens anem transmetent de generació en generació, és no creure en nosaltres mateixos i en la nostra força i francament, si no som capaços de treure’ns-el, en qüestió de memes tampoc podem pretendre ser millors que ells.

EL CATALÀ ÉS PRODUCTE DE PROXIMITAT?

 

                 

Sempre compro la fruita i la verdura a la mateixa botiga. Els seus productes són de qualitat i la majoria, d’aquí. Pel que fa als productes no frescos, per força he d’anar al súper i els dos que em queden més a prop no tenen res a veure ni amb els productes de proximitat ni amb el comerç local.

L’altre dia em vaig atipar que en els dos súper habituals em parlessin en castellà i vaig fer una recerca virtual dels súpers de Tarragona, l’empresa matriu dels quals fos catalana. Tots em quedaven lluny, així que vaig fer un recorregut en cotxe per veure si a prop d’algun d’ells hi trobava aparcament i podia entrar-hi a comprar.

Hi va haver sort. Vaig entrar i vaig mirar la llista. No veia iogurts de llet que no fos de vaca i vaig preguntar a un dels nois que reposaven els productes. Em va dir, molt estranyat, que de iogurts d’aquests no en tenien. En castellà, és clar. Bueno, vaig pensar, compraré la resta de coses i hauré de buscar un altre súper per comprar els iogurts. No tenia una llista gaire llarga, però la resta ho vaig trobar tot i de seguida vaig acabar. De camí a la caixa, vaig veure uns pernils penjats molt maquets que semblaven dir-me:

       ─Compra’m, soc d’aquí, compra’m, soc aquí per tu.

Com que a casa hi tinc una talladora d’embotits, senzilleta, però que funciona molt bé, vaig pensar que desossat m’aniria millor. La conversa amb la caixera va anar així:

       ─Si vull un pernil sencer, me’l desosseu?

Entenc que la paraula no era fàcil.

       ─Cómo?

       ─Sí, si desosseu el pernil.

       ─No entiendo.

     ─És que volia comprar un pernil i preguntava si em podíeu treure l’os.

       ─Qué quiere? Un hueso de jamón?

     ─No, dona! ─jo estava disposada a explicar-ho amb tota la paciència del món, mantenint el català─ Mira ─vaig assenyalar els pernils─, veus aquells pernils d’allà? Estic interessada en comprar-ne un i et pregunto si vosaltres el desosseu, si li traieu l’os perquè jo me’l pugui anar tallant a casa.

       ─Ah, no sé. Si quiere, pregunte a mi compañero.

       ─No, és igual, és igual, deixem-ho.

Suposo que em devia canviar la cara perquè la noia va reaccionar ─una miqueta, només─ i ho va anar a preguntar ella. El compañero era el noi que no sabia que existís una classe de iogurts que no fossin de llet de vaca. Era un xicot alt que vaig veure que, després d’escoltar la noia,  treia el cap per damunt de la prestatgeria i em mirava, altre cop estranyat.

       ─De dónde ha salido esa? ─dic jo que devia pensar.

Després va negar amb el cap i tot seguit la noia va tornar, em va dir que ellos no eran charcuteros, vaig pagar i vaig marxar. I aquí es va acabar la meva relació amb el súper “d’aquí”. No sé si per sempre, no ho sé.

Vull anar a fer una visita als altres súpers “d’aquí”, abans de llençar-me pel pont del Francolí.

A veure, puc entendre que en algunes cadenes no hi hagi determinats productes perquè només comercialitzin els que produeixen ells, però... Costaria molt incloure la llengua en els productes de proximitat? Costaria molt de formar mínimament els empleats: en educació, en la seva feina, en els productes, en el tracte als clients...? Costaria molt de saber-los motivar per a la feina, senyors empresaris?

Tot plegat ho trobo vergonyós, llastimós i contraproduent per la bona marxa de l’empresa. Si s’accepta una feina, que sigui perquè hi ha  ganes de treballar bé i si no, no cal acceptar-la; si es contracta algú, que sigui perquè se li veuen ganes de treballar, però després s’ha de comprovar que les ganes es mantenen, no? Aquesta gent, empleats i empresaris, potser no ho saben, els ho hauré de dir: treballar amb desgana encara fa venir més desgana. Fa uns anys es parlava d’arribar a l’excel·lència treballant, i ara es treballa tan malament que sembla que la fita sigui el desastre.

En la meva entrada anterior parlant del llibre “1984”, esmentava el Gran Germà, l’ull que tot ho veia i no en deixava passar ni una. A vegades trobo a faltar un Gran Germà que controli que es faci bé la feina, que no siguin els clients qui paga sempre els plats trencats: a la botiga, al restaurant, al banc... ni els contribuents: als carrers, a l’administració (la nostra, l’espanyola, l’europea).

Oh, sí! Ja sento que algú s’esquinça les vestidures perquè això són idees autoritàries que coarten la llibertat. Ah, llibertat, llibertat! La llibertat combinada amb la deshonestedat i amb el tantsemenfotisme, només pot donar com a resultat la societat de merda a què ens estem abocant irremeiablement.

SI JO MANÉS

 

Ai, si jo manés! Si jo manés faria signar una carta de compromís a tothom que vingués a Catalunya amb intenció de quedar-s’hi. Compromís de respectar les persones, el país i els seus símbols d’identitat. No cal que digui quins són, que tothom sap de què parlo. Compromís de no girar-s’hi en contra, que no ha de significar renunciar als propis orígens. El compromís el faria renovar periòdicament. Al tercer incompliment, abraçada i a prendre vent. Qui sigui que ho faci, que se’n vagi a un altre país, a veure si en troba algun que li ho permeti. Pels que són aquí des de fa temps la renovació haurà de ser més freqüent perquè em sembla que han oblidat que un dia aquest país els va acollir. Els que no necessitaven acolliment i van venir a prendre possessió de la colònia, igualment. Jo mateixa, que vaig néixer aquí, no tinc cap inconvenient en renovar el compromís cada dia si convé. Tothom! Tothom igual. No demano gaire. Només que qui viu a Catalunya se l’estimi, independentment de la ideologia política. N’estic tipa d’aquestes mostres d’odi al país per part d’alguns partits espanyolistes representats al Parlament. No és odi al govern, com pretenen fer creure; tantes querelles, travetes i males maneres només perjudiquen el país i li impedeixen d’avançar.

Si jo manés també empraria aquesta paraula que sentim tant darrerament: “blindatge”. Blindar el català a l’escola. Però a més d’emprar la paraula, també faria que es complís. I no només a l’escola, sinó en tota la vida pública. Què punyetes és això de, sempre d’entrada, parlar en castellà si la nostra llengua és el català? És complex d’inferioritat de llengua o és manca de consciència dels valors que ens caracteritzen i del bagatge que representa tenir una llengua pròpia, que a més a més l’estem perdent? Que coi està passant que hi hagi llocs, comerços, situacions, en els quals no t’atenen si no parles en castellà i ningú no hi faci res? Que no és a l’Estatut el dret de parlar en català i en castellà?

Si jo manés prohibiria l’entrada de Pablo Casado a Catalunya si ha de venir a dir mentides com les que diu a Espanya. Com que no diu res més que mentides, ja no podria entrar. Si, tot i així, hi entra jo li posaria un boç com el que es posa als gossos rabiosos -amb perdó dels gossos, que poden tenir la ràbia, però de mentides no en diuen.

Si jo manés faria tot això i més coses, que no les puc explicar aquí perquè això és un blog i no una bíblia, i ho faria sense ampliar la base, que no sé pas de què serviria, si tenint majoria absoluta com tenim, només fem que acatar, acotar i acoblar-nos i no tenim nassos d’imposar res, ni de saltar-nos cap prohibició, ni de desobeir cap llei injusta.

Si jo manés i fes tot el que he dit em titllarien -ja els sento- de dictadora i segurament de nazi, de supremacista de l’Apartheid i de capitost del Ku Klux Klan, i em posarien al nivell de Xi Jinping, de Putin i de Kim Jong-un, però tot i així m’agradaria poder-ho fer. I sí que tinc principis, però quan veig que la majoria o bé no en tenen o bé els canvien sense cap pudor, em passen les ganes de regir-me per principis, de ser tolerant i de permetre que em prenguin tant el pèl. Però ai, jo no mano ni tinc cap pretensió de manar. I ara algú dirà:

-Doncs quina llàstima!

i algú més contestarà:

-Encara rai!

i segur que un altre se senyarà, tot dient:

-Dios nos guarde!

LA LLENGUA MALMESA

                                               

A vegades, quan parlo amb el meu fill de com eren les coses abans de la Normalització Lingüística del català, tinc la impressió que no acaba de copsar l’abast del canvi que hi ha hagut en els darrers quaranta anys. Com a filòleg suposo que, de tant com arriben a treballar la llengua durant el grau i els màsters, els deu ser difícil d’imaginar la situació que teníem en la meva joventut. 

Sí, no?

És clar que en el camp de la llengua parlada, actualment i en especial als patis dels instituts, jo tampoc em podia imaginar llavors que ara estaríem com estem.  

La frase és de Mikel Laboa, cantautor en euskera, però
lògicament universal

L’altre dia parlàvem de la retolació en català. Recordo que els primers rètols que van aparèixer em van sorprendre i em van alegrar, però no pas perquè hagués patit la repressió del català, que la vaig patir, encara que en aquell moment no en fos conscient. Més aviat vaig pensar que els establiments que començaven a retolar en català estaven fent un gest pel país, que també. Potser per això, perquè ho vaig viure així i perquè aleshores no me les tenia tant amb les paraules com ara, era condescendent amb les faltes d’ortografia i amb les expressions gramaticalment incorrectes. Pensava: ja que tenen la voluntat de fer-ho en català, no cal ser tan exigent, dona!

I ni m’he tornat purista de la llengua, ni aguanto gaire bé aquelles persones que sempre corregeixen una paraula mal dita, però, darrerament, no sé si n’hi ha més o és que la gent escriu a la babalà, veig tantes incorreccions que m’irrito i tot. En veig a la publicitat dels bancs, de les farmàcies, de les companyies de subministraments, en els cartells dels llocs oficials, en les empreses privades, en els rètols d’alguns establiments... No cal dir que també en les cartes que rebo d’alguna empresa d’assegurances, ONG i altres, que aquestes tampoc no les disculpo, però almenys no estan exposades a la vista de tothom, com les que s’exhibeixen públicament. Tant costa de contractar un corrector? Ja que et poses a fer un cartell o un rètol, què menys que fer-lo en condicions, no?

Uns dels llocs que gairebé em fan riure de tantes incorreccions com hi trobo, son els pàrquings públics.

“Si en vol un rebut, premi el botó”. O bé “en” o bé “un rebut”; ambdues coses no, si us plau.

“Abans d’agafar el cotxe, pagui la seva estança al caixer automàtic”. Vaja! Ara les places de pàrquing també tenen funció de cambra, habitació, apartament? Estada, per favor!

“La teva APP del parquímetre també a l’aparcament”. Ja sé, ja sé què volen dir, però costaria molt de posar-hi un verb?

“Està vostè al sotan segon”. En fi, sense paraules.

I cada dia en descobreixo alguna de nova. Per sort meva, he fet el procés a la inversa i ara per comptes d’enfadar-me, només penso: Mira, una altra!

Aquí queda clar

M’he fixat que qui treballa amb un català correcte és l’autovia per on transito habitualment: centre, nord, sud, emergències, passarel·la de vianants, autovia (ai, per poc, impecable! Per raons òbvies no puc fixar-m’hi amb deteniment, que la llengua és important, però la vida més; diria que em posen “autovia” amb accent i no, no; en català és paraula plana acabada en vocal i no s’accentua). 

Ja sé que això només són paraules, que no arriben a frases i que són poques, però també hi ha aquells rètols electrònics que van canviant de missatge i aquests sí que són perfectes en la forma. En la forma sí, però atenció! Un dels missatges diu: “En cas d’avaria, situa’t darrere de la tanca” . Casualment en aquell punt, darrere de la tanca no s’hi veu espai ni per posar-hi un peu, o sigui que per situar-te darrere t’hauries de penjar de la tanca amb mans i peus. No és broma. L’altre dia, en el viatge d’anada, el missatge deia: “Conduint, connecta’t”. 

Ja m'ho semblava que no era això

Ai, caram, em vaig passar la resta del viatge intentant entendre què volien dir. Com era que, precisament ells, els que ens adverteixen de la prudència a la carretera, em deien que em connectés conduint? A la tornada es desvetllà el misteri. El rètol, que devia tenir algun problema, ja estava arreglat. Deia: “Conduint, connecta’t a la carretera”. Ah, bueno! Vull dir ah, vale!, o sigui ah, clar! Renoi! Que difícil que és el català!

Doncs això, que estaria bé que les empreses que exposen els seus missatges als ulls de tothom fossin una mica més curoses amb la llengua. És clar que ara també estaria bé que algú em busqués totes les faltes que he fet en aquest escrit tan crític. Soc tan polida com puc, però segur, segur que n’hi ha alguna.

NAZIS I COLOMS

                                                   

Des de joveneta que sento a dir que davant dels insults i els afronts, el millor menyspreu és no fer-ne cas. Hi estic d’acord, malgrat no sempre ho aconsegueixi, perquè penso que aquesta és la millor manera de preservar la pau personal, i també la col·lectiva.

Ara bé, fins a quin punt podem no fer cas de l’afrontador i els seus blasmes?

A la meva terrassa, els coloms fa temps que s’hi passegen amb una total impunitat, com si fos seva, vaja! Al principi vaig pensar deixa’ls fer, que potser no tenen cap més lloc on aixoplugar-se, pobres, pobres coloms! Després vaig mirar de tenir-los contents amb molinets de coloraines girant amb el vent i amb algun falcó de goma que brandant les ales semblava que els hagués d’espantar, tot de broma, és clar, només per animar l’ambient. He provat de parlar molts cops amb el capitost, sempre en el seu llenguatge, uns cops mana un, altres, un altre de ben diferent. Tots fan el mateix: em miren i semblen donar-me la raó. A vegades fan que sí amb el cap, però sempre tinc la impressió que em segueixen la veta. No en tenen prou amb passejar-s’hi que també hi fan les seves necessitats, avui a la barana, demà al terra i demà passat damunt de la planta més reeixida, perquè no tenen mal gust i saben el que fan. L’altre dia se me’n va cagar un al cap, sort que tenia la boca tancada,  i encara em mirava altivament, com exigint-me una explicació.

Com que ni les bromes, ni el diàleg ni el menyspreu no serveixen, he decidit adoptar mètodes més expeditius. M’han dit que als basars xinesos, hi venen uns aparells per un preu molt mòdic que llancen petards un a un, amb la freqüència que prèviament se’ls hi programa. Diuen que són l’hòstia i que els coloms no tornen mai més, ni demanant-los-hi per favor, que tampoc no seria el cas. Però a mi els petards no m’agraden, que a vegades t’acaben petant a les mans, i a més jo no els vull cap mal als coloms, només que em deixin viure tranquil·la. Al final m’he decidit per un altre mètode que sembla que és infal·lible. Es tracta de no parlar-los-hi en la seva llengua, sinó en la meva. Sembla que marxen esperitats, ales ajudeu-me, perquè es pensen que és la llengua del diable. I com que les paraules en aquesta llengua són la meva arma, l’única que sé fer anar, crec que podria funcionar.

Parlant de decisions i paraules, ja comença a ser hora de tombar-nos cap els coloms, que badant el bec a la màxima obertura, no paren de dir com si fos un acudit o una bufonada macabra, nazi, nazi i més que nazi al poble català. Podríem mirar-los als ulls i dir-los-hi en català: Fins aquí hem arribat, nois! 

No és només una televisió pública que en fa les comparacions de la mà d’un parell de catedràtics (?) que juguen malèvolament amb una sofisticada perversió del llenguatge, i les il·lustra amb les fotos corresponents, sinó que un nombre important de representants del PP ( entengui’s Poders Públics, siguin del signe que siguin) arenguen els espanyols i els fan pedagogia per donar a desconèixer i fer incomprensible el fet català.

No voldria caure en el parany de girar 180º i inculpar-los a ells del que ens acusen a nosaltres. Només vull recordar que Goebbels, Ministre de Propaganda del tercer Reich d’Adolf Hitler, amb el seu magnífic i eficient equip, controlava els mitjans i  convencia les masses de coses molt allunyades de la realitat, conscient que l’odi uneix més les persones que qualsevol sentiment positiu. Va esmerçar molt temps, treball i diners per persuadir el poble alemany que els jueus eren escòria i que era necessari eliminar-los.

Aquí, tenim per una banda el no coneixement del tema per part de molts españols i per l'altra, l'embranzida que se li dóna amb la desinformació. Tinc dubtes de si ja som al gueto. En tot cas estem amb els mínims recursos i en un entorn que col·loca l’hostilitat en un plataret de la balança i l’odi en un altre. Si no em fallen els meus escassos coneixements de Mecànica, no hi queda lloc per l’empatia, ni tan sols per la simpatia. No cal que esperem a què ens treguin de les nostres cases, ens despullin del poc que ens queda i decideixin a quin comboi hem de pujar. No n’hi ha prou amb queixar-se i denunciar i tampoc no cal gastar petards. Serà suficient amb dir Adéu Espanya! en català, només faltaria, i fer-ho d’una vegada.

Per cert, pels que volen marxar com jo, però que tenen dubtes, aconsello el  programa de TV3 Sense ficció, "Hola Europa!" en directe o a TV3 a la carta. S'hi donen moltes respostes i es desvetllen bastantes incògnites. Espero que tots els temors es dilueixin i cadascú tingui llibertat per decidir sense por. I recordeu, la cultura ens fa lliures i la informació també. El que ens fa esclaus i xais llanuts sense opinió pròpia és la desinformació, encara que surti de la boca de catedràtics, polítics, periodistes, artistes,... suposadament formats,  assabentats... i demòcrates.

La meva gent...

...del meu país

 Sap greu que no ho entenguin.